Sorprenentment, tot i les nombroses evidències que ratifiquen el contrari, avui encara se sol donar, en docents i famílies, una certa confusió a lhora de definir els veritables propòsits educatius, que duna manera informal es visualitzen en lanomenat «currículum». En un imaginari molt compartit i majoritàriament viscut, el currículum encara és un plec de conceptes que estan descrits en un llibre de text i que, sobretot, cal que siguem capaços de reproduir i memoritzar. Aquest imaginari és el que sovint determina tota una filosofia de laprenentatge encallada en la lectura, la memorització de continguts i lexamen. És lògic, ja que durant generacions el llibre de text ha monopolitzat gran part de laprenentatge. Però en una societat on ladquisició daprenentatges mecànics i memorístics han passat a clarament segon pla, és indispensable revisar la necessitat demmagatzemar informació. Si una cosa ens ha possibilitat el segle XXI ha estat laccés ubic a la tecnologia, que ens permet disposar en qualsevol lloc i en qualsevol moment de la informació. Leducació actual ha dajudar els infants a aprendre a transformar la informació en coneixement. Cal una educació per a la innovació, no per a la reproducció.
EL CURRÍCULUM DEL SEGLE XXI
El currículum actual és extens i en general amb poc aprofundiment, amb molts continguts, molt academicista i desglossat en compartiments molt estancs, dona poc valor a les habilitats socials i emocionals, i sadequa poc a les necessitats reals del món actual. En aquest context el que ens hauríem de replantejar és quina és la finalitat de leducació, quins són els veritables propòsits de leducació actual. Una escola que puguem considerar avançada ja no pot ser un espai on només es transmetin coneixements, sinó que ha de promoure un currículum basat en el desenvolupament de competències i articular els coneixements per tal que aquestes competències es desenvolupin. Ha doferir un currículum obert, globalitzat i flexible com el món real, i ha de ser amb tothom i per a tothom, garantint la inclusió, lequitat i la qualitat. Una frase força utilitzada als informes PISA és que «el més important no és el que saps, sinó el que pots fer amb el que saps». Avui, des de qualsevol entorn professional i personal, disposem de múltiples possibilitats daccedir a la informació. Molts processos fins ara manuals estan sent digitalitzats, i les professions i les relacions laborals i socials que sen deriven estan canviant molt ràpidament. Lobjectiu de lescola és que els infants siguin capaços de traslladar la capacitat per aprendre, que és el que han desenvolupat a lescola, a altres contextos reals, i alhora, que sàpiguen utilitzar aquesta habilitat tota la vida: el que sanomena lifelong learning, lhàbit daprendre durant tota la vida. Probablement la prolongació previsible de lesperança de vida comportarà també lallargament de les nostres vides laborals, de manera que aprendre al llarg de tota la vida serà no només útil, sinó també imprescindible.
Lestabilitat pròpia de la generació anterior sha transformat en una dinàmica de canvi exponencial. Molt possiblement els infants que tot just ara han iniciat lescolaritat canviaran entre quinze i vint vegades de feina al llarg de la seva vida, i es trobaran que com a mínim entre un 20 % i un 40 % de les professions actuals shauran transformat radicalment o simplement hauran desaparegut. El lector recorda com era la seva vida quotidiana lany 2000, just en el canvi de mil·lenni? Quina moneda utilitzava? Qui governava? Qui era el president del Barça? Tenia mòbil? I internet? Amb què feia fotografies? Què fa ara que abans no podia fer? En què ha canviat la seva vida diària amb la presència permanent de la tecnologia? Vivim en un món global, mutant i que cada vegada ho serà més. Els infants que ara estan començant la seva escolaritat obligatòria probablement viuran per veure el segle XXII. Com afectarà el tsunami tecnològic les seves vides? La societat en què viuran, sotmetrà la tecnologia al servei de les persones o serà a la inversa, i les persones seran sotmeses per la tecnologia? El que aprendran a lescola ho podran utilitzar en aquest món líquid i canviant?
És cert que moltes preguntes són de resposta incerta, però del que estem segurs és que largumentari que sovint donava sentit a leducació de la generació anterior avui ja no és vigent. A moltes i molts de la meva generació sens va repetir a casa i sovint a les aules que havíem destudiar per aprovar, i així aconseguir un títol que ens permetria anar a la universitat, per poder tenir més tard una feina com cal. A més, influïts per les professions dels nostres pares (gran part de les mares no treballaven), ens imaginàvem treballant en una sola empresa o organització durant tota la vida, on aniríem progressant a poc a poc per millorar el nostre salari. Avui aquest argumentari sembla extret duna pel·lícula romàntica poc creïble, però per a molts va ser un mantra recurrent durant la nostra escolaritat. Encara avui aquest discurs antic ressona per alguna aula de les escoles actuals.
