»Ja tenim els ingredients preparats, assecats, farcits, trossejats, llestos per a la cocció, que es farà per separat, perquè en els anys del xup-xup, mentre el rei esllangueix i les germanes viuen despreocupadament a les seves terres, la Margarideta es refugia al regne de Nàpols. Es guanya la vida precisament fent dajudant de cuina i malgrat la seva desgràcia, sesmerça a aprendre fil per randa tot el que li ensenya el mestre Robert, cuiner del rei Ferran, i comença a fer-se un nom. Arriba el dia que el seu pare fa seixanta anys. De la pena sembla que en tingui vuitanta. Viu tancat en un recambró, no li toca mai la llum del sol, com a nosaltres, i labsència de la filla petita sel menja per dins. Sha emmagrit considerablement i la seva còrpora, abans danomenada, és tota pell i ossos; la cabellera esplèndida, rossa i enrullada, ara són quatre clapes de blanc en una clepsa pelada. Les filles, que són molt de la gresca i els fastos, corren a organitzar una festa de tres dies amb tots els luxes possibles: torneig de cavallers, exhibició danimals exòtics portats de les contrades més llunyanes, balls i danses i música, fires dartesania i un tiberi pantagruèlic com a culminació de la celebració. Senten a dir que al regne de Nàpols hi ha una cuinera que fa uns plats que hi canten els àngels, així que la fan venir. La seva germana petita, ben disfressada, no la reconeixerien encara que se la miressin, cosa que no fan ni un sol cop.
»Amb tot cuit, al punt, ara només cal que cada textura assolida amb exactitud esclati per contacte amb les altres en la preparació final, que és la resposta a la pregunta inicial, com la picada que apuja el gust de la cassola i lacaba de lligar.
»La Margarideta, a la cuina del castell que lhavia vist créixer, es passa una setmana sencera preparant tota mena de delícies com ara fogassa de greixillons, becada rostida, oca amb prunes i salsa dametlla, espatlla de moltó farcida, panada daucells o porcell amb almadroc. Tot sense posar-hi ni un pessic de sal. De vegades, una recepta o una rondalla és especial pel que hi manca, no pel que hi poses: pel que no dius. De les seves olles i graelles en surt una flaire tan saborosa i especiada que a tot el castell se li fa la boca aigua.
»Arriba el dia de la celebració i la sala principal, guarnida amb domassos de tots colors, acull més de set-cents comensals, els nobles i clergues més poderosos del regne, que festegen en taules més llargues que un dia sense pa. Del tiberi se nescriuran cròniques. El rei fa algun mos, desganat, sense sortir de la tristor i lapatia.
»Al final del banquet, quan les filles criden la cuinera per felicitar-la, la Margarideta torna la pregunta al pare: ¿Li ha agradat? El rei, sense aixecar la vista, diu que hauria estat més que excel·lent si hi hagués posat sal, perquè el menjar sense sal no val res. Només cal que la Margarideta es tregui el mocador i que el seu pare alci els ulls i la reconegui a linstant per adonar-se del terrible error que havia comès en desterrar-la per una resposta, al capdavall, tan sensata, tan honesta, tan vertadera. I és com si sobrissin les comportes del plor: les llàgrimes comencen a rajar-los galtes avall. La sala immensa i els seus més de set-cents comensals fan silenci mentre pare i filla ploren democió, i retronen els aplaudiments quan sabracen i es rescabalen de lensopegada que tanta tristor els havia causat.
»Ei, ¿ara ets tu qui no diu res? Si the fet venir gana, em sap greu. I si he posat el dit a la nafra, que no tavergonyeixin els ulls humits: una mica de llum no ens anirà malament en aquest forat tenebrós. Si no podem cuinar, almenys que les paraules ens alimentin.
