No em posaré ara a descriure fil per randa les anades i vingudes al llarg de la meva vida diària. No és el moment ni forma part del meu projecte. El meu interès rau a subratllar que la visió de les meves vicissituds passades, des de la talaia dels meus anys, no és en absolut una visió derrotista i de censura; tot ha anat passant en una successió lineal coherent i positiva. Seria un error pensar que les fites dels meus dies només són la pena que estic pagant per haver comès lestrall dabandonar lexercici del ministeri sacerdotal. No ha estat així. Perquè les coses que han anat succeint, contemplades no aïlladament sinó en el seu conjunt, són una veritable benedicció de Déu, una acollida positiva per part de Déu que ha dit sí a les meves decisions més agosarades i determinants. En aquesta progressiva successió desdeveniments, uns han vingut a confirmar i a acreditar els anteriors. Però això saprecia només quan les coses es contemplen a distància, amb perspectiva, des de la serenitat i la maduresa dels anys. Per això dic que el temps ofereix la possibilitat de veure el passat amb un altre color.
Convé aclarir ara per què els anys permeten contemplar el passat amb ulls nous, amb una visió clarificadora i positiva, amb una mirada complaent i ajustada. Cal que ho expliqui. Penso que en aquest cas passa alguna cosa semblant a quan diem que el misteri de Jesús el desxifrem i interpretem des de la Pasqua.
És el mateix que pensem quan diem que els arbres no ens deixen veure el bosc. És així. Les coses que ens passen a la vida només tenen sentit quan les veiem en perspectiva, dins de la cadena desdeveniments que la configuren. Quan contemplem els esdeveniments del nostre passat aïlladament els veiem plans, insignificants, sense sentit. Només quan els relacionem amb el conjunt troben la seva raó de ser, el seu sentit. El context i la relació donen sentit a les coses, ens apropen la clau dinterpretació; els marxa el color esvaït de la indefinició i de lambigüitat que els dona laïllament.
Déu escriu recte amb ratlles tortes
Aquesta és la conclusió a què he arribat amb el temps. Fins a convertir-se en una convicció personal. Ho vaig sentir especialment amb el naixement dels meus fills. Dos, un dalt i ros i amb ulls blaus, per les arrels celtes de la seva mare; laltre moreno, com el seu pare, mesetari i dinfluències andaluses. Jo pensava aleshores: no és possible que Déu, Pare bo i provident, estigui enfadat amb mi, i, al mateix temps, em premiï amb aquests dos fills. Perquè ells són una benedicció de Déu.
Quan abandones el convent i deixes dexercir el ministeri; quan comences a compartir la teva vida amb una dona i tens fills amb ella; quan et converteixes en una persona qualsevol i, quan surts al carrer, ningú no et saluda ni et coneix; quan et veus obligat a abandonar la teva activitat docent, deixes de ser catedràtic i et converteixes en un zero a lesquerra; quan trobes una feina i, després dhaver estat degà de Facultat, ara et contracten en la categoria laboral dordenança; quan els companys de feina telegeixen com a delegat sindical per defensar els seus drets i has dassistir a les reunions del comitè i lluitar com un sindicalista experimentat i aguerrit; quan passa tot això, i altres coses que ara no us explicaré, aleshores penses que estàs escrivint la teva història amb ratlles tortes; començo a pensar que la meva vida ha iniciat una deriva catastròfica, condemnada al deshonor i al fracàs.
Però, de mica en mica, els vaivens de la meva vida comencen a canviar de color. La meva dona i jo ens incorporem a la comunitat de lEsperança. Una comunitat cristiana de base, sensible davant dels problemes de lEsglésia del postconcili, molt oberta als nous corrents de renovació eclesial, compromesa amb els nous moviments socials, solidària amb els grups de pobres i de marginats. Molts dels seus membres treballen a Càritas, al Projecte Home, a Amnistia Internacional, Economia Solidària, Comitè dÀfrica i altres organitzacions i ONG semblants. Daltres estan integrats en grups i partits polítics i aporten, en molts casos, una col·laboració molt activa. La pertinença a la Comunitat ha enriquit la nostra vida la de parella, ens ha permès viure i celebrar la fe des duna sensibilitat nova, des del poble senzill, no des del presbiteri. Hem sentit els problemes duna altra manera, amb altres accents i altres colors. Tot això indubtablement ha suposat per a mi un enriquiment.
