La col·lecció Emaús vol oferir llibres
de lectura assequible que ajudin
a viure el camí cristià en el moment actual.
Per això porta el nom d'aquell poble
cap a on anaven dos deixebles desesperançats
quan es van trobar amb Jesús,
que es va posar a caminar al costat seu,
i els va fer entendre i viure
la novetat de l'Evangeli.
José Manuel Bernal Llorente
La meva vida, sense embuts
Confessions dun dominic secularitzat
Col·lecció Emaús 165
Centre de Pastoral Litúrgica
Directora de la col·lecció Emaús: Mercè Solé
Disseny de la coberta: Mercè Solé
Fotografia de la coberta: Pixabay
© Edita: CENTRE DE PASTORAL LITÚRGICA
Nàpols 346, 1 08025 Barcelona
Tel. (+34) 933 022 235
cpl@cpl.es www.cpl.es
Edició digital: octubre 2020
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només pot ser realitzada amb lautorització dels seus titulars, llevat dexcepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si us cal fotocopiar o escanejar algun fragment daquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).
A la memòria del meu pare i de la meva mare
Als meus germans Mari Carmen i Carlos, prevere dominic
Als meus germans, els dominics dAragó
Al pare Miguel Gelabert, que va posar la primera pedra
A la Comunitat de lEsperança de Logronyo
Als meus fills José Carlos i Manuel Eugenio
A Pablo i Gonzalo, els meus primers nets
A la meva esposa María Dolores, que hi ha estat sempre
¿Un llibre incòmode?
Tres han estat els motius per publicar aquest llibre dins la col·lecció Emaús. En primer lloc, el recent sínode de lAmazònia, durant el qual sespeculà insistentment sobre la possibilitat dordenar homes casats, una qüestió encara no resolta però que probablement les necessitats pastorals tornaran a posar tossudament sobre la taula. El testimoni dalgú que ha viscut com una unitat la seva vocació, no només al presbiterat sinó també al carisma propi duna congregació religiosa, lamor incondicional per la seva família i el compromís envers la seva comunitat eclesial i el seu entorn ciutadà, és sens dubte una magnífica aportació per reflexionar sobre la diversitat de vivències en el servei a lEsglésia.
En segon lloc, lexperiència daquesta casa, el Centre de Pastoral Litúrgica, que ha comptat entre els seus millors actius tres preveres que van deixar el seu ministeri per casar-se i que, bo i casats, mai no van abandonar ni la tasca pastoral ni la litúrgia, amb absoluta fidelitat a lEsglésia, amb entusiasme i amb rigor: Joan Llopis Sarrió (1932-2012), Joaquim Gomis Sanahuja (1931-2013) i Josep Lligadas Vendrell (1950). De fet, aquesta situació, que hi ha qui considera poc ortodoxa, segurament ha restat credibilitat eclesial i prestigi al CPL en alguns àmbits, tot i que tots tres personatges, en iniciar el nou camí del matrimoni, van haver dabandonar part de la seva feina i van passar a un pla molt més discret i, per raons òbvies, disciplinadament respectuós amb les mesures que dicta la Santa Seu en atorgar la dispensa. Cosa que no treu, com ja he dit, que la feina feta després no sigui tan valuosa com ho era abans demprendre aquest canvi vital.
Finalment, la meva pròpia història personal, com a esposa que soc de Josep Lligadas, que havia estat prevere. Llegir aquest llibre valent de José Manuel Bernal, que posa al damunt la taula moltes contradiccions pròpies i de lEsglésia, mha fet somriure en trobar molts punts en comú entre el seu itinerari i el del meu marit, i mha fet adonar de com aquestes opcions de renúncia al presbiterat, que part de lEsglésia ha viscut com una traïció, es poden llegir en positiu com una fita més en el camí personal de fidelitat de cadascú a la crida de lEsperit. La crida de Déu té moltes formes, però el seu nucli és comú: viure lamor.