II
Hola espectre, hola oncle estimat:
Et recordo perfectament: nerviüt i atlètic, cara llarga i grans celles rosses, la veu una mica aguda i sempre els mateixos pantalons grisos, mocassins negres i camisa blanca amb la butxaca plena de bolígrafs. Lestiu del 1984 vam compartir habitació perquè tu havies vingut al país per la patent. Jo tenia deu anys. Tu, quaranta llargs. Et passaves el dia treballant, incansable, amb un munt de llibres dentomologia, darquitectura i dhidrodinàmica. També de nit: jo em queixava que no podia dormir amb el llum encès i tu com si sentissis ploure. Fins que et preguntava què feies, era com si no hi fossis. Llavors se til·luminaven els ulls, se tengrandien, un doll dentusiasme et recorria de cap a peus i tot el teu cos somplia duna energia insòlita.
¿Saps com funciona lala duna mosca?, em vas dir un dia. Et vas posar a gesticular exageradament, taixecaves, tornaves a seure, reies, canviaves de veu, baixaves a la meva alçada i em xiuxiuejaves a cau dorella algun detall que jo no entenia, com si fos la clau de lunivers. Deies que lhavies estudiat a fons amb els coneixements propis dun enginyer i que les ales dels avions estaven mal fetes, shi haurien dassemblar molt més. Les mosques, mexplicaves, tenen les ales peludes i això és molt important: són aquests pèls els que creen la tensió elèctrica que dóna consistència al tel primíssim. I llavors feies esquemes i diagrames, ¿així, ho entens?. I jo no hi entenia ni un borrall però feia que sí o de vegades, per un instant, ho entenia tot, la curvatura de les ales i els punts de fricció, lestalvi energètic i la potència relativa de vol, mimaginava avions amb ales de mosca, peluts com ales de mosca, transparents com ales de mosca i amb els culs dels passatgers a laire, uns artefactes molt estranys que solcaven el cel i omplien els aeroports com si fossin un got de vi, trossos de carn podrida o tifes de vaca.
El teu gran descobriment va ser el motor daigua. Sí, amb loptimització energètica no calia cap derivat del petroli per enlairar la màquina, mexplicaves sense parar quiet, he fet les proves necessàries i funciona, serà la revolució tecnològica més gran de la humanitat després de lelectricitat. Un dia em vas dir que tacompanyés. Vas agafar el prototip i et vaig seguir fins al jardí de casa nostra. Jo em pensava que faria llufa i que deixaries anar quatre excuses i seguiries amb el teu deliri, però no: el petit model davioneta, amb les ales i el motor modificats les ales semblaven pètals transparents amb un circuit integrat va aixecar el vol gràcilment, fins ben amunt, i li vas fer fer giragonses amb el comandament a distància mentre callaves, absolutament hipnotitzat per la teva creació. Després de sentir-te donar explicacions tantes vegades, accelerat, enquimerat, veuret concentrat i en silenci, més enllà de la satisfacció i la plenitud, em va convèncer que el que tenies entre mans era important i que no eres cap sonat.
Sempre taixecaves abans que jo, ben dhora, i feies deu quilòmetres corrents. Al vespre, deu més. Feies exercicis gimnàstics perquè deies que el cos havia destar tan en forma com la ment, que si no res funcionava com cal. La teva dieta em fascinava i em repugnava alhora: cada dia menjaves el mateix, espaguetis blancs, sense salsa, clares dou batudes i pit de pollastre. Deies que aquella alimentació pura era lúnica que hauríem de seguir, que la resta només creava putrefaccions i càncers i entorpia la maquinària perfecta del cos humà. Jo et vaig preguntar si no trobaves a faltar el gust dels altres aliments que no prenies mai, el rahmschnitzel fabulós que preparava la meva mare o els curris birmans que cuinaven les cosines del pare. Tu em vas dir que la disciplina i la força de convicció eren el més important, que només et feia falta veure una fotografia dalgun altre menjar ben sucós i atractiu per notar-ne el gust a linstant. Així que dinaves aquelles menges insípides a part, davant duna revista de cuina oberta amb plats descomunals de guisats estratosfèrics, plates de caça amb salses divines i muntanyes de dolços de mil colors i textures. Amb la vista et convencies i rebies el gust del que no et menjaves, en un estranyíssim procés de sinestèsia quotidiana. Jo no mho podia creure: Zoran, quin un!
