EL BARRI DE LA PLATA
Julià Guillamon
EL BARRI DE LA PLATA
L'AVENÇ
Barcelona
2020
Primera edició original: febrer de 2018
© del text, Julià Guillamon
© d'aquesta edició digital, L'Avenç, S.L., 2020
Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona
Teléfono: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16
www.lavenc.cat www.elsllibresdelavenc.cat www.llegirencatala.cat
Es reserven tots els drets.
Cap part d'aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l'editor.
L'Avenç forma part de l'Associació d'Editorials Independents Llegir en Català.
Disseny i composició: Albert Planas
Inspirat en el disseny del llibre La Prostitution (1959), de Marcel Sacotte.
Diseny i composició de l'edició digital: Víctor Sabaté
Imatges: Films 59, Familia Guillamon Mota, Familia Puerto Barceló, Merche Fernández, Julià Guillamon, Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, Josep Miquel i Solé, Arxiu Històric del Poblenou (AHPN), Pepe Encinas, Santi Ferrer-Vidal, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona - Ajuntament de Barcelona, Joan-Pere Viladecans, Carles Guiral, Ángel Uzkiano, Pepito Bas, Ateneu Enciclopèdic Popular (CDHS-AEP), Google maps, Montserrat Montaner, Arxiu Nacional de Catalunya, bar El Roble.
Imatge de la coberta: coixinera brodada amb les inicials de Maria Mota, del seu aixovar.
Fotografia de Ramiro Elena.
BIC: FA
Ref. AVEN097
Per a la Cris, d'esquena,
al passadís del carrer Luchana.
Taxi!
But I've no money.
I have.
Where are we going?
Where I belong.
My Fair Lady
1
EL PASSATGE MAS DE RODA
Busco la manera de començar, el fil dAriadna que mha de dur de nou al barri de la Plata, el barri dels valencians del Poblenou on vaig viure fins gairebé els trenta anys, i trobo el desllorigador, inesperadament, a La Vanguardia davui, 21 doctubre de 2014, que a la pàgina trenta-cinc publica una informació sobre la mort de José Daurella. Als anys cinquanta, amb el seu germà Francisco, es va fer càrrec de Cobega, lempresa que havia fundat el seu pare, que fabricava i distribuïa la Coca Cola a Espanya i Andorra (més endavant a Portugal i a alguns països del nord dÀfrica). El 1983, quan vaig entrar a treballar al diari Avui, la redacció conservava alguns costums corporatius del vell periodisme. Per exemple: el 24 de gener se celebrava Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes i els escriptors. Cobega enviava unes hostesses i servien gots de Coca-cola. Per això, i pels anuncis de pàgina sencera que pagaven generosament, quan Francisco Daurella publicava una de les seves novel·les, el diari el corresponia enviant un redactor, que fabricava una breu notícia sobre lesdeveniment social que envoltava la presentació. Daurella era un home inquiet, va acabar exposant una bona col·lecció dart català del segle xx en una casa del Poble Espanyol. Escrivia novel·les històriques i dambient cosmopolita amb el pseudònim de Fran Daurel. Jo era el redactor més jove de la secció de cultura i em tocava anar a les seves presentacions. Era el que en el llenguatge del periodisme daquell temps sen deia un pessebre: un acte social, de compromís, amb poca substància cultural. I tot i això hi havia una cosa admirable en aquell Fran Daurel, amo duna de les primeres fàbriques a lamericana que hi va haver a Barcelona, al carrer Guipúscoa, on portaven els nens de les escoles a fer visites culturals, un home podrit de diners, que escrivia novel·les de detectius i regalava coca-coles als periodistes.