Conceptuar aquest canvi destat com una traïció ha comportat un fort patiment per a moltes persones i també se nha ressentit, i sen continua ressentint, el conjunt de lEsglésia. Dentrada, com molt bé assenyala lautor, es desaprofita laportació de persones formades, actives, per a les quals la fe continua sent leix principal de la seva vida. Com si pel fet dabandonar el presbiterat haguessin perdut de cop tota la seva vàlua, i com si ja no poguessin aportar res de bo o de qualificat a unes comunitats cristianes que avui tenen dificultats per trobar pastors. I, més greu encara, hi ha qui ha hagut de patir el menyspreu de molts cristians o sha convertit de cop en invisible, veient com el seu entorn lignorava. No és una experiència que hàgim viscut a casa, ben al contrari, però sí que lexplica bé José Manuel Bernal, el qual va ser capaç de trobar molts camins de recuperació. Hi va ajudar la seva congregació que, com moltes altres, en aquestes circumstàncies estima les persones que nhan format part, procura mantenir-hi vincles i establir-hi ponts, i respecta la seva llibertat.
En litinerari de Bernal jo hi he trobat també el reflex de coses que ha viscut el meu marit: el pas de ser un membre destacat de la comunitat cristiana a una persona qualsevol, sense cap autoritat, tant dins de la comunitat civil com de leclesial. Bernal ho expressa bé: de ser degà de la Facultat de Teologia va passar, després de viure llargament en situació datur, a ocupar-se del servei de préstecs duna biblioteca universitària. I a partir daquí es va obrir camí. Però això també passa quan es viatja des del presbiteri als bancs de lEsglésia, o des de la presidència de la comunitat a la militància de base en qualsevol associació, partit o sindicat. O, ben senzillament, quan se surt duna institució on moltes coses de la vida quotidiana estan resoltes per aterrar a lescassament valorada feina de casa i a la cura de les persones que tenvolten. En definitiva, és un camí més de despullament de lautoritat i del poder, que facilita allò que de vegades ens és tan difícil: ser cristià en el món, entendre la seva cultura, estar al servei de la gent i intentar fer-hi arribar el missatge de Jesús amb esperança i fraternitat.
Magraden molt les paraules amb què Bernal resumeix aquesta unitat en el seguiment de Jesús:
Aquest ha estat el secret. Descobrir que el Déu en el qual creus i al qual intentes ser fidel, és el mateix. Que Jesús de Natzaret i el seu missatge evangèlic, és el mateix. Que lEsglésia, en la qual ens hem batejat i a la qual pertanyem, és la mateixa. Que la fe i els sagraments són els mateixos, sobretot lEucaristia, celebrada i compartida fraternalment. Lúnic que canvia és la situació existencial des de la qual ens apropem i ens endinsem en la vivència i en la celebració daquests misteris. Aquí rau la novetat. Aquesta novetat ens permet parlar duna nova forma de viure la nostra fidelitat a Déu.
Confio que el llibre us interessarà tant com a mi.
Mercè Solé
Directora de la col·lecció Emaús
Setembre de 2020
Pròleg
Déu escriu recte amb ratlles tortes; perquè els camins empresos es dibuixen torts i forassenyats; perquè tot escapa a les normes acreditades del seny, del bon sentit i de les maneres convencionals. I, tanmateix, en lhoritzó final, tot pren cos i saclareix. El més forassenyat es torna coherent, el més tèrbol es fa llum i la bogeria es converteix en seny. Des de la talaia final tot retroba el sentit. Això és precisament el que magradaria aclarir en aquest llibre.
