Des de la talaia que mofereixen els anys i els cabells blancs, intueixo infinitat de possibilitats de col·laboració que, si la rigidesa de les autoritats eclesiàstiques shagués manifestat més flexible, jo hauria pogut prestar en lEsglésia local de La Rioja. Però les coses no van anar així. Perquè per a alguns bisbes i molts eclesiàstics un capellà secularitzat, en principi, és un ésser que cal evitar, poc recomanable, que ha traït les exigències de la seva vocació sacerdotal. No tinc cap dubte que aquest és el plantejament vigent encara en aquests casos. Per això sempre em vaig resignar a escriure i denunciar aquest problema amb sinceritat, honradesa i llibertat desperit. Estic convençut que, amb la meva preparació doctrinal i litúrgica, amb la meva experiència en el camp de lensenyament i de la pastoral, hagués pogut prestar una valuosa col·laboració en la pastoral i en lensenyament. Per això suggereixo en el títol daquest capítol que, tant jo com altres molts companys secularitzats, constituïm (de grat o no) una mena de gremi eclesiàstic de preveres fora de servei. No deixa de ser una llàstima, injustificada per cert, que lEsglésia desatengui laportació de tants capellans, disposats a prestar la seva col·laboració en comunió amb els bisbes i en col·laboració solidària amb altres capellans.
Daquesta manera podríem evitar el lamentable espectacle, exemplar per altra banda i carregat de mèrits, de joves capellans, desplaçant-se els diumenges dun poble a laltre, per celebrar la missa dominical. Recurs que, per cert, no soluciona el problema. Perquè aquest capellà, que es desplaça esforçadament els diumenges dun poble a un altre per dir missa, apareix desvinculat de la comunitat que presideix, i actua, si més no aparentment, com un funcionari i es manifesta completament condicionat per la urgència i per les presses. En qualsevol cas mai no deixarà de ser una solució provisional.
Tampoc no resolen el problema les celebracions dominicals de la Paraula, per molt piadoses i devotes que siguin. Al meu parer són només un subterfugi o un succedani que sutilitza per pal·liar un problema greu. Perquè només lEucaristia fa que el primer dia de la setmana, el diumenge, sigui el «dia del Senyor». Com saben molt bé els liturgistes, no hi ha dia del Senyor sense Eucaristia. En efecte, és en lEucaristia on proclamem, confessem, reconeixem, cantem i celebrem que Crist és el Senyor. El diumenge, en efecte, és el dia «senyorial», perquè és el dia en què celebrem lEucaristia. Sense Eucaristia no hi ha dia del Senyor.
Acabo aquesta reflexió. El meu amor a lEsglésia i el meu desig de comunió mimpulsen a expressar la meva voluntat que no hi hagi dara endavant preveres en atur, fora de servei. No seria bo, daltra banda, que aquestes prohibicions imposades per la Santa Seu als secularitzats, en concedir-los la dispensa, sinterpretessin com una mena dultratge o de càstig, imposat als preveres secularitzats per haver abandonat el seu ministeri, com si això fos un gravíssim pecat, un despropòsit inqualificable.
Aposta per una Església de comunitats
Com ja he comentat més amunt, lany següent dhaver-nos instal·lat a Logronyo, el 1987, vam prendre contacte i ens vam incorporar a la comunitat de lEsperança. Una comunitat cristiana, formada per laics compromesos, desitjosos de viure a fons la seva fe cristiana, animats per la pretensió, compartida per tots, de viure un projecte dEsglésia estretament inspirada en lEvangeli, preocupada per cultivar i compartir comunitàriament la fe, centrada en la celebració setmanal de lEucaristia, en un clima de senzillesa fraterna i solidària, escoltant i celebrant la Paraula, lloant el Senyor amb cants, compartint junts el cos i la sang del Senyor al voltant de la mesa eucarística, on tots se senten comensals i germans. Des daquella data hem continuat estretament vinculats a la comunitat. En aquest entorn comunitari, animats per limpuls del prevere inspirador i promotor de la comunitat, Gerardo Cuadra, hem participat en grups de pregària i de reflexió; hem treballat en lestudi de la Bíblia, hem abordat temes dactualitat. Hem projectat actes i manifestacions de protesta, denunciat situacions injustes i reivindicat drets socials vulnerats. Per poder dur a terme aquestes activitats ens hem associat quasi sempre amb altres grups i comunitats de Logronyo, amb les quals compartim preocupacions i projectes.
