Hi ha un acudit que diu: Aniré a viure a Teoria, perquè en Teoria tot va bé. El llenguatge col·loquial parla de la teoria i tots ens entenem. Com passa amb altres camps, el llenguatge tècnic i el llenguatge popular no sempre volen dir el mateix, i això pot donar lloc a malentesos.
La teoria és un cas de paraula que pot servir per indicar una idea de poc valor, com quan algú diu que levolució és només una teoria. Ve a ser com una ocurrència, una possibilitat no demostrada. Tinc la teoria que si fem això ens en sortirem, però potser estic equivocat.
El concepte de teoria és filosòfic, i té una muntanya de literatura al darrere, de manera que qualsevol que vulgui entendre què és una teoria, i més concretament una teoria científica, ha de dedicar una bona colla dhores a llegir i a pensar.
Com tants altres conceptes relacionats amb la ciència, la teoria és un fruit de la Revolució Científica que va tenir lloc des del final del segle XVI fins al principi del segle XVIII. Galileu no fa servir aquesta paraula, i va viure al voltant del 1600, mentre que cent anys més tard Newton ja parla de la teoria de la llum. Boyle, que va viure entre lun i laltre, va enunciar la seva teoria dels gasos, que ara coneixem com la llei de Boyle.
Una teoria científica és un conjunt de conceptes que permeten explicar fets i fer prediccions. Poden incloure-hi fórmules matemàtiques, però no sempre. Uns esdeveniments passats es poden explicar de moltes maneres, no totes científiques, i per això la prova de la validesa duna teoria científica és que ha de ser capaç de predir esdeveniments futurs. Una teoria que pugui predir eclipsis tindrà força, mentre que una teoria que no els pugui predir perdrà valor i sacabarà abandonant. Abandonar una teoria científica no és pròpiament una pràctica científica. Més aviat és una pràctica social: si una teoria deixa de servir, la descartem, però només si en tenim una altra que la substitueixi.
És difícil descartar una teoria científica de manera irrebatible. Encara que no pugui explicar bé un fenomen, i que no pugui fer prediccions comprovables, es pot argumentar que això és per culpa dalgun element extern a la teoria. Per exemple, molts partidaris de pseudociències diuen que la ciència encara no pot mesurar certes energies, o detectar certs fenòmens, i que no per això cal descartar-les. Per exemple, els meridians que formen la base del sistema de lacupuntura. Ningú no els ha vist mai, però no vol dir que no hi siguin. Potser simplement no els podem detectar encara. Tampoc no vam detectar neutrins o el bosó de Higgs fins molt després que algú els definís amb una fórmula en una pissarra.
Malgrat això, és possible descartar teories, i no sempre és possible argumentar que la tecnologia encara no permet verificar-les. De fet, des de linici de la ciència moderna hem descartat grans quantitats de teories científiques, i no passa una setmana que no sen descarti alguna altra. Descartar és una de les activitats més característiques de la ciència. Des del temps de Descartes es pensava que la llum viatjava per una substància anomenada èter lumínic. Segons aquesta teoria, el moviment de la Terra per aquest èter havia dafectar la velocitat de la llum. Lany 1887 els físics nord-americans Albert Michelson i Edward Morley van posar a prova una predicció basada en aquesta teoria. El resultat del seu experiment va ser que lèter no era necessari per explicar el moviment de la llum. Això no vol dir que dun dia per laltre tothom abandonés la teoria de lèter, sinó que les teories que es van desenvolupar més endavant no la van tenir en compte. La teoria de la relativitat dEinstein parla de la velocitat de la llum i no fa referència a lèter perquè no li cal.
Amb totes les seves particularitats, i la complicació filosòfica que representen, les teories científiques són eines fonamentals per entendre el món que ens envolta. Si bé és cert que la formulació de la teoria de levolució de Darwin no té laparell matemàtic de la teoria dels gasos, o de la teoria de la relativitat, totes tres tenen trets comuns que permeten extreuren coneixement verificable.
04 / 100
QUÈ ÉS LESCEPTICISME?
Sabem o creiem que sabem? Poques coses hi ha més irritants en una conversa com quan ens responen no mho crec. Nosaltres sabem que diem la veritat però no ens creuen. O potser creiem que diem la veritat i el nostre interlocutor sap que estem equivocats?
La majoria de coses que sabem ens les han explicades: a lescola, a casa i, cada cop més, a Internet o a un grup de WhatsApp. Confiem en aquestes fonts dinformació i creiem el que ens diuen. Però és impossible creure-sho tot, i en realitat no tot és creïble. La confiança té un contrapès, que és lescepticisme. La confiança fa creure i lescepticisme fa dubtar. Aquest sistema ha destar equilibrat. Algú que sho cregui tot tindrà problemes, i algú que dubti de tot també en tindrà.
