Jordi Musons és mestre i director de l'escola Sadako de Barcelona, institució referent en innovació educativa a nivell internacional.
La seva tenacitat, perseverança i compromís amb una transformació educativa que promogui una escola d'oportunitats per a tothom, lhan convertit en una personalitat molt rellevant de l'educació al nostre país.
Va estudiar Biologia i va trobar en l'escoltisme la clau per educar des de la responsabilitat i el compromís sostenible i social, qualitats que ha intentat traslladar al projecte educatiu que lidera des del 2006. Des de fa uns anys forma part de la junta directiva de lAEC (Agrupació Escolar Catalana).
Què està canviant en el sistema educatiu? En què coincideixen les escoles més innovadores de tot el món? Com afectarà l'ús continuat de la tecnologia en l'aprenentatge? De quina manera s'haurien d'abordar la desigualtat educativa i el fracàs escolar?
Aquest llibre és la millor guia possible per a docents, educadors i famílies que volen comprendre l'educació que ve, explorant els nous propòsits del segle XXI i les metodologies que estan revolucionant l'actual model educatiu. En un món on la tecnologia ens empeny cap a la quarta revolució industrial, és necessària la implicació de tota la societat per oferir als més joves l'educació que es mereixen. Només amb un nou ensenyament inclusiu i equitatiu, que ofereixi oportunitats a tots els seus alumnes i faci florir les seves capacitats, les noves generacions podran afrontar amb garanties els reptes que els ofereix el futur.
Amb una mirada crítica i proactiva, Jordi Musons, director de la prestigiosa escola Sadako (Ashoka Changemaker School), aprofundeix en els límits de l'educació del nostre temps i, alhora, proposa metodologies, eines i models educatius que donin resposta a les necessitats de la societat actual.
«Conèixer Jordi Musons és un regal. Em fascina la claredat amb la qual pensa l'educació i l'escola (i com haurien de canviar). Aquest llibre, que recull el seu pensament sobre l'educació i la vida, és una invitació a deixar anar llast i començar a volar». CÉSAR BONA
REINVENTAR LESCOLA
© del text: Jordi Musons, 2021
© daquesta edició: Arpa & Alfil Editores, S. L.
Ledició daquest llibre ha estat possible gràcies a lajut del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya
Primera edició: febrer del 2021
Dipòsit legal: B 19512-2020
Disseny de col·lecció: Enric Jardí
Disseny de coberta: Anna Juvé
Maquetació: Àngel Daniel
Producció de lePub: booqlab
Arpa
Manila, 65
08034 Barcelona
arpaeditores.com
Reservats tots els drets. Cap part d'aquesta publicació pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de leditor.
Jordi Musons
REINVENTAR LESCOLA
Una brúixola per a famílies i educadors
per comprendre leducació del segle XXI
ÍNDEX
INTRODUCCIÓ
1. DE LEDUCACIÓ DE TALLA ÚNICA A LEDUCACIÓ A MIDA
La dictadura del currículum
Llibres de text vs. fer-se preguntes
Falsos mites
Competir, col·laborar o cooperar?
Què és la personalització de laprenentatge?
Fer de docents en leducació del segle XXI
2. NOVES EINES AL SERVEI DE NOUS APRENENTATGES
Nous moviments i noves metodologies
La tecnologia, un aliat o lopi de la nova generació?
Docència compartida, una nova perspectiva educativa
Lavaluació, un nou aliat
Bullying, empatia, autoestima i educació emocional
3. PER EDUCAR CAL TOTA LA TRIBU
Totes les escoles són iguals
Rebel·lió a les aules
Les famílies en leducació del segle XXI
Leducació postcovid
Les escoles innovadores també han de transformar el món
Quins elements solen compartir les escoles avançades?
Quins són els reptes de futur?
