Per a lEloi, un cactus petit i espavilat
que aviat es convertirà en un mico.
1
EL LABORATORI DEL PROFESSOR CASACUBERTA era un autèntic caos. Instal·lat en un antic hivernacle enmig dun jardí immens, no hi havia ni un sol espai que no estigués ocupat per una planta, un ordinador, un manat de cables o unes quantes provetes i tubs dassaig. A terra shi apilaven torres de llibres i revistes científiques, i un munt daparells feien «bip!» i emetien llumetes intermitents.
Però el més increïble és que semblava que tot estigués connectat. Cables de tots colors anaven des de cadascuna de les plantes del laboratori fins als sensors de pH, analitzadors despectre, difractòmetres i oscil·loscopis col·locats sobre les taules.
Nani, passam una clau hexagonal del 45 va dir el professor Casacuberta, molt concentrat.
Tingui, professor.
No, home! The dit del 45! Aquesta és del 44. Ai, els genis sempre ho hem dacabar fent tot nosaltres!
Perdoni, professor.
És igual, Nani. Avui és un gran dia per a la ciència i no penso enfadar-me. Estic content i relaxat.
Sí, professor.
Fixa-thi, fa hores que treballem i encara no the donat cap calbot!
Sí que me nha donat un, professor va queixar-se lajudant. Fa deu minuts, quan mhe equivocat i he connectat el cactus al conductímetre amb el cable vermell en comptes de fer-ho amb el blau...
No siguis rancorós el va tallar el professor. Un científic ha de deixar les seves misèries de banda. I més en un dia com avui.
Sí, professor Casacuberta.
Avui farem història!
Què vol dir? No estàvem fent ciència?
Ets un tros dase, Nani. Vull dir que el que passarà avui en aquest laboratori sestudiarà als llibres dhistòria els propers mil anys! Vinga, agafa la càmera de vídeo, que gravarem aquest moment.
Lajudant va encendre la càmera, la va plantar sobre un trípode i va enfocar el professor.
Tot a punt! va dir.
El professor Casacuberta es va pentinar amb els dits la mata de cabell i la llarga barba negra, es va cordar la bata blanca fins a lúltim botó i va escurar-se el coll amb un soroll molt desagradable.
Un, dos, provant, provant... Sem sent bé?
Perfectament, professor. Endavant.
Tres de juny. Són les onze i trenta-dos minuts del matí. Soc el professor Casacuberta, el més gran i el més humil entre els savis del nostre temps. Gràcies als meus experiments, he descobert que les plantes poden veure-hi sense ulls, tocar sense mans, sentir-hi sense orelles, ensumar sense nas i degustar sense boca. I no només això! A banda dels nostres cinc sentits, en tenen quinze més que els permeten mesurar la humitat de la terra, detectar on hi ha una font, seguir la direcció de la gravetat i un munt de coses més. Fins i tot he descobert que tenen algun tipus dintel·ligència amagada a les seves arrels, que sestenen sota terra i formen xarxes de milions i milions de pèls petits i llargs com un fil de seda.
Uf, quin rotllo! va sospirar en Nani.
Calla, Nani va dir el professor, escurant-se de nou la gola. Segueixo. I parlar? Poden parlar? Això encara no ho sabia ningú... fins avui! Jo, el professor Casacuberta, geni entre els genis, he detectat que les plantes són capaces de comunicar-se entre elles gràcies a senyals elèctrics, químics i hidràulics. I ara mateix, en aquest laboratori, estic a punt denllestir linvent del segle. Què dic, del segle? Del mil·lenni! Us presento el CONDENSADOR DE VIBRACIONS, un aparell capaç de traduir lestrany sistema de comunicació de les plantes al català.
Que savi que és el professor Casacuberta!
Nani, no siguis pilota! Anem a provar-lo.
El professor i el seu ajudant van acabar denllestir els preparatius.
Cal connectar aquest sensor a una planta qualsevol. Farem servir un cactus... Així..., de manera que reculli les vibracions produïdes per les arrels... Amb suavitat, Nani, molt bé.... I aquests elèctrodes es connecten al casc..., i el casc cal que sel posi la persona que vulgui entendre el llenguatge de les plantes... Vine, Nani, la prova la farem amb tu.
Amb mi?
Naturalment. Si sortís malament i et fregís el cervell, no seria una gran pèrdua. Però imaginat que em passa a mi... La humanitat no sho pot permetre!
Vist així...
El professor Casacuberta va posar el casc al seu ajudant, que seia en una cadira i no semblava del tot convençut. Un munt de cables li sortien del cap, i amb molta cura va anar connectant-los a un cactus petit i arrodonit que hi havia en un test, sobre la taula.
