Gonzalo Hermo
Lenterrament
Traducció de
Sebastià Portell
Epíleg de
Sebastià Perelló
Títol original:
Diario dun enterro, Gonzalo Hermo Vigo: Editorial Galaxia, 2019
Coberta: ©Jesús Castro Yáñez
Primera edició: novembre de 2020
Edició digital: novembre de 2020
© Gonzalo Hermo, 2020
© De la traducció: Sebastià Portell, 2020
© De lepíleg: Sebastià Perelló, 2020
© Daquesta edició:
carrer de Joan Bauçà, 33 - 1r | 07007 Palma (Mallorca)
editorial@lleonardmuntanereditor.cat www.lleonardmuntanereditor.cat
Direcció de la col·lecció: Maria Muntaner
Maquetació e-book: Susana Cardona
Aquest llibre ha estat publicat amb lajuda de:
e-ISBN: 978 - 84 - 17833-62-6
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només es pot dur a terme amb lautorització dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.
Taula
Sant Antoni, Barcelona, migdia del divendres 27 de setembre
Sant Antoni, Barcelona, tarda del divendres 27 de setembre
Barcelona-El Prat de Llobregat, tarda del divendres 27 de setembre
Aeroport del Prat, vespre del divendres 27 de setembre
Aeroport del Prat, nit del divendres 27 de setembre
Aeroport de Lavacolla, matinada del dissabte 28 de setembre
Eiradona, casa familiar, matinada del dissabte 28 de setembre
Eiradona, casa familiar, matí del dissabte 28 de setembre
Tanatori dEiradona, migdia del dissabte 28 de setembre
Eiradona, tanatori i taverna, tarda del dissabte 28 de setembre
Tanatori dEiradona, tarda del dissabte 28 de setembre
Tanatori dEiradona, vespre del dissabte 28 de setembre
Tanatori dEiradona, matinada del diumenge 29 de setembre
Tanatori dEiradona, matí del diumenge 29 de setembre
Església dEiradona, tarda del diumenge 29 de setembre
Eiradona, casa familiar, matí del dilluns 30 de setembre
Sant Antoni, Barcelona, tarda del dilluns 30 de setembre
Tot sha acabat, finit, rematat, i tanmateix continua Sebastià Perelló
Els morts venen a trobar-nos tard.
Fleur Jaeggy, Proleterka
Sant Antoni, Barcelona,
migdia del divendres 27 de setembre
Són les tres de la tarda al pati interior dun pis de lEixample. Els patis interiors de lEixample van ser dissenyats perquè els obrers de la Barcelona industrial tinguessin llum natural i estan oberts al cel. El sol em bat als ulls mentre intento acabar un nou llibre de poemes. Amb prou feines mhi veig. La llum es reflecteix a la pantalla del portàtil i aquesta me la torna als ulls. Escric a cegues, sense poder revisar els errors de picat que cometo amb freqüència a per o, sobretot. A més, el sol em crema a la cara i sento que els porus de les galtes se mobren amb la calor vaig heretar la mala pell de ma mare i segueixo patint acne als trenta anys. En realitat, és absurd que intenti escriure en un pati on el sol bat daquesta manera només perquè és un pati. Al pis hi tinc un despatx, petit cinc metres quadrats, amb sort però còmode. I no el faig servir mai. Només els dies més durs de lhivern. Suposo que la imatge de lescriptor urbà que escriu a la terrassa és més forta que el fet objectiu que al despatx hi estic millor.
Un veí mobserva des del costat esquerre de lilla. Les illes són blocs quadrats dedificis que, a lEixample de Barcelona, comparteixen pati interior i permeten penetrar en la intimitat dels veïns. Concretament crec que li agrado, a aquest. Els vespres, quan surto a fumar un cigarro, encén el llum. I puc veure com es mou pel pis sense jersei, amb el pit de gimnàs dun dia a la setmana, els pèls una mica retallats a la zona de lestèrnum i els braços més morens, danar en màniga curta. Quan men vaig torna a apagar el llum el veig pel vidre translúcid de la porta del pati, que dona a la cuina. Potser es pensa que soc un voyeur. O potser que també magrada mostrar-me, i estableix amb mi un joc dexhibicionisme solidari. No mhi he creuat mai pel carrer. No sé com actuaria, si passés això. Què hauria de passar? Li hauria de dir «bon dia», com si res? Probablement miraríem cap a una altra banda, acceleraríem el pas per superar aquest moment incòmode, i prou. Hi ha relacions que només es poden tenir de lluny.
