Sant Antoni, Barcelona,
tarda del divendres 27 de setembre
Ara mhe de concentrar en limportant: comprar un bitllet que em dugui aquesta mateixa tarda a Compostel·la. Mon pare mesperarà a laeroport i baixarem a Eiradona en cotxe. Anirem a buscar la mare a casa, em dutxaré per estar presentable i anirem a la vetlla tots tres junts. Encara que ara mhorroritzi la idea de dutxar-me perquè el meu avi sacaba de morir duna caiguda a la banyera a casa seva, a Eiradona. Un cop a la banyera mentre sanava a dutxar després de la passejada de mig matí, que feia cada dia des que va tenir aquella angina de pit, ara fa dos anys. Quin final més poc predictible, per a un home com ell. Era fort com un roure, el meu avi. Anava un poc tocat dànims des que shavia jubilat, però estava bé, bé de salut per tenir 70 anys. Havia deixat de beure, caminava cada dia, menjava bé. Encara era jove, per morir. Avui en dia, 70 anys són pocs, si et trobes bé de salut, i ell es trobava bé, tot i el cor. Tot i estar sempre una mica trist per haver deixat de treballar.
Com deu estar, la mare? No he tingut temps de demanar-lhi al pare per telèfon. La conversa ha derivat massa ràpid a qüestions de logística arribar a Galícia com abans millor per rebre amb la família el cos sense vida del meu avi al tanatori dEiradona. Pobra mare, deu estar desconsolada. Era el seu pare, al cap i a la fi. Tot i que deu haver estat contenta quan ha sabut que passaríem uns dies junts, encara que sigui en aquestes circumstàncies. Sempre diu que ens veiem poc. I no li falta raó. Una setmana a lestiu i una altra al desembre. Algun cop per Setmana Santa. I no gaire més. En Blai i jo vam decidir, en el seu moment, que passaríem Nadal cadascun amb la seva família i que mantindríem Cap dAny i els Reis per a nosaltres. Va ser fàcil, arribar a aquest acord. Sempre ens entenem en el que és fonamental.
Maixeco del sofà, camino fins al despatx i obro el portàtil. Entro a la web duna companyia aèria low cost. Hi ha un vol a les 20.30 h, encara que a un preu desproporcionat. Les companyies low cost apugen els bitllets a lúltim moment per aprofitar-se de la desesperació de la gent que ha de viatjar per un imprevist. Busco alternatives en un comparador de vols. Cap de viable. Em costarà un mes de feina, però no tinc cap altra opció. El tren triga dotze hores. Arribaria amb la vetlla començada i sense dormir. Torno a la web de la companyia low cost i clico «comprar». Considero la possibilitat de tornar el rebut a través de la banca online, però de seguida en descarto la idea. Faig el check-in, imprimeixo el bitllet. Sento que en Blai entra per la porta.
Li explico la situació. Intenta consolar-me. Em recorda que lavi tenia por de la mort i que com a mínim daquesta manera sha mort sense adonar-sen. Tot el que diu és veritat, però no és cap consol. Em pregunta si vull que macompanyi. Li dic que tot serà més fàcil si no ve.
«Tajudo a fer la maleta, doncs». Em duu de la mà al dormitori i obre larmari per lesquerra. La meva roba, ordenada per colors de més a menys intensitat, ens facilita la tria. Els impulsos neuròtics són útils, de vegades. En Blai treu del penjador lamericana negra dhivern que no em poso mai. Aprovo la tria. Així la faré servir. Les discrepàncies comencen en el moment de decidir la resta dindumentària. «Entenc que has danar tot de negre», apunta en Blai, que té vius els quatre avis i que per tant desconeix els ritus de la mort. «Potser sí, si estiguéssim a la postguerra. Nhi haurà prou amb prescindir de camises estampades». Agafo la camisa blanca de fil piqué, els xinos grisos de cama ajustada i les sabates negres que vaig dur a les noces de loncle Denís. Amb això estaré presentable per al funeral sense semblar una viuda.
