Lany 1993 en un cicle a la Filmoteca de Catalunya van passar Nocturn 29 (1968) de Pere Portabella. És una pel·lícula davantguarda, basada en les accions escèniques de Joan Brossa. Retrata un home i una dona benestants, interpretats per lactriu Lucía Bosé i per Mario Cabré, actor, torero i poeta. Ella entra en una botiga de teixits. El dependent li ensenya banderes de diferents països. Deixa una peça de roba morada en un prestatge, i amb dues peces més, groga i vermella, fan la bandera republicana. Ell entra a la seu central dun daquells bancs que als anys setanta hi havia al passeig de Gràcia, unes oficines monumentals amb desenes dempleats. Es veuen els ordinadors els cervells electrònics que sen deia, la panòplia on guardaven les claus dels cofres privats. Hi ha escenes en un club que sembla el Círculo Ecuestre i en el camp de golf de Sitges. Joan Ponç hi apareix vestit darlequí, Carles Santos hi toca el piano. Mario Cabré i Lucía Bosé tenen converses de teatre de labsurd: A qué esperas para aprender equitación ¿Cuando seas viejo? pregunta ella. Un mapa no es un lugar adecuado para escribir preguntas contesta ell. La dona entra en una fàbrica. Recorre les naus desertes, fins que arriba al davant duna màquina tapada amb un llençol. Camina al voltant de la màquina i estira el llençol. Fa girar una mena de volant de ferro i posa en marxa el moviment. Mou una palanca i el moviment es fa més ràpid. La rotació passa de la màquina a la roda del cotxe, un Jaguar luxós, que recorre el passatge Mas de Roda i tomba pel carrer Badajoz, a la dreta. Al fons es veu una de les voltes de la fàbrica de gel.
Nocturn 29 (1968), de Pere Portabella. Lucía Bosé travessa el carrer de la fàbrica, puja al pis, destapa la màquina i posa en marxa el moviment.
Em vaig emocionar. Acabava de publicar La fàbrica de fred, estava escrivint La Moràvia. Aquell camí que feia cada dia per anar a lescola formava part també dun món dartistes i poetes, de teatre i cinema experimental.
Quan vaig començar aquest llibre vaig contactar amb Pere Portabella per demanar-li com va anar que filmessin aquesta escena al passatge Mas de Roda, qui va fer les localitzacions i perquè el van triar. Algú, en nom de Portabella em va enviar un mail:
«Atenent a la seva demanda dinformació sobre la seqüència de Nocturn 29 en la que Lucia Bosé es passeja per una fàbrica i on té lloc lescena della amb la màquina, vull informar-lo que no es tracta del Poble Nou sinó del complex La Magòria (can Batlló) al districte de Sants-Montjuïc. No recordo, ni tenim tampoc documentat el perquè de lelecció daquesta localització, però tenint en compte que vostè està escrivint un llibre sobre el Poble Nou, el fet que la nostra fàbrica no sigui allí, entenc que ja no deu tenir per tant, més interès per a vostè.»
Linterior és can Batlló. Lescena del Jaguar es va filmar al passatge Mas de Roda, però ha desaparegut dels arxius de Films 59, com si no hagués existit mai. El meu amic Jordi Ribas diu que el tema de tot el que escric és la desaparició. Tot allò que va passar i que ha estat esborrat, liquidat, la memòria perduda de les coses. En recullo les restes, en col·lecciono els fragments per construir un espai mental: el barri de la Plata.
El Jaguar de Lucía Bosé avanza por el pasaje Mas de Roda y gira a la derecha, por la calle Badajoz, en Nocturno 29.