Potser perquè ell mateix escrivia, Coca-Cola promovia el Concurso Nacional de Redacción. Hi participaven nois i noies darreu dEspanya: tots els escriptors de la meva generació hi van passar. De cada escola triaven tres o quatre alumnes, que participaven en les eliminatòries provincials, i més endavant en la final nacional. Jo no vaig anar més enllà duna de les rondes de Barcelona, però anys després, a lAvui, vaig conèixer Carles Singla que havia guanyat el concurs nacional. Li va tocar un viatge a Rio de Janeiro. A les primeres tongades regalaven llibres. Recordo que anava a buscar la llet al carrer Joncar, el carrer dels gitanos que en deia la meva iaia, obsedit amb la idea de guanyar aquells llibres que havien de ser el començament duna biblioteca. Era una mena de monòleg interior com els dOliver i Benji: «¡He de guanyar aquests llibres, he de guanyar aquests llibres!». Tenia tot laire dun examen de consciència i duna confessió, els bons propòsits que deia la meva mare. Van ser tres volumets duna col·lecció de Bruguera que es deia «Sí-no» i recordo que un dels autors, potser lautor de tots tres, era José Repollés. Nascut a Calanda, el 1914. «Prolífico autor de obras de carácter popular, en ocasiones escribió bajo seudónimo () Es autor, entre otros libros de divulgación, de una deslucida Historia de España. Su escritura carece de relieve artístico.» Pobre: quina manera de tractar-lo la viquipèdia.
Cada llibre abordava didàcticament un tema. Començava amb un test de dues-centes preguntes que calia respondre, triant entre quatre opcions. Després lautor se les componia per donar resposta a totes aquelles preguntes en un text seguit. Els anys setanta van ser lèpoca daurada de les fitxes i dels tests, continuació natural de la teoria dels conjunts i dels mòbils que ens havien ensenyat al parvulari i als primers cursos de primària: la simplificació divertida, la idea que sabent-ne una mica, no gaire, amb la crossa de la intuïció, podies arribar a resoldre el test. Recordo unes fitxes dun color torrat i unes altres de blaves, de ciències socials i dhistòria, respectivament. I els fulls dexercicis del mètode Ruaix, El català en fitxes, on vaig aprendre català. He mirat quins llibres trobava de la col·lecció «Sí-no». El teatro universal de Maria Aurèlia Capmany, La música de Jaume Vidal Alcover o Napoleón de José Miguel Mínguez Sender, amb qui anys més tard, quan vaig començar a circular pels ambients literaris, vam ser amics. No recordo que men toqués cap, daquests volums. Potser regalaven els que no es venien. Repollés era un escriptor sin relieve artístico, els llibres de la col·lecció «Sí-no» no eren gaire atractius ni estimulants, però era una manera de començar.
Lescola Voramar era el que aleshores sen deia una escola de pares. Shi ensenyava català, en una època en què el català no formava part dels programes educatius. El nostre professor era Joan-Enric Vives, un capellà jove de lesglésia de Santa Maria del Taulat. Duia texans i conduïa un Dyane 6. Més endavant, vestit sempre amb sotana o clergyman, ha estat Bisbe Auxiliar de Barcelona, Bisbe dUrgell i Copríncep dAndorra. El dissabte al matí, la seva germana Josefina feia classes de guitarra al menjador de lescola. Eren gent catalana, del Poblenou de tota la vida. Sem feia estrany que hi hagués gent del Poblenou de tota la vida, perquè jo mhi sentia desarrelat. Un any per Sant Jordi, amb en Joan-Enric, vam anar a les parades de la Rambla i vaig comprar Resum dhistòria dels Països Catalans de Ferran Soldevila, amb la coberta que reprodueix una miniatura de les Corts Catalanes al segle xv: el primer llibre que no era descola i el primer que vaig comprar amb els meus diners. Poc després devia entrar a casa el primer disc. La meva mare shavia apuntat a Círculo de Lectores, que a començaments dels setanta, a més dels llibres amb enquadernacions de cartró que imitaven els relligats en pell, començava a vendre discos. Tenien una marca blanca, Orlador, la primera que vaig veure a la meva vida. Hi van publicar un disc de Raimon, A Víctor Jara, van prescindir de la caràtula aquella tan impactant, amb la fotografia de Leopoldo Pomés de la cara de Raimon que crema el paper, van suprimir el títol, que els podia comprometre políticament, i hi van deixar només Raimon. El llibre de Ferran Soldevila, editat per Teide, és de 1974. El disc de Raimon, dOrlador, de 1975. Jo devia tenir tretze o catorze anys.
