Tot i això, de tendresa, la Marona en tenia per donar i per vendre. El fet destimar-me no disminuïa gens lamor que demostrava per les seves filles. Neren una prova les mirades de suport que dedicava a cadascuna de nosaltres durant lespectacle. A mi magradava veure-la somriure quan jo prenia la iniciativa de saltar a la pista. Jo ballava per a ella. Per a ella sola. Aleshores no existia res entre el meu cos electrificat i el magnetisme de la seva mirada. Jo imitava els seus gestos, les seves mirades fatals, la manera que tenia de fuetejar el terra amb la cabellera quan el diable semparava del seu cos. I, a mesura que els tamborins i els cròtals sinflamaven, jo prolongava el ressò dels seus cants turmentats, dels seus planys alegres. Jo només volia assemblar-mhi. Més encara, jo volia ser ella. Desfer-me de la meva condició de mortal, colar-me dins el seu vestit de llum quan ella feia enfollir el públic.
Una entrada magistral en què tot estava estudiat, mesurat, pesat, en què cada detall tenia la seva importància. Envoltada dels seus músics i ballarines com si es tractés duna guàrdia personal, el pas lent, els ronyons arquejats, la mirada dirigida a les estrelles, finalment apareixia davant un públic devot, impacient, enfervorit. Tan bon punt alçava la veu per cantar, provocava un esclat dhistèria col·lectiva. Aquella veu ronca, trencada sens dubte per antigues penes, repercutia, inundava la pista i, pels altaveus encarats cap al cel, també tot el barri. Dreta, imposant, els braços oberts, lascius com branques dun cedre que invités els pardals a fer-hi una parada amorosa, entonava cants on el voluptuós i el sagrat es barrejaven, i deixava les regnes en mans dels seus dimonis per llençar-se gairebé inconscient a la bullanga del públic. Aleshores lèxtasi semparava de la seva carn, recorria la sendera dels calfreds, li arribava al baix ventre, que es redreçava, sempassava el melic i el deixava anar lentament, tal com es moren les onades. I les ondulacions anaven i tornaven, es feien contagioses, atenyien els presents i els arrossegaven en un balanceig febrós. Els marits, lliurats a la festa, cobrien les dones de bitllets, i com més diners plovien, més sembalava el ritme, més sacordava amb els batecs dels cors i feia bullir la sang. Les esposes deixaven de ser esposes. Cantaven i es petaven de riure. Vibraven com nosaltres, les professionals, que elles imitaven tot fent-se les sensuals; però que maldestres eren, gairebé vulgars. No era a aquesta vulgaritat impostada al que nosaltres jugàvem com volíem, sinó a la de debò, inspiradora i crua, a aquella que escridassa la frustració sexual. Aleshores nosaltres jugàvem, més i més i encara, fent descloure del tot en elles lirreprimible desig dassemblar-se a nosaltres..., dacceptar per la porta gran els nostres costums lleugers i dissoluts...
Un vespre, retirada entre bastidors després duna de les seves aparicions, en el moment de pausa dels músics, la Marona em va fer la reflexió següent mentre observava lexcitament de la sala:
Mira, filla meva, mira aquelles dones que ballen, són tan felices... Jo no veig ni mares, ni tietes, ni germanes, ni cosines... Són totes amants... Les veus?, tinc el poder de fer-les sortir uns moments de les seves petites vides i de convertir-les en princeses enlluernadores... encara que a la meva esquena, aquestes garses em tractin de puta!