2
LA ISABEL DE LA VAQUERIA
I LA SENYORA BALBINA
Julián Guillamón Puerto i Maria Mota Robert es van conèixer al ball Monumental del carrer Gran de Gràcia. Fins que es va casar, el meu pare era molt de balls. Recordava sempre que el dijous era el millor dia de la setmana perquè hi anaven les minyones, que en aquella època finals dels anys cinquanta tenien el prestigi que després han tingut les separades. El meu pare i el seu amic es devien apropar a la meva mare i a la seva amiga i en algun moment devien dir: «Somos de Toga, Castellón». El lloc era tan remot i desconegut que shavia de dir sempre tot junt: «Toga, Castellón» o, si linterlocutor tenia alguna idea de geografia valenciana: «Toga, en la cuenca del río Mijares». Toga era un poble de frontera. Seguint el Millars cap a la costa, en direcció a Onda i Vila-real, els pobles tenen noms catalans: Cirat, Vallat. Seguint el Millars cap a Terol, en direcció a la Puebla de Arenoso, aragonesos: Torrechiva, Ludiente, Arañuel. Els dos pobles del costat de Toga, Espadilla i Argelita, els he vist escrits Espadella i Argeleta. Penso que si el nom del poble del meu pare hagués estat aragonès shauria dit Tuega. El nom dArgelita és molt indicatiu del que devia passar: tota aquella comarca, dOnda, a la Plana Baixa, fins a Montán i Montanejos, a la serra dEspadà, era terra de moriscos. Tants nhi devia haver que Argelita era «la petita Argèlia». Quan van expulsar els moriscos, el 1609, va quedar una terra de ningú que es va haver de repoblar amb gent nouvinguda. He sentit explicar que a Toga, al segle xvii, hi va haver una pesta que va liquidar una part de la població. I que va arribar una nova tongada de repobladors, entre els quals hi havia navarresos i mallorquins. Daquí que una de les especialitats, que no he vist enlloc més del País Valencià, siguin les picantosas, uns xoriços amb pebre vermell i molt de bitxo, que potser originàriament van ser xistorres. I daquí que la meva àvia es digués Puerto Barceló: Barceló és un cognom mallorquí. Tot això són suposicions construïdes a partir de les recerques dun parent advocat, Octavio Guillamón, que tenia curiositat per la història, i dels néts Mercè Tolrà, Lola Barceló i jo mateix que ja hem viscut sempre a Catalunya. Quan era nano em feia molta gràcia sentir parlar a la tía Enriqueta de les prisquillas babosas (préssecs daigua) i las chullas (costelles de xai), que molt després vaig entendre que eren bresquilles i xulles: paraules de frontera.
La meva mare i el meu pare es coneixen al Monumental, festegen, es casen. La meva mare era una noia de Gràcia, filla duna pubilla de Vila-rodona, Pepita Robert, i dun noi de Viladrau, Joaquim Mota, cambrer professional, que havia treballat al Gran Cafè Barcelona de la plaça de la Universitat i més endavant al restaurant del Camp dAviació. De cop, la meva mare es troba vivint a casa dels sogres, al barri del Poblenou. El meu pare era calderer, havia treballat en diferents tallers. Canviava sovint de feina. A la primera enrabiada, que no li costava gaire dagafar, cogía el portante. El iaio Julián era un obrer de can Girona Material y Construcciones S.A., i de resultes de la feina a la foneria, estava malalt de silicosi. La iaia Manuela havia treballat a ca lAranyó, una indústria del ram de laigua, on ara hi ha el Campus de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. Havien vingut a Barcelona als anys vint, el meu pare va néixer el 1929 a les barraques de darrere el Cementiri de lEst. Penso en la sensació destranyament que devia sentir la meva mare quan va anar a viure al Poblenou. Una casa vella, amb una escala escrostonada i la porta del carrer que sobria estirant una corda des de dalt. Quan jo vaig néixer, encara hi havia comuna. Quedava en un tros del carrer Luchana ara Roc Boronat, entre el barri de la Plata (el carrer Wad-Ras ara Josep Trueta, entre Granada ara Ciutat de Granada i Badajoz) i la Rambla, on hi havia molt poques cases. A lescala hi vivien només uns veïns, els Rosich, el Vicenç i la Trini, que eren catalans, gent treballadora. Tenien dos fills quatre o cinc anys més grans que jo: en Jordi i la Nuri. Al número 18 de Luchana hi havia allò que abans sen deia uns pisos alts, una casa que durant la guerra havia quedat tocada per una bomba. Davant per davant, en uns baixos, la Mercè i el Marcelino. La resta eren tot magatzems, tallers, agències de transports i fàbriques abandonades.
