Isaac Asimov, escriptor nord-americà dorigen rus, va definir la ciència-ficció com una branca de la literatura que tracta de les respostes humanes davant els canvis, majorment els provocats per la ciència i la tecnologia. Asimov mateix, als anys cinquanta del segle passat, publicà la novel·la La Fundació, en la qual ideava la psicohistòria, un compendi de psicologia, història i matemàtiques que permetia predir amb exactitud el futur de la humanitat. Asimov es va treure de la màniga (és a dir, de la seva imaginació prodigiosa) una disciplina científica en la qual es vertebrava la trama. La psicohistòria no existeix, però és necessària per construir la ficció. Lescriptor no pretenia establir cap nova ciència, però va haver de fer-la versemblant perquè la novel·la funcionés.
El dia dels trífids, una novel·la escrita pel britànic John Wyndham, és una obra de ciència-ficció catastrofista: una radiació dorigen desconegut deixa cecs els éssers humans. Existeixen unes plantes, els trífids, que poden desplaçar-se i atacar els supervivents. Wyndham va iniciar la narració amb un fet fictici: un fenomen descala planetària que va deixar tothom cec (menys els que tenien els ulls tapats o no van mirar el cel). També ens parlava dunes plantes capaces de competir i lluitar contra els humans i duna societat de supervivents que va treure el pitjor della mateixa per sobreviure. La novel·la és una distòpia catastrofista on shan creat regles internes versemblants (la catàstrofe i els trífids).
El cinema, fins i tot amb més èxit comercial que la literatura, ha posat a les pantalles films de ciència-ficció com ara 2001: a space odyssey (Kubrick, 1968), Alien (Scott, 1979) o Blade runner (Scott, 1982). Tal com expressa el terme, la ciència-ficció és un relat inventat per un escriptor o un guionista que especula amb els fets reals (no sempre sobre ciència o tecnologia), però els fets no succeeixen de veritat; lautor ha de crear regles que proporcionen coherència científica i versemblança a la trama. Les sèries televisives de ciència-ficció que han proliferat en els darrers anys, algunes vistes per milions de persones, poden agradar més o menys, però no són en cap cas pseudociència, com tampoc no ho són La Fundació ni El dia dels trífids o qualsevol obra del gènere.
Cal distingir de la ciència-ficció el gènere fantàstic, que combina màgia i bruixeria amb una lògica pròpia a partir del joc que proposa lautor, que va creant regles pròpies sobre la marxa. En aquest cas, el que és important és la meravella dels fets fantàstics, generalment envoltats dèpica, més que la versemblança. La ciència-ficció i la pseudociència, en canvi, es basen en la versemblança, però la diferència es troba en la intenció de qui explica la història: si pretén mantenir el relat com a ficció (ciència-ficció) o si pretén intervenir sobre el món real (pseudociència).
Fa poc més de dos-cents anys, Mary Shelley va crear un monstre a la riba del llac Léman. Al monstre se li han atorgat moltes interpretacions: potser la més repetida és que la ciència pot arribar massa lluny. La ciència-ficció és útil per reflectir la naturalesa humana o per aprofundir en els dilemes morals de la societat. Cada relat o novel·la del gènere es basa en regles pròpies, més o menys coherents, però cal no oblidar que sempre és ficció, que no pretén ser real. Les pseudociències també generen les seves regles, més o menys versemblants, però en cap cas no pretenen ser ficció i, com el monstre que va fabricar Victor Frankenstein, sens poden girar perillosament en contra, sobretot quan es relacionen amb la salut de les persones.
14 / 100
QUÈ ÉS LEFECTE FORER?
El 1948, el psicòleg nord-americà Bertram R. Forer (1914-2000) va realitzar un experiment que consistia a lliurar un test de personalitat als seus estudiants. Uns dies més tard, va retornar a cada estudiant un informe personalitzat del resultat del test, és a dir, un escrit que descrivia la seva personalitat, però amb la peculiaritat que era exactament el mateix text per a tothom i estava copiat duna columna dastrologia dun diari local. Posteriorment, cada estudiant havia de valorar, en una escala que anava del 0 al 5, com sajustava linforme a la percepció que tenien de la seva pròpia personalitat. El resultat final de lavaluació va ser una mitjana aritmètica de 4,26. El mateix experiment sha repetit en diverses ocasions i els resultats es troben sempre al voltant de 4,2.
Posem-nos al lloc dun estudiant que va fer lexperiment fa més de setanta anys. Va rebre un informe sobre la seva personalitat que deia això:
Tens la necessitat dagradar i ser admirat per altres persones i, no obstant això, tendeixes a ser crític amb tu mateix. Tot i que la teva personalitat presenta algunes febleses, generalment ets capaç de compensar-les. Tens un potencial considerable sense utilitzar que encara no has aprofitat. Ets disciplinat i tens autocontrol extern, però tendeixes a preocupar-te i sentir-te insegur internament. De vegades tens dubtes seriosos sobre si has pres la decisió adequada o has fet el que és correcte. Prefereixes els canvis i la varietat, i et sents insatisfet quan et posen restriccions i limitacions. També tenorgulleixes de pensar duna manera independent, i no acceptes les afirmacions dels altres sense proves suficients. Trobes que no és gaire assenyat ser massa franc quan mostres qui ets als altres. De vegades ets extravertit, afable i sociable, mentre que en altres ocasions ets introvertit, cautelós i reservat. Algunes de les teves expectatives tendeixen a ser poc realistes.