De resultes de les classes de guitarra de Josefina Vives, la primera idea va ser ser cantautor, i els primers escrits, lletres de les cançons que minventava: uns poemes damor tristos i enyorats. A casa, abans que hi entressin els catàlegs de Círculo de Lectores, hi havia pocs llibres. Recordo El meu pare Emili Vendrell, dEmili Vendrell fill i Xavier Foz i La memòria es diverteix, de Valentí Castanys. Estaven arraconats en una lleixa del moble del menjador, comprimits al costat de factures i cartes velles. També hi havia el llibre que la meva mare més sestimava: el Cançoneret de Nadal publicat el 1938 pel Foment de Pietat Catalana. A dins dun armari amb maletes tronades i roba que no es feia servir en vaig trobar uns quants més. Entre aquests llibres hi havia lAntologia de la poesia social catalana dÀngel Carmona, del 1970. Hi vaig descobrir un poema de Feliu Formosa, «Cançó de la roba estesa», i hi vaig posar música:
«La roba estesa
de la gent pobre
als patis foscos
i als descampats
coneix l'angoixa
dels dies grisos
sap l'enyorança
del temps gastat.»
Hi havia una identificació, de saber-se part del món dels pobres, tot i que Formosa pensava en un barri de barraques i nosaltres vivíem en una casa dobrers una mica estrafolària, però una casa al cap i a la fi. Quan anys després vaig anar a Brasil i em vaig afeccionar a la música popular brasilera, vaig trobar moltes cançons que, com la «Cançó de la roba estesa», parlaven del paisatge i les cases dels pobres. «Chão de Estrelas» que Orestes Barbosa i Sílvio Caldas van compondre als anys trenta i que Elizeth Cardoso va enregistrar el 1957:
«Nossas roupas comuns dependuradas
na corda, qual bandeiras agitadas
pareciam um estranho festival!
Festa dos nossos trapos coloridos
a mostrar que nos morros mal vestidos
é sempre feriado nacional.»
O «Viaduto Santa Ifigênia» dAdoniran Barbosa, un emigrant del barri italià de Beixiga que en un portuguès atropellat parlava dun viaducte que formava part del seu paisatge estimat, i que patia per si, en una reforma de la ciutat, anava a terra. En una altra cançó, «Saudosa maloca», recordava amb tristesa quan van enderrocar la barraca on havia viscut amb els seus amics Mato Grosso i Joca quan tots tres acabàven darribar a São Paulo.
«Peguemos todas nossas coisas
e fumos pro meio da rua
apreciá a demolição.
Que tristeza que nóis sentia.
Cada táuba que caía
doía no coração.»
Recordo el dia que vaig assumir que no seria cantant, amb aquell to dexamen de consciència. Però si no cantava, podria escriure. ¿I què escriuria? Tenia el paisatge, el món que menvoltava, el carrer Mas de Roda que feia cada dia per anar a lescola Voramar: davant per davant de casa, lagència de transports Hursa, que magradava perquè molts dies hi havia aturat un camió amb matrícula de València. En els meus jocs infantils, quan sortíem de casa amb els meus pares i pujàvem a Gràcia en autobús, imaginava partits de futbol i els resultats es decidien amb les lletres i els números de les matrícules dels cotxes que trobàvem pel camí. De petit era del Valencia F.C. i feia trampes amb aquell camió perquè guanyessin els meus. A la dreta, hi havia la casa de Marcelino, que era del poble del meu pare, a lAlt Millars, casat amb una catalana la Mercè del Marcelino, amb dues filles que anaven a les monges del passeig del Triomf i que parlaven català amb ell. Darrere, un bar amb trinquet i unes casetes baixes on hi vivia una noia que anys després va ser companya de lescola, Mercè Climent. A sobre el terrat de casa de la Mercè hi havia una torre enlairada amb un colomar. A la cantonada amb el carrer Granada, lescola de nens petits, que en deien Els caganers. A laltra galta de carrer, una daquelles fàbriques que no sabies què fabricaven, potser