En un món on tot està prefixat, ni la justícia ni la moral poden existir. Lhome dacció el radical que en una altra època el mateix Dostoievski va arribar a ser no és capaç dentendre què impliquen les seves idees ni quines conseqüències reals tenen. Lhome del subsol, inactiu a dins del cau, es rebolca en el seu malestar, en lenveja i en el menyspreu cap aquella societat absurda que continuarà funcionant tot i la seva oposició. És en aquest punt que entra en joc la idea del palau de cristall, també present en la novel·la de Txernixevski. El palau de cristall «encarna les lleis de la natura», segons Joseph Frank. El narrador el voldria fer caure, però el seu excés de consciència el paralitza. «Vosaltres creieu en ledifici de cristall, eternament indestructible, és a dir, aquell al qual no podreu fer una llengota desquitllada ni la figa amb les mans a les butxaques escriu Dostoievski. Bé, doncs jo potser tinc por daquest edifici justament perquè és de cristall i eternament indestructible i perquè no se li podrà fer una llengota ni desquitllada». A dins del palau, «dos i dos fan quatre»: aquest resultat sempre serà inalterable. El narrador del subsol, però, reclama alguna cosa més que la ciència i la raó per afrontar la realitat. Reivindica la importància del desig, del patiment i del dubte més enllà de les «taules» i «laritmètica». Reconeix que la pulsió constructora és tan important com la destructora, en lésser humà: «A lhome li agrada crear i obrir-se camins, això és indiscutible. Però, per què la destrucció i el caos també li agraden amb passió?». En aquest punt, el protagonista del llibre aventura que potser passa perquè «instintivament té por dassolir el seu objectiu i coronar ledifici que ha creat». Aquest palau de cristall inamovible i etern està, alhora, en construcció permanent. La lluita entre la bondat i la vilesa humanes no deixa de ser una teatralització que es dona en un espai immutable. Bo i sabent que serà incapaç de fer caure ni tan sols trontollar aquella construcció, lúnica aspiració de lhome del subsol pot ser una oposició tan absoluta com inútil: «Mentre soc viu i anhelo, que em caiguin les mans si porto un sol totxo a un edifici com aquest!».
La seva rebel·lió es troba en un llarg monòleg camuflat de diàleg fictici amb la societat, on mostra les seves discrepàncies i queixes en un estil obsessiu entre la filosofia i la rebequeria, que viatja del present estantís dels quaranta anys fins a la joventut on va aprendre a anar contracorrent. Aquest aspecte motiva la segona part de la narració.
6
Entre els personatges recurrents de les novel·les de Dostoievski, E. H. Carr en destaca dos: «lhome superat per les circumstàncies que acaba perdent el control dell mateix» un bon exemple seria el Raskólnikov de Crim i càstig i «lhome introvertit i humiliat que vol ofendre els altres». La veu en primera persona dApunts del subsol pertany a aquesta segona categoria, ja sigui parlant des de laridesa exabruptiva i alhora reflexiva de la primera part o bé des de la narrativitat, llaminera però incòmoda, dels dos últims terços del volum, que porten per títol A propòsit de la neu humida. Allà, el protagonista proposa un viatge cap enrere que cal ubicar durant els anys previs a la detenció de Dostoievski la segona meitat de la dècada dels quaranta, en un panorama literari on la novel·la sentimental, practicada pel mateix autor, era encara una tendència en voga. «El protagonista es nega el dret a la simple felicitat humana, és un antiheroi», explica August Vidal poc després de recordar que en el combat que lautor proposa al volum hi ha el rebuig als postulats de Txernixevski, però també «als ideals de joventut».
El narrador recorda els seus vint-i-quatre anys a partir de la seva insatisfacció laboral, intel·lectual i afectiva. «Ja llavors la meva vida era ombriva, desordenada i solitària fins a la salvatgia», admet al principi. El futur home del subsol amaga, sota la prepotència de sentir-se únic per aquell excés de consciència que lloarà dell mateix, un sentiment dinferioritat que savança als oficinistes pusil·lànimes de Robert Walser i Franz Kafka. «Odiava els treballadors de loficina, per descomptat, del primer a lúltim, i els menyspreava a tots, però alhora era com si els temés explica. Em passava que de vegades els veia superiors a mi. Això magafava duna manera sobtada: ara els menyspreava, ara els veia superiors a mi. Un home cultivat i com cal no pot ser vanitós si no té una autoexigència il·limitada i si de tant en tant no es menysprea fins a odiar-se».