Lescepticisme és una suspensió temporal de la creença, posar en dubte alguna afirmació que ens fan. És important la paraula temporal: si una cosa no la creiem i no estem disposats a revisar aquesta actitud, no estem parlant descepticisme. Algú que sigui escèptic respecte del paper dels humans en el canvi climàtic ha de poder revisar aquesta postura davant de les proves, o en lloc descèptic direm que és negacionista. Els autors daquest llibre no som escèptics davant de lhomeopatia o la cromoteràpia, perquè ja hi ha prou informació disponible per formar una opinió definitiva.
Perquè sigui productiu, lescepticisme ha de ser organitzat, segons explicava a mitjan segle passat el sociòleg nord-americà Robert K. Merton. Lescepticisme organitzat és una disciplina difícil que forma part de la pràctica de la ciència. Cal separar les parts duna afirmació i fer les preguntes adequades per posar-les a prova de la manera més estricta possible, i preveure quins resultats farien que lacceptéssim o no.
Lescepticisme organitzat és gairebé exclusiu dels experts, perquè per saber si una afirmació és certa o no cal fer preguntes molt tècniques, i la majoria de la gent no sabem quines són. Com que ningú no pot ser expert en tot, el resultat és que sempre depenem del que diguin altres persones en aquelles àrees del coneixement on tenim només un coneixement superficial. Per molt que algú tingui un doctorat en física, no vol dir que sàpiga res sobre nutrició.
Dun temps ençà han aparegut moltes associacions descèptics, i hi ha persones que es defineixen daquesta manera. Els escèptics són activistes, en el sentit que actuen per defensar alguna cosa que consideren important i que no està adequadament defensada. Normalment el que es defensa és el pensament crític, la disciplina mental davaluar si una afirmació és certa o no basant-se en les proves disponibles. Per molta gent la promoció de lescepticisme és una activitat incòmoda, perquè els força a acceptar que les seves creences no es fonamenten en la realitat.
És millor ser massa crèdul que massa escèptic, diu un vell proverbi xinès. La dita va néixer en el context duna societat extremadament conservadora, on encara ara és més important lestabilitat que la llibertat i on els governants tenen el poderós interès personal que ningú no els desafiï. La major part de les persones que es dediquen a la ciència capgiraria aquest proverbi i diria: És millor ser massa escèptic que massa crèdul.
Lequilibri entre ser massa crèdul i ser massa escèptic és difícil. Sovint la nostra decisió de creure o dubtar es basa en criteris irracionals que no estem disposats a discutir. Això explica per què de vegades hi ha científics que creuen o dubten en temes on la majoria de científics tenen una posició diferent. Lescepticisme és una eina poderosa, però, com qualsevol altra eina, cal saber fer-la anar.
05 / 100
PER QUÈ HI HA TEORIES DE CONSPIRACIÓ SOBRE LA CIÈNCIA?
Les teories de conspiració sobre la ciència ens arriben pertot arreu: als grups de WhatsApp, per Facebook, de vegades per missatges directes dalgú que ens demana que signem una petició perquè sautoritzi tal o tal altre producte miraculós que funciona molt bé per curar alguna malaltia greu, però que les autoritats no volen que estigui disponible perquè és molt barata i eficaç i no seria negoci per a les farmacèutiques. O demanen que es prohibeixin uns productes que, segons un estudi, poden causar alguna malaltia horrible. Aliments, plàstics, antenes de telefonia, plantes medicinals, additius amb lletra E, medicaments miraculosos
Cada tema té les seves particularitats, però tots comparteixen un element: la desconfiança envers els experts. Per què hi ha aquesta desconfiança?
De petits confiem en els pares i en els mestres, i creiem que ens diuen la veritat quan ens expliquen el món. Per compensar la confiança hi ha lescepticisme, que ens fa dubtar i, fins i tot, abandonar alguna creença quan ens demostren que és errònia. En ciència això passa cada dia: la recerca descarta idees que crèiem que eren certes i no passa res. Com que no podem saber de tot, ni podem anar recomprovant els resultats científics, ens cal confiar en els experts.
Aleshores, què passa quan no confiem en els experts? En aquest cas, lescepticisme esdevé una postura extrema. Com que continuem necessitant explicacions, les busquem en altres llocs. Això dona lloc al pensament conspirador, perquè assumim que els experts coneixen aquestes explicacions (per això són experts!) i ens les amaguen per protegir interessos inconfessables dels governs o de les grans empreses.
Algunes conspiracions ignoren la ciència a propòsit. Tots els núvols del cel tenen una explicació física neutra, però molta gent prefereix creure explicacions carregades, que impliquen una voluntat de modificar lentorn a base de fumigacions. Altres apliquen mala ciència, és a dir, ignoren alguns resultats científics i en destaquen daltres per fer avançar una agenda política. Loposició a la modificació genètica de plantes i la negació del canvi climàtic no tenen res a veure amb la ciència, sinó que parteixen de postures ideològiques a priori que en cap cas no es poden modificar amb resultats experimentals.