Quan era dominic vaig publicar un parell de llibres. Un a Roma, el 1971, que portava com a títol Una liturgia viva para una Iglesia renovada (PPC, Madrid) fent-me ressò dels aires renovadors del Concili; més endavant, el 1985, vaig publicar-ne un altre titulat Iniciación al año litúrgico (Cristiandad, Madrid), que venia a ser un tractat sobre lany litúrgic. Però la meva vocació descriptor es va incrementar notablement després dhaver deixat els dominics, un cop jubilat. Ha estat en aquesta època quan he publicat bona part dels meus llibres. He experimentat una mena de febre per escriure. Primer en lEditorial San Esteban, dels dominics de Salamanca. En aquesta editorial he publicat tres llibres: Celebrar, un reto apasionante (2000), El Domingo, cara y cruz (2001), Cristianos en fiesta y en lucha por la justicia (2004). Leditorial Verbo Divino, dEstella (Navarra), ha anat acollint durant aquests anys diverses publicacions meves: Para vivir el año litúrgico (1997), La Celebración. Bases para una comprensión de la liturgia (2010), Anáfora. Aproximación a la plegaria eucarística (2015). A més a més, hi ha hagut aquestes altres publicacions: tres a Barcelona: La Pascua en la tradición y en sus fuentes (CPL 2012) y Eulogía y eucaristía. Policromía de sentimientos en el alma del orante (CPL 2019) i Rescatar la Litúrgia (en aquesta mateixa col·lecció, el 2019); i una altra a Madrid: Reflexiones incómodas sobre la celebración litúrgica (PPC 2014). Explico això perquè no deixa de ser sorprenent. Justament, durant els anys en què estava dedicat a lestudi, a la recerca i a la docència en la casa destudis dels dominics de Torrent, amb una gran biblioteca especialitzada a la meva disposició, amb instruments de treball apropiats a mà, durant aquests anys, doncs, amb prou feines si em vaig aventurar en la tasca descriure. Ha estat quan he estat jubilat, a Logronyo, secularitzat, amb escassos mitjans a la meva disposició i embolicat a més en les tasques de la casa i de la família, quan he pogut desenvolupar la meva vocació descriptor. Abocat, a més, a través dels meus llibres, en les més candents preocupacions de lEsglésia, inquiet pels problemes pastorals, percebuts ara i experimentats des de la base. Potser podria assegurar que avui, des de la meva situació despòs i de pare de família, bo i secularitzat, mhe sentit més dominic, més predicador, més sensible als problemes pastorals i teològics de lEsglésia del postconcili. Mai no hagués pogut pensar que, justament ara, en deixar dexercir el ministeri sacerdotal, hagi tingut locurrència descriure un llibre sobre lAnàfora, la pregària més sacerdotal que tenim a la litúrgia, en el bell mig de la celebració eucarística. I ho he fet pensant en els meus germans preveres, per transmetrels informació doctrinal i sensibilitat litúrgica. Perquè continuo sentint-me solidari i compromès amb els problemes que preocupen els preveres, abocats al servei pastoral del Poble de Déu.
Hi ha un altre procés molt significatiu que ha marcat els meus anys durant molt de temps. Va començar ja a Roma, durant els meus anys de professor a lAngelicum. Jo aleshores era un dels professors més joves de la Facultat de Teologia. Circulaven amb força en aquell moment els aires refrescants i renovadors del Vaticà II, recent estrenat, en la Roma dels anys seixanta. Començaven les primeres experiències litúrgiques, portades a terme per agosarats aventurers que no temien la intervenció severa dels alts jerarques romans. A la zona del Gianicolo va començar a guanyar notorietat la missa dominical duna església en la qual es tocaven les guitarres i sestrenaven cants juvenils desenfadats. Una novetat inimaginable i escandalosa en la Roma eterna. Jo em vaig afegir a aquests nous aires de renovació i vaig començar a transmetre en les meves classes nous estils de frescor i de joventut. En tornar a Espanya el 1973, vaig continuar mantenint aquesta mateixa línia. Eren temps en què les postures anticonformistes i promotores de nous canvis a les comunitats anaven guanyant la batalla als plantejaments immobilistes i servidors de la tradició. Van ser moments difícils, carregats de tensió i de durs enfrontaments. També en aquests casos em vaig apuntar als grups més oberts i rupturistes. Reconec que aquest tarannà donava color a totes les meves activitats, fins i tot a les meves tendències polítiques, apostant sempre pels posicionaments i ideologies més obertes i progressistes.
