Vaja, em sap greu.
Un cop al cap quan sestava dutxant. Ha anat tot tan ràpid que no he tingut temps de dir-vos-en res.
Has llegit el llibre?
Me lhe llegit.
Llavors només has de fer linforme. És el model de sempre.
Bé, estic esperant per embarcar, no sé si
A lavió shi treballa molt bé minterromp, fa una pausa i continua. Necessitem linforme avui. Demà al matí vam quedar per parlar amb lagent de la Dorotea i li hem de comunicar la nostra decisió. Si seguim embolicant la troca, acabarà portant loriginal a una altra editorial. En Cosme ens ha enviat el seu informe aquest matí.
Bé, la veritat és que lavió va amb retard. Tinc un moment ara mateix.
Fantàstic.
Daquí a una hora el tens a la safata de correu de leditorial.
Que vagi bé per Galícia. Dona el condol als teus pares de part meva.
Així ho faré.
Porc despietat. Ni tan sols la mort dun avi estova lànima daquesta bèstia. Arribarà el moment que munti la meva pròpia editorial i pugui enviar-lo a passeig, però aquest moment no ha arribat encara. Necessito els quartos i lEnric paga bé. Em resigno a fer el maleït informe.
La veritat és que només mhe llegit el llibre en diagonal, però prou per saber que no paga la pena. Trec el portàtil de la motxilla, lagafo. Obro el formulari. Últim apartat: «Aconsella la publicació daquesta obra?» Escric: «No».
Apartat segon: «Biografia i importància de lautor/a». «Dorotea Carrión (Martorell, 1996) és una videocreadora i performer coneguda pels seus espectacles de poesia en viu. Fins ara, només ha enviat a impremta un llibre daforismes que recull publicacions del seu compte dInstagram. El llibre, autoeditat, ha exhaurit diverses edicions. Amor absoluto és la seva primera novel·la. La sortida editorial de lobra sembla garantida pel nombre de persones que segueixen lautora a les xarxes socials.»
Sembla que vulgui que el publiquin. Hauré dafinar-ho a lapartat dargument: «Amor absoluto conta la història de la Dorothy, una videocreadora i performer coneguda pel seu compte dInstagram, que senamora perdudament dun veí a la localitat barcelonina de Martorell que odia les xarxes socials i, en general, tot el que té a veure amb la tecnologia. La novel·la, narrada a través del recurs del monòleg interior, aborda els dubtes de la noia a lhora dabandonar la seva prometedora carrera a la xarxa en nom de lamor. Al final, la Dorothy opta per trencar la relació amb el noi tecnofòbic i concentrar-se en la seva carrera com a instagramer, vestint la decisió dempoderament feminista». Potser això darrer ho hauria de canviar, no vull que em malinterpretin. Segueixo endavant: «Valoració general». «Es tracta duna obra que cau amb freqüència en llocs comuns. Molts dels pensaments de la protagonista semblen exabruptes o ocurrències del moment. Valoro molt negativament les llargues digressions sobre lalimentació, com la interminable llista sobre els substituts dels làctics en la dieta crudivegana.»
Estic essent dur, massa dur per a un informe. He dabaixar el to. Exposar els fets sense que sem vegi el llautó. «Valoració de lestructura.» «La unitat de lobra és feble, els capítols desiguals. Fa la sensació que lautora vol fer passar per voluntat dexperimentació el que en realitat és una estructuració no meditada, amb un resultat poc aconseguit.»
«Valoració del gènere/subgènere literari.» «Lobra juga a estones a presentar-se davant dels lectors com una paròdia de la narrativa sentimental. Resulta difícil entendre la necessitat de parodiar un gènere tan empobrit com és la novel·la rosa, i més quan Amor absoluto podria ser catalogada com a tal.»
Ara que hi penso, en Cosme li dirà que sí. És un pilota. LEnric porta mesos posant-nos a prova, oferint-nos informes de lectura duna mateixa obra per veure qui lencerta més. Li acabarà oferint un contracte i jo passaré a la llista despera. Potser hauria de refer linforme. Al final, lEnric espera que li digui que sí. Per què negar-lhi? Decideixo trucar a en Blai.
Jo seria sincer em respon. LEnric et paga perquè valora el teu criteri. Si estigués segur de publicar la novel·la, no tencarregaria un informe.
Potser em vol posar a prova. Sé que està pensant en ampliar el personal de leditorial. Si fico la pota, en Cosme se mavançarà.
Sempre pots posar-te a les llistes densenyament. Necessiten personal i es cobra molt bé. Jo nestic encantat.
No seria un bon professor. Odio els adolescents.
Tens talent per al món editorial, però sha de ser realista. Les condicions laborals són precàries i els salaris baixos fa una pausa. Mhan trucat els de la immobiliària del Guinardó i el que ens ofereixen ens surt per un ull de la cara. Potser ha arribat el moment que facis el pas a secundària.
Ara mateix no puc pensar en això.
Tens raó. Ja en parlarem quan puguem, quan tornis.
Vinga, fins després.
Avisam quan arribis a Galícia, adeu-siau.