En aquest «retrat devastador» del «fals idealisme de la intelligentsia russa occidentalitzada» exposa Joseph Frank9 sacaba veient «la buidor humana» del seu protagonista i la «farsa» en què viu. La càrrega de lautor contra el determinisme que defensava Txernixevski sacaba girant en contra de lhome del subsol, que dedica lúltima meitat de la segona part de la novel·la a rememorar la relació amb una jove prostituta, Liza. És el revers truculent duna història que Txernixevski narra al seu llibre, en què un jove doctor es decideix a viure amb una prostituta i en té cura durant tot el temps que ella resisteix corsecant-se per culpa duna tuberculosi. El protagonista dApunts del subsol no només no té una conducta admirable, ni tan sols correcta, amb ella, sinó que és moralment més reprovable que la prostituta amb qui manté una relació conflictiva: els insults, les vexacions i la violència esquitxen la part final del volum. El model de «dona perduda», que també inspira el poema de Nikolai Nekràssov que encapçala la segona part de la novel·la («tu dun turment profund et vas omplir / i, rosegant-te els punys, vas maleir / el vici que et tenia retinguda»), acaba resultant més humà que aquell narrador ressentit i egoista que rememora lepisodi de la joventut que el va condemnar, de llavors ençà, a habitar el subsol. «Encara que Liza sigui una pecadora, comprèn la profunda infelicitat de qui la humilia opina August Vidal. Ella és superior al narrador perquè és capaç destimar amb un amor sincer, que tot ho purifica».
«Però què et penses? Que vas pel bon camí, oi?», retreu el protagonista a Liza. Ella respon que no es pensa res. «No pensar també és dolent continua ell. Obre els ulls, mentre hi siguis a temps. I encara hi ets a temps. Encara ets jove i bonica. Podries enamorar-te, casar-te, ser feliç...». La prostituta el talla: «No totes les casades són felices». «Totes no, és clar. Però igualment estan millor que aquí», afegeix lhome del subsol. Al costat dell, qualsevol futur promet ser més negre encara que el del prostíbul. És aquesta una de les sensacions que semporta el lector daquesta pertorbadora novel·la breu. Al final, el narrador no només es demostra incapaç de fer caure el palau de cristall contra el qual aixeca la veu, sinó que senfonsa en la seva vilesa i estultícia. La gran caiguda que narra Dostoievski no és la de la societat, sinó la del jo que explica i protagonitza la història.
JORDI NOPCA
___________
1. E. H. Carr, Dostoievski 1821-1881. Lectura crítico-biográfica (Laia, 1972), p. 37.
«Però què et penses? Que vas pel bon camí, oi?», retreu el protagonista a Liza. Ella respon que no es pensa res. «No pensar també és dolent continua ell. Obre els ulls, mentre hi siguis a temps. I encara hi ets a temps. Encara ets jove i bonica. Podries enamorar-te, casar-te, ser feliç...». La prostituta el talla: «No totes les casades són felices». «Totes no, és clar. Però igualment estan millor que aquí», afegeix lhome del subsol. Al costat dell, qualsevol futur promet ser més negre encara que el del prostíbul. És aquesta una de les sensacions que semporta el lector daquesta pertorbadora novel·la breu. Al final, el narrador no només es demostra incapaç de fer caure el palau de cristall contra el qual aixeca la veu, sinó que senfonsa en la seva vilesa i estultícia. La gran caiguda que narra Dostoievski no és la de la societat, sinó la del jo que explica i protagonitza la història.
JORDI NOPCA
___________
1. E. H. Carr, Dostoievski 1821-1881. Lectura crítico-biográfica (Laia, 1972), p. 37.
2. Sen pot trobar la traducció catalana, dAnna Estopà, a Tres relats de Sant Petersburg (Quaderns Crema, 1997), amb el títol Labric.
3. E. H. Carr, op. cit., p. 32.
4. Ibid., p. 52.
5. E. H. Carr, op. cit., p. 55.
6. E. H. Carr, op. cit., p. 95.
7. E. H. Carr, op. cit., p. 65.
8. Joseph Frank, Lectures on Dostoevsky, p. 88.
9. J. Frank, op. cit., p. 98.
APUNTS DEL SUBSOL