Laplicació de conceptes científics més enllà del camp on tenen validesa demostrada de vegades rep el nom de cientisme o cientifisme. Són cientistes moltes explicacions de la conducta humana a partir dimatges dactivitat del cervell, perquè sovint expliquen més del que les dades justificarien. Per exemple, un article publicat al New York Times el 2008 extreia conclusions sobre les preferències polítiques dun grup de 20 votants a partir dimatges de ressonància magnètica funcional (fMRI). Les imatges dactivitat cerebral són una eina molt vàlida per a la neurociència, i la gent que shi dedica sol ser cautelosa en la manera com explica el seus treballs. Tot i així, la línia que separa la ciència de la pseudociència de vegades és molt fina. Qualsevol disciplina científica pot convertir-se en pseudociència si es treu de context o se simplifica més del compte.
07 / 100
QUINA DIFERÈNCIA HI HA ENTRE ELS FETS I LES TEORIES?
Encara que pugui semblar estrany, els fets són un invent del món modern. Els antics i medievals donaven credibilitat a tota mena de narracions, històries de viatges i de batalles, descripcions de ciutats llunyanes i de costums de pobles exòtics. Heròdot ens explica les guerres entre els perses i els grecs, amb la batalla de les Termòpiles, Leònides, Xerxes i tota mena de fets que probablement van passar, però al mateix llibre explica moltes històries que ell mateix considera poc versemblants, com lexistència de les amazones.
Si a la història li costa avançar destriant els fets de les llegendes, la ciència no pot avançar de cap manera fins que no sestableix fermament el que constitueix un fet i el que no.
Els fets són les dades del món. Les teories són les històries que expliquen i interpreten aquestes dades. Així, per exemple, sabem que els éssers vius han canviat al llarg de la història de la vida (tenim milions de dades, com ara els fòssils); per tant, levolució és un fet, no una teoria. La teoria és el que explica com shan produït els canvis i per això podem parlar de la teoria lamarckiana de lherència de caràcters adquirits i de la teoria darwiniana de la selecció natural. Totes dues són teories, totes dues expliquen els fets (o la majoria dels fets), però no totes dues tenen la mateixa validesa científica, perquè les teories no només han dexplicar els fets coneguts, sinó que també han de predir fets futurs.
Darwin va deixar escrit en una carta que tots els fets han danar a favor o en contra dalguna teoria. Això vol dir que els fets no existeixen aïlladament. Podem afegir vinagre a la llet i veurem que es talla: el fet és que la llet ha quedat agrumollada. La teoria és que làcid del vinagre ha reaccionat amb les proteïnes de la llet i ha fet que sagreguin les unes amb les altres formant grumolls. Podem veure un cos celestial que es mou més ràpid que la resta, i que desapareix al cap duns dies. El fet és que aquest cos es comporta duna manera discordant amb la resta. La teoria que és un cometa explica aquest moviment i pot ajudar a predir quan tornarà.
Per tant, els fets i les teories es donen suport mútuament. Una teoria que no expliqui fets, i que no pugui predir fets futurs, és una teoria dèbil. Un fet que no encaixi en cap de les teories acceptades és un fet sospitós.
Vist així, sembla que hi ha un problema com el de lou i la gallina: què és abans, el fet o la teoria? Entenem els fets com a part duna teoria que ja tenim al cap abans dobservar el fet? O observem uns fets i ens pensem una teoria que els explica? La realitat és que una mica de cada. Molts fets, per exemple, necessiten un suport tecnològic per existir: microscopis, telescopis, lectors de fluorescència, balances Fins i tot per dir que la llet sha quallat cal tenir una idea del que és un quall, i això no es pot entendre del tot si no tenim una idea del que és una proteïna. Sense un suport teòric, qualsevol cosa pot ser un fet. El premi Nobel Sydney Brenner deia que el progrés de la biologia molecular depenia de la tecnologia, que donava lloc a descobriments i que això feia que la gent tingués idees. És a dir, la tecnologia genera fets que obliguen a desenvolupar teories.
Per això de vegades el debat se centra en si una dada és real (és un fet) o no. Leficàcia dun tractament mèdic és un fet si shan realitzat els assajos clínics corresponents i el resultat és satisfactori. No cal que sigui un 100%, però si un 50% dels pacients millora amb el tractament això és el fet. Pot ser que no sigui suficient per aprovar el nou medicament, però aquesta ja no és una discussió científica. Si la concentració de certs gasos a latmosfera és més alta ara que fa 50 o 100 anys, això també és un fet, tot i que en aquest cas ens hem de refiar de les mesures (és a dir, de la tecnologia que genera les dades). Hi ha màquines que desintoxiquen el cos ficant els peus en un cossi daigua on hi ha unes peces metàl·liques connectades a un motor. És un fet que laigua es torna marró al cap duna estona, però aquest fet és resultat duna reacció química dels metalls a laigua amb lelectricitat del motor i no té cap relació amb un suposat drenatge de toxines. Per això no incorporem aquests fets al debat científic.
