El meu pare explicava que lhavien enviat a Toga en els anys de la guerra. Sempre havia pensat que era per evitar els bombardeigs. El 1938 una bomba va caure ben a prop de casa i el bloc de pisos alts de Luchana, 18 va quedar tocat: tothom li deia la casa de la bomba. Però entre els papers que vaig rescatar quan va morir i vaig haver de buidar el pis, hi havia, molt desballestat, un Juanito. Obra elemental de educación escrita en italiano por L.A. Parravicini, publicada per D. Gregorio Hernando, una edició de 1911 de la Librería de los Sucesores de Hernando, Madrid. A la primera pàgina duu el segell de la Librería de 1ª y 2ª enseñanza Boix. González Chermá, 64. Castellón. També he trobat un Cuaderno del niño Julián Guillamón. El quadern està editat per Eloisa Más, a Onda. Els treballs descola del meu pare duen dates de desembre de 1941 i gener de 1942. Anava a estudi a Toga: es devia quedar molt més temps al poble del que jo pensava.
Un matxo que arrossega un trill. Dibuix escolar del 1942.
Allà va viure una experiència que el va trasbalsar i de la qual parlava només de tant en tant: la mort del tío Basilio. Li havia quedat una experiència de la vida senzilla. Havia fet de pastor i explicava com va patir quan van haver de sacrificar una daquelles ovelles que, a causa duna negligència seva, shavia trencat una pota. Paladejava els noms dels llocs del poble: al Azud, el Ejido, la Huertica, el Plano. Recordava entranyablement el Puente Colgante que creuava el riu Millars, abans que hi fessin la carretera asfaltada. Parlava docells i de plantes que havia conegut pels camps: Parece una buscareta, deia duna noia que semblava un ocell molt inquiet. Experimentava una satisfacció en explicar els esmorzars senzills: sube a la porchá y cógete un puñao de higas. Aquestes figues, per al meu pare, eren les pomes dor.
Julián Guillamón a Toga.
Només va faltar que la temporada 1943-1944, acabat de tornar a Barcelona, el Valencia C.F. jugués la final de Copa contra lAthletic de Bilbao a lEstadi de Montjuïc. El partit es va disputar el 25 de juny de 1944. En unes fotografies que he comprat de vell, es veuen uns afeccionats del Valencia C.F., amb traje i corbata, i una banderola blanca animant el seu equip. El meu pare va veure aquell partit i es va fer del Valencia C.F. Havia decidit que seria valencià.
Afeccionats del Valencia C.F. a l'estadi de Montjuïc el 1944.
El 18 de juliol de 1936, quan va esclatar la guerra, tenia set anys acabats de fer. Lany 1942 anava a estudi a Toga. Hi devia passar dels vuit o els nou fins als catorze. No crec que arribés a anar a escola al Poblenou, perquè he trobat una cartilla professional de la CNS, del sindicat del metall i duu els segells de gener-octubre de 1943. El meu pare era un noi de tretze anys, calderer de 3ª del Grupo Transformación y Manufactura Férreas: va passar directament dels camps al taller.
També he trobat un paper de lAyuntamiento de Barcelona. Negociado de Beneficencia. Trabajo de Menores.
«Permiso paterno:
Ante mí, Jefe del Negociado de Beneficencia del Ayuntamiento de Barcelona, comparece D. Julián Guillamón, domiciliado en la Calle Luchana 12, 1º 1ª y dice que, como padre que es de Julián Guillamón Puerto le concede permiso para efectuar Trabajos Industriales. De todo lo cual doy fe, y solo para los efectos del párrafo primero del art. 16 del Reglamento para la aplicación de la Ley de 13 de Marzo de 1900, lo hago constar a 19 de Octubre de 1943.»
Eren unes normes del 1900 que encara saplicaven per defensar els menors dels abusos de la Revolució Industrial.
«Artículo 16. Para que un menor de edad pueda ser admitido al trabajo tendrá que acreditar:
Permiso del padre, o en su defecto, de la madre, del tutor o del Director del establecimiento donde estuviese asilado, para dedicarse al trabajo.»
Quan passàvem per davant de la Protecció de Menors pel carrer Enna o Wad-Ras, entre Àlaba i Pamplona, sempre deia horroritzat: «¡el asilo!» La meva mare feia el mateix quan parlava de lAsil Duran que hi havia hagut al carrer Tuset, a prop don vivia, amb els meus avis. Els nens daquella època es veien tots una mica com nens perduts.