NOTES
INTRODUCCIÓ
Sota el paraigua de la innovació educativa, avui dia a les escoles sha obert una profunda discussió per intentar definir quins són els veritables propòsits de leducació actual. Pràcticament tots els sistemes educatius de tot el món estan immersos en un debat intens sobre el rol que ha de tenir lescola en ple segle XXI. Estem vivint uns moments extraordinaris que, finalment, han sacsejat tots els agents educatius i han fet sorgir una sinergia col·lectiva que podria començar a desencallar un model educatiu ancorat en la societat de tota una altra època. No és casualitat que la presentació TED més vista per internet sigui sobre educació. Gairebé vint milions de persones han vist el monòleg «Leducació mata la creativitat?», de Sir Ken Robinson. Avui leducació interessa. Avui leducació és trending topic. Però els canvis en educació són lents, i tot i haver-se iniciat un procés persistent i progressiu de transformació, són moltes les inèrcies i les resistències de tot el sistema que alenteixen un procés que és indispensable. Al meu entendre, educació i ecologia són dues realitats que havien estat pràcticament invisibles i que avui han aflorat amb força, però totes dues topen amb les arrels més conservadores de la nostra societat, que neguen una realitat aparentment força indiscutible. Avui, els científics de pràcticament tot el món ratifiquen lescalfament global del planeta degut a les emissions antròpiques de gasos amb efecte hivernacle. Però, sorprenentment, alguns dels líders més poderosos del món mantenen una actitud negacionista davant daquesta nova pandèmia global. Amb larribada a la Casa Blanca de Donald Trump, set estats van aprovar permetre el negacionisme daquest problema a les escoles i als instituts públics del país. La veritat és que una visió política sostenible posaria en crisi tot el model econòmic del planeta, i el negacionisme és precisament una protecció de tot el sistema per evitar un salt de pantalla que probablement ens duria a un nou escenari on es trencarien moltes de les relacions socials i econòmiques actuals.
El negacionisme en leducació és menys visible, però no menys persistent que en la qüestió del canvi climàtic. Després de tantes dècades destabilitat educativa, amb un model educatiu hegemònic prácticament a tot el planeta, no és senzill descavalcar daquesta estabilitat que dona la normalitat de la tradició, per emprendre nous camins que permetin dissenyar una educació que faci que els nostres infants i joves puguin afrontar la transformació disruptiva que provocarà la tecnologia en tots els àmbits de les nostres vides. Si volem que la generació dels nostres fills i filles pugui gaudir duna vida com a mínim com la nostra, cal abordar lemergència climàtica i educativa amb urgència. La vida en cada segle ha estat molt diferent que en lanterior, i el segle XXI no serà diferent. Els canvis del segle XXI que estan venint són exponencials i molt més disruptius que en cap de les revolucions industrials viscudes fins ara. Davant daquesta realitat, compraries un radiocasset per escoltar música? Utilitzaries una màquina descriure per redactar una carta? Et deixaries arrencar un queixal sense anestèsia? Encara canvies el carret per fer una foto? Aleshores, per què compres una escola del segle XX?
1LA DICTADURA DEL CURRÍCULUM
Com diu Andreas Schleicher, director dEducació de lOCDE i impulsor de les proves PISA, és més fàcil educar els nostres infants des del nostre passat que preparar-los per al futur. Però en un context tan canviant com lactual, on dia a dia disposem de noves evidències científiques que corroboren les fissures de lactual sistema educatiu, per què encara molts mestres continuem trobant-nos més còmodes ensenyant de la manera com vam aprendre que de la manera com la ciència ens recomana educar? Aquest gap entre la consciència adquirida aquella que té a veure amb la manera com vam ser criats i educats i la consciència real més fonamentada en evidències és el responsable de lactual asincronia educativa que estem vivint: un moment apassionant, en un delicat equilibri entre innovació i aprenentatge, on el veritable sentit de lescola torna a estar més qüestionat i viu que mai.
Durant dècades, o matreviria dir segles, disposar de la informació ha estat sinònim de coneixement, poder o admiració. Advocats, metges o mestres eren reconeguts per la capacitat de disposar de part daquesta informació i coneixement, que no estava a labast de la majoria de la població. De la mateixa manera que laparició de la impremta al segle XV va reformular la transmissió del coneixement, laccés ubic a la tecnologia ha modelat un nou escenari on la informació ja no té el paper central daltres temps, alhora que afloren altres competències que esdevenen indispensables per viure, aprendre i treballar en la societat davui. Com diu Philippe Meirieu al seu article «Lescola de després ¿amb la pedagogia dabans?»1, hi ha una tendència en les nostres institucions a oblidar que la motivació, el sentit de lesforç, lautonomia o lautosuficiència no poden ser requisits previs per entrar en una activitat docent, sinó que són els objectius mateixos daquesta activitat, lligats de manera inseparable a ladquisició de coneixements. Utilitzar-los com a requisits previs significa reservar lactivitat pedagògica per als que ja estan «educats» i preferiblement per a aquells que estan «ben educats».
