Mahi Binebine Nascut el 1959 a Marràqueix, es va traslladar a París el 1980 per continuar els seus estudis de matemàtiques, matèria que va ensenyar durant vuit anys. Després es va dedicar a lescriptura i la pintura. Va viure a Nova York del 1994 al 1999. Algunes pintures seves formen part de la col·lecció permanent del Museu Guggenheim de Nova York. Va tornar a Marràqueix el 2002, on viu i treballa actualment. Ha escrit fins ara deu novel·les, que han estat traduïdes a una dotzena didiomes.
Manuel Forcano (Barcelona, 1968) Doctor en Filologia Semítica, ha treballat com a professor dhebreu i darameu a la Universitat de Barcelona. Ha publicat diversos llibres sobre la història del judaisme a Catalunya i ha traduït obres com Els viatges dIbn Battuta, amb Margarida Castells (Premi Serra dOr de Traducció), La descripció del món de Marco Polo, o el Llibre de viatges de Benjamí de Tudela (Angle 2020).
«Qui millor que un indigent per explicar-nos què és la fam, qui millor que un home a punt de suïcidar-se per dir-nos què és el desesper? Qui pot parlar damor si no ha sentit ben al fons del seu pit el foc duna ruptura? Jo sé tot això perquè fa molt temps que avanço nedant en aigües turbulentes. Perquè he hagut de batrem en inferioritat darmes en un món dhomes, fet per ells i per a ells. Jo no he baixat mai la guàrdia, filla meva. He tornat tots els cops, he lluitat amb ungles i dents per exercir dignament el meu ofici. La llibertat no te la dona ningú, te lhas dagafar tu mateixa. Jo me lhe guanyada tant dalt de lescenari com al carrer.»
El carrer del Perdó, en un barri pobre de Marràqueix, és on creix la Hayat («la vida», en àrab). La seva cabellera rinxolada i rossa la converteix en la diana de les burles de tothom, de les sospites del seu pare i de la vergonya profunda de la seva mare. De fet, per a la Hayat, la seva família és un infern.
Per això sescapa de casa. I qui lacull és la Serghinia, la més gran ballarina del ventre del país, una dona coratjosa en una societat edificada sobre les prohibicions. Actua en totes les festes i balla també en cabarets populars freqüentats per tota mena de clients. Al seu costat, com a deixebla privilegiada, la Hayat aprendrà que la dansa és un ofici fascinant i descobrirà com fer girar el cap dels homes, com derrotar lhostilitat amb gràcia i, tot i pagar-ne un preu molt alt, com forjar el seu destí de dona lliure.
Amb el suport de:
Títol original: Rue du Pardon
© 2019 Éditions Stock
© 2021 Manuel Forcano, per la traducció
© Gabriel Boisdron, per la imatge de portada
© 9 Grup Editorial, per ledició
Angle Editorial
c. Mallorca, 314, 1r 2a B / 08037 Barcelona
T. 93 363 08 23
www.angleeditorial.com
angle@angleeditorial.com
Disseny de col·lecció: J. Mauricio Restrepo
Primera edició: febrer de 2021
Producció de lePub: booqlab
No és permesa la reproducció total o parcial daquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
Per a Abdellah, que va marxar massa aviat
1
Des de dalt de tot de la meva poca alçada, enfilada en un tamboret que ballava davant el mirall del bany, només arribava a entreveure lombra de les meves celles, la part alta del front i la goma elàstica que reprimia els meus rínxols rebels. Fora del meu camp de visió floria la meva cabellera esbojarrada i salvatge, que la meva mare odiava. Cada cop que mhi acostava, com atreta per un imant, la seva mà es dirigia cap als rínxols, que provava debades dallisar. El que passaria per ser un gest de tendresa era en realitat el combat quotidià de la mare contra el desordre natural de les coses. Però la natura, tossuda i obstinada, reprenia immediatament els seus drets. Només de sortir de la porta de casa, em desempallegava de la diadema i tornava a ser la nineta rinxolada del carrer del Perdó. Sovint em demanava per què la meva cabellera contrariava tant la meva mare. Hi veia alguna maledicció? Els primers senyals de la meva futura condemna? Potser sí. En tot cas, em mirava com qui contempla un extraterrestre caigut dun altre planeta. Ella bé que havia furgat en la seva línia familiar, així com en la del pare, i no hi trobava ni lombra dun avantpassat que pogués haver una cabellera com la meva i, per si no nhi havia prou, rossa!