Les seves pàgines han anat brollant del cor apassionadament, sense un pla previ. Els capítols apareixen sense un ordre lògic aparent; més aviat se succeeixen de forma anàrquica. Ja es veu que aquest intent és qualsevol cosa menys un projecte acadèmic. Aquest rampell ha respost a la necessitat, per part meva, delaborar una mena de relectura, una interpretació de la meva vida, feta des de la maduresa que els anys propicien. Arribat ja als meus 80 anys, des de lombrívola placidesa que mha regalat el llit dun hospital, afectat per les goteres que a tots sens obren amb els anys pel deteriorament de la nostra salut; des daquí mhe sentit en la necessitat de pensar, mirant el passat, el complex desenvolupament de la meva vida. També els meus fills, José Carlos i Manuel Eugenio, no han deixat dinsistir perquè mhi posés. I la meva dona María Dolores, sobretot ella, no han deixat de fer-ho dia sí i dia també. Aquest és el resultat: no una autobiografia, perquè el meu personatge no dona per tant; sinó una interpretació de la meva complexa vida, feta des de la fe, amb un pregon sentit providencialista. Perquè les coses no han passat perquè sí. Jo hi estic veient loculta mà de Déu movent els fils desbaratats daquesta vida meva, tan complicada i tan singular. Aquest és el perquè i el sentit daquest llibre. No és una autobiografia, torno a dir, com solen fer les persones de prestigi. Jo no en soc ni pretenc ser-ho. Però sí que em ve de gust oferir un testimoni; un testimoni personal, viu i humil. Com a liturgista i com a persona dEsglésia. Tant de bo serveixi dalicient i destímul per a companys que fan el mateix camí.
José Manuel Bernal
Logronyo
Mirant cap enrere sense ira
Arriba un moment en què el pes dels anys es fa força difícil dassumir. No em resulta còmode, a aquestes alçades de la meva vida, reconèixer que he complert vuitanta-tres anys. Sacumulen les goteres, les febleses angoixants, la minva creixent dels recursos. Les meves forces ja no són tan resistents com abans. Cal reconèixer que els anys pesen. Per consolar-me, em dic a mi mateix que això és llei de vida.
Però aquests consideracions no mhan evitat caure malalt i ingressar a lhospital. Això també deu ser llei de vida. Lestada prolongada en un llit dhospital ha propiciat que pugui pensar, que pugui mirar enrere, que pugui contemplar el meu passat des daquests anys meus de vellesa, que pugui interpretar aquests anys, que intenti esbrinar-ne el sentit des de la maduresa i la serena sensatesa que regala ledat. Soc aquí. En el cru hivern logronyès, des del llit blanc dun hospital, esprement-me el cervell, donant voltes en el meu cap per interpretar el que ha estat la meva vida; intentant desentranyar, des de la policromia dels esdeveniments que he viscut, el sentit que ha anat quallant i donant forma a les meves vivències, a tota la meva experiència.
Perquè, quan miro enrere, la meva vida és efectivament una policromia desdeveniments. La meva ruptura amb els dominics va marcar una fita important. A partir daquell moment vaig començar a percebre com si un esborrall negre hagués tacat els meus anys, com si en la meva vida shagués creat un mur enorme que partia la meva existència en dos, com si aquest mur dividís la meva vida en un abans i un després. A partir daquí van sorgir experiències inoblidables, inesborrables: la descoberta inapreciable de la meva esposa María Dolores, el naixement dels meus dos fills José Carlos i Manuel Eugenio, la meva primera trobada amb una malaltia greu del cor que em va obligar a sotmetrem a una intervenció quirúrgica important, el meu primer lloc de treball quan em vaig incorporar a la biblioteca de la incipient Universitat de La Rioja, el meu providencial descobriment de la Comunitat de lEsperança, una comunitat de base, popular, on, amb la meva dona, vam poder viure intensament la fe i celebrar Jesucrist en lEucaristia.