Per al meu pare, Castelló va ser sempre la petita pàtria que va alternar amb la seva gran passió: València, amb les falles i les mascletàs, el barri del Carme i el Bar Barrachina. De gran anava a les festes de la Magdalena, a començaments de febrer, que obrien la temporada de toros. Sinstal·lava al poble, on tenia la caseta que va construir el meu iaio poc abans de morir, i pujava i baixava amb algú que lacompanyés amb cotxe o amb els autocars de Furió. A començaments dels setanta el C.D. Castellón va jugar unes temporades a la Primera Divisió de futbol. Labril de 1973 vam anar amb els meus pares i els meus tiets a veure el partit contra el F.C. Barcelona al vell Castàlia. Hi ha una pel·lícula de Súper 8 daquell dia. Jo duc un abric marró llarg fins als peus i una bandera de ratlles blanques i negres. Ens vam passar el matí cantant «Pam, Pam, orelluts!», el crit de guerra dels afeccionats del Castelló que a tots ens feia molta gràcia. El Castelló va guanyar el Barça 4-0. Sortim passejant pel passeig Ribalta: el típic parc de ciutat provinciana, amb parterres i glorietes, que per al meu pare era com si fos Schönbrunn. Quan es va morir, una de les coses que em van emocionar van ser les fotografies que havia fet de lantiga estació de Castelló, que va anar a terra el 1998 quan van soterrar la línia. Era el lloc on arribava des de Barcelona, quan anava a les festes del poble, al mes dagost, o al febrer, per la Magdalena. Era el seu centre del món, com lestació de Perpinyà ho va ser per Salvador Dalí. Però si per Dalí era el lloc que li permetia fer el salt cap a París i Nova York, per al meu pare era la porta dentrada a un espai privat, introspectiu, un reducte ideal, on va viure el temps de la innocència, abans denfrontar-se al taller i a les dureses de la vida.
L'antiga estació de Castelló, que va anar a terra el 1998.
4
GANGS DEL POBLENOU
Els Quatre Cantons és una travessia del carrer Pere iv. El carrer Sant Joan de Malta arriba des del Clot, creua Pere iv, i a laltre costat canvia de nom: Marià Aguiló. És el carrer que marca el pas del territori antic de Sant Martí de Provençals al nou veïnat del Taulat, nascut de la industrialització i la colonització daiguamolls i finques agrícoles. És també el camí tradicional dunió entre el Clot i el Poblenou. La gent que vivia al Clot i treballava a les fàbriques del Poblenou feia aquest camí cada dia. Però quan jo era nano, els Quatre Cantons eren una cruïlla sense relleu. A lalçada del carrer Luchana, on hi havia la cotxera dels autobusos, el carrer Pere iv es desdoblava. El que era important realment era aquell fillol bord, el carrer Almogàvers, que unia el Poblenou amb el pont de Marina. El carrer Marià Aguiló també havia perdut relleu. El carrer principal era la Rambla del Poblenou, que hi corria paral·lela. A la Rambla hi havia lescola de les monges, les primeres cases altes amb grans vestíbuls destil modern, les botigues de joguines: Novedades La Cigüeña, Deportes California i Almacenes Triunfo amb el paper dembolicar blanc amb rodones grogues i negres que molts nens associàvem amb el matí de Reis, lAliança Vella i lAliança Nova. Els noms antics dels carrers havien quedat com una relíquia del temps antic. Marià Aguiló havia estat el carrer de Sant Pere: la meva iaia tota la vida va dir-li així. El carrer Pere iv era la carretera de Mataró o carretera de França. Era com si el plànol estigués mogut, com la imatge doble de les impressions estereoscòpiques: la carretera de Mataró i la Rambla, Pere iv i el carrer Almogàvers. Dos traçats, dues centralitats, dues imatges en una de sola, un poble i una ciutat.
Els quatre cantons el 1910, quan era la porta d'entrada al Poblenou.
A lArxiu de Sant Martí he trobat alguns documents que em fan reviure aquesta sensació destranyesa, de no saber ben bé on ets ni quina és la norma que sha seguit en la construcció del lloc on et trobes, que tothom que ha viscut al Poblenou ha sentit en un moment o altre. En primer lloc, un expedient sobre la segregació del barri del Taulat que, entre 1863 i 1864, es va voler independitzar de Sant Martí de Provençals i crear un nou municipi. La decisió devia desconcertar les autoritats perquè el 30 de novembre de 1863 el Governador Civil de Barcelona sol·licita informació a lalcalde de Sant Martí sobre la distància entre el barri del Taulat i el de Sant Martí, el nombre de veïns i els mitjans de transport entre aquests dos nuclis urbans, per veure si la demanda està justificada. Deu dies després, el 9 de desembre, lalcalde de Sant Martí informa: Sant Martí i el Taulat estan separats per 1.300 metres. Al Taulat hi viuen 815 veïns. La via de comunicació principal és un carrer que va del barri del Clot fins a la platja: el carrer Sant Joan de Malta, que passada la carretera de Mataró (Pere iv) es transforma en el carrer de Sant Pere (Marià Aguiló). Sobre un expedient de segregació i es fa llista nominal «de todos los vecinos del barrio del Taulat con expresión del número de almas de que consta cada vecino y contribución directa que cada uno satisface por su riqueza». És a dir, amb els impostos, que devien tenir un paper fonamental en la decisió de segregar-se. Al nou veïnat hi havia molta indústria i els veïns reclamaven un nou centre administratiu.
El 28 dabril de 1864, lalcalde de Sant Martí de Provençals, Pedro J. Vintró, es mostra perplex davant la decisió dels veïns del Taulat de demanar la independència municipal, en un moment en què sestava començant a construir la Gran Barcelona:
«Los cuatro Barrios que constituyen este distrito municipal, tres de ellos en toda su totalidad, que lo son los de Clot, Sagrera y Taulat y mucha parte del cuatro, el de la Montaña, se hallan comprendidos dentro del perímetro de ensanche de la ciudad de