És igual, això. Les explosions sempre donen una mica democió als robatoris. I ara, feu el favor de lligar-vos entre vosaltres amb aquestes cordes. I feu-vos un nus ben fort o menfadaré.
En Nani i el professor van obeir les ordres mentre el professor Mancuso instal·lava un estrany aparell sobre una de les taules.
Fantàstic! va exclamar. Mira que és fàcil, això de ser dolent. En un parell dhores de feina mhe apropiat del treball de tota una vida.
Segur que a la nit dormiràs malament, per això va pronosticar-li el professor Casacuberta.
No tho creguis va contestar lintrús, que tocava botons del seu aparell amb molta tranquil·litat. Acostumo a dormir igual de bé tant si faig coses bones com si faig coses dolentes. El bé està sobrevalorat.
No es pot ser més malvat! va cridar en Nani.
I ara, la part final del meu pla va seguir explicant el professor Mancuso: aquest aparell és una bomba. Una bomba de les grosses, de les que peten fort. I lhe programat perquè daquí a cinc minuts no deixi rastre del laboratori ni dels seus ocupants.
Doncs sí que es podia ser més malvat! va queixar-se en Nani.
Aquesta part de la meva feina mencanta. Llàstima que no em pugui quedar per veure com acaba. El metge mha recomanat que no em quedi mai a les explosions. La salut és el més important. Adeu!
Va marxar del laboratori amb el casc i va deixar els dos científics lligats de mans i peus.
Vinga, Nani, deslliguem-nos i toquem el dos daquí! va ordenar el professor Casacuberta quan es van quedar sols.
Com vol que em deslligui? va preguntar lajudant.
Tros dase... Mira com ho faig jo.
El professor Casacuberta va provar de desfer els nusos de la corda sense gaire èxit.
Però què has fet, Nani? Mhas lligat molt fort!
És clar, professor! És el que ens ha ordenat el professor Mancuso! Ha dit que ens féssim un nus ben fort o senfadaria.
I, naturalment, tu li has fet cas. Només ets eficient quan segueixes les ordres dels altres. Per què, quan jo et dono ordres, mai no ho fas tan bé? va dir el professor lluitant en va contra els nusos de la seva corda.
Perdoni, professor.
No pateixis, Nani. Queda clar que, en aquest laboratori, la genialitat i el cervell estan molt mal repartits. Per sort, jo no he seguit les instruccions del professor Mancuso i he fet un nus molt fàcil de desfer. Vinga, deslligat i deslligam a mi abans no sigui massa tard.
En Nani va provar de desfer els nusos de la corda que el mantenia lligat a la cadira.
No puc, professor.
Micos, us queden tres minuts... va recordar el cactus, que per primera vegada no tenia gaire ganes de riure. Bé, de fet ENS queden tres minuts. Perquè nosaltres no estem lligades però no podem sortir daquí...
Ara no us sembla tan divertit això de ser plantes, oi? va preguntar el professor Casacuberta mentre observava els progressos del seu ajudant.
Per fi! va cridar en Nani, alliberant una mà.
Doncs vinga, de pressa! Acaba de deslligar-te i deslligam a mi, que encara ens en sortirem.
Dos minuts, micos va recordar el cactus quan els dos humans es van haver desempallegat de les cordes. Encara teniu dos minuts per treurens a totes del laboratori.
No els facis cas, Nani. Salvem els aparells, que costen un dineral. De plantes, al món, nhi ha totes les que vulguis. Ajudam a treure els ordinadors, primer.
Salvatges! va cridar la mimosa. Ens deixareu morir?
Té raó, professor va dir en Nani. Nosaltres no som com el professor Mancuso, nosaltres som bons...
El professor Casacuberta va dedicar uns segons a reflexionar. Potser en Nani tenia raó.
Dacord, comencem per les plantes. Agafa tots els testos i portem-los al jardí, darrere aquell mur de pedra.
En un minut, els dos científics van arrossegar els testos fora de lhivernacle. El cactus, la mimosa, el gira-sol, la rosa i la resta de plantes van abandonar el laboratori i van ser dipositades en lloc segur.
Encara ens queden trenta segons, Nani. Anem a buscar els aparells.
No, professor! És massa perillós!
No diguis ximpleries, Nani. No deixaré que la feina de tota una vida desaparegui així com així.
I, dient això, va córrer de nou cap a lhivernacle.