Per part meva, jo tampoc no em reconeixia en la tribu on havia anat a néixer i amb la qual vaig endurar una infantesa difícil i opressiva. A banda del caràcter violent i murri dels meus pares, el seu món era apagat, trist, sense fantasia i mortalment avorrit. En aquell entorn, lúnic toc dalegria el donaven els versets sagrats brodats amb fil dor sobre una estora de pregària penjada a la paret del menjador. Fins i tot abans daprendre a llegir, mencantava deixar anar lliurement les meves pupil·les per aquells arabescos entortolligats sobre el vellut. Fora daixò, el color gris dominava tota la resta: parets, tapissos, rostres, mobiliari. Fins i tot el pèl del gat era dun gris pols que feia joc a la perfecció amb tots els tons daquell ambient depressiu. I per arrodonir el retrat, allà regnava sobre tots nosaltres i del matí a la nit un silenci lúgubre. Si el pare hagués pogut fer callar els pardals, no se nhauria estat. Pel que fa a la música, un sempre hi podia somniar. El pare no encenia la ràdio sinó en algunes hores precises per escoltar notícies. Una veu greu deixava anar en un to monòton el detall de les glorioses activitats reials, seguides, com és habitual, dun magma de catàstrofes, guerres i naufragis.
Tot i això, i com tan bé saben fer els infants amb els seus pares, jo mhavia adaptat als meus, a la indigència dels seus sentiments i a la seva lletjor. Per una misteriosa alquímia, vaig ser capaç de crear una bombolla on em refugiava quan lambient del meu voltant es feia tòxic.
A labric de la meva bombolla, em deixava endur pel buf dels àngels. Això us sorprèn, oi, que un pom dàngels disfressats de papallones arrossegui fins a dalt del cel una nena dins la seva bombolla? Ho puc entendre. Però us ben dic que jo veia aquelles criatures celestials igual com us veig ara a vosaltres, i agafaven volada des dels contes meravellosos que mexplicava la Serghinia. Ella deia que la seva missió a la terra era marcar el camí dels artistes.
De fet, ja us he deixat clar que jo era una artista? Des de ben petita vaig saber desxifrar la llengua dels àngels, i per això em va ser possible accedir pels meus propis mitjans al país dels somnis i de les papallones. Un país encantador i encantat, fet de guspires, de calfreds, de clotets enriallats i de tots els colors de larc iris. Davant la rigidesa seca i austera dels meus, jo vaig descobrir la gràcia de la rodonesa, la dansa de la voluta, lelegància fràgil, la finesa i la subtilitat dels éssers que no avancen sinó de puntetes.
Sobre aquell país hi regnava una deessa: la Serghinia, la nostra veïna. Més endavant, us explicaré la història fabulosa daquesta artista. A casa seva avui us ho puc dir sense cap temor vaig conèixer la felicitat. Aquella dona va ser la meva família, la meva amiga, el meu refugi.
Davant el mirall del bany de la casa ben cuidada de la Serghinia, aixecant-me de puntetes, podia veure els lòbuls de les meves orelles, una mica sortides, engalanats danells dargent massís que la meva mare em prohibia portar llevat dels dies de festa. La imatge implacable que em retornava el mirall era la prova de la magnitud de la tragèdia: una carona empastifada dun vermell de llavis cridaner, lluent, que no perdonava cap parcel·la de la meva pell sempre tan blanca; un vermell de puta, com hauria dit la meva mare, un daquells vermellons que tant em fascinaven sobre els llavis carnosos de la Serghinia. El mot «puta» prenia una dimensió particular a les meves orelles verges quan la mare el pronunciava. Puta. Això colpejava la majestat duna dona alliberada, això reivindicava la llibertat de remenar el cul en públic sota una cenyida gel·laba de seda, això enarborava alt al cel lestendard encès de la insubmissió.