Moltes teories de conspiració es basen en la pseudociència, i això inclou moltes de les anomenades medicines alternatives o complementàries. Pràctiques com lhomeopatia, el reiki i altres no accepten el debat científic que les descartaria i es defensen amb teories de conspiració. És temptador pensar que la indústria farmacèutica està impedint el desenvolupament de medicines barates per a les malalties que ens afligeixen, fins que veiem que la gent que treballa a les empreses farmacèutiques, i els seus familiars, es moren de les mateixes malalties que la resta de nosaltres.
Les teories de conspiració tenen un impacte molt negatiu, perquè fan que les persones prenguin decisions mal informades. Poden ser decisions sobre ells mateixos, com no vacunar-se o no tractar-se amb una teràpia que ha demostrat eficàcia en assajos clínics. Si es tracta dalgú amb poder polític o mediàtic poden tenir molt impacte, i en alguns casos poden determinar decisions de llarg abast, com implantar polítiques perjudicials per al medi ambient.
En el fons, les teories de conspiració il·luminen els racons on els humans tenim por. No hi ha teories de conspiració sobre exoplanetes, però sí sobre contactes amb extraterrestres. No hi ha teories de conspiració sobre la catalogació despècies de llevat, però sí sobre el paper de la tecnologia 5G i la propagació del coronavirus. Només veiem perill si pensem en la malaltia, la mort, la pobresa o la possibilitat de no tenir prou aigua potable o aliments.
El debat científic no té en compte les emocions, i es basa només en les dades. Això serveix al laboratori, però és evident que fora del laboratori importen molt més les emocions. Una emoció forta com la por pot convertir el sa escepticisme que ens manté alerta en un escepticisme extrem que ens fa rebutjar de ple qualsevol informació provinent dels experts.
Les teories de conspiració també fan evidents els fracassos de la comunicació en tots els àmbits, des de lensenyament obligatori fins a la comunicació informal en premsa o en xarxes socials. Aquest problema no té remei fàcil, i és a larrel de la distorsió que representa tenir més accés que mai a informació de qualitat i, alhora, acceptar com a bona qualsevol cosa que ens aparegui a la pantalla.
06 / 100
LA CIÈNCIA ES POT CONVERTIR EN PSEUDOCIÈNCIA?
La part creativa del descobriment científic sovint comença amb una hipòtesi en forma de pregunta i si?. Aquí tot és possible: i si aquest fenomen es pogués explicar daquesta manera? I si aquest nou material tingués aquestes propietats? No hi ha límit al que podem imaginar, i hem vist com algunes de les hipòtesis més inversemblants shan acabat confirmant. I és que aquest és el següent pas: qualsevol hipòtesi és acceptable com a explicació provisional, però cal que després es posi en marxa el mecanisme de comprovació, que serà diferent per a cada disciplina científica.
A la frontera del coneixement, allà on la ciència avança, no és estrany que una gran part de les hipòtesis siguin errònies i calgui descartar-les. Al capdavall, estem dibuixant el mapa dun territori desconegut. Quan una hipòtesi entra als llibres de text i arriba al gran públic es pot considerar que està validada, per molt estranya que soni. Tot i així, és possible que més endavant calgui descartar-la.
El problema arriba quan una explicació científica saplica fora del camp on sha demostrat que té validesa. Ho veiem en biologia i en física, però també en altres camps. Per exemple, les justificacions de la injustícia social a partir del darwinisme fan servir conceptes que són perfectament vàlids en biologia evolutiva, i els traslladen a un context on molts altres factors tenen un impacte molt més important que la biologia. Les conductes humanes tenen una base biològica, incloses algunes conductes de les quals no ens podem sentir gaire orgullosos com a espècie, però parlar de lluita per la supervivència o de supervivència del més apte en societats humanes és una aplicació pseudocientífica daquests conceptes. Sovint sentim parlar de supervivència del més fort, que no és ni tan sols vàlid en el context de la biologia evolutiva. Aquestes frases tenen laspecte de ciència, però no ho són. Lanomenat darwinisme social pot ser una bona metàfora, però no té res a veure amb el darwinisme biològic i no shi apliquen les mateixes fórmules matemàtiques que als gens.
El mateix passa amb molts conceptes de física. És habitual sentir gent que parla denergies o coses quàntiques fora del context de la física; sobretot, en relació amb la salut humana. No hi ha res dolent a preguntar-se coses com i si el magnetisme de les mans fos mil vegades més gran que el camp magnètic del cor?. A continuació, cal fer els experiments que demostrin o descartin aquesta hipòtesi, és clar. Els experiments per veure si hi ha un magnetisme animal es van fer fa més de 200 anys i el van descartar.