I hauré de portar aquest casc sempre que vulgui parlar amb una planta?
No, tros dase! va respondre el professor. Quan el teu cervell rebi la descàrrega, podrà entendre el que digui qualsevol planta durant tota la vida. Serà com si haguessis après un idioma nou.
I per què un cactus? va preguntar lajudant.
He escollit aquest cactus perquè mha semblat divertit. Els genis tenim un gran sentit de lhumor. És un exemplar de Mammillaria elongata cristata. Entens lacudit, oi, Nani?
Doncs no, professor.
Déu meu, quin botànic de pa sucat amb oli! La Mammillaria elongata cristata es coneix com a «cactus cervell» perquè té una forma que shi assembla. I he pensat que era la planta perfecta per demostrar que els vegetals també tenen algun tipus de cervell, encara que sigui molt més simple que el dels animals.
Ara ho entenc! va dir en Nani, que no havia entès res de res. Quina gran idea, professor!
Alguna pregunta més abans de lexperiment, Nani?
Sí. I què passa si aquest cactus no té res per dir-nos?
No siguis ruc... Quan el nostre cervell rebi la descàrrega del condensador de vibracions, serem capaços dentendre qualsevol planta, no només aquest cactus! I els efectes duraran per sempre més!
Quina emoció!
Nani, preparat. Daquí a uns instants serem els primers éssers humans que parlarem amb una planta!
La meva tieta sempre parla amb els seus geranis va respondre lajudant, que mirava de fer temps per retardar lexperiment.
Tens el cervell dun mosquit. Em refereixo que serem els primers que podrem entendre què diuen elles, gamarús!
Això em sembla que la meva tieta no ho sap fer. Sempre se li moren.
Potser caldria preparar un discurs, no et sembla?
Un discurs?
Sí. Hem de dir alguna cosa important. És la primera comunicació entre plantes i humans!
És un dia històric!
La nostra primera frase passarà a la posteritat! Sestudiarà als llibres de ciència!
Quin pal!
El professor Casacuberta no feia cas dels comentaris del seu ajudant. Quan ho va tenir tot a punt, va prémer una palanca que hi havia al lateral del casc.
Nani, preparat!
Unes quantes espurnes van sortir del casc den Nani, que va posar els ulls en blanc per un moment. El laboratori es va quedar a les fosques i es va sentir un fort espetec. Però uns segons més tard va tornar la llum i lajudant va obrir els ulls. Semblava que estigués una mica marejat.
Nani, estàs bé?
Crec que sí...
Doncs treu-te el casc, de pressa! Ara em toca a mi.
El professor es va col·locar el casc i va prémer de nou la palanca. Els espetecs i les espurnes es van repetir i en acabat, un cop més, tot va tornar a la normalitat. Encara no sabien si lexperiment havia funcionat, però com a mínim els cervells no els havien quedat fregits.
El professor Casacuberta es va treure el casc, es va pentinar i, amb veu solemne, va pronunciar el seu breu discurs.
Plantes del món va dir: jo, el professor Casacuberta, us saludo en nom de la humanitat.
Hola, micos! van contestar alhora totes les plantes del laboratori.
Què vol dir «hola, micos»?! va cridar el professor, molt enrabiat.
Una gran riallada va sacsejar lhivernacle. En Nani i el professor Casacuberta estaven desconcertats. Podien sentir i entendre perfectament cadascuna de les plantes, però en aquell moment cap no parlava, sinó que reien com si hagués passat alguna cosa molt divertida.
El cactus va ser el primer a parlar:
Mireu, nenes, el mico ho ha aconseguit. No és tan ruc com semblava, oi?
La resta de plantes van començar a saludar als científics.
Hola, micos! va dir una rosa amb una veu fina i delicada.
Hola, micos! van sentir que deia un gira-sol.
Quines plantes més simpàtiques! va respondre en Nani.
Em pensava que no ho aconseguiríeu va dir una Mimosa pudica que hi havia en un test a lombra.
Ai, sí! va exclamar el gira-sol. Quan el mico petit ha connectat el cable vermell en comptes del blau, em pensava que havíem begut oli.
La mimosa va riure tímidament.
És normal, són humans. No tenen la nostra intel·ligència...
Són ben rucs, aquests micos va afegir el cactus.
Què vol dir «micos»?!va exclamar el professor Casacuberta. Som humans, els éssers més evolucionats del planeta!
Ui, sí! va burlar-sen el cactus.
Quina monada de mico! va dir la mimosa. Heu vist com senfada?
El professor Casacuberta estava enfurismat i meravellat alhora.
Sabia que les plantes tenien algun tipus dintel·ligència, però mai no mhauria imaginat això!