El sol no afluixa. El veí abaixa la persiana. Es deu haver avorrit de mi. Estic escrivint el que serà un dels darrers poemes del meu nou llibre. Un poema sobre el plaer de lansietat. Sobre com lansietat ens dona vida o com és una forma de sentir que som vius, de tocar un tros de realitat en un món virtualitzat i asèptic i incorpori o alguna cosa així. Encenc un cigarro. Hi faig una, dues, sis pipades. En premo la punta amb violència, obsessivament, contra el cendrer. Escric en torns de deu minuts, amb aturades de cinc minuts per fumar o beure aigua o ratllar amb el dit índex les vores del dit gros una mania que conservo de quan era petit.
El poema és dolent. No em puc aturar per rellegir-lo perquè lestiu es resisteix a anar-sen i manté el sol tan a dalt del cel, a les tres de la tarda, però estic escrivint un poema dolent. O pitjor, poc arriscat un refregit de mi mateix. Escric per presentar-me a un premi. Deu mil euros per quatre-cents versos. És un premi sense prestigi, però tant és. Necessito els diners.
Sento que en Blai entra per la porta. Porta sushi congelat duna botiga coreana del Raval per dinar. «Què tal el dia?», em pregunta. «Però ja thi veus per escriure, aquí?» Em parla amb el seu català lleugerament contaminat pel contacte amb el meu accent gallec. Sembla feliç, com de costum. Crec que el que sempre mha atret dell és la seva disposició natural a qualsevol tipus de situació, tan diferent de la meva mandra, de la meva nostàlgia de gandul. Dinem a la sala, a laltra banda del pis, al costat dun petit balcó que dona al carrer i que deixa que laire entri. Un aire dens, un aire feixuc, amb pol·lució, càlid com laigua duna piscina. Els estius a Barcelona són durs, si thas criat en un racó ventós de Galícia i no tens aire condicionat. Mentre dinem de sushi conversem sobre el dia. En Blai em parla dun alumne amb problemes dadaptació i de la seva estratègia com a docent per encaminar la situació sense abordar-la directament, de manera que el noi no se senti assenyalat. Jo li parlo del poema de lansietat i del veí que mobserva. Noto en Blai a lexpectativa, com si em volgués dir alguna cosa. Espera a la sobretaula per fer-ho. Maborda sense miraments, però amb calma, mentre remena la cullera en un iogurt natural per canviar-ne la textura.
Avui he anat a parlar amb un advocat i diu que no hi tenim res a fer. La Marisa té dret a fotrens fora si hi ha relació de consanguinitat amb el nou llogater.
Fingeixo que no maltero.
Tots dos sabem que el seu fill no hi viuria mai, aquí.
Per ara ja està empadronat en aquest pis.
Aquest pis és més petit que el bany de la seva casa de Sarrià. Per què coi hauria de voler viure aquí?
Potser es vol independitzar. Fa un temps que aquest carrer està de moda. Hi han obert bars i hi ha molta vida. Tothom vol viure aquí.
Tenen quartos per comprar una illa sencera de lEixample comença a inflar-sem la vena del coll. La Marisa ens vol fotre fora per apujar el lloguer. Sap que nosaltres no podem pagar més.
Paguem un lloguer molt barat, pel preu de la zona. Tu no voldries guanyar més diners, si poguessis?
Em sembla increïble que defensis una especuladora com la Marisa definitivament, estic alterat. Tant de bo se li fiqui al pis un adolescent anglès i li envernissi el parquet de ginebra faig pauses, intento calmar-me, canvio de to. De veritat que no et fa pena, Blai? Portem cinc anys en aquest pis. Ja és casa nostra.
I tant, que men fa.
A més, qui ens llogarà un pis a nosaltres? Tu fas substitucions a lensenyament públic i jo treballo per hores per a una editorial.
Mhan dit que hi ha una immobiliària al Guinardó que lloga a persones en situació laboral precària. Sha de pagar una taxa extra de risc, però podem intentar-ho.
Al final, esclato.
Això ja és massa! Aquesta ciutat rebentarà! Hauria de tornar a Galícia i oblidar per sempre aquest lloc desangelat.
En Blai intenta escurar restes de iogurt de les vores de lenvàs.
Jo avui començo a buscar pis.
Maixeco de la taula. Estic suant. No sé si de calor o de ràbia. En Blai majuda a dur els plats a la cuina i sestira al sofà. Encén el televisor. Hi fan els esports.