Però no hi va arribar. Just abans que el professor Casacuberta entrés dins el seu laboratori, la bomba va esclatar i lhivernacle va convertir-se en una bola de foc. Els vidres de les parets i del sostre van sortir disparats en totes direccions i va ser un veritable miracle que cap dels dos no en sortís ferit.
Mil dimonis! va cridar el professor. Ho hem perdut tot!
Tots els aparells... va dir en Nani.
I els ordinadors amb tota la informació! I els plànols del condensador de vibracions!
I per a què els volia, els plànols?
Per construir un altre casc, tros dase! No te nadones, que sense els plànols ara només hi ha un condensador de vibracions al món? I que se lha endut el professor Mancuso?
I què farem, ara? va preguntar en Nani.
Només podem fer una cosa: atrapar el professor Mancuso i recuperar el casc.
En Nani no ho veia clar.
I si truquem a la policia? va preguntar.
És una idea absurda va respondre el professor. Què els direm? Que hem inventat un casc que serveix per parlar amb les plantes i que un professor rival ens lha robat per guanyar el Premi Nobel? Ens prendrien per bojos!
Potser té raó va admetre en Nani.
Micos... Si voleu, podem ajudar-vos va proposar el cactus. Al cap i a la fi, ens heu salvat la vida.
Ajudar-nos? va preguntar el professor Casacuberta, que no entenia com unes plantes immòbils i escanyolides els podien servir en una persecució.
I tant! Penseu que som més llestes que vosaltres...
El professor no nestava gens convençut, però no tenia ganes de discutir.
Nani, agafa el cactus i sortim daquí va ordenar al seu ajudant.
En Nani va agafar el test, que no era gaire més gran que la seva mà, i van dirigir-se cap a la porta.
Regueu-nos una miqueta, abans de marxar! va demanar la mimosa, que no veia clar que aquell parell tornessin algun dia de la seva perillosíssima missió.
Per a lEloi, un cactus petit i espavilat
que aviat es convertirà en un mico.
1
EL LABORATORI DEL PROFESSOR CASACUBERTA era un autèntic caos. Instal·lat en un antic hivernacle enmig dun jardí immens, no hi havia ni un sol espai que no estigués ocupat per una planta, un ordinador, un manat de cables o unes quantes provetes i tubs dassaig. A terra shi apilaven torres de llibres i revistes científiques, i un munt daparells feien «bip!» i emetien llumetes intermitents.
Però el més increïble és que semblava que tot estigués connectat. Cables de tots colors anaven des de cadascuna de les plantes del laboratori fins als sensors de pH, analitzadors despectre, difractòmetres i oscil·loscopis col·locats sobre les taules.
Nani, passam una clau hexagonal del 45 va dir el professor Casacuberta, molt concentrat.
Tingui, professor.
No, home! The dit del 45! Aquesta és del 44. Ai, els genis sempre ho hem dacabar fent tot nosaltres!
Perdoni, professor.
És igual, Nani. Avui és un gran dia per a la ciència i no penso enfadar-me. Estic content i relaxat.
Sí, professor.
Fixa-thi, fa hores que treballem i encara no the donat cap calbot!
Sí que me nha donat un, professor va queixar-se lajudant. Fa deu minuts, quan mhe equivocat i he connectat el cactus al conductímetre amb el cable vermell en comptes de fer-ho amb el blau...
No siguis rancorós el va tallar el professor. Un científic ha de deixar les seves misèries de banda. I més en un dia com avui.
Sí, professor Casacuberta.
Avui farem història!
Què vol dir? No estàvem fent ciència?
Ets un tros dase, Nani. Vull dir que el que passarà avui en aquest laboratori sestudiarà als llibres dhistòria els propers mil anys! Vinga, agafa la càmera de vídeo, que gravarem aquest moment.
Lajudant va encendre la càmera, la va plantar sobre un trípode i va enfocar el professor.
Tot a punt! va dir.
El professor Casacuberta es va pentinar amb els dits la mata de cabell i la llarga barba negra, es va cordar la bata blanca fins a lúltim botó i va escurar-se el coll amb un soroll molt desagradable.
Un, dos, provant, provant... Sem sent bé?
Perfectament, professor. Endavant.
