Jordi de Manuel i Jesús Purroy
Jordi de Manuel (Barcelona, 1962) és professor i escriptor. És doctor en biologia i imparteix classes a leducació secundària i al Màster de Didàctica de les Ciències Naturals (UPF). En el terreny de la ficció ha publicat diverses novel·les i relats per a infants, joves i adults en reculls propis i antologies amb altres autors. Ha estat guardonat amb diversos premis literaris, entre els quals el Premi El Lector de lOdissea, el Premi Pere Calders, el Premi Manuel de Pedrolo, el Premi Ictineu i el Premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler. És coautor de 100 situacions extraordinàries a laula.
Piula sobre ciència, literatura, educació i moltes altres coses a @jordidmanuel.
Més informació a http://www.jordidemanuel.cat.
Jesús Purroy (Barcelona, 1970). És emprenedor social en biomedicina. Abans va ser investigador i director científic del Parc Científic de Barcelona. Des del 2014 treballa per facilitar que la recerca resolgui necessitats mèdiques de la societat. És doctor en biologia per la UB i PDD IESE. Ha publicat diversos llibres de divulgació científica, sovint posant el focus en les pseudociències. És autor de La era del genoma (Salvat, 2001), Tot el que cal saber per saber-ho tot (Bromera, 2008, Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General) i Homeopatia sense embuts (Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2014). Col·labora habitualment a la revista Mètode. Piula sobre aquests temes i altres a @jesuspurroy.
La frontera entre ciència i pseudociència és fàcil de traspassar i costa de distingir. La proliferació didees pseudocientífiques i la seva difusió mitjançant les xarxes socials és un fet innegable que té repercussions en la vida quotidiana de tothom. En trobem exemples en làmbit de la salut, en teories conspiradores, en endevinacions i prediccions del futur i en molts altres temes del dia a dia. Les persones som vulnerables a aquestes idees i creences, que poden determinar decisions importants en molts moments de la vida. Per delimitar aquesta frontera és útil conèixer el significat dalguns conceptes dels quals parla aquest llibre, com ara placebo, assaig clínic, estudi en doble cec, chemtrail, reiki, quiromància o memòria de laigua, entre altres. Les 100 preguntes (i 100 res-postes) que trobaràs en aquestes pàgines tajudaran a identificar les pseudociències i et proporcionaran claus per orientar-te en un món on gairebé tot és possible.
Primera edició: febrer del 2021
© del text: Jordi de Manuel i Jesús Purroy
Drets dedició negociats a través dAsterisc Agents
© de ledició:
9 Grup Editorial
Cossetània Edicions
C/ de la Violeta, 6 43800 Valls
Tel. 977 60 25 91
cossetania@cossetania.com
www.cossetania.com
Disseny i composició: 3 x Tres
Producció de lePub: booqlab
A totes aquelles persones que amb la seva feina quotidiana contribueixen honestament a anar construint aquest edifici meravellós i inacabable que és la ciència.
INTRODUCCIÓ
Creure en fenòmens sobrenaturals és un fet genuí propi de la naturalesa humana. Des dels nostres orígens els éssers humans hem inventat mites i creences que, dalguna manera, ens han ajudat a vèncer pors i, fins i tot, a donar sentit a lexistència.
En les darreres dècades, les tecnologies de la informació i la comunicació han facilitat la proliferació didees pseudocientífiques i la seva disseminació mitjançant les xarxes socials. En podem trobar exemples referents al món de la salut, en presumptes teories conspiradores o en forma dendevinacions i prediccions del futur. Moltes persones són vulnerables a aquestes idees i creences, que poden determinar decisions importants en algun moment de la vida. La ignorància, les modes i, malauradament en molts casos, la desesperació les pot fer encara més vulnerables.
Aquest llibre conté 100 preguntes (i 100 respostes) que ajuden a identificar les pseudociències i ens proporciona claus per orientar-nos en un món on gairebé tot és possible. En ple segle XXI, la frontera entre ciència i pseudociència sovint és fàcil de traspassar i costa distingir on és. Per això, per determinar el límit daquesta frontera, resultarà útil conèixer el significat dalguns conceptes.
Les 100 preguntes que conformen aquest llibre estan dividides en seccions temàtiques. Aquestes divisions no són estrictes, i algunes idees i exemples apareixen a més dun capítol, ja sigui com a tema central o com a referència secundària. En tot cas, cada capítol es pot llegir independentment dels altres.