Qui no es veuria reflectit en una descripció com aquesta? La validació subjectiva revela un engany sobre un mateix que podria aplicar-se a la majoria de les persones. Lefecte Forer es basa a combinar duna manera empàtica aspectes positius i negatius que tots tenim (o voldríem tenir) i consisteix a acceptar com a vàlida una asseveració sobre un mateix perquè creiem que prové duna font fiable.
Moltes pseudociències, sobretot les que pretenen descriure la personalitat, endevinar els fets del passat o la predicció del futur, basen la seva credibilitat en lefecte Forer, encara que qui practica la pseudociència no nhagi sentit parlar mai.
15 / 100
ÉS POSSIBLE DEMOSTRAR LES AFIRMACIONS DE LES PSEUDOCIÈNCIES?
Una de les característiques de la ciència és que fa prediccions que es compleixen: sobre moviments de planetes, sobre reaccions químiques, sobre canvis en un ecosistema quan es modifica una variable o sobre laparició de bacteris resistents en una placa dagar amb antibiòtic. O sobre moltes altres coses. Hi ha altres maneres de definir la ciència, però una és que la ciència fa prediccions que es poden demostrar.
Segons aquest criteri, qualsevol activitat humana que permeti fer prediccions demostrables és una ciència. Per tant, una manera de distingir una ciència duna pseudociència és que les pseudociències fan prediccions no demostrables.
Algunes empreses fan servir horòscops o grafologia en la selecció de personal. Si algú volgués demostrar la validesa daquestes eines faria un estudi de seguiment daquest personal, en comparació amb el daltres empreses que hagin seleccionat daltres maneres, com per exemple avaluant el currículum o fent proves pràctiques. Potser resulta que en un cas els treballadors duren més temps a lempresa, aporten més valor, demanen menys baixes laborals o tenen menys problemes de relació dins lempresa. O potser no. Amb una mostra prou gran hauria de ser possible veure-hi diferències, si és que nhi ha. Si resulta que afegir la grafologia al procés de selecció fa que se seleccionin millors candidats, això indicaria que la grafologia està detectant alguna cosa que no es pot detectar de cap altra manera, i que està fent unes prediccions comprovables. Per tant, si això és significatiu estadísticament, caldria considerar que la grafologia és una ciència, i caldria posar esforços a entendre quins mecanismes fan que funcioni.
El mateix es pot aplicar a qualsevol altra afirmació sobre el món. Des del moment que és possible comprovar-les, es converteixen en afirmacions científiques. Les afirmacions de la pseudociència no es poden comprovar, perquè en el moment en què es comproven deixen de ser pseudociència i passen a ser ciència.
16 / 100
QUÈ ÉS UN RITUAL I PER A QUÈ SERVEIX?
Agafar una copa per beure és un gest que no té més importància. Ara bé, alçar una copa amb el braç estirat, fer un gest amb el cap i dir unes paraules especials és una cosa completament diferent. És un ritual. En aquest cas, un brindis. Brindem per desitjar-nos salut (i ho diem: salut!), felicitat, sort, o combinacions de les anteriors. És un ritual habitual a tot arreu, amb variacions dels gestos i les paraules. El destinatari del brindis tindrà salut, sort o felicitat? Potser sí, i potser en part serà a causa del seu entorn social, les persones que brinden per ella. El que sí que podem saber és que el brindis per si mateix no tindrà cap efecte directe més enllà de la felicitat del moment (excepte si el brindis és amb una beguda alcohòlica, que tindrà un efecte negatiu sobre la seva salut per lacció de lalcohol en lorganisme).
La nostra vida és plena de rituals de tota mena. Alguns estan relacionats amb les creences religioses i tenen una estructura molt establerta. Tothom ha vist senyar-se alguns jugadors de futbol en sortir al camp, per exemple. Altres són socials, i canvien dun lloc a un altre. Nhi ha de personals: les paraules que ens diem per tranquil·litzar-nos abans dun examen, o el fet de portar una peça de roba concreta en situacions dinseguretat per donar-nos sort. Lorigen de tot plegat pot ser una situació del passat, un èxit que associem amb uns gestos o amb unes paraules. Pot ser un partit guanyat quan ens hem senyat, una bona collita després duna dansa de la pluja, una entrevista de feina superada després de dir-nos una frase motivadora o qualsevol altre esdeveniment social o personal. Al capdavall, queda només el gest o la paraula, que no tenen cap relació directa amb el fet que la pilota hagi entrat, que el cereal hagi crescut o que haguem convençut els entrevistadors.
Els rituals tenen un paper important en la pseudociència. Des de la roba (bata blanca en alguns casos, roba destil exòtic en altres) fins a lús de músiques, substàncies aromàtiques o salutacions especials, hi ha uns elements que formen part de lactuació i la reforcen.