El teu oncle és com si fos duna altra família deia la mare. O dun altre planeta, més aviat. Com ens va fer patir els cinc anys que va passar a la presó de Burgu... I ell que no baixava del burro i anava repetint com un lloro la història de la punyetera granota. Ara, espia, mon germà, segur que no.
¿Com? ¿Loncle Zoran era un espia? la meva admiració es tornava veneració per moments.
¿Que no ho sabies, que va ser en un suposat intercanvi dagents secrets entre Albània i Iugoslàvia, que va tornar a Belgrad? Però això el nostre govern tampoc sho va creure, el va prendre per un agent doble i el van tancar dos anys més en una presó nacional fins a aclarir-ho. Sí, sí quins ulls devia fer jo, nhi ha per llogar-hi cadires. En Zoran sempre ens ha fet anar de corcoll. Després, com si no hagués passat res, va fer la carrera denginyer. Ah, i tota la història amb la tia Mediha, també déu-nhi-do.
¿Per què? ¿Què va passar? ¿Ella també és una agent secreta?
Hahaha! No, rei, no. La Mediha és moltes coses però això no. En Zoran sempre explica que la va veure per primer cop al pont més famós de Sarajevo, allà on el 28 de juny del 1914 Gavrio Princip va matar larxiduc Franz Ferdinand i la seva esposa encinta Sophie. Això tho han ensenyat a escola, ¿oi?
Em sona, sí no en tenia ni idea, però ¿què va passar? ¿Què hi feia, en aquell pont?
El turista, suposo, vés a saber, però quan la va veure sen va encaterinar i la va seguir fins a casa seva i no va parar fins que li va fer cas. A la família encara ens en fem creus, perquè la veritat és que era una noia musulmana sense cap gràcia. I no només això: es veu que els seus pares havien col·laborat amb els nazis en les matances dortodoxos i cristians als camps de concentració.
Ostres! jo estava fascinat: era una rere laltra!
Amb els anys ens hi hem acostumat, quin remei. Tampoc va anar tan malament: van tenir dues filles, les teves cosines que veus tan poc, tenia una bona feina fixa a les forces aèries iugoslaves, tot bé. Fins fa poc, que li ha tornat una daquelles dèries que li fan perdre el cap i sha instal·lat a casa nostra, com si no en tinguéssim prou amb les cosines sonades de ton pare!
Sé que no ten recordes, oncle Zoran, estimat espectre, de res del que explico. Per això ho escric. Les teves filles mhan dit que ja no les reconeixes i que vagues per la residència com una ànima en pena. Tu, oncle Zoran, que has tingut una vida trepidant, que thas reinventat un i altre cop, no pot ser que no sàpigues qui ets. Eres el meu heroi dinfantesa, loncle aventurer, loncle assilvestrat, capaç de tot. El que sempre sen sortia. El que desarmava a tothom amb les seves pensades al·lucinants. El que no sabies mai per on tiraria. Si no recordes res, jo ho explicaré. Jo tescriuré.
Ens vam conèixer el 1984 quan vivíem a Neumarkt, a la vora de Nuremberg, amb els meus pares, la meva germana gran, la Maja, i les cosines birmanes del pare. Ell havia fundat el primer hospital de medicina oriental a Alemanya i li anava molt bé. Més que això: sestava fent dor. Vivíem en una mansió de cent quinze habitacions. Jo tenia una ala sencera de la casa i per això tu thavies instal·lat allà. Havies deixat la família a Belgrad i thavies posat a treballar dia i nit en la teva patent. Vas gastar-te tots els estalvis i vas endeutar-te amb el meu pare i amb tots els amics que tenies per poder construir el motor a mida real i patentar-lo. Vas anar a loficina de registre de Nuremberg i quan vas tornar, va començar lespera.
En aquella època, aquesta mena de burocràcies tècniques eren enrevessadíssimes i podien trigar mesos. Tu mataves el temps com podies, cada dia més fibrat, cada dia més maniàtic, cada dia més obsessionat amb lèxit del teu projecte, que, ens havies dit mil i una vegades, havia de revolucionar la tecnologia moderna i canviar el món dels transports i el negoci de lenergia a escala mundial. La veritat és que la sola idea dun motor que funcionés amb aigua i dunes ales davió fetes a semblança de les duna mosca provocava la més gran de les incredulitats a tothom.