Tenies la sensació que estaves allunyat de tot. I encara més quan pujaves a veure els avis, a Gràcia. En el trajecte de lautobús 6, des dels Jardinets, davant del Banc Comercial Transatlàntic, fins a la cantonada de Wad-Ras amb Llacuna, parada final, anaves canviant de pell. Primer feies la Diagonal fins al passeig de Sant Joan, i tot eren cases bones, amb grans balconades i galeries. Hi havia el monument a Narcís Monturiol de Josep M. Subirachs que magradava molt, davant de ledifici de la Mútua Metal·lúrgica que anys després vaig saber que era dOriol Bohigas i Josep M. Martorell, un dels edificis precursors de la modernitat dels anys cinquanta. Jo era un nen i només tenia ulls per al submarí de bronze. Després pel passeig de Sant Joan, que tenia al mig una tanca feta de pitòspors: en aquella època es feien servir en la jardineria municipal. Lautobús girava per Casp i anava a buscar el carrer Marina. Passat Buenaventura Muñoz, entraves en una terra incògnita, plena despais despoblats, la pavimentació era de llambordins i lautobús, que anava gairebé buit, feia ressonar ferros i seients de fusta. En aquella època, el carrer Llacuna anava de mar a muntanya: el 6 tenia el final davant de la fàbrica del Cànem, tristament famosa perquè en la postguerra va ser presó. La meva mare, que de seguida va començar a no entendres amb el meu pare, devia viure aquests trajectes del 6 com un viatge cap al desterrament. Quan parlava de Gràcia li brillaven els ulls: «És de Gràcia». Només va faltar que, seguint el costum de la gent dels pobles, la meva iaia hagués dacollir a casa el seu germà petit, que havia hagut de venir a Barcelona després de perdre els camions que tenia i haver de tancar precipitadament el negoci de transports. Van venir el tío del meu pare, Manuel Puerto, la seva dona Enriqueta Barberán, i tres canalles: Manuel, Basilio i Enriqueta. Era una presència estranya per a una jove casada que volia viure amb el seu marit i el seu fill i es trobava compartint pis amb els sogres, el germà del sogre i la seva família, acabats darribar dun poble perdut. Era una murga i va ser la seva sort: amb la tía Enriqueta van ser molt amigues, es van fer molta companyia i li va ajudar a passar el tràngol de la solitud al barri de la Plata.
Jo vaig néixer enmig daquesta situació de, diguem-ne, xoc cultural. Tenia una família catalana i una família valenciana que parlava castellà. Avis i iaios. Un món a Gràcia i un altre al Poblenou. A causa de la seva feina a laeroport, en el restaurant de la secció de vols internacionals, lavi Quimet estava en contacte amb moltes novetats. A la casa de Gràcia hi havia objectes preciosos que suggerien una realitat lluminosa: capses metàl·liques de cigarretes Benson & Hedges, calendaris de la Pan-Am. El meu avi treballava de matins. A la tarda, quan tornava de la feina, comprava El Noticiero Universal, que llegia amb fruïció. El germà de la meva mare, el tiet Josep Maria, era dependent en una botiga delectrodomèstics: una botiga bona de la Via Augusta, que es deia Bohigas, al costat de lInstitut dEstudis Nord-americans. La meva tieta Mari tenia una parada de peix al Mercat de la Llibertat. Es guanyaven bé la vida, viatjaven, eren joves i moderns. Al Poblenou el meu pare llegia el Marca o lAs, perquè era del Valencia C.F. i trobava que aquests diaris parlaven més del seu equip que no pas els diaris de Barcelona. La meva mare comprava el Telva i més tard la revista de patrons Burda Moden on copiava els models que es feia amb la màquina de cosir Wertheim. Com que el meu pare acabava rebentat de treballar tota la setmana, els dies de festa no fèiem res de bo. Quan encara es treballava el dissabte al matí, a la tarda dormia. Era impensable anar un dia a fer el vermut: ho considerava una despesa innecessària, gairebé un pecat, més endavant vaig saber per què. Ens llevàvem tard, romancejava per casa, la meva mare es desesperava, nosaltres ens avorríem esperant. Sortíem que gairebé era lhora de dinar. De vegades agafàvem el 6 fins al final, a Collblanc. Altres cops sortíem a buscar un quiosc obert fins a les tres, per comprar lAs. Passàvem per aquells carrers tan buits de diumenge a primera hora de la tarda: Badajoz, Àvila, Àlaba, Pamplona, Zamora fins a travessar la via del tren i arribar al carrer Marina que era el primer carrer que semblava un carrer de debò i no el passadís duna fàbrica. La foneria Torras ocupava dues illes i mitja, entre els carrers de Llull i Pujades. Les dues naus estaven connectades amb uns rails per on, temps enrere, devien fer passar vagonetes amb escòries i carbons. Era un dels llocs que magradaven, quan passàvem caminant a paso ligero diumenge al migdia.