Un equip de Metges Sense Fronteres actuant sobre el terreny, vestits amb samarreta i pantalons curts, té efecte perquè fa diagnòstics i administra medicines. Salvant les diferències de lentorn, aquest efecte seria igual si aquest equip treballés en una consulta i tothom portés bata blanca. El ritual en aquest cas no és necessari. La bata blanca ajuda, i molts pseudometges en fan servir perquè coneixen lefecte psicològic que pot provocar, però la bata blanca per si mateixa no cura. El ritual és un dels components que activen lefecte placebo, tant si es tracta de medicina de veritat com si és una pseudomedicina.
Els rituals del camp, com per exemple el costum de fer algunes feines amb lluna plena, tenen un origen en raons més aviat pràctiques i de sentit comú, encara que després els donem un significat místic. Per treballar sense calor és millor treballar de nit, i les nits de lluna plena hi ha il·luminació, mentre que les de lluna nova són fosques. Per tant, una nit de lluna plena és la millor per fer activitats nocturnes, però no perquè la lluna tingui cap efecte sobre els camps.
El perill dun ritual és creure que hi ha una relació de causa i efecte entre uns gestos o paraules i un resultat. Una dansa de la pluja no fa cap mal a ningú, però confiar en una imposició de mans per curar una malaltia pot tenir conseqüències desastroses, sobretot si sabandona el tractament que podria ser efectiu. De fet, lús de rituals és una eina molt pràctica per distingir entre una ciència i una pseudociència. El ritual de potenciació de productes homeopàtics consisteix a sacsejar i donar cops duna manera molt concreta descrita per Hahnemann. En comparació, la preparació de fàrmacs de síntesi no és un ritual, sinó una sèrie de reaccions químiques que tenen una relació de causa-efecte indiscutible. Si no es fa adequadament, la reacció no funciona i no hi ha producte, mentre que és impossible saber si una preparació homeopàtica sha sacsejat correctament.
Els rituals lligats a les pseudociències poden ser molt pintorescos, i poden ajudar a concentrar-se, relaxar-se o afrontar una situació personal difícil, però són tan efectius com un brindis o una benedicció.
17 / 100
QUÈ ÉS LEFECTE PLACEBO?
Qualsevol mare o pare coneix bé lefecte gairebé immediat que té un petó, acompanyat de paraules dolces, al lloc superficial on una criatura ha rebut un cop. No és màgia, és lefecte placebo, un fenomen que resulta gairebé tan fascinant com la màgia. Aquest efecte és la capacitat que té el cos per reaccionar davant dun simulacre dintervenció.
Durant la major part de la història els metges han fet servir placebos i han confiat en la seva capacitat dinduir curacions. Això era reconegut i acceptat fins que, amb larribada de la medicina científica en el segle XX, el seu ús va ser considerat una pràctica no ètica i va ser arraconat. Actualment només sen pot donar en el context dun assaig clínic qui no ha sentit parlar de placebo en la recerca de les vacunes contra el coronavirus? si no hi ha tractaments eficaços disponibles i, tot i així, és motiu de debat.
Des de mitjan segle XX sha fet molta recerca sobre lefecte placebo, i sen continua fent. Gràcies a això sha vist que aquest efecte no està restringit als fàrmacs o a productes que semblen fàrmacs, sinó que també inclou elements que en podríem dir situacionals. Lactiva una bata blanca, un títol a la paret, un estetoscopi al coll o una recepta escrita. Fins i tot lactiva el preu del medicament: hi ha experiments que indiquen que un placebo car funciona millor que un de barat.
Shan fet també experiments per esbrinar la base fisiològica daquest efecte. Se sap que ladministració dun placebo estimula lactivitat del nucli accumbens, una regió de lencèfal relacionada amb el plaer i la recompensa. Això provoca un augment de la secreció del neurotransmissor dopamina, la qual és activada com a resposta duna forma proporcional al benefici que santicipa.
Malgrat que a la pràctica clínica no es poden donar placebos, el seu efecte és ben present. En moltes malalties lefecte placebo és gairebé igual que lefecte dels tractaments farmacològics. No només en malalties amb un component psicològic important, com les depressions lleus, sinó també en malalties com la hipertensió o lasma, que, a priori, podrien semblar poc modulables per lexpectativa del pacient o el condicionament pavlovià. Fins i tot algunes cirurgies placebo poden ser tan efectives (o tan poc efectives) com les cirurgies autèntiques. Això sha vist en intervencions en osteoartritis del genoll.
Lefecte placebo és un problema per al desenvolupament de nous fàrmacs, perquè pot resultar en una millora en qualsevol intervenció que es faci sobre una persona. Per confirmar que un nou tractament funciona és important destriar quina part del benefici clínic es deu a la seva activitat farmacològica i quina es deu a lefecte placebo. Els assajos clínics per avaluar nous tractaments sovint fan servir la metodologia de recerca amb doble cec, que té molta relació amb lefecte placebo, però tant lassaig clínic com el doble cec requereixen una explicació més extensa que donarem en respondre preguntes posteriors.