ja no fabricaven res. Passat el carrer Granada hi havia dos bars. Lun, tancat de feina anys, amb el cartell florit: el Bar Moreno. Laltre, el Mesón Nouriño, era un restaurant gallec, amb un amo amb la cara botida, que sassemblava al boxador Urtain: la meva àvia ens hi va convidar unes quantes vegades a dinar per Reis. A lesquerra, un taller i el magatzem de la Sucran. A la dreta, una altra agència de transports, amb el moll on feinejaven els bastaixos. Més endavant, una fàbrica vella, de maó vist, amb un gran pati, que semblava abandonada. Surt en un capítol de la novel·la La Moràvia (2011), que vaig escriure als anys noranta. El protagonista veu un pati, i al fons, un llum amb una pantalla de ferro colat. Li sembla un plat de bateria que cobreix un fantasma petitíssim: la llum duna bombeta de seixanta. Al fons, les voltes catalanes de la fàbrica de gel de la Unión Mutualista de Vendedores de Pescado que atorgaven noblesa a la perspectiva en fuga. Jo era un noi solitari i caminava entotsolat, assimilant-ho tot, deixant que mentrés dins, pensant que podia ser el meu centre i el meu món. I de fet, la fàbrica de gel és una de les fàbriques mitificades que apareixen en el llibre de prosa experimental La fàbrica de fred (1991). Desballestat i solitari, el passatge Mas de Roda es constituïa en el meu pensament com una realitat autònoma: el món industrial.
Adolescent, el diumenge al vespre sortia a caminar pel barri, fascinat per aquella desolació: els carrers deserts, les fàbriques tancades, els cotxes recoberts duna pel·lícula dhumitat de lantiga maresma. La humitat sajuntava amb la pols, amb loli i el greix dels tallers de reparacions que tenien els cotxes i els camions aparcats al carrer, dies i dies, a mig arreglar. Al costat dels Transports Hursa hi havia un daquests tallers. Durant molts mesos, a tocar de la vorera hi va haver un toll oliós, que no seixugava mai, del qual sobresortia mitja bola negra: vaig estar molt de temps obsedit per aquella bola, hi pensava a la nit i quan la visualitzava, fosca i lluent, sem feia un nus al coll, com si hagués de vomitar el sopar.
Lany 1993 en un cicle a la Filmoteca de Catalunya van passar Nocturn 29 (1968) de Pere Portabella. És una pel·lícula davantguarda, basada en les accions escèniques de Joan Brossa. Retrata un home i una dona benestants, interpretats per lactriu Lucía Bosé i per Mario Cabré, actor, torero i poeta. Ella entra en una botiga de teixits. El dependent li ensenya banderes de diferents països. Deixa una peça de roba morada en un prestatge, i amb dues peces més, groga i vermella, fan la bandera republicana. Ell entra a la seu central dun daquells bancs que als anys setanta hi havia al passeig de Gràcia, unes oficines monumentals amb desenes dempleats. Es veuen els ordinadors els cervells electrònics que sen deia, la panòplia on guardaven les claus dels cofres privats. Hi ha escenes en un club que sembla el Círculo Ecuestre i en el camp de golf de Sitges. Joan Ponç hi apareix vestit darlequí, Carles Santos hi toca el piano. Mario Cabré i Lucía Bosé tenen converses de teatre de labsurd: A qué esperas para aprender equitación ¿Cuando seas viejo? pregunta ella. Un mapa no es un lugar adecuado para escribir preguntas contesta ell. La dona entra en una fàbrica. Recorre les naus desertes, fins que arriba al davant duna màquina tapada amb un llençol. Camina al voltant de la màquina i estira el llençol. Fa girar una mena de volant de ferro i posa en marxa el moviment. Mou una palanca i el moviment es fa més ràpid. La rotació passa de la màquina a la roda del cotxe, un Jaguar luxós, que recorre el passatge Mas de Roda i tomba pel carrer Badajoz, a la dreta. Al fons es veu una de les voltes de la fàbrica de gel.