Hi ha un altre procés molt significatiu que ha marcat els meus anys durant molt de temps. Va començar ja a Roma, durant els meus anys de professor a lAngelicum. Jo aleshores era un dels professors més joves de la Facultat de Teologia. Circulaven amb força en aquell moment els aires refrescants i renovadors del Vaticà II, recent estrenat, en la Roma dels anys seixanta. Començaven les primeres experiències litúrgiques, portades a terme per agosarats aventurers que no temien la intervenció severa dels alts jerarques romans. A la zona del Gianicolo va començar a guanyar notorietat la missa dominical duna església en la qual es tocaven les guitarres i sestrenaven cants juvenils desenfadats. Una novetat inimaginable i escandalosa en la Roma eterna. Jo em vaig afegir a aquests nous aires de renovació i vaig començar a transmetre en les meves classes nous estils de frescor i de joventut. En tornar a Espanya el 1973, vaig continuar mantenint aquesta mateixa línia. Eren temps en què les postures anticonformistes i promotores de nous canvis a les comunitats anaven guanyant la batalla als plantejaments immobilistes i servidors de la tradició. Van ser moments difícils, carregats de tensió i de durs enfrontaments. També en aquests casos em vaig apuntar als grups més oberts i rupturistes. Reconec que aquest tarannà donava color a totes les meves activitats, fins i tot a les meves tendències polítiques, apostant sempre pels posicionaments i ideologies més obertes i progressistes.
Però la blancor dels meus cabells, o la sensatesa dels anys, o una providencial evolució operada en la meva persona amb el pas del temps, han anat transformant la meva actitud de fons, el meu tarannà rupturista i renovador. La meva participació en les celebracions eucarístiques, durant els anys que porto secularitzat, mha permès constatar els comportaments desafortunats que es practiquen a les celebracions. Ho he pogut constatar en comunitats i parròquies diferents. Em refereixo a la forma de participar dels fidels, a les homilies dels capellans, al costum de dir tots alhora la pregària eucarística, a la forma de llegir i de cantar, a les improvisacions i invents dels capellans, i a una colla dusos i costums difícils dajustar amb un elemental sentit litúrgic. De vegades penso que aquesta actitud meva de rebuig és fruit duna mena de deformació professional, o dun sentiment exagerat dexquisidesa i de puresa litúrgica. El fet és que, al cap dels anys, mhe acabat convertint en un vell rondinaire i en un crític empedreït, fustigador derrades i defensor de la disciplina.
Jo continuo pensant que darrere daquesta trama hi ha la mà de Déu. En tota la meva vida, al llarg dels anys, sha vertebrat una línia de continuïtat, aparentment torta, però en realitat coherent i positiva. Vistes les coses des de la fe, en lhoritzó de les grans intervencions de Déu, aquesta vida meva, interpretada tal vegada a primera vista com un desastre, al cap del temps, des de la llum provident de la fe, la descobreixo lluminosa i plena de sentit, com si fos una petita història de la salvació a escala personal.
Preveres fora de servei
El dia 9 de desembre de 1988 el papa Joan Pau II firmava el rescripte pel qual sem concedia la reducció a lestat laical, junt amb la dispensa de les càrregues inherents als ordes sagrats i a la professió religiosa, entre elles la meva obligació del celibat. Cosa que ens va sorprendre a tots, ja que, en aquell moment, coincidint amb el pontificat del papa Joan Pau II, no van ser gaires els capellans als quals es va concedir la dispensa del celibat i la reducció a lestat laical.