Agafo el portàtil, obro el correu. Escric: «Hola, Enric. Tenvio linforme en adjunt. Salutacions. Xacobe Resúa». Enviat. Potser ara em podré concentrar en viure el dol.
Aeroport del Prat,
nit del divendres 27 de setembre
Tres hores i mitja després, lempleat de laerolínia ens anuncia que podem embarcar. Els controladors francesos han arribat a un acord amb el Govern i han desconvocat la vaga. Segueixo sense entendre com ens ha pogut afectar a nosaltres, tot això, però em poso a la cua sense dir ni piu.
Hola, papa. Estem embarcant, ara.
Bé, surto cap a Santiago, doncs.
És molt tard. Arribarem passats quarts de dues. Puc avisar en Xoán i dormir a Compostel·la aquesta nit.
No siguis ruc, no em costa gens anar-te a buscar.
Dormiràs poc i demà serà un dia dur.
No crec que dormís gaire, de totes maneres. Ens veiem a laeroport.
Fins ara.
Entro a lavió. Em dirigeixo al seient 24-A. Meitat de darrere de lavió, finestra. Com a mínim podré dormir. La fila de passatgers avança pel passadís a marxes forçades. Un hostès de fisonomia balcànica dirigeix el trànsit. Trec de la motxilla lassaig de Pascal Quignard amb què he matat el temps les últimes hores. Continuo llegint.
«El tedium dels romans es va prolongar fins al segle i. Lacedia dels cristians va aparèixer al segle x. Va tornar al segle xix amb el nom de spleen.» Aixeco la mirada de la pàgina i veig una dona que intenta col·locar la maleta al compartiment de damunt el meu seient. 60-65 anys, el cabell ros de coure, fermament recollit amb un monyo, vestit jaqueta de color corall. Faig com si maixequés per ajudar-la. Lhostès balcànic acudeix a socórrer-la. Continuo llegint.
«I va tornar al segle xx amb el nom de depressió. No són més que paraules. Un secret més dolorós les habita. De lordre de linefable. Linefable és el real.» La dona sasseu al meu costat (24-B, centre) i deixa anar un sospir de cansament. Es mou una mica per trobar la postura i posa el colze al braç del seient. Mobliga a treure el meu. Amb una mica de sort ningú no sasseurà al 24-C i viatjaré més ample.
El passadís queda buit i lavió es posa en marxa. Lhostès balcànic, probablement croat, comença a interpretar les normes de seguretat. La senyora tira el cos cap enrere i mobliga a resguardar-me a la finestra. Mhi dirigeixo:
Sembla que estem sols Li sabria greu asseures a la cadira del passadís, i així tenim més espai?
La senyora torç el cap cap a mi.
El meu seient és el 24-B.
Sí, però quan no ve ningú, normalment la gent es reparteix els seients per anar més còmodes.
La dona queda en silenci.
Vol que em canviï jo al passadís? El seient de la finestra sempre és on es viatja més a gust.
La dona treu el seu bitllet de la bossa i assenyala amb el dit:
El meu seient és el 24-B.
Em resigno a viatjar sense espai. Amb prou feines tinc lloc per llegir. Guardo el llibre a la motxilla i tanco els ulls, reclinat contra la finestra.
Lavió es posa en marxa i pren el vol. Les turbulències són suaus. Sento com si em gronxessin amb una cançó de bressol. Els ulls sem van tancant a poc a poc i encara que el seient no se majusta del tot a lesquena, macabo adormint.
Ara soc Soc a lesglésia dEiradona. Lesglésia on em trobo és més alta i més estreta que lesglésia dEiradona, però la identifico pels murs de cachotería i el retaule dimitació barroca que presideix laltar major: un Crist incomprensiblement forçut jau a la creu acompanyat dun àngel de mirada sinistra. Als bancals de lesglésia, ajuntats a primera fila lun contra laltre, ens hi trobem la senyora asseguda al meu costat a lavió i jo. El capellà dEiradona és al púlpit, fullejant la Bíblia amb cara de concentració. Comença a llegir.
I Jesús digué: «Feu-vos transeünts».
Transeünts? La senyora de lavió que ara macompanya a lesglésia em treu de dubtes.
És de lEvangeli segons sant Tomàs resol amb veu de saberuda.
Un evangeli apòcrif? A lesglésia? A Eiradona? El capellà continua llegint.
«Cada dona que es converteixi en home entrarà al regne del cel.»
Això va dir, sant Tomàs? La senyora ara sem dirigeix amb un to proper, còmplice.
Aquest capellà és molt modern, molt modern
Em desperto de sobte quan som a punt daterrar. La dona continua asseguda al meu costat, incòlume, amb la mirada fita en el seient de davant. Penso per primera vegada en lavi des que mon pare mha trucat per dir-me que sha mort. Penso que no el tornaré a veure.
Lavió satura de cop i la gent comença a treure les maletes dels compartiments superiors. Ajudo la senyora a treure la seva. Mho agraeix amb un somriure perdonavides.
Avanço pel passadís amb la motxilla a lesquena. Lhostès croat sacomiada de mi en un anglès mastegat. «Adeu», responc, mentre entro a la passarel·la amb una sensació de desacord a la boca de lestómac.