Però allà al fons de tot del mirall, just on sacaba el marc blanc al llindar de la porta entreoberta, mentre jo obria els ulls sobre el meu maquillatge culpable, vaig distingir el rostre lluminós de la Serghinia. Carregats dunes celles exageradament arrufades, els seus ulls lluents no renyaven sinó que perdonaven. Ella savançava en la meva direcció amb els braços oberts, inquieta perquè temia que caigués:
Reina meva! Aquest tamboret no saguanta dret! Acabaràs per obrir-te el cap!
I, més ràpida que un llamp, vaig veure el meu cos escanyolit enfonsar-se en la carn abundant de la seva abraçada.
Deixam ensenyar-te a convertir-te en una princesa, amor meu. El vermell de llavis, tal com el seu nom indica, només es fa servir per pintar els llavis. No pas el front, ni els pòmuls ja un pèl rojos per naturalesa, i encara menys aquestes parpelles sanguinolentes que et fan semblar una bruixa sortida directament dun conte de terror. Oi que tu no ets cap bruixa, amor meu? Per tant, aprèn a pintar-te tal com ho fas amb lAïda i la Sònia amb els llibres per colorar: no pots traspassar, de cap de les maneres, les línies del contorn. Ho has entès?
Sí, Marona.
Molt bé. Ara rentat aquesta carona i deixa-la ben neta perquè jo la devori!
Marona era el sobrenom que les dues filles bessones de la Serghinia donaven a sa mare. A mi també magradava anomenar-la així, però amb més variants: Mamita, Mami, Maya, Marona. Cada síl·laba daquest petit nom contenia una determinada càrrega de tendresa que feia que florís el perfum de musc de la seva pitrera tranquil·litzadora, que saltessin encadenades les seves riallades i els petons sonors que deixen sobre les galtes aquelles empremtes tan boniques.
Si per mala sort la meva mare alguna vegada menxampava fent el mateix, dreta davant el mirall, enfilada dalt dun tamboret al lavabo, amb la gandura arremangada dins les calces i la cara tota tacada de vermell pecaminós, allò era la fi del món: em queia al damunt una pallissa tal com Déu mana, amb una vara de fusta tendra, carregada de crits i de lamentacions inacabables i, després, com a cirereta del pastís, lamenaça més forta que sem podia fer: «Ja ho veuràs, ja, ara quan arribi ton pare!».
Jo no estimava el meu pare. No magradaven gens els seus ulls vermells quan senrabiava. No eren tant els cops el que mhorroritzava, sinó la resta... Odiava la foscor de la seva habitació, el seu alè, la seva barba picant, les seves mans monstruoses... i la resta. Tota la resta.
2
Entre els artistes que tenen el seu cos com a eina de treball, la bellesa no és necessàriament indispensable. És difícil qualificar la Marona dhurí. Si algú observa en detall els trets del seu rostre, pot afirmar sense que ningú el contradigui que, en termes destètica, ens trobem per sota de la mitjana nacional. Els seus ulls amb pestanyes sobrecarregades de rímel, el seu nas curt i aguilenc, la seva boca gegantina rivetejada de llavis carnosos i el seu tatuatge a lantiga sobre el front i el mentó no poden, en cap cas, pertànyer a una odalisca. En queda ben lluny. Tot i això, el conjunt daquests trets reunits en una mateixa figura habitada per la joia forma un tot harmoniós dels més plaents. Si, a més, hi afegeixes la dentadura en or massís que deixa anar focs dartifici en qualsevol esclat de riure, els seus cent quilos de carn lletosa atapeïts dins un caftà de setí, el seu aspecte felí en què cada part del cos sembla desenganxada de la resta, podries afirmar perfectament que aquesta criatura amb una piga a la galta té incontestablement un no sé què dallò més atractiu.