Però el que jo vull comentar ara és la sèrie de prohibicions que sem van imposar en concedir-me la dispensa. A més a més de recomanar al secularitzat que observi un comportament exemplar i porti una vida honrada, la qual cosa no deixa de ser raonable, se li prohibeix exercir en endavant el ministeri sagrat; o prestar cap servei en seminaris o cases de formació dels religiosos; o exercir la docència en facultats eclesiàstiques o centres destudi; o fer classes de religió en escoles o instituts dependents de lautoritat eclesiàstica; o, finalment, se li prohibeix a més a més deixar-se veure o participar activament en ambients socials que va freqüentar habitualment quan exercia el ministeri sacerdotal.
Molts bisbes, tanmateix, amb prou feines si han prestat atenció a aquesta normativa. Ben al contrari, han acceptat de bon grat la col·laboració de capellans secularitzats tant en el camp de la docència com en el de lanimació pastoral. Jo vaig tenir aquesta grata oportunitat, a Logronyo, en temps del recordat bisbe Mons. Ramon Búa Otero, el qual, entre daltres encàrrecs, em va oferir loportunitat de prendre part activa en la celebració del Sínode Diocesà (1999-2002). Però no tots els bisbes, també cal dir-ho, han acollit favorablement el servei dels secularitzats. He de dir, al mateix temps, que no tots els preveres secularitzats shan prestat de grat a assumir aquesta mena dencàrrecs. Més aviat han manifestat un cert rebuig a col·laborar activament en projectes de pastoral o en activitats promogudes des de lEsglésia.
No és el meu cas. Més aviat he escrit moltes vegades sobre aquest tema i he manifestat clarament la meva opinió favorable a una incorporació dels secularitzats a lexercici del ministeri i a la conveniència dassumir responsabilitats en lactivitat pastoral. A banda de laspecte pragmàtic daquesta possibilitat, caldria tenir en compte també loportunitat que aquesta iniciativa ofereix dobrir camins nous a la presència duna nova mena de preveres a les comunitats, més encarnats en la vida de la gent, més humans i més propers, més sensibles als problemes dels fidels. El capellà no seria un estrany que, dun dia per laltre, irromp en la comunitat com un desconegut. Per altra banda, i aquest seria laspecte pragmàtic de la iniciativa, aquí trobaríem un camí per donar resposta al clamorós problema de la manca de preveres i al seu progressiu envelliment. Un problema que, en aquests moments, no ha fet més que aflorar. Em temo que no passarà gaire temps sense que aquesta agra qüestió assoleixi proporcions alarmants. No és bo mirar cap a una altra banda o esperar que el temps, que tot ho cura, acabi per difuminar aquest drama. Convé pensar ja en solucions. Fa pena veure buits aquests grans seminaris construïts gairebé tots en temps de la postguerra espanyola: temps gloriosos, marcats per una sorprenent eufòria vocacional, que al final va resultar ser només una flor de primavera que, amb els primers raigs de sol, agosteja i sasseca. Cada cop són menys els seminaristes que accedeixen al ministeri sacerdotal. A més a més els bisbes cada vegada ho tenen més difícil per trobar capellans joves que puguin rellevar els vells rectors que es jubilen.
Són moltes les veus dalerta que van sorgint duna banda i laltra a lEsglésia que demanen a crits que safronti aquest problema i que es busqui una solució definitiva, no un pedaç. Estic pensant, en aquest sentit, en lagosarada proposta del bisbe sud-africà dorigen alemany, Mons. Fritz Labinger, el qual ha llançat la idea de crear una nova mena de preveres, sorgits de la comunitat i configurats com a equip, no necessàriament cèlibes, vinculats a la comunitat local que els presenta, en comunió amb el bisbe i amb els altres preveres cèlibes. Viurien en família, practicarien un treball professional i assumirien el ministeri pastoral a temps parcial, sense cap remuneració econòmica. Aquest plantejament allibera aquests preveres de qualsevol forma de clericalisme (J.M. Bernal, Reflexiones incómodas sobre la celebración litúrgica, PPC, Madrid 2014, pp. 33-35).