Durant aquest temps he pogut anar afrontant el rebuig o la desconfiança que la presència dun prevere secularitzat provoca en molta gent. Sobretot en persones de bé, persones piadoses, capellans devots, vells coneguts que, des de la meva secularització, passen de llarg i fan com si no em coneguessin. Tot això no deixa de suscitar en el meu cap pensaments bojos, divagacions i sospites dhaver comès, amb la meva decisió, un veritable disbarat. Sense que arribem a adonar-nos-en, de mica en mica, aquests pensaments arriben a fer forat en el cor, a crear fins i tot una mala consciència.
Però el pas dels anys ha anat clarificant els esdeveniments i posant cada cosa al seu lloc. És cert també que els canvis històrics i socials esdevinguts durant aquests darrers anys, especialment en la vida de lEsglésia i a Espanya, ha anat creant nous escenaris i noves plataformes culturals, i nous estils de vida. Aquestes transformacions socials han anat configurant en nosaltres noves maneres de pensar, nous paràmetres de valoració, noves visions i nous criteris. El que en un altre moment va generar greus escàndols i severes reprovacions, a poc a poc, ha anat perdent força. Lactitud hostil, recriminatòria i poc indulgent que, en aquell moment, vam experimentar i patir els secularitzats, sha anat transformant en actituds comprensives i gratament acollidores.
De vegades comento amb els meus amics dominics que ara em sento més dominic que abans. I és veritat. Encara que no sho acabin de creure. Els meus amics de la comunitat de lEsperança de Logronyo, daltra banda, que em coneixen bé i saben molt de les meves aficions i inquietuds, comenten, burletes, el meu afecte pels dominics i la meva incombustible fidelitat a lorde dominicana. Fins i tot la meva dona María Dolores, que podria apreciar en la meva afecció als dominics una mena de deslleialtat matrimonial, mai no ha caigut en aquesta temptació. Ella mateixa comparteix amb mi la mateixa simpatia i el mateix afecte pels dominics.
Per completar aquesta reflexió em complau comentar linterès que, des de fa anys, mantinc per incrementar les meves col·laboracions científiques en revistes de lOrde, com Teología Espiritual i Escritos del Vedat. Fins i tot aquest interès per col·laborar en institucions dirigides pels dominics mha portat a publicar diversos llibres a lEditorial San Esteban i a Edibesa. Tot plegat ha fet que em senti, des de fora molt dominic. La veritat és que els frares, per part seva, quan ho he sol·licitat, mhan obert les portes dels seus convents i mhan ofert una càlida i fraterna hospitalitat, extensible a la meva dona i als meus fills.
Diuen que el temps sempre acaba posant les coses a lloc. És veritat. Tot i que jo no estic tan segur que aquesta recol·locació sigui només obra del temps. Hi ha altres ingredients que contribueixen a fer que les coses i els esdeveniments subiquin en el lloc que els pertoca. Per això, vistes a distància, les peripècies de la meva vida ofereixen una nova imatge, un altre color. Veig aquests esdeveniments, no pas com una carrera dobstacles a superar, sinó com un seguit de fites, enfilades com un procés que va creixent fins a constituir una línia coherent, progressiva i enriquidora.
Així estic interpretant, en aquesta visió providencialista, experiències personals tan significatives com el meu matrimoni amb María Dolores el 1986; loperació quirúrgica de coronàries, a cor obert, a què em vaig sotmetre a la Clínica Universitària de Pamplona el 1988; les meves sofertes peripècies a la recerca de feina fins la meva incorporació el 1986 a lEscola Universitària dEmpresarials de Logronyo com a ajudant de biblioteca; els meus successius i tenaços intents per millorar en el meu lloc de treball, participant activament en concursos doposició i en ofertes de promoció interna, fins a fer-me càrrec del Servei de Publicacions de la ja constituïda Universitat de La Rioja. Els meus anhels sassoleixen quan puc actuar com a docent universitari impartint diversos cursos fronterers entre fe i cultura, en el marc del Departament dHumanitats de la Universitat de La Rioja, com a professor convidat, per la meva condició de Doctor en Teologia.