La lluita per acceptar o descartar el que és un fet es pot remuntar fins al temps que Galileu feia observacions al telescopi que els seus rivals es negaven a acceptar com a fets. Fins i tot es negaven a mirar pel telescopi perquè no es refiaven de la tecnologia.
Moltes pseudociències aporten fets basats en tecnologia falsa, sovint amb aparells que generen pseudofets de manera que els fets i les teories encaixen. No sempre és fàcil explicar de manera entenedora quin és el problema amb les màquines desintoxicadores, els mesuradors denergia vital i altres andròmines amb llumetes i botons que sovintegen en alguns consultoris de pseudoterapeutes.
08 / 100
TOT EL QUE NO ÉS CIÈNCIA ÉS PSEUDOCIÈNCIA?
A la sèrie Breaking Bad un professor de química decideix començar a sintetitzar metamfetamina per pagar-se el tractament dun càncer i per deixar un racó a la seva família si van mal dades. La sèrie té moments de comèdia i de tragèdia, i molts diàlegs que tenen a veure amb la química. Com en tantes altres obres de ficció, no importa que la química sigui exacta, només cal que ajudi a fer que la història avanci. El que ens queda al final són uns quants dilemes morals sobre la condició humana i temes de reflexió sobre les relacions dels personatges.
La ficció, lart, lesport, la política i tantes altes activitats humanes no són ciència, però això no vol dir que siguin pseudociència. La diferència és important, però no és una qüestió de categories excloents.
Simplificant molt, podríem definir la ciència de dues maneres. Duna banda, és una manera dobservar el món que combina la creativitat dimaginar explicacions dels fenòmens que passen al món i el rigor de posar aquestes explicacions a prova de manera que les pugui acceptar qualsevol persona, encara que aquesta explicació vagi en contra dels seus interessos o les seves creences. La ciència també és el cos de coneixements que hem obtingut posant a prova aquestes explicacions. El cos de coneixements canvia amb el temps, es va actualitzant, de la mateixa manera que els mètodes evolucionen a mesura que la tecnologia permet fer nous tipus dexperiments.
Qualsevol activitat humana es pot mirar amb els ulls de la ciència. A Breaking Bad largument químic no és científicament correcte, però és versemblant. A moltes obres de ficció la química sembla més aviat alquímia capaç de fer qualsevol reacció sense que això afecti la validesa de la història que es vol explicar. Un partit de futbol no és científic, però hi ha molta ciència relacionada amb els materials, la roba esportiva, els mètodes dentrenament i la nutrició. Una pintura no és científica, però els avenços en química al llarg dels segles han permès desenvolupar nous colors, vernissos i altres materials que de manera més o menys evident shan incorporat a la caixa deines dels artistes.
Podríem dir que la ciència és una base que facilita la comprensió daltres activitats. És possible fer art, cuina o esport sense tenir un coneixement científic dels elements que hi prenen part. Els humans hem fet pa, vi i cervesa durant mil·lennis sense conèixer la base biològica de la fermentació, i no per això la cuina era una pseudociència. Fins i tot si algú intentés fer pa sense llevat li sortiria una cosa comestible: a totes les cultures del món que mengen pa hi ha pans sense llevat. No hi ha cap contradicció entre cuinar i no saber la química (o la biologia) de la cuina.
El problema és quan es vol fer servir la ciència més enllà del que és, i es proposen explicacions que després no es volen (o no es poden) posar a prova. En la cuina, lequivalent seria atorgar propietats especials a productes com les baies de Goji o la cúrcuma. El revers seria ignorar la ciència en una situació en què cal tenir-la en compte. En una obra de ficció podem buscar la versemblança científica o tirar pel dret. Però en una decisió política, com per exemple permetre o prohibir un herbicida, no restringir a temps el distanciament social durant una epidèmia o marcar uns límits més alts o més baixos a les emissions dalguns gasos contaminants, si no es té en compte el coneixement obtingut mitjançant lactivitat científica es poden prendre decisions errònies.
És important tenir clar que no tot el que no és ciència és pseudociència, i que la ciència no és millor que altres activitats. No cal un doctorat en química per cuinar, ni un doctorat en filologia per escriure novel·les, ni un doctorat en economia per crear una empresa. També cal tenir clar que la ciència és preferible a altres maneres dexplicar el món quan es tracta dintervenir sobre el món que ens envolta duna manera previsible.
09 / 100
LA PSEUDOCIÈNCIA I LA MALA CIÈNCIA SÓN EL MATEIX?