En veritat, la Marona té dues cares a priori contradictòries: una, la de la dona transparent amb qui us podríeu creuar cada matí en qualsevol carreró prop del carrer del Perdó, al mercat, amb el seu cistell de palma, o simplement passejant per la Gran Plaça, o bé laltra, la de la diva en caftà centellejant que us amenitzarà el vespre dun casament, duna circumcisió o dalguna festa privada daquelles que els homes, melancòlicament, evoquen amb mitges paraules a la terrassa dun cafè.
Com que vaig passar la infantesa i una part de ladolescència molt a prop de la Marona, vaig tenir el privilegi dassistir al miracle daquestes metamorfosis. Primer, com a simple espectadora, bocabadada, com ho pot estar un infant davant un tam-tam en plena acció un dia de celebració, i després, més tard, en primera línia, quan ella es va dignar a comptar amb mi per a la seva companyia i així salvar-me de la meva família...
La meva, quina història tan estranya. Improbable i tràgica, com sovint ho són les nostres històries. Però, paciència! Us lexplicaré si em feu el favor de ser indulgents. El meu relat en alguns moments se nanirà per raons, i si per ventura en perdeu el fil, del no-res apareixerà un raig de lluna que us en ben indicarà la sortida... Però molt dubto que vulgueu deixar el meu laberint: de seguida us robarà el cor la llibertat de la meva fantasia, els meus capricis, les situacions imprevisibles que, us he de confessar, fins a mi mateixa em sorprenen. No hi veiéssiu pas ni malícia ni vanitat, us dic simplement que aquells que shi han aventurat ja mai més no nhan volgut sortir. Un garbuix de fibres sensibles els reté presoners... una dolça teranyina on, contra tot pronòstic, és gustós debatre-shi.
Jo us parlava, doncs, daquell instant màgic en què la Marona eruga es convertia en una papallona aletejant al voltant dun llum encès. Era aquell temps en què jo feia les meves primeres passes en la professió. Jo tenia aleshores catorze anys, però semblava més gran. La Marona mateixa sencarregava de maquillar-me i membellia els ulls amb una línia dalcofoll que allargava fins a les orelles, malegrava les galtes amb una crema feta de cotxinilla i, per acabar-ho de coronar, em salpebrava amb un grapat destrelles dor els rínxols de la cabellera. La menuda entremaliada del carrer del Perdó es transformava de sobte en princesa, en tota una artista rutilant i refinada, i deixava enrere, com ho fa el dia amb la nit, les meves competidores. Les bessones, que formaven part de la companyia abans que jo, alimentaven una gelosia immensa en veurem, i era tan gran lafecte que la seva mare em demostrava que sels feia insuportable.
Tot i això, de tendresa, la Marona en tenia per donar i per vendre. El fet destimar-me no disminuïa gens lamor que demostrava per les seves filles. Neren una prova les mirades de suport que dedicava a cadascuna de nosaltres durant lespectacle. A mi magradava veure-la somriure quan jo prenia la iniciativa de saltar a la pista. Jo ballava per a ella. Per a ella sola. Aleshores no existia res entre el meu cos electrificat i el magnetisme de la seva mirada. Jo imitava els seus gestos, les seves mirades fatals, la manera que tenia de fuetejar el terra amb la cabellera quan el diable semparava del seu cos. I, a mesura que els tamborins i els cròtals sinflamaven, jo prolongava el ressò dels seus cants turmentats, dels seus planys alegres. Jo només volia assemblar-mhi. Més encara, jo volia ser ella. Desfer-me de la meva condició de mortal, colar-me dins el seu vestit de llum quan ella feia enfollir el públic.