Maria Mota, Isabel Castelló i Pepita Robert.
Aquest estranyament tan gran ara lassocio amb la llet. Els meus avis vivien a la cantonada de Neptú amb Luis Antúnez, a la frontera entre Gràcia i Sant Gervasi. A la cantonada de Luis Antúnez amb Via Augusta, a finals dels anys quaranta, hi havia hagut una vaqueria amb vaques. Els meus avis shavien fet molt amics dels vaquers, Joaquim Bonada i Isabel Castelló, que eren veïns de lescala. Quan van treure les vaques, van obrir una lleteria al carrer Luis Antúnez, davant per davant don havien tingut els corrals. La meva mare i la meva àvia hi anaven sovint i ajudaven a repartir. En conservo una foto al portal, amb la Isabel, amb uns davantals impecables. Gràcia estava més connectada amb el món que el Poblenou i les novetats hi arribaven més de pressa. Quan pujàvem a veure els avis, entràvem a la granja de la Isabel. Em cridava latenció que tota la llet fos envasada. Al Poblenou, la meva mare em feia anar a buscar la llet amb la lletera a la botiga de la senyora Balbina, al carrer Joncar, al costat del Casino de lAliança. La venien directament a la cort, amb un gran pot dalumini i un cullerot. La Isabel de la vaqueria, en canvi, tenia ampolles, bosses i tetra packs. La meva àvia trobava que la llet de la Cooperativa dels Vaquers de Barcelona, en bossa, era boníssima. Vaig descobrir que hi havia un refinament dels productes industrials i que la llet de tetra pack, pel fet de venir en tetra pack, era especial. Aquelles marques que començaven a envasar la llet feien petits regals de promoció. Un avió de la Letona, que de petit em fascinava, lhe trobat molts anys després en un catàleg de disseny gràfic: era un retallable del dissenyador Joan Pedragosa.
Quan vaig començar a escriure aquest llibre vaig buscar i vaig aconseguir posar-mhi en contacte Merche Fernández, la filla de la senyora Balbina, que encara viu al Poblenou, en el bloc de pisos que van construir als terrenys on la seva família havia tingut la vaqueria.
La Merche em va explicar que els seus avis eren marxants de bestiar a Selaya, un poblet dalta muntanya de la província de Santander. El pare comprava boscos sencers i en venia la fusta. Era una feina molt pesada. Per això, quan el 1960 va sorgir la possibilitat del traspàs duna vaqueria, van decidir venir a Barcelona. La mare de seguida es va trobar de gust al Poblenou i ja no sen va moure. La Merche és dos anys més gran que jo i mhavia venut llet. Em va explicar que la idea de despatxar a la cort va ser del pare, que hi veia un reclam comercial. Munyien les vaques davant de la gent, amb un cubell i un colador. La gent senduia la llet calenta. Els tiets de la Merche van tenir una vaqueria al carrer Providència, a Gràcia, i més endavant, a Les Corts, però no es van adaptar i van tornar a Santander. El pare va comprar una finca a Olesa i hi va muntar una granja que encara funciona. Una llei de lany 1962 prohibia les vaqueries en els nuclis urbans. El pare va resistir fins a lúltim moment: és un daquells vaquers que el 1972 i el 1973 apareixen sovint als diaris de Barcelona perquè es resistien a treure les vaques. Ho feia per la mateixa raó comercial: la gent deia que la llet dOlesa arribava marejada i que no era tan bona. La Merche em va desmuntar el mite de la Cooperativa dels Vaquers: tenien les instal·lacions al carrer Pamplona. «No és que la llet fos dolenta, però estava molt manipulada i no tenia res a veure amb la llet acabada de munyir».