3
Per consolar-me del comportament intempestiu de la meva mare, la tieta Rosalie un dia em va explicar que la meva aparença gitana projectava una ombra problemàtica sobre el passat de la seva germana. La meva cabellera rossa collportava una sospita de pecat que la perseguia des del meu naixement i li enverinava lexistència. Jo era doncs, ben a contracor meu, lencarnació viva duna hipotètica relliscada. Per bé que, segons la tieta Rosalie, que no tenia per costum mossegar-se la llengua, la Mare als seus vint anys era lluny de ser una santa. Fos el que fos, les veïnes que ens creuàvem pel carrer tenien totes una opinió pròpia sobre el tema. Com els agradava furgar amb el dit a la ferida quan em veien: «Però de quin planeta ens ha vingut aquesta joia, reina meva?», sexclamava una. «De la vall on floreixen els toisons dor, oi, bufona?», assestava burleta una segona. La sang de ma mare bullia de ràbia: «Aneu a fer un volt per lAtles mitjà! les esbroncava, i hi trobareu poblets sencers plens de xiquetes com la meva!». «Sí, i tant que sí es burlava amb un aire triomfant la més maliciosa, els natzarens ens han deixat uns souvenirs meravellosos!» Ma mare renunciava a aquest combat desigual contra aquella colla de cocodrils i feia via tot remugant.
Però, al cap i a la fi, era jo qui en pagava el preu. El divendres, al hammam, em tocava la meva dosi setmanal dhenna per als cabells. Lolor acre daquesta planta se menganxava a la pell. Jo feia tuf de peuterrosa, de minyona acabada darribar de pagès. Aquest calvari, el vaig haver de suportar molt de temps. Massa temps. Ser lúnica pèl-roja del barri em convertia en la diana fàcil de tots. Els meus companys de joc desfogaven en mi la seva crueltat i matribuïen tots els noms danimals que el Cel havia dotat duna pelussera roja. Mentre es tractava de ser una vaca, una cabra, una guineu o un esquirol, passava, però mempipava de veres quan imitaven lorangutan tot fent esgarips estranys; rodolaven per terra i salçaven fent saltirons, es grataven el cap i les aixelles. No, ningú no va estalviar-me res.
Moltes vegades tornava plorant a casa sense que la mare manifestés cap signe de compassió. Ella era de marbre. Jo intentava en va fer-li pena amb la meva sort. Si per desgràcia dramatitzava una mica més del compte, una cleca traïdora em tornava a la realitat. Tot seguit es justificava dient qualsevol ximpleria: «Una filla amb classe té moltes més possibilitats de trobar marit que una de bastarda!», i aleshores passava a comparar els meus rínxols descolorits amb els rulls del Pipo, el caniche de Madame Lamon, la propietària de lHotel Palace on treballava lAvi.
Parlar de lAvi sense vessar una llàgrima sem fa difícil. De fet, tampoc no penso reprimir-la, aquesta llàgrima, perquè tant la joia com la nostàlgia que shi barregen em calmen i em reconforten. Tendre, considerat, generós, lAvi era el millor dels homes. De petita, el veia espigat com un minaret. En realitat, però, no era tan alt. Sec com un clau, de talla mitjana, de rostre afable amb trets regulars: uns ulls riallers que traspuaven malícia, un nas aguilenc i, barrada amb un bigoti hirsut, una boca de llavis fins, que no sobria sinó per dir coses boniques. La Marona, que al vespre es posava filòsofa després duns gots de Mahia, el seu aiguardent preferit, deia de lAvi: «És daquells éssers, amor meu, en què tot és de mel, joia i quietud. Tenim familiars que han anat passant pels camins de la perfecció durant generacions abans daccedir a la llum dels escollits. A la superfície del seu ésser aflora una ànima duna puresa tan atractiva que submergir-shi és una meravella... El teu Avi és dels daquesta raça. De la mateixa manera, hi ha altres persones que són tot ortigues, espines i foscor, una estofa que viu als abismes de la nostra bestialitat, on la seva figura mostra sinistrament la nafra de les seves ànimes...».
Quan bevia, la Marona es posava a parlar com la Zahia, la seva gran amiga, tiradora de cartes, sovint acusada de bruixa al carrer del Perdó. Tot i això, duna manera o duna altra, les dones del barri acabaven totes per trucar discretament a la seva porta per consultar-la. La Zahia i la Marona sen reien. Tant luna com laltra, i per raons ben diferents, eren a la vegada menyspreades i valorades. Però, en veritat, elles eren sobretot temudes. La Marona, per la seva llengua viperina, capaç de collportar les pitjors xafarderies duna festa a una altra, i la Zahia perquè era de domini públic que els seus amulets malèfics causaven uns estralls terribles.