Immediatament penso en la María, la dona del meu avi. La meva àvia, en realitat, per més que els gens diguin una altra cosa i que per edat bé podria ser la meva mare. Tinc una família curiosa, la veritat. La meva àvia biològica, la Luísa, es va morir molt jove dun càncer, deixant el meu avi vidu a la trentena i amb dues filles al seu càrrec: ma mare, de 13 anys aleshores; i la tieta Marta, quatre anys més jove. El meu avi es va tornar a casar amb la María poc després i tingueren en Denís. Sis anys després, ma mare es casava amb mon pare i naixia jo. Loncle Denís sempre va ser més un germà que un tiet. I la María va exercir dàvia tot i no tenir gaires anys més que ma mare.
En Blai em sorprèn absort, amb els pantalons grisos a la mà i amb la maleta oberta. Mabraça. Diu: «Tot anirà bé, ja ho veuràs». Acabo de ficar-hi la roba. En Blai mespera a la sala amb una tisana fumejant en una tassa del joc de ceràmica dIkea que ens va regalar la Marisa quan vam renovar el contracte de lloguer per dos anys més. «Té això, tanirà bé.» Odio el te de lavanda, però li faig cas. Ens acomiadem poc després.
Estàs segur que no vols que tacompanyi?
Faig que no amb el cap. Ens fem un petó i tanco la porta. Mentre baixo les escales, sento com en Blai tanca per dins. Tinc la panxa remoguda. La lavanda no em cau mai bé.
Barcelona-El Prat de Llobregat,
tarda del divendres 27 de setembre
Travesso el carrer Parlament en direcció al metro. Fa massa calor per dur a sobre una americana negra dhivern, però mestimo més suar que dur-la a la mà, degudament plegada sobre el braç esquerre perquè no sarrugui, mentre amb el dret estiro la maleta de mà, les rodes de la qual semblen fer lúltima caminada. Que no es trenquin ara, per favor. Només demano que aguantin fins a laeroport. Les rodes grinyolen a leix de la maleta i jo faig una passa més amb decisió, tot esquivant la gent repartida per les terrasses.
És bonic, el carrer, en aquesta època de lany les fulles dels plàtans comencen a prendre un color més fosc. Són un tipus darbre que provoca al·lèrgies fortes, sobretot en pacients de risc com els asmàtics, però són macos, macos malgrat tot. Són com roures, però més prims. Si bé aquesta apreciació pot semblar generosa a qui no hagi vist mai les fulles daquesta espècie de plàtan tornant-se marrons a la tardor, a mi em recorden els roures dEiradona, sobretot per les fulles, de puntes agudes, lobulades, que comencen a ocupar la calçada durant el mes doctubre. També es cert que triguen més dun mes a degradar-se i que és fàcil relliscar-hi si no dus les sabates apropiades, però vesteixen la ciutat de tardor i em recorden els camins dEiradona. Les fulles mullades dels roures que es desfan en el quitrà.
Arribo a Poble Sec. Baixo les escales del metro. Apuro el pas per agafar el tren a Sants. Entro passat lúltim avís. Massec al costat dun noi jove amb aires de trap, la visera posada a linrevés i els pantalons alts i amples, que sembla restar aliè a les últimes recomanacions de lajuntament en relació amb el manspreading. Les cames obertes com si estigués escarxofat al sofà, jo recolzat contra la barra de metall que assenyala el límit del meu seient. Comprovo que porto la cartera a la butxaca, intentant evitar tant com puc el contacte amb la cama dreta del meu veí. Comprovo que el DNI no està caducat. Que el bitllet segueix dins la maleta. Tot en ordre, malgrat les presses.
Baixo del tren. Durant el túnel que desemboca a lestació, un llarg passadís de més de mig quilòmetre on els vianants caminen repartits en dues files en sentit oposat, madono que a Barcelona la gent et mira un sol cop. No és poc, en altres ciutats ni tan sols tens loportunitat de compartir una mirada fugaç amb la gent amb què et creues. Aquí sí, però només una vegada. Igual que quan tadones que algú et mira amb curiositat, el contacte desapareix immediatament. I no torna a establir-se en cap cas. Quan vaig arribar a Barcelona interpretava aquest abandó com un senyal de desafecció, però no és això, almenys no en tots els casos. Es tracta duna norma no escrita. Pots mirar, però has dapartar la vista tot duna, igual que quan observes algú que tha entrat pels ulls. El desig dura poc, a Barcelona. És ràpid i decorós, però hi és.