Algunes preguntes tracten sobre el coneixement: com ladquirim, com el formalitzem i com el compartim. Altres parlen de temes relacionats amb la salut com ara placebo, assaig clínic i estudi en doble cec. Parlem dendevinacions: quiromància, astrologia i altres formes de predir el futur, i presentem algunes teories de conspiració. Hi ha moltes preguntes que parlen de les energies, i cap al final hi ha una sèrie sobre dietes, agricultura i la relació dels humans amb la natura. En les cinc preguntes que tanquen el llibre, reflexionem sobre la relació entre la pseudociència, la ciència, la societat i el paper clau que poden tenir els mitjans de comunicació i leducació.
El nostre propòsit, més que convèncer ningú de la falsedat de la pseudociència, és proporcionar idees, informació i criteris per desenvolupar el sentit crític que permeti distingir el que és ciència del que no ho és.
01 / 100
ENS HO PODEM CREURE TOT?
Amb qualsevol dispositiu proveït de connexió a Internet es pot compartir informació, idees i opinions amb moltes altres persones. Des duns quants coneguts a centenars, milers o, fins i tot, milions de persones, segons làmbit dinfluència. Aquest fet, possible des de fa poques dècades, ha canviat el món.
La missatgeria electrònica, els xats, les xarxes socials o els blogs han agilitzat molts processos de comunicació i dadquisició de coneixement. Els cercadors i els continguts en obert proporcionen un accés a informació que anys enrere era impensable. Qui més qui menys, però, ha viscut alguna experiència desagradable amb lús daquestes tecnologies (sobretot en descobrir aspectes que no ens agraden daltres persones, o pel malestar causat pels malentesos que es generen). Qui és capaç de discriminar els continguts fiables dels poc fiables i dels fraudulents, a la xarxa? Què ens fa falta per poder separar el gra de la palla, allò que és important i rellevant del que és accessori i irrellevant?
Els grans mitjans de comunicació les cadenes de televisió i ràdio sovint contribueixen a la confusió. Per guanyar audiència, o per altres motius difícils dentendre, acostumen a donar veu a persones que no són expertes sobre allò que opinen. Sovint són homes o dones que sautoqualifiquen amb titulacions inexistents, paraules llargues de vegades inventades ad hoc: talassoterapeuta, psiconeuroimmunòleg Mereixen el mateix temps de veu o de pantalla aquestes persones que les que són expertes reconegudes? Considerem camps tècnics com la medicina, la bioquímica, la física o lastronomia. No tothom pot opinar amb un criteri adequat sobre qüestions relacionades amb aquestes àrees de coneixement; els que tenen formació mereixen més credibilitat i confiança. Així, lopinió duna persona, per més bé que parli, però sense estudis de dret, sobre la sentència dun tribunal no té el mateix valor que lopinió dun catedràtic de dret. Igual que no té el mateix valor lanàlisi dun programa per fer funcionar un robot fet per un enginyer que lopinió duna persona aficionada als robots. Concedim una credibilitat diferent a lopinió de lexpert que a la de qui no ho és.
El 2004, dos joves biòlegs valencians van inventar-se el fecomagnetisme, una teràpia basada en lús dexcrements molt diluïts exposats a les forces magnètiques dels imants. En poc temps, el que pretenia ser una paròdia, una broma escatològica, podria haver-se convertit en una lucrativa teràpia alternativa, perquè van començar a rebre comandes pel seu producte. Els van convidar a congressos, a escriure pròlegs de llibres i a fer conferències. El seu blog encara es pot trobar a Internet i és un bon exemple de la facilitat de generar un frau si es revesteix amb terminologia científica.
Els equivalents actuals dels venedors de remeis miraculosos que segles enrere recorrien els pobles en carretes atrotinades disposen ara de càmeres, micròfons i ordinadors que els permeten fer arribar la seva xerrameca a molts racons del món. Traslladar aquest debat a un camp amb tanta rellevància social, científica i personal com la salut és delicat, perquè les persones poden prendre decisions a partir dopinions poc acreditades i poc fiables, per més ben expressades i benintencionades que siguin. Les víctimes daquesta desinformació, daquest frau dexpertesa, són sovint persones desesperades que estan afectades per malalties greus o amb mal pronòstic, i també els infants, que no tenen veu sobre el que els fan els adults. La cobdícia, la ignorància, la superstició, la por o lesnobisme imposa modes i conductes, fins i tot a pares i mares que volen el millor per als seus fills. Cal combatre, utilitzant sempre les evidències (o la seva absència) i la raó, les creences que imposen aquestes modes tan atractives i fàcils de propagar.
02 / 100
COM GENERA CONEIXEMENT LA CIÈNCIA?