Tres de juny. Són les onze i trenta-dos minuts del matí. Soc el professor Casacuberta, el més gran i el més humil entre els savis del nostre temps. Gràcies als meus experiments, he descobert que les plantes poden veure-hi sense ulls, tocar sense mans, sentir-hi sense orelles, ensumar sense nas i degustar sense boca. I no només això! A banda dels nostres cinc sentits, en tenen quinze més que els permeten mesurar la humitat de la terra, detectar on hi ha una font, seguir la direcció de la gravetat i un munt de coses més. Fins i tot he descobert que tenen algun tipus dintel·ligència amagada a les seves arrels, que sestenen sota terra i formen xarxes de milions i milions de pèls petits i llargs com un fil de seda.
Uf, quin rotllo! va sospirar en Nani.
Calla, Nani va dir el professor, escurant-se de nou la gola. Segueixo. I parlar? Poden parlar? Això encara no ho sabia ningú... fins avui! Jo, el professor Casacuberta, geni entre els genis, he detectat que les plantes són capaces de comunicar-se entre elles gràcies a senyals elèctrics, químics i hidràulics. I ara mateix, en aquest laboratori, estic a punt denllestir linvent del segle. Què dic, del segle? Del mil·lenni! Us presento el CONDENSADOR DE VIBRACIONS, un aparell capaç de traduir lestrany sistema de comunicació de les plantes al català.
Que savi que és el professor Casacuberta!
Nani, no siguis pilota! Anem a provar-lo.
El professor i el seu ajudant van acabar denllestir els preparatius.
Cal connectar aquest sensor a una planta qualsevol. Farem servir un cactus... Així..., de manera que reculli les vibracions produïdes per les arrels... Amb suavitat, Nani, molt bé.... I aquests elèctrodes es connecten al casc..., i el casc cal que sel posi la persona que vulgui entendre el llenguatge de les plantes... Vine, Nani, la prova la farem amb tu.
Amb mi?
Naturalment. Si sortís malament i et fregís el cervell, no seria una gran pèrdua. Però imaginat que em passa a mi... La humanitat no sho pot permetre!
Vist així...
El professor Casacuberta va posar el casc al seu ajudant, que seia en una cadira i no semblava del tot convençut. Un munt de cables li sortien del cap, i amb molta cura va anar connectant-los a un cactus petit i arrodonit que hi havia en un test, sobre la taula.
I hauré de portar aquest casc sempre que vulgui parlar amb una planta?
No, tros dase! va respondre el professor. Quan el teu cervell rebi la descàrrega, podrà entendre el que digui qualsevol planta durant tota la vida. Serà com si haguessis après un idioma nou.
I per què un cactus? va preguntar lajudant.
He escollit aquest cactus perquè mha semblat divertit. Els genis tenim un gran sentit de lhumor. És un exemplar de Mammillaria elongata cristata. Entens lacudit, oi, Nani?
Doncs no, professor.
Déu meu, quin botànic de pa sucat amb oli! La Mammillaria elongata cristata es coneix com a «cactus cervell» perquè té una forma que shi assembla. I he pensat que era la planta perfecta per demostrar que els vegetals també tenen algun tipus de cervell, encara que sigui molt més simple que el dels animals.
Ara ho entenc! va dir en Nani, que no havia entès res de res. Quina gran idea, professor!
Alguna pregunta més abans de lexperiment, Nani?
Sí. I què passa si aquest cactus no té res per dir-nos?
No siguis ruc... Quan el nostre cervell rebi la descàrrega del condensador de vibracions, serem capaços dentendre qualsevol planta, no només aquest cactus! I els efectes duraran per sempre més!
Quina emoció!
Nani, preparat. Daquí a uns instants serem els primers éssers humans que parlarem amb una planta!
La meva tieta sempre parla amb els seus geranis va respondre lajudant, que mirava de fer temps per retardar lexperiment.
Tens el cervell dun mosquit. Em refereixo que serem els primers que podrem entendre què diuen elles, gamarús!
Això em sembla que la meva tieta no ho sap fer. Sempre se li moren.
Potser caldria preparar un discurs, no et sembla?
Un discurs?
Sí. Hem de dir alguna cosa important. És la primera comunicació entre plantes i humans!
És un dia històric!
La nostra primera frase passarà a la posteritat! Sestudiarà als llibres de ciència!
Quin pal!
El professor Casacuberta no feia cas dels comentaris del seu ajudant. Quan ho va tenir tot a punt, va prémer una palanca que hi havia al lateral del casc.
Nani, preparat!
Unes quantes espurnes van sortir del casc den Nani, que va posar els ulls en blanc per un moment. El laboratori es va quedar a les fosques i es va sentir un fort espetec. Però uns segons més tard va tornar la llum i lajudant va obrir els ulls. Semblava que estigués una mica marejat.