Les germanes de Paz y de Canals van acompanyar lescriptura de «rectificación de división de bienes» de lherència de la seva mare amb un plànol i una certificació de lAjuntament.
«Para la debida y necesaria claridad se acompaña también adjunto el plano geométrico de fecha tres de agosto de mil ochocientos setenta y ocho, en el que, con sujeciones a estacas de replanteo de calles, algunos encajes de ejes de las mismas y señales valladas de una pared, hecho todo por topógrafos del Gobierno Civil con relación al plano del Ensanche y también por el arquitecto municipal o sus dependientes, se señalaron las calles que afectaban al terreno y como en primero de mayo de mil ochocientos ochenta y ocho fue necesario alterar las bases de la división, por lo cual como base fue previo formular un nuevo plano tomando las alineaciones de las calles de las edificaciones ya en parte allí existentes.»
Quina imatge tan potent: els carrers de lEixample marcats a terra amb estaques, senyals vallades i trossos de paret, enmig duna antiga finca rural, regada per les sèquies i canalitzacions de la llacuna. Tot al voltant, les cases que shavien començat a construir quan encara no shavien dibuixat els carrers.
La certificació, de 5 de març 1897, sacompanya dun formulari estàndard.
«EL AYUNTAMIENTO CONSTITUCIONAL
DE SAN MARTÍN DE PROVENÇALS
Primera. La fachada del edificio seguirá la línea y rasante fijadas en los proyectos de alineación aprobados o que en los sucesivo se aprobaren, a cuyo efecto serán aprobados por el Ayuntamiento del Municipio.
Segunda. Si la construcción o edificio ha de emplazarse en el ensanche de la población, vendrá a cargo del propietario el replanteo de la parte de manzana que le corresponda, al cual será también comprobado por el Arquitecto Municipal y quedará además obligado a cumplir la Ley de 22 de diciembre de 1876 y demás disposiciones vigentes.
Tercera. Deberá verificar la explanación del trozo de vía correspondiente al edificio que pretende construir hasta la mitad del ancho de la calle y observar las ordenanzas municipales de Barcelona referentes a obras de nueva construcción interín no las tenga propias este Municipio.»
Shavien acabat els camins de carro, els passatgets, els coberts a banda i banda de camí, els camps: a partir dara tot es mantindria dins de la quadrícula.
L'autobús la Catalana que fins al 1980 va fer la línia Clot-Poblenou.
Però malgrat aquesta idea unificadora el barri va seguir les seves lleis. Una línia dautobús, la Catalana, va fer el recorregut entre el Clot i el Poblenou fins al 1980, com si els dos veïnats seguissin units pel cordó umbilical del carrer Sant Joan de Malta. En el seu recorregut pel dèdal de carrers estrets, la Catalana ignorava lA-19 que connectava amb lautopista del Maresme i que, pretensiosa i lletja, havia substituït lantiga carretera de Mataró. Els carrers de lEixample no van unir el Poblenou amb Barcelona, tallats per lA-19 i per la via del tren. A la Diagonal hi havia alguns edificis construïts que permetien calcular la prolongación de su eje (que es reconeixia per la forma del xamfrans). Fins als anys noranta només hi havia quatre trossos construïts, interromputs per fàbriques, descampats i el camp de futbol de lAll i Oli, al bell mig de la cruïlla amb el carrer Llacuna.
