Lendemà eres un altre. Tot se thavia ensorrat. En un mateix moment havies triomfat i ho havies perdut tot. No ten sabies avenir. No mho puc imaginar ni de lluny. A partir daquell moment tot sen va anar a la merda. Tu estaves fora de si, et vas barallar amb tothom, amb la teva germana, amb el meu pare, amb la teva família. Estaves acorralat, tocat i enfonsat, no tenies opció. ¿Abandonar el somni més gran de la teva vida, llençar-lo a les escombraries i començar de nou? Impossible. ¿Tirar endavant i arriscar-ho tot? Encara menys. I seguien trucant-te, cada dia, el mateix home, la mateixa primera persona del plural, la mateixa contundència inexorable com una excavadora que avança segura per derrocar el que toca.
Fins que vas perdre completament els estreps i vas amenaçar el meu pare amb un ganivet. Et va fer fora de casa. Jo ja et tenia por i et vaig dir adéu de lluny, des de la finestra de la meva habitació. Va ser lúltim cop que et vaig veure, oncle Zoran. No crec que ho recordis. A Belgrad tampoc aixecaves cap, tot plegat thavia embogit. La Mediha estava tipa de tu: no treballaves, tot el dia a casa sotmès als canvis dhumor més extrems i esgarrifosos, passaves de la depressió més absoluta a la violència més insospitada. De voler fotret un tret o no tornar-te a aixecar mai més del llit a cremar-ho tot i emborratxar-te sobre les restes. La situació era insostenible. Vas desaparèixer que no havien passat ni tres mesos de la primera trucada. Sense deixar rastre. Sense ni una sola nota. Sense una sola explicació. Com feia precisament trenta anys. Aquell cop et van buscar menys, sabien com eres, de què eres capaç. També sabien de què eren capaços els altres i que no hi havia res a fer. O almenys això deia sempre la Mediha. Dallò també en fa trenta anys i tu ja en deus tenir més de vuitanta.
Encara no sé per què vaig teclejar el teu nom a lordinador, per què em va agafar aquesta fal·lera, quin va ser el detonant. Em va emocionar veure la teva cara dura i envellida i els teus ulls clars de sempre. Em va venir tot de nou, el primer cop que vaig sentir a parlar de tu, com et vas convertir en un mite familiar, quan et vaig conèixer, com vas desaparèixer. Quan vaig saber que no hi eres tot, vaig pensar que havia de posar-te per escrit i enviar-tho fil per randa abans no tesborressis completament, abans no es perdés la veu i el cos del que havies fet, com havies despuntat, quina vida més extraordinària havies viscut. Com ens havies marcat. Potser a hores dara estàs tan malament que ni tan sols pots llegir-te, però jo no podia estarme demparaular-te.
¿Saps que lany 1987 van trobar la teva granota, oncle Zoran? Un equip de científics (Hotz, Uzzell, Guenther, Tunner i Heppich) la van descriure exactament com havies fet tu mil vegades a guàrdies, jutges, companys de cel·la, familiars i coneguts. La van batejar com a Pelophylax shqipericus, perquè és una granota endèmica de Shqipëria, el nom de la pàtria dels albanesos. Només et volia dir que és una llàstima que no dugui el teu nom, estimat oncle Zoran, i també és una pena que no volem en avions amb motors daigua i ales de mosca.
Quines derrotes més estrepitoses i llegendàries, les teves, oncle Zoran, espectre estimat. Mereixen ser recordades, encara que ho hagi de fer jo, el teu nebot, tants anys després i des de laltra banda del món, sense públic, sense aplaudiments, sense poder donar-te aquella posteritat que tampoc tu no vas ser capaç dobtenir. Com tu, oncle Zoran, he volgut estar a laltura de les circumstàncies, i com tu, he après a passar-hi per sota: que difícil, transcriure algú! Al final, més que un document això és un rampell, una oda a la quimera, una petita crònica de les teves batalles perdudes, un reconeixement fora de lloc: sassembla més a una de les teves atzagaiades que a res del que hagi fet en la meva vida. Potser és que, al capdavall, ens ve de mena. Espero que no mho tinguis en compte, oncle Zoran. Espero que mho tinguis en compte.