Quan bevia, la Marona es posava a parlar com la Zahia, la seva gran amiga, tiradora de cartes, sovint acusada de bruixa al carrer del Perdó. Tot i això, duna manera o duna altra, les dones del barri acabaven totes per trucar discretament a la seva porta per consultar-la. La Zahia i la Marona sen reien. Tant luna com laltra, i per raons ben diferents, eren a la vegada menyspreades i valorades. Però, en veritat, elles eren sobretot temudes. La Marona, per la seva llengua viperina, capaç de collportar les pitjors xafarderies duna festa a una altra, i la Zahia perquè era de domini públic que els seus amulets malèfics causaven uns estralls terribles.
De fet, lAvi, parlant en propietat, no era pas el meu avantpassat. En una vida anterior, per molt que ara costi de creure, havia estat el marit legítim de la Marona. Sí, tal com ho sentiu! El Sr. Omar, el porter del Palace, i la jove ballarina Serghinia van ser marit i muller i visqueren sota un mateix sostre al carrer del Perdó. No van tenir fills. Les bessones van arribar més tard, dun segon matrimoni que va tenir mal acaball. En fi, tot això és una vella història.
Molta aigua ha passat sota els ponts des daquella separació a causa de la incompatibilitat de les seves vides: lAvi treballava de dia; la Marona, de nit. Ell passava els dies tranquil·lament davant una porta estàtica que no sobria sinó per deixar entrar alguns turistes indolents, mentre que ella vivia nits endimoniades de bellesa, desig i fúria sota els focus. Dos mons que es donaven lesquena però que, segons com es miri, també podien ser complementaris. Laventura, però, no es perllongà més de tres anys, sens dubte els més bells, els més intensos, els més espectaculars de la vida del meu Avi. Tanmateix, a diferència de moltes parelles divorciades, ells dos no van enemistar-se, ni van destrossar-se lun a laltre ni van deixar que lodi els enverinés el cor. Ben al contrari, el seu lligam es feu més fort al cap dels anys. Era cada dia que el Sr. Omar passava per casa de la Serghinia a saludar-la i per demanar-li si li calia res: alguna cosa per comprar al mercat, alguna bombeta per canviar, desembussar un lavabo... ell era el rei del bricolatge.
Realment, lúnica aspiració de lAvi era continuar existint a lombra de la seva diva. Jo el veia com se la mirava beatament, com safanyava ràpid a encendre-li les llargues cigarretes americanes de filtres daurats; ell, que no fumava, portava al damunt un encenedor només per a això. La Marona nera plenament conscient, i per aquesta raó sovint li sol·licitava la seva preciosa ajuda. «Què seria jo sense tu, Sidi Omar? sexclamava ella És Déu totpoderós qui tha posat al meu camí...»
El meu Avi, aleshores, tocava el cel amb les mans. Demanava en préstec un bolquet i ben feliç transportava el blat al molí, supervisava al detall loperació i ens portava la farina a casa. Després sentretenia a reparar una cosa aquí, una cosa allà, soferia a portar el pa al forn o a tornar-nos-el a portar. La seva contribució estrella consistia sobretot a degollar laviram que la Marona criava a la terrassa. Un veritable corral dallò més sorollós i al qual vaig haver dacabar acostumant-me. La degolladissa de les aus mhorroritzava, però tot i això assistia a aquella escena esgarrifosa. Amb els ulls oberts de bat a bat, érem una colla dinfants que ens estremíem davant aquell espectacle. En un combat perdut a lavançada, el gall immobilitzat als peus daquell vell home feia espinguets de desesper. Després duna pregària breu, lAvi posava el seu índex sobre la gargamella del condemnat, treia el ganivet i, dun gest viu i precís, feia rajar la sang, que ens esquitxava les xancletes. Jo fugia del lloc quan la bèstia ressuscitava. En un darrer impuls dorgull, saixecava sobre les dues potes i executava una dansa macabra. Un núvol de pols salçava mentre topava contra el mur o contra la porta dels veïns, el cap penjat cap enrere com si fos la caputxa dun barnús.