Fins i tot els estudis més conservadors apunten que entre el 10 % i el 50 % dels treballadors actuals a tot el món veuran afectat el seu lloc de treball arran de la nova onada dautomatització. És cert que en les darreres dècades moltes vegades per cada lloc de treball que ha desaparegut se nha creat un de nou lligat al canvi provocat. Però la introducció de la intel·ligència artificial en el procés dautomatització provocarà un salt com a mínim preocupant en la substitució de les persones en els processos de producció i creació. La capacitat per aprendre que està desenvolupant la tecnologia ja no només farà que aquesta sigui capaç dautomatitzar activitats humanes, sinó que a més serà capaç de prendre decisions i emular el pensament lògic racional, dues de les capacitats que fins ara eren estrictament humanes. El mercat laboral actual també és molt més volàtil. Una gran empresa que entrava a líndex de Standard & Poors dels Estats Units hi romania quaranta o cinquanta anys. Avui la mitjana de longevitat en líndex és dentre deu i quinze anys. Les transformacions socials, econòmiques, tecnològiques i fins i tot polítiques que està vivint la nostra societat han modificat innumerables estructures que fins fa molt poc semblaven immunes al pas del temps. Ni consumim, ni treballem, ni ens relacionem de la mateixa manera que ho fèiem pocs anys enrere. Leducació no pot ser aliena a aquest procés de canvi exponencial que estem vivint. De la mateixa manera que seria estrany que algú recuperés la màquina descriure, el correu postal o el paper de calcar, no té gaire sentit que, en un moment en què podem accedir a una quantitat ingent dinformació, les escoles continuem utilitzant el llibre de text i la memorització com a eix vertebrador de laprenentatge, i el docent com a proveïdor principal del coneixement. Lescola té la responsabilitat doferir als infants i als joves els recursos que els permetin afrontar el seu futur amb les màximes garanties i oportunitats per desenvolupar-se personalment, professionalment i cívicament en la societat en què viuen diàriament.
Cada vegada són més les empreses i les organitzacions a tot el món que fonamenten els seus processos de selecció en competències i no pas en titulacions. Processos en els quals adquireixen valor les soft skills (competències febles), com ara la creativitat, la resiliència, la capacitat de treballar en equip, la gestió del temps o ladaptabilitat. El veritable currículum duna educació de qualitat també ha de posar el focus en aquestes habilitats de primer ordre. Leducació no té només un propòsit intel·lectual, sinó que aspira al desenvolupament en totes les dimensions. A Sadako, cap a lany 2005 vam acordar sustentar tot aprenentatge proposat a lescola sobre lesquelet de les set C de laprenentatge: la Comunicació, la Creativitat, la Cooperació, el pensament Crític, el Compromís, la Curiositat i la Ciutadania, amb lobjectiu de posar en valor aquestes competències, que al nostre entendre es converteixen en indispensables en la societat actual.
Cada vegada són més les empreses i les organitzacions a tot el món que fonamenten els seus processos de selecció en competències i no pas en titulacions. Processos en els quals adquireixen valor les soft skills (competències febles), com ara la creativitat, la resiliència, la capacitat de treballar en equip, la gestió del temps o ladaptabilitat. El veritable currículum duna educació de qualitat també ha de posar el focus en aquestes habilitats de primer ordre. Leducació no té només un propòsit intel·lectual, sinó que aspira al desenvolupament en totes les dimensions. A Sadako, cap a lany 2005 vam acordar sustentar tot aprenentatge proposat a lescola sobre lesquelet de les set C de laprenentatge: la Comunicació, la Creativitat, la Cooperació, el pensament Crític, el Compromís, la Curiositat i la Ciutadania, amb lobjectiu de posar en valor aquestes competències, que al nostre entendre es converteixen en indispensables en la societat actual.
Un obstacle per prendre consciència de les necessitats reals dels contextos laborals i socials actuals és que, en general, els equips docents de les escoles, i en molts casos també de les universitats, tenim molt poc recorregut personal en espais laborals que no siguin la mateixa docència. Pràcticament la totalitat dels mestres dinfantil i de primària han cursat el grau de magisteri i no han conegut altres àmbits professionals que el docent, primer com a alumnes i després com a treballadors. A secundària i a batxillerat es produeix una situació similar. Un gran percentatge dels docents disposem duna titulació que acredita els nostres suposats coneixements en una àrea en la qual en molts casos no haurem exercit mai. En tots dos casos, els estudiants que han aconseguit accedir a un lloc en el cos docent deuen haver acreditat unes bones competències de memorització, concentració i estudi, sovint indispensables per aconseguir la titulació requerida per arribar fins a la docència. Una mena de bucle on els més hàbils en aquest context són els que accedeixen a impartir una docència en la qual possiblement fonamentaran allò que a ells mateixos els va funcionar.
Des daquesta experiència dèxit personal tan intensa, no és senzill comprendre com estan canviant els entorns laborals ni les competències que avui necessiten els nostres joves per accedir a un futur amb garanties. Lendogàmia professional estesa dins el món universitari i docent allunya el sector de la realitat social i professional on subica, i dalguna manera dificulta que el sistema disposi duna mirada disruptiva clau per analitzar de manera objectiva cap on ha devolucionar leducació actual.