Baixo del tren. Durant el túnel que desemboca a lestació, un llarg passadís de més de mig quilòmetre on els vianants caminen repartits en dues files en sentit oposat, madono que a Barcelona la gent et mira un sol cop. No és poc, en altres ciutats ni tan sols tens loportunitat de compartir una mirada fugaç amb la gent amb què et creues. Aquí sí, però només una vegada. Igual que quan tadones que algú et mira amb curiositat, el contacte desapareix immediatament. I no torna a establir-se en cap cas. Quan vaig arribar a Barcelona interpretava aquest abandó com un senyal de desafecció, però no és això, almenys no en tots els casos. Es tracta duna norma no escrita. Pots mirar, però has dapartar la vista tot duna, igual que quan observes algú que tha entrat pels ulls. El desig dura poc, a Barcelona. És ràpid i decorós, però hi és.
Arribo a lestació. Baixo a la plataforma número 13. Una noia daspecte nòrdic, rossa com una panotxa, em pregunta en un anglès envejable si el tren que està arribant va cap a laeroport. Li dic que sí en el meu anglès dEiradona. Entro al tren darrere ella i massec al seu costat, a lúltim seient lliure del vagó. Ella em somriu, tímida. Durant el viatge madono de com observa per la finestra els camps de carxofes del Prat. A mi sempre mhan generat desconfiança, els cultius daquesta zona, regats per un riu que baixa marró. Però laigua és un luxe, en aquesta ciutat. Els rius més petits de la zona estan eixuts durant bona part de lany. La terra sesquerda durant lestiu, com a les imatges de la sabana del National Geographic. És increïble que a laltre costat de la Península, amb prou feines a mil quilòmetres de distància entre els dos extrems, laigua brolli pertot. Recordo els refredats permanents den Blai lany que va passar amb mi a Compostel·la. Deia que laire feia olor de molsa i que la roba sempre estava mullada. Jo gairebé no em vaig queixar, quan vaig arribar aquí, de no poder dormir durant les nits als mesos destiu. Crec que soc més fort que ell, com a mínim pel que fa a la capacitat dadaptació al medi, i per això no va ser mai real lopció de triar Compostel·la per assentar-nos. Barcelona sempre va ser lhoritzó. O Barcelona o res.
Arribem a lestació de laeroport. Deixo que la meva companya escandinava baixi abans que jo i avanço rere seu cap a la terminal. La noia comença a caminar més ràpid, no sé si perquè va justa de temps o perquè creu que tanta proximitat comença a ser sospitosa.
Arribo al control de seguretat. Poso la cartera i el mòbil en una safata, el portàtil a part. Veig que la noia sesmuny cap a dins més enllà de la caseta de la Guàrdia Civil. Em trec lamericana, el cinturó i les sabates i passo el control. Lalarma sona. Per una raó o una altra sempre sona. Seria el pitjor candidat imaginable a traficant a petita escala en vols estatals. Aquesta vegada és un control aleatori. El guarda de seguretat em convida a passar a un lateral. Em toca pertot i em revisa la maleta. La roba de lenterrament, perfectament ordenada, es converteix en lestand duna botiga en rebaixes. «Pot passar», sentencia sense donar-me les gràcies. Mel miro amb rancúnia i segueixo endavant.
Porta 223. Estat del vol: embarcant. Apuro el pas, acompanyat pel so de les rodes que grinyolen, però que aguanten lempenta. Una fila llarga de passatgers es disposa davant la porta dembarcament. Em situo al final, darrere dun parell de nois joves, que revisen la documentació amb cara de pressa. Escric al pare: «Tot OK per aquí. Ens veiem a les 22 hores a Compostel·la. Petó».