Nomenat cap de porters dun hotel de prestigi a la ciutat nova, lAvi, que els marrecs dels voltants anomenaven «el General» a causa del seu uniforme granat, les franges de galons i el barret groc canari, no passava gens desapercebut al carrer. De lluny en reconeixíem el caminar marcial, que contrastava dallò més amb la companyia del caniche que sovint li confiava Madame Lamon. Jo, de seguida que el veia, corria cap a ell. Amb un sol braç, ell magafava i malçava fins al cel, i amb laltre aguantava el Pipo, que bellugava la cua per testimoniar la felicitat de ser enmig el batibull efervescent de la medina. En perjudici de la resta de la mainada, que ens mirava gelosa, lAvi travessava el llarg carrer estret portant en braços contra el seu pit dues bestioles felices.
Madame Lamon li confiava la guarda del seu caniche quan ella marxava a fer les seves cures termals a Mulay Yacub. De tot el personal de lhotel, era lúnic que li inspirava confiança. Ella sabia que tindria bona cura del seu bebè durant les seves absències, cada vegada més freqüents a mesura que envellia. LAvi passava ràpid pel nostre carreró quan venia amb el caniche, ja que la meva mare refusava categòricament que el quisso sapropés el més mínim a casa seva. Deia que els àngels fugien dels indrets que freqüentaven els gossos.
Aquestes ximpleries feien riure la Marona, que ens acollia de bon grat a lAvi, al Pipo i a mi. Passàvem tardes delicioses contemplant com ella cosia, brodava, prenia mides i fumava. Les veïnes i tota la seva parentela tenien el que es mereixien: per no sé quina mena de miracle, la Marona aconseguia immiscir-se dins la intimitat secreta de la gent. Coneixia el nom de cada noia que acabava de perdre la virginitat, el nom del culpable, el lloc i lhora del crim... sabia que en tal havia fet fallida, lamplitud del desastre, i fins el nom de la persona que li havia llançat el mal dull, sabia que en tal altre salegrava de la mort dun parent llunyà... això no sacabava mai. I nosaltres érem allà, lAvi, el Pipo i jo, penjats dels seus llavis, gaudint dun te amb menta força ensucrat, de pastissets dametlla sucats de mel i, sobretot, assaborint les xafarderies picants que ella jurava saber de bona font. El Pipo també tenia dret al seu bol de llet. Tota una estrella, aquest caniche. Amb el seu collaret de cuir amb claus don penjava una medalla de coure, les seves dues taques marrons sobre la pell i els seus rínxols graciosos, rere els quals li desapareixia el morro, era irresistiblement per menjar-sel.
Madame Lamon no sequivocava gens confiant-lo a lAvi. Ell en tenia cura com si es tractés del fill que mai no havia tingut. Després de les muralles que separaven la ciutat nova de la medina, lAvi lagafava a coll i deia que aquella delicada criatura no estava feta per anar per la grava, per les boques obertes del clavegueram, per entre les papereres esventrades que captaires i gats de carrer es disputaven durant la nit. La brutícia, la ferralla i els vidres trencats que cobrien els nostres carrers era fàcil que li ferissin els fràgils coixinets. De pedigrí aristocràtic, el Pipo no havia nascut sinó per a les dolçors daquest món: música lleugera, afalacs, plats fins, bones flassades de llana, bells pentinats i, sobretot, el marbre de Carrara rutilant de lample vestíbul del Palace... Que Déu em perdoni, però jo voluntàriament hauria canviat la meva vida per la dell. Rebre un menjar especial, cuinat exclusivament per a mi, ser sempre i pertot ben acollit amb somriures, carícies i paraules dolces, ser la vedet beneïda dels déus, estimada i amanyagada del matí a la nit... Però ves, i digues-lhi al Pipo.