A gairebé totes les persones que fan docència o divulgació de la ciència els ha passat més duna vegada que algú els ha preguntat: i això com ho podem saber?. La resposta és difícil quan la pregunta és sobre llocs on mai no hem pogut estar, com ara linterior de la Terra o estrelles llunyanes, o sobre processos i parts de la matèria que no hem pogut observar directament, com ara lestructura atòmica o les reaccions del metabolisme cel·lular.
Lepistemologia, aquest nom tan estrany, és la part de la filosofia que estudia com es genera el coneixement. Al llarg de la història hi ha hagut pensadors que han teoritzat de maneres diferents sobre lepistemologia. Una de les més criticables és el principi dautoritat, que es basa en la veracitat duna teoria segons el grau dautoritat de qui la manté. Aristòtil, Galè o Hipòcrates en són exemples, així com determinades institucions amb autoritat per generar coneixement: el que anomenem com a ciència escolàstica (lAcadèmia o lEsglésia). Aristòtil creia que les dones tenien menys dents que els homes, Galè afirmava que existia un os al cor, creença que va ser descartada després de les primeres disseccions, en el segle XVI. Lempirisme, que va sorgir entre els segles XVI i XVII, es fonamentava en el fet que el coneixement es genera amb lexperiència. La ciència experimental substituïa la ciència escolàstica medieval, era la primera revolució científica. Lexperiència es va convertir en la font del coneixement científic; lobservació, suposadament objectiva i no mediatitzada per les idees, era linici de lactivitat científica i el mitjà més important de lexperimentació; de mica en mica sinventava el mètode científic, un procediment universal per observar fenòmens i inferir conclusions a partir de lobservació. Els Principia Mathematica de Newton, a finals del segle XVII, il·lustren lempirisme i són un exemple de la relació entre fenòmens observats i hipòtesis.
Karl Popper, Thomas Kuhn i Imre Lakatos van ser potser els filòsofs més rellevants de la Nova Filosofia de la Ciència, un corrent de pensament que va criticar lempirisme i la universalitat del mètode científic. Davant la idea que lobservació és la base del coneixement científic, van postular que les teories són construccions humanes que han de ser comprovades o falsades (refutades) per lobservació i lexperimentació. És a dir, les teories són prèvies a lobservació. Segons Popper la ciència és un conjunt dhipòtesis falsables: tot el que no puguem falsar no ho hauríem de considerar ciència.
Kuhn, en canvi, va postular que les teories només canvien si hi ha una revolució científica que canvia la manera dabordar un problema. Segons Kuhn, una teoria no sabandona perquè les observacions la refutin, sinó pel triomf dun nou paradigma que la fa innecessària, tot i que no necessàriament falsa. Segons Kuhn, cap teoria no acaba de resoldre completament el problema plantejat.
Kuhn i Lakatos van criticar lexistència del mètode científic com a conjunt de regles fixes i universals que sutilitza per generar coneixement científic. La metodologia emprada per les diferents ciències experimentals, la biologia, la geologia, la física i la química, pot ser molt diferent. En aquest sentit, Paul Feyerabend va ser el filòsof de la ciència més bel·ligerant amb la idea de mètode. Va enunciar lanarquisme epistemològic, el rebuig al mètode científic universal: segons ell,tot shi val.
El filòsof nord-americà Ronald Giere es refereix als models científics com si fossin mapes de carretera; en la seva opinió els mapes representen moltes característiques que poden ajudar a comprendre com les teories científiques representen el món, però no hi ha mapes universals. El filòsof afirma que els models científics són estructures idealitzades que representen el món des dun punt de vista limitat.
Però, malgrat tota la semàntica i discussió intel·lectual derivades de la filosofia, al llarg de la història la ciència ha generat i acumulat coneixement a partir de lobservació, el pensament creatiu i el pensament reflexiu, que interaccionen entre si contínuament duna manera que no sempre és fàcil danalitzar. Per això es discuteix que hi hagi un sol mètode científic. No hi ha cap fórmula que el defineixi, perquè hi ha enormes diferències pràctiques i metodològiques entre els diferents camps de la ciència.
03 / 100
QUÈ ÉS UNA TEORIA CIENTÍFICA?
Hi ha un acudit que diu: Aniré a viure a Teoria, perquè en Teoria tot va bé. El llenguatge col·loquial parla de la teoria i tots ens entenem. Com passa amb altres camps, el llenguatge tècnic i el llenguatge popular no sempre volen dir el mateix, i això pot donar lloc a malentesos.