Aeroport del Prat,
vespre del divendres 27 de setembre
Sens dubte mhe precipitat, com sempre, en enviar-li el missatge a mon pare. Lempleat de laerolínia arriba una mica després per informar-nos que el vol sendarrerirà per culpa duna vaga de controladors aeris a França. Ens recomana que ens asseguem i esperem més indicacions amb paciència.
La gent fa fues per aconseguir un lloc. Maproximo al mostrador. Li pregunto a lempleat per què ens afecta una vaga de lespai aeri francès si anem a Santiago a través de la Meseta. No em respon. Es limita a aconsellar-me que busqui seient mentre nhi hagi. Massec al costat dels nois que eren amb mi al final de la cua dembarcament. Escric al pare: «Males notícies. Hi ha retard. No surtis dEiradona fins que torni a escriuret». Em respon «Paciència».
Els nois, que parlen castellà amb un accent gallec molt marcat, comparteixen impressions sobre la seva vida destudiants a Barcelona. Coincideixen que la ciutat els agrada, sobretot pel clima i loferta cultural, però que és difícil establir llaços damistat que perdurin. Parlen del desconeixement de Galícia que hi ha a Catalunya, fins i tot de labsència duns prejudicis que sí que detecten, per exemple, quan viatgen a Madrid. Les rialles per laccent, «a Galícia shi menja molt bé», «digam alguna cosa en galego», etc. Assumeixen que labsència de tòpics és la manifestació dun desinterès general per part dels catalans.
És curiós. Sempre ens queixem, els gallecs. Ens queixem quan sen riuen de nosaltres, però també quan no sen riuen. Tot i que he de confessar que a mi també em va sorprendre, en el seu moment, el desconeixement de la realitat gallega a Catalunya. Quan vaig conèixer en Blai ell ni tan sols sabia que Ourense era una província gallega. Ell atribueix la manca dinformació a la distància física, però la veritat és que nosaltres sí que en sabem molt, dells. Les relacions entre les dues cultures no són simètriques, això és un fet. Encara que potser no nhi ha cap, de relació que sigui simètrica. Tampoc no ho és la de Catalunya amb lestat. Tampoc no ho són les relacions personals. Pel que fa a les relacions de parella, i penso en casos que conec, sempre nhi ha un que mana i un altre que obeeix, o que almenys transigeix. El meu amic Xoán, per exemple, és dels que obeeixen. Es va ajuntar amb una mala pècora que fa el que vol dell. Ja no surt de casa perquè té agorafòbia. O això diu. Com si Santiago fos molt gran. Crec que en realitat és una amargada. O una mentidera, que ha topat amb lexcusa perfecta per posar-li el cadenat al coll. En Blai em diu que nestic gelós. I podria ser. En Xoán val massa, per acabar amb una qualsevol. Ens vam criar junts a Eiradona, vam estudiar junts a Compostel·la i allà el vaig deixar per anar-men amb en Blai a Barcelona. Crec que men sento culpable.
Ara que hi penso, molt parlar dels altres, però qui dimonis mana, a la meva relació? Crec que tothom es deu pensar que en Blai és el que rep perquè jo soc rabiüt i tinc mal geni, de tant en tant. Però la veritat és que vivim a Barcelona, i no a Compostel·la.
Em sona el mòbil. Deu ser el pare. Els pantalons em queden ajustats he engreixat tres quilos, aquest estiu, a base de coca de xocolata i carquinyolis i no marribo per treure-mel de la butxaca a temps abans que deixi de sonar. Quan per fi el trec, veig que la trucada perduda és de lEnric. Lhi torno, mentre maixeco i maparto uns metres cap a linterior de la terminal per parlar amb tranquil·litat.
Hola, Enric.
Hola, Chacobe lEnric sempre pronuncia el meu nom en català. Vam quedar que avui ens enviaries linforme de lectura.
Mhas de perdonar. Avui manava a posar a treballar-hi, però mhan trucat fa unes hores per dir-me que el meu avi sacaba de morir. De fet magafes a laeroport, anant cap a Galícia.