Què vol dir, professor? va preguntar el seu ajudant.
Que són com nosaltres!
Ep, sense insultar, eh? Nosaltres no som micos! va dir el cactus.
Som molt més intel·ligents va afegir el gira-sol.
I més maques! Sense aquests pèls tan horrorosos! I aquests ulls! va rematar la mimosa.
I què men dieu de les orelles? Quins bitxos més poc evolucionats!
I si sou tan llestes va preguntar el professor, com és que el condensador de vibracions lhem inventat nosaltres i no vosaltres?
I nosaltres per a què el volem? va dir el cactus.
Quin interès pot tenir, parlar amb un mico? va afegir la mimosa.
El gira-sol va posar una mica de pau entre plantes i humans:
No us ofengueu. De fet, cal dir que vosaltres dos sou els més espavilats entre els micos.
Gràcies, suposo va dir el professor.
Però tampoc no és que sigueu res de laltre món. Qualsevol planta carnívora és més espavilada que vosaltres.
Ai, les plantes carnívores! La mimosa va riure. Són la vergonya del regne vegetal!
Per què? va preguntar en Nani.
Les plantes carnívores són les més estúpides dentre les plantes!
El professor encara estava en estat de xoc.
No entenc res va dir.
És normal, ets un mico li va respondre el cactus. Els animals sou més totxos que les plantes. Suposo que és perquè no pareu mai quiets i no teniu temps per pensar.
En canvi, nosaltres ens passem el dia sense més ocupació que pensar, i per això som més espavilades va afegir el gira-sol.
De totes maneres va seguir el cactus, us felicitem. Ho trobem molt divertit, això de parlar amb els micos.
En Nani es va adonar que el professor feia mala cara.
No els faci cas, professor. Vostè és un geni! Ha aconseguit un miracle!
Tens raó, Nani. Soc un geni!
Ui, sí, un geni! va burlar-sen el cactus. El mico diu que és un geni!
Totes les plantes del laboratori van esclatar a riure de nou. El professor, ignorant-les, va seguir parlant.
I ara, per fi, em donaran el Premi Nobel!
Sí, el Premi Nobel! va saltar en Nani.
2
MICO, una de les alzines del carrer diu que està entrant algú.
Què vol dir, això? va cridar el professor Casacuberta.
Doncs que se testan colant al laboratori va explicar el cactus.
Qui? Com ho saps?
Mira que ets ruc, mico! Ho ha dit lalzina que hi ha davant la porta.
En Nani va provar de ficar-hi cullerada:
Doncs jo no he sentit res.
Naturalment que no. Amb el vostre invent destar per casa podeu sentir el que diuen les plantes del vostre voltant, però nosaltres tenim mecanismes més sofisticats per comunicar-nos amb plantes que estan lluny.
El professor no sen sabia avenir.
I com és que això no ho sabia, jo?
No saps pràcticament res de nosaltres, mico va dir la mimosa, deixant anar una rialleta. Però jo no em preocuparia gaire per això, ara. Algú està a punt desbotzar la porta del laboratori.
Una explosió enorme va interrompre la conversa. Una part del mur que separava el jardí del carrer havia desaparegut i, a través dels vidres de lhivernacle, el professor i el seu ajudant van poder veure com una figura alta i prima sortia dentre la pols de lexplosió. Aquell home, armat amb una pistola, va creuar corrents el jardí i va obrir la porta del laboratori.
Professor Mancuso! va cridar el professor Casacuberta.
Lhome que acabava dentrar anava vestit amb una bata blanca idèntica a la del professor Casacuberta, i portava una barba molt llarga i unes ulleres fosques de muntura fina sobre el nas. De fet, sassemblava molt al professor Casacuberta excepte per tres detalls: era calb, duia una pistola a la mà i estava molt content.
Ha! Ha! Ha! Feia temps que esperava aquest moment! va exclamar lestrany personatge. Ara menduré el teu condensador de vibracions i guanyaré el Premi Nobel!
En Nani, espantat, sintentava amagar sota una taula.
Quina obsessió que té tothom amb aquest premi! va dir, fluixet.
Surt daquí sota! li va ordenar el professor Mancuso apuntant-lo amb la pistola. I posa el casc dins daquesta bossa, que me lenduré.
Ara mateix va dir en Nani, que no tenia cap intenció de morir per un casc. Però no calia que destrossés el mur del jardí. De fet, la porta principal està oberta. Sempre la deixem oberta per si ve el carter i som aquí dins...
És igual, això. Les explosions sempre donen una mica democió als robatoris. I ara, feu el favor de lligar-vos entre vosaltres amb aquestes cordes. I feu-vos un nus ben fort o menfadaré.