Tothom sequivoca, també les persones que fan ciència. Un laboratori és un dels llocs on hi ha més oportunitats de cometre un error: calibrant un instrument, preparant uns reactius, seguint un protocol, mesurant uns resultats, apuntant-los a la llibreta També ens podem equivocar analitzant resultats o, com Sheldon Cooper en aquell capítol de Big Bang Theory en què li ensenya un treball a Stephen Hawking, ens podem equivocar fent un càlcul matemàtic. No cal ser especialment sapastre per fer les coses malament, i ni posant tota latenció del món podem evitar-ho. La ciència té mecanismes per detectar aquests errors, i tard o dhora algú els acaba detectant.
La mala ciència és una altra cosa. Fer mala ciència és falsificar resultats, o amagar deliberadament dades que no ens convenen, o seleccionar els resultats que ens convenen i ignorar o desacreditar els altres. El 2004 el científic sud-coreà Hwang Woo-suk va fer creure al món que havia clonat per primera vegada cèl·lules humanes. Més tard es va comprovar que les dades eren falses: el DNA de les cèl·lules no concordava amb el DNA del presumpte donant. Uns quants anys abans, el 1998, el metge britànic Andrew Wakefield va vincular la vacuna triple vírica amb lautisme. Més tard es va saber que Wakefield va manipular i va falsejar les dades i els historials clínics de les 12 criatures en les quals es basava la seva investigació.
Hwang Woo-suk i Andrew Wakefield són exemples de mala ciència.
Falsificar resultats és fer frau. A la ciència nhi ha, en part perquè la naturalesa humana és així i a tot arreu hi ha gent que fa trampes. En part, també, perquè la carrera científica és competitiva i sempre hi ha algú que lluita per tenir una plaça, una beca o un premi. De vegades és difícil distingir un frau dun error, perquè la diferència és només la intenció. De tant en tant surten a la llum casos dalt impacte, i les enquestes diuen que hi ha una certa quantitat de frau de petita escala, que no surt a les notícies i que no es pot considerar un error innocent.
Una altra forma de mala ciència és amagar resultats inconvenients, o desacreditar-los amb criteris no científics. Durant anys la indústria tabaquera va contrarestar les investigacions que descrivien els efectes nocius del tabac. Ara veiem el mateix amb la indústria del vi, i no costa gaire trobar estudis que descriuen els efectes beneficiosos de lalcohol sobre la salut. Molts metges recomanen la copeta diària, tot i que si tinguessin en compte la informació que tenim sobre lalcohol és evident que el balanç és negatiu. Fins que va canviar la normativa fa relativament pocs anys, la indústria farmacèutica podia no publicar els resultats dels assajos clínics que sortien malament, de manera que sevitaven la mala publicitat. Encara ara hi ha molts aspectes millorables de la ciència, com descriu molt bé el metge i periodista britànic Ben Goldacre al seu llibre Mala ciencia. Falsejar dades, ocultar resultats o plagiar-los són pràctiques freqüents i, segons el filòsof de la ciència Mario Bunge, aquests fraus es cometen més a la recerca biomèdica que en qualsevol altre camp de la ciència.
A banda de la promoció personal, la mala ciència sovint té un component dinterès econòmic o ideològic. Les persones que creuen que el menjar ecològic és més saludable o que els productes modificats genèticament són perjudicials no tenen en compte els resultats que diuen el contrari. En anglès anomenen cherry picking aquesta pràctica de triar només els resultats que ens donen la raó i deixar de banda els que ens porten la contrària, com quan en una plata de cireres triem les més vermelles i ignorem les altres.
La pseudociència no és mala ciència, però algunes pseudociències poden contenir elements propis de la ciència, com la terminologia, les bates blanques o les màquines. La diferència és que no apliquen el mètode que fa servir la ciència i no posen a prova les seves afirmacions, que acostumen a ser dogmàtiques i poc fonamentades. Dir que els productes de lagricultura ecològica són més sans que els de lagricultura convencional és mala ciència, perquè els resultats dels estudis no diuen això. Dir que alguns aliments depuren o desintoxiquen el cos és pseudociència, perquè els conceptes de depuració o desintoxicació no tenen res a veure amb lalimentació. La diferència és important. La mala ciència pot ser un tema de debat, perquè es basa en la selecció de dades. Algú que defensa la bondat del vi ecològic fa mala ciència, i hi ha dades suficients per rebatren els arguments. En canvi, la pseudociència es basa en creences que no es poden debatre. Si algú creu que un aliment el purificarà (eliminarà les toxines del seu cos), aquella discussió no anirà enlloc: ho creu i punt. Potser el millor que es pot fer és proporcionar el coneixement i les eines perquè cadascú adquireixi el criteri per contrastar duna manera crítica la informació que rep i pugui prendre decisions ben informades.