Mentre rento els plats, noto com el cor em batega al pit. Tac-tac, tac-tac, tac-tac. Crec que no faré cafè. Els guants de plàstic em van grossos i laigua barrejada amb sabó mentra pel forat que sobre entre el guant i el canell. Les mans em tremolen. Així de mullades, el contacte amb el plàstic se mhi fa desagradable i els plats em rellisquen dels dits. Estan a punt de relliscar-me dels dits tota lestona. Sento la voluntat dagafar fort el plat que estic rentant, el plat brut den Blai, el que en Blai ha deixat a la cuina tacat de wasabi, fins a trencar-lo. O millor, destampar-lo contra el terra. Fer-ne mil bocins contra el terra de la cuina de la Marisa. I saltar-hi per damunt per fotre-li bé el parquet, perquè sembli una obra del MACBA. Estic a punt de fer-ho de debò quan sento que en Blai ronca des de la sala. Sha quedat adormit. Matina molt, el pobre. Intento tranquil·litzar-me. Intento acabar aviat, deixar la vaixella a lescorredor, intacta, i eixugar-me les mans. Sortir al pati i encendre un cigarro, mentre observo com el sol comença a caure pel costat dret de lilla.
Fumo lonzè cigarro del dia. En cinc pipades. Lapago al cendrer amb la força que em permet la mà tremolosa. Ara penso que el poema sobre lansietat és una broma pesada quan sen pateix de veritat. Agafo el portàtil, el duc al despatx i esborro larxiu, també de la paperera.
Ja no hi ha poema. Ni el hacker més expert de Barcelona no el podria recuperar. Millor així. No es pot escriure qualsevol patinada només perquè necessites els calés. On queda, la meva dignitat com a escriptor? Quan estudiava a Compostel·la i vaig començar a publicar, no escrivia mai un poema per encàrrec. No forçava mai lescriptura més enllà de la meva necessitat dexpressar-me, que anava i venia sense un patró fix. Podia escriure un llibre en dues setmanes o passar dos anys sense publicar res. I em va anar molt bé, la veritat. Vaig guanyar alguns premis importants, em van fer un nom. És clar que aleshores vivia dels meus pares. Des que mhe hagut de guanyar la vida, la meva llibertat com a escriptor sha reduït considerablement. I la meva qualitat literària també. Ara penso a curt termini. Tot ha de ser rendible, tot ha de tenir un fi. El temps que dedico a escriure és temps que no dedico a qualsevol altra activitat que em doni diners per pagar el lloguer. I si algun cop aconsegueixo una feina estable que em doni un coixí per escriure el que vull sense haver de pidolar, el que llavors em faltarà serà temps. O ganes. Crec que això ja no té remei. Seré un poeta conegut per les seves obres de joventut, un poeta que no va saber envellir. Que no va saber callar a temps. Com si Rimbaud hagués continuat escrivint poemes als trenta anys que fossin un ressò llunyà dels que havia escrit als disset. Però sense ser Rimbaud. Que trist és ser pobre i escriure, especialment quan el talent se tha esgotat massa ràpid.
Agafo el portàtil i men vaig a la sala. En Blai dorm girat cap a mi, amb les cames doblegades i la boca oberta. Mestiro al seu costat així com puc. Ell fa una volta i mestreny amb el braç dret. Em posa el cap a laltura del coll. Intento controlar la respiració. Ràpidament noto que el pols sem calma. Em quedo adormit poc després, amb la cama dreta enganxada a les cuixes den Blai, per no caure de la chaise longue que la Marisa ens va comprar lany passat, després dinsistir-li molt que ens havia de canviar el sofà.
Em desperto agitat, amb la consciència vaga dhaver somiat amb el veí. Però un veí amb la cara del meu amic Xoán, només que amb el llavi inferior inflat, com un cavall. En Blai no hi és. Deu haver sortit a buscar pis. Potser és en aquella immobiliària del Guinardó, donant compte de la nostra taxa de risc. Millor no pensar-hi, ara. Els nervis em demanen una treva.
Maixeco del sofà i miro el mòbil. Tinc dues trucades perdudes del pare. Que estrany. Mon pare no em truca mai al migdia, i menys un divendres, que treballa tota la tarda. Li torno la trucada. Me lagafa al segon to.
Xacobe, lavi sacaba de morir. Sha donat un cop al cap. Els metges no hi han pogut fer res.