Al cap de set mesos i mig, una tarda freda de dimecres que jo tornava de col·legi amb la bufanda fins al nas, vas rebre la trucada. Primer va ser la frontera, després el pont, ara el telèfon. Sempre una intersecció espaitemporal poc previsible, un cúmul desgavellat de circumstàncies que cristal·litzaven al teu voltant sobtadament, com laigua quan es glaça, i tatrapaven en un nou sentit, o potser eres tu qui et dirigies, conscient o inconscientment, cap una nova sotragada que no sabies si seria de les bones o de les dolentes. Timantaves, texposaves, obries la caixa dels trons buscant qui sap què entre el terrabastall i les conseqüències més funestes.
La conversa no va ser gaire llarga. Tu no havies estat mai algú que es pogués llegir fàcilment. Tenies lexpressivitat dun llangardaix amb el món interior dun formiguer descomunal, disciplinadíssim i incontrolable alhora. Quan vas penjar, les formigues se thavien menjat la cara. Tenies lànima al descobert, fosca i brillant, desconsolada. Cridaves. Cridaves en una llengua pretèrita, dabans daprendren cap. Cridaves des dabans del llenguatge, cridaves des dabans del teu primer crit, com si fessis servir les cordes vocals per primer cop. No hi eres i hi eres més que mai. Jo vaig entrar a la teva habitació, més que espantat, desconcertat. Gairebé no et vaig reconèixer. La trucada thavia desfigurat. No vas respondre a cap de les preguntes que et vaig fer. Havies destrossat el telèfon dun sol cop dauricular. Em va semblar més prudent deixar-te sol.
Més tard, al vespre, quan dormies com un soc després dhaver-te pres un grapat de calmants, el pare mho va explicar. Havies rebut una trucada dalgú que deia que representava la petrolera Exxon. Molt amablement, en primera persona del plural, thavia felicitat per la patent, que segons les seves paraules és un dels descobriments més importants que shan fet en matèria denergia i transport. Després de fer-te quatre preguntes banals com qui vol adquirir una familiaritat i una confiança impossibles en tan poc temps, et va dir que ens agradaria comprar-li i estaríem disposats a pagar-li la suma de dos milions de marcs alemanys. Tu estaves molt sorprès: ¿com podia ser que una patent registrada a Nuremberg hagués acabat en mans de lempresa que havia fundat Rockefeller lany 1870 a Ohio? ¿Com era possible que ja testiguessin trucant per fer-te una oferta de compra? ¿Qui els havia passat la informació? Els vas haver dexplicar que per a tu aquest projecte no tenia preu, que no ho havies fet per diners, que es tractava duna revolució científica de primer ordre, com bé havien remarcat ells mateixos i que volies explotar-la tu mateix, la patent. Moltes gràcies, però no. Si loferta thavia deixat astorat, el que va venir després sí que et va trastocar: Em fa lefecte que no mha entès bé: li ho repetiré una altra vegada. Represento la companyia petrolífera més important del món i volem comprar-li la patent que va registrar fa set mesos i mig a loficina de Nuremberg, just abans de conduir cinquanta-tres minuts en el seu Volkswagen Rabbit GTI vermell matrícula F-MM 695 cap a casa de la seva germana al número trenta-sis del carrer Heideweg de Neumarkt i trucar a la seva dona Mediha a Belgrad per explicar-li el que per fi havia fet. Les seves dues filles, la Katarina i la Zorica, que acabaven de sopar, també van voler parlar amb vostè i explicar-li com els havia anat la setmana. Un cop acabada la conversa, vostè va sortir a córrer els deu quilòmetres habituals de cada vespre. Havia nevat. Li encanta córrer quan ha nevat. No va sopar perquè estava massa esverat i li va costar dormir. Li oferim la remarcable suma de dos milions de marcs i és una oferta que ens sembla que no pot refusar. O creiem que, després de tot el que li he dit, no seria sensat refusar: com vostè ho prefereixi.