Lany 1963 des de la parròquia de Santa Maria del Taulat es va posar en marxa una revista. La van titular 4 cantons, per recordar la cruïlla de camins que havia estat el centre del barri. Proposaven rutes (els boters, la platja de la Marbella, les galetes Solsona). Parlaven amb veïns singulars: Francisco Martín El Chaparrero, que era torero (nhi va haver un altre, Sebastián Rengel: cap dels dos no va fer res de bo). Explicaven que Montroy Masana, Frigo i Trinaranjus tenien estands a la Fira de Mostres; que el Poblenou era lúltim reducte dels tramvies de via estreta o que un veí aventurer, José Fiusa, havia naufragat a lOceà Índic. Si enviaven un col·laborador al barri de la Plata o als Quatre Cantons nenumeraven les botigues, com si fossin de sempre i shi haguessin de quedar per sempre. «Los cuatro establecimientos que, realmente, forman los 4 cantons son los siguientes: el popular comercio de vinos y licores conocido familarmente por Can Guixer; el garaje de la compañía de Autobuses San Martín (las populares Catalanas); una sucursal de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona y otra Sucursal del Banco de Bilbao. También se identifican con el lugar la Pastelería Rodríguez, el pequeño establecimiento destinado a la venta de helados, la sastrería La Africana, la parada de taxis y algunos otros». I després entrevistaven, com si fos una personalitat, lamo de can Guixer.
El número 1 de 4 cantons, del 30 de juny de 1963.
La col·lecció de 4 Cantons es pot llegir de moltes maneres. Com un punt de partida dels moviments de veïns; com un element de resistència al pla de la Ribera i a les actuacions urbanístiques que han acabat per destruir el barri; com el nucli don, en diferents etapes, van sortir periodistes de la Transició, com Rafael Pradas o Josep M. Huertas Claveria. Mhe apuntat el titular dun reportatge del 1963: «En los límites de nuestro barrio, el zoo barcelonés es uno de los mejores de Europa». Que bèstia. Quin esforç per evitar ser engolits pel no-res, definir una identitat, dibuixar un territori. Crear un mapa mental que contrastava amb el Poblenou que coneixies, tan fragmentat i inconcret. En tots aquests anys el Poblenou no ha canviat gaire. Petits nuclis de cases antigues enmig dun desert: abans fàbriques i descampats, més tard tallers i agències de transports, ara hotels i promocions immobiliàries.
Lany 1977 hi va haver a Barcelona una gran mancança de moneda fraccionària. Transports de Barcelona va instal·lar en els autobusos màquines de cobrament automàtic de la marca Azkoyen. A la línia 36, que comunicava el Poblenou amb la Barceloneta, per lavinguda Icària, van desaparèixer les unitats amb cobrador, que tenien lentrada per darrere, amb una plataforma. Sentrava per davant, trobaves la màquina, que era una caixa pintada de groc, amb una ranura per introduir les monedes. Les màquines no donaven canvi i com que el bitllet costava nou pessetes, cada vegada que havies de pujar a lautobús necessitaves quatre pessetes: en poques setmanes, les monedes de pesseta van desaparèixer de la circulació. El Mercat del Poblenou va fer una emissió de pessetes de llauna, nhi havia diferents models que duien dibuixats un manat de verdures, dos peixos, un bacallà. Quan anava a plaça, la meva mare tornava amb aquestes pessetes que no valien res i ens feien una il·lusió inexplicable. En alguna capseta, al pis del carrer Luchana, es devien quedar. Les he buscat quaranta anys després, i nhe trobat una col·lecció en una botiga de vell de Saragossa. He descobert que el Mercat de Sant Andreu també va tenir les seves pessetes, de diferents models (amb un formatge, un manat de raves i un pot de conserva). En el llenguatge de la numismàtica, daquests diners sense valor legal, sen diuen monedes de necessitat.
Pessetes del Poblenou (1978): es van emetre per pal·liar la manca de moneda fraccionària a causa de l'automatització del cobrament dels autobusos.
Pessetes del Poblenou (1978): es van emetre per pal·liar la manca de moneda fraccionària a causa de l'automatització del cobrament dels autobusos.
Monedes del Poblenou: les guardaríem. Potser ens ajudarien a arrelar. Anys després les podríem ensenyar com sensenyen els cupons de racionament i els bitllets de la guerra: com un món que va existir, i que potser encara viu en secret, colgat per una grisor aclaparadora.