Aquesta experiència ens ha obert horitzons i ens ha permès percebre possibilitats noves per a lEsglésia. Perquè les comunitats emparen, en els seus objectius originals, la pretensió de constituir noves alternatives dEsglésia, és a dir, noves formes de presència de lEsglésia en el món i en la societat, noves formes de ser fidels al missatge de Jesús, nous estils de vida, menys sofisticats i més propers a la gent humil, a la gent del carrer, sense convencionalismes i sense postures artificials.
Les petites comunitats sorgeixen arran del Concili i es multipliquen com bolets. Hi ha una insaciable recerca de formes de vida cristiana que encarnin amb fidelitat el missatge de Jesús i lestil de vida que ell anuncia a lEvangeli. Latenció es fixa en lexemple de les primitives comunitats cristianes, tal i com sexplica en els Fets dels Apòstols: «Tots eren constants a escoltar lensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries» (Fets 2,42). Més endavant: «Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots; venien les propietats i els béns per distribuir els diners de la venda segons les necessitats de cadascú. Cada dia eren constants a assistir unànimement al culte del temple. A casa, partien el pa i prenien junts el seu aliment amb joia i senzillesa de cor» (Fets 2,44-47). Aquests resums sobre la situació de la comunitat es repeteixen diverses vegades en les primeres pàgines dels Fets. Transcriuré una altra notícia que corrobora i completa el text anterior: «La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap dells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots» (Fets 4,32); «Ningú dentre ells no vivia en la indigència, perquè tots els qui eren propietaris de terres o de cases les venien, portaven el producte de la venda, i el dipositaven als peus dels apòstols. Després era distribuït segons les necessitats de cadascú» (Fets 4,34-35).
En aquests escrits sinspira lestil de vida de les comunitats cristianes de base en lactualitat. Està passant el mateix que va passar a lEdat Mitjana, quan van aparèixer les ordes mendicants. També aleshores aquests grups de germans mendicants, que recorrien els vells camins dEuropa predicant levangeli i els fraticelli del poverello dAssís, van tenir com a mirall i punt de referència lexemple de les primeres comunitats. Delles han après a cultivar la paraula de Déu a través de lestudi de la Bíblia i la celebració de la Paraula. Això ens ha impulsat, en el si de les comunitats, a estudiar lensenyament dels grans mestres de lespiritualitat i de la teologia; a prestar atenció als esdeveniments de la vida política i social, als conflictes laborals, a les calamitats i patiments de la societat, per interpretar-los des de la fe, examinant les seves causes i prenent decisions i actuacions evangèliques.
Al costat daixò ens urgeix de forma especial, a les comunitats, posar en pràctica la comunitat de béns, creant una sensibilitat solidària i compromesa, oberta a les necessitats dels grups socials marginats, dels grups humans que integren les anomenades bosses de pobresa. Molts dels nostres, pertanyents a les comunitats, col·laboren en moltes de les activitats promogudes per Càritas i per altre tipus dorganitzacions (ONG) que presten serveis entre els immigrants, els treballadors temporers, els interns de les presons, els sense-sostre, drogoaddictes, víctimes de la sida, etc. Aquesta és, segons el nostre parer, la forma moderna i actual de reproduir avui el comportament solidari de les primeres comunitats cristianes.
Al costat daixò ens urgeix de forma especial, a les comunitats, posar en pràctica la comunitat de béns, creant una sensibilitat solidària i compromesa, oberta a les necessitats dels grups socials marginats, dels grups humans que integren les anomenades bosses de pobresa. Molts dels nostres, pertanyents a les comunitats, col·laboren en moltes de les activitats promogudes per Càritas i per altre tipus dorganitzacions (ONG) que presten serveis entre els immigrants, els treballadors temporers, els interns de les presons, els sense-sostre, drogoaddictes, víctimes de la sida, etc. Aquesta és, segons el nostre parer, la forma moderna i actual de reproduir avui el comportament solidari de les primeres comunitats cristianes.
El centre medul·lar al voltant del qual es desenvolupa la vida de les comunitats és lEucaristia, com ho va ser la fracció del pa en lEsglésia primitiva. Les comunitats de base busquen avui un estil nou de celebració, que encaixi amb el petit nombre de participants i amb el reduït espai on té lloc la litúrgia, de vegades en cases particulars, amb regust de llar domèstica i destretes relacions familiars. Cal idear un llenguatge nou, diàfan i directe, sense estereotips ni tons grandiloqüents, però cultivat i net. Cal evitar els gestos ampul·losos, adequats potser en una catedral, però impropis en un recinte petit; ni lencens, ni les processons, ni les grans polifonies, ni els desplaçaments solemnes, ni tan sols el so de lorgue. Cal buscar unes expressions litúrgiques adequades. Hem de recuperar lestil de les primitives celebracions a les cases, les domus ecclesiae, senzilles i intenses, com lEucaristia romana del segle II que descriu sant Justí màrtir. Limportant és la comensalitat fraterna, la caritat que uneix els participants i, sobretot, la trobada intensa amb el Senyor ressuscitat i gloriós, al qual reconeixem present en partir el pa. A ell, el glorifiquem, el lloem, el reconeixem com a Mestre i Senyor. Ell és leix, limpulsor de la vida de la comunitat. La celebració de lEucaristia culmina en compartir els germans, junts, el cos i la sang de Crist en el pa i en el vi. Asseguts a la mateixa taula, compartim el banquet del Regne, el sacrum convivium cantat per Tomàs dAquino i ens sentim comensals del Regne messiànic a lespera de la seva darrera arribada.
I junt amb lEucaristia, les reunions de pregària, lescolta de les santes escriptures i la interpretació dels grans mestres de lespiritualitat. Moments de silenci profund, dendinsament en la intimitat del cor, de col·loqui íntim amb el Senyor en comunió amb els germans.
Aquest és, sens dubte, lestil de les comunitats cristianes del futur. Així ho pressenten molts teòlegs, i aquesta és la seva aposta. Per corroborar-ho transcriuré una cita del recordat teòleg alemany Karl Rahner parlant de les comunitats de base: «LEsglésia del futur serà una Església que es construirà des de baix, per mitjà de comunitats de base de lliure iniciativa i associació. Hem de fer el possible per no impedir aquest desenvolupament, sinó més aviat per promourel i encarrilar-lo correctament» (Cambio estructural de la Iglesia, Cristiandad, Madrid 1974, 132). Aquestes paraules de Rahner són ratificades sorprenentment pel llavors cardenal Joseph Ratzinger, en reconèixer lincrement de les comunitats com un gran esdeveniment eclesial del nostre temps. Les designa com «la floració de nous moviments que ningú planeja ni convoca i que sorgeixen de la intrínseca vitalitat de la fe». Més endavant, en el mateix document, Ratzinger comenta: «Ningú no ignora, tanmateix, que entre els problemes que aquests nous moviments plantegen hi ha també el de la seva inserció en la pastoral general. [...] Sorgeixen tensions a lhora dinserir-los en les actuals formes de les institucions, però no són tensions pròpiament amb lEsglésia jeràrquica com a tal. Sestà forjant una nova generació de lEsglésia, que contemplo esperançat. [] En aquest sentit, la renovació és callada, però avança amb eficàcia. Sabandonen les formes antigues, encallades en la seva pròpia contradicció i en el regust per la negació, i està arribant allò que és nou. [] La nostra tasca la tasca dels ministres de lEsglésia i dels teòlegs és mantenir-li obertes les portes, disposar-li el lloc» (Card. Joseph Razinger, Vittorio Messori, Informe sobre la fe, BAC, Madrid 41985, p. 50).
Les sorprenents paraules del cardenal Ratzinger són un testimoni valuós sobre les comunitats i sobre linflux determinant que han de tenir en lEsglésia del futur. Ens alerta el qui serà Benet XVI del greu problema que aquests grups de cristians plantejarà, sens dubte, a les institucions de lEsglésia. Cal ubicar les comunitats en lentramat de lorganització eclesiàstica, cal reservar-los un lloc digne, de responsabilitat, cal comptar amb elles. És una tasca que Ratzinger encomana als ministres de lEsglésia i als teòlegs. Cal evitar lespectacle lamentable que actualment sestà oferint en moltes diòcesis: en lorganització eclesiàstica diocesana amb prou feines si es té en compte lexistència de les comunitats cristianes de base, no shi compta, com si no formessin part de lEsglésia local. Se nignora la importància i lexistència. No es pensa que, en lEsglésia del futur, aquestes comunitats shauran dintegrar a les parròquies i constituiran un dels elements clau per al desenvolupament i el rejoveniment de la vida cristiana en el poble de Déu. Perquè a ningú no se li amaga que lEsglésia del futur haurà dabandonar les grans concentracions de masses, la pompa i les formes grandioses, per esdevenir una Església de minories fervents i convençudes.