TRANSFORMACIÓ, PERÒ PER A QUÈ?
Cada govern de torn té la temptació de crear una nova llei educativa en la qual, dalguna manera, pugui incorporar la seva ideologia ètica i social en el currículum amb la creença, francament ingènua, que aquesta transformació comportarà en els ciutadans un viratge de les seves idees polítiques. I no és pas casualitat que els currículums que més han variat en cada nova llei educativa hagin estat en làmbit dels drets socials i la ciutadania. Sota una pàtina dinnovació i actualització educativa, cada nou govern ha modificat els continguts i el nom daquest currículum de ciutadania. Durant la dictadura es va incorporar la formación del espíritu nacional, als anys vuitanta molts vam haver de llegir i estudiar la Constitució i lEstatut, i el 2007 Zapatero hi va incorporar leducació per a la ciutadania (LOE), que el 2014 va ser substituïda, amb la llei Wert del Partit Popular (LOMCE), per una matèria amb el nom deducació en valors socials i ètics; ara, de nou, el 2020 la llei Celaá (LOMLOE), de la coalició del Partit Socialista i Podem, ha tornat a desplaçar el pèndol ideològic cap a lesquerra, fins que els partits més conservadors tornin a governar i la tornin a potinejar. Que els governs encara pensin que la manera de garantir que els ciutadans tinguin uns determinats valors sigui crear una assignatura, sincerament és un signe inequívoc de no comprendre com ha evolucionat lecologia de laprenentatge de la societat actual del coneixement, cosa que explica moltes de les polítiques educatives desenfocades que sovint lideren el nostre sistema educatiu. Afortunadament, tot i aquest context, són molts els centres que han posat en marxa processos interns de transformació, sobretot metodològica. De fet, en un període molt curt de temps (de dos a tres anys), moltes institucions educatives han aconseguit instaurar transformacions metodològiques extraordinàries. Cal dir, però, que la pressa per implantar processos de transformació en la qual molts centres estan immersos, pot tenir el risc que se centrin més en el com que en el perquè. La innovació, com la tecnologia, per se no són sinònims de millora educativa, sinó que són instruments al seu servei. Introduir només un canvi metodològic és molt similar a començar a construir la casa per la teulada. El que fonamentarà un canvi metodològic seran els seus objectius, els nous propòsits que justifiquin la metodologia, el currículum que li doni sentit. Tot lequip que aborda un canvi metodològic ha de ser capaç de defensar el perquè daquest canvi, més enllà de les mecàniques que sen derivin. Si no hi ha una definició compartida dels objectius finals de cadascuna de les nostres accions, es poden donar grans contradiccions que perjudiquin la consolidació dels aprenentatges. Canviar de metodologia sense comprendre el sentit últim daquest canvi ens pot dur al mateix lloc on érem, i només haurem perdut temps i molt possiblement energia.
En un món tan canviant com lactual ja no nhi ha prou amb maquillatges de comunicació i màrqueting o amb la incorporació puntual de metodologies interpretades com a noves. Es tracta de ser capaços de construir una nova educació amb sentit per viure en societat de forma plaent i competent. Gran part del sector educatiu de pràcticament tot el planeta està mirant de donar un nou sentit a leducació i als propòsits que sen deriven. És un moviment harmònic en el qual estan immersos tots els sistemes educatius del món. I encara que hi ha força consciència que no cal destruir lescola com a institució, també hi ha força consens que sha de reinventar. Es tracta de somiar i ser capaços de redissenyar leducació perquè aquests infants i joves siguin també capaços de donar resposta als grans reptes del planeta. Tenim loportunitat i la responsabilitat de treballar per una educació millor i per una educació transformadora. Una educació en la qual no només saprengui millor, sinó que també sigui útil per viure millor.
En els diferents capítols daquest llibre miraré daprofundir en quins camins sestan traçant per revolucionar leducació de manera que aquesta respongui com a mínim als nous propòsits de lactual segle XXI. Abans dendinsar-nos-hi proposo al lector que faci un exercici creatiu. Li proposo que, per uns instants, jugui a crear la seva pròpia escola. Com seria lescola ideal del lector? Què shi hauria daprendre? Com shi aprendria? Com seria la seva escola, sense atavismes polítics, socials o morals. Simplement li proposo que jugui uns instants a dibuixar o definir què voldria que aprenguessin els seus alumnes i, sobretot i el més important, per què ho haurien daprendre.
Aquest mateix divertimento quan es proposa a lalumnat és màgic i apassionant. En general són terriblement enginyosos amb els espais i donen un gran protagonisme a la part lúdica i social de laprenentatge, però també en els propòsits. Per descomptat, tot i lalt grau de creativitat dels infants, també aquests estan subjectes a nombrosos apriorismes que consideren naturals per la càrrega cultural que han viscut tantes generacions abans que ells.