Mentre la societat es transforma a un ritme vertiginós, gran part del sistema educatiu es manté a recer daquest tsunami, i es postula al costat daquells eixos que durant dècades han estat el pal de paller de tot largumentari educatiu. El currículum nés un clar exemple. A la nostra escola ens han visitat més de cinc-cents representants descoles i institucions educatives durant els darrers tres anys, i pràcticament tots ens han preguntat pel currículum i per lèxit del nostre alumnat una vegada deixa lescola. Tot i ser preguntes del tot pertinents, és necessari destacar que aquestes preguntes només se solen fer davant de models educatius excepcionals, en el sentit que transgredeixen la mitjana de normalitat del sistema. Avui tot el sistema educatiu ha de ser capaç també de traslladar aquesta mateixa pregunta als models educatius més tradicionals. ¿És que lescola tradicional garanteix la consolidació daquest «currículum» en els seus aprenentatges, ofereix oportunitats a tot lalumnat, en garanteix la seva continuïtat en estudis postobligatoris o els prepara amb competències per a la vida? La realitat de les dades és contundent. Un estudi publicat el 2019 per lEurostat, loficina destadística de la Comissió Europea, situa el fracàs escolar a lEstat espanyol en el 17,9 %. Espanya va ser el país de la Unió Europea amb líndex més alt dabandonament prematur del sistema educatiu. Per sexes, la xifra dels nois assoleix el 21,7 %, mentre que en les noies és del 14 %. Els països amb més bones xifres són Croàcia (3,3 %), Eslovènia (4,2 %) i Lituània (4,6 %). Aquestes dades encara serien més escandaloses si es fes públic el recompte del nombre dalumnes que abandonen primer de batxillerat i deixen a mitges els seus estudis postobligatoris. En lactualitat disposem de nombrosos indicadors que reclamen una revolució imminent de leducació i que, a poc a poc, miraré danar desgranant en aquest llibre.
Tot i les dades, i que ja fa molt que sabem que la finalitat de leducació ja no és la del model dinstrucció de lera industrial, encara avui la innovació educativa genera incertesa i inseguretat. Lògicament a les famílies els preocupa molt tot el que té a veure amb la formació dels seus fills i filles, i tenen por que sexperimenti amb ells amb noves propostes educatives encara poc arrelades al sistema. Davant de processos de canvi, és habitual que les famílies tinguin la sensació que els seus fills i filles són tractats com a conillets díndies. És paradoxal però comprensible. Tot i disposar de nombroses dades que evidencien les debilitats del model educatiu actual, seguim pensant que seria millor inculcar als nostres fills i filles aquelles eines que vam rebre nosaltres com a estudiants, encara que aquestes no ens fossin especialment útils per a la nostra pròpia trajectòria personal o professional. Al contrari que en la medicina, una altra professió amb marcat caràcter social, tradicionalment en leducació canviar sempre ha fet por. De fet, com diu Yuval Harari, el canvi sempre provoca estrès i el món frenètic de començaments del segle XXI ha produït una epidèmia global destrès en la qual leducació també ha estat immersa. En aquesta nova era de la incertesa, afortunadament en leducació recentment shi ha incorporat un nou aliat, la neurociència, que ha obert una perspectiva nova en el fort component subjectiu i opinable que sovint ha envoltat leducació. Matreviria a dir que, per primera vegada, duna forma estesa, es parla deducació utilitzant fonaments marcadament científics. Cada dia es publiquen nous llibres o simparteixen conferències sobre evidències científiques que discriminen com aprenen i com no aprenen els infants. Avui la ciència ens permet estudiar en temps real els canvis fisiològics que es produeixen al cervell duna persona mentre porta a terme una tasca cognitiva, per així poder-ne extreure conclusions fonamentades a lhora de dissenyar propostes densenyament-aprenentatge més eficients.
Sorprenentment, tot i les nombroses evidències que ratifiquen el contrari, avui encara se sol donar, en docents i famílies, una certa confusió a lhora de definir els veritables propòsits educatius, que duna manera informal es visualitzen en lanomenat «currículum». En un imaginari molt compartit i majoritàriament viscut, el currículum encara és un plec de conceptes que estan descrits en un llibre de text i que, sobretot, cal que siguem capaços de reproduir i memoritzar. Aquest imaginari és el que sovint determina tota una filosofia de laprenentatge encallada en la lectura, la memorització de continguts i lexamen. És lògic, ja que durant generacions el llibre de text ha monopolitzat gran part de laprenentatge. Però en una societat on ladquisició daprenentatges mecànics i memorístics han passat a clarament segon pla, és indispensable revisar la necessitat demmagatzemar informació. Si una cosa ens ha possibilitat el segle XXI ha estat laccés ubic a la tecnologia, que ens permet disposar en qualsevol lloc i en qualsevol moment de la informació. Leducació actual ha dajudar els infants a aprendre a transformar la informació en coneixement. Cal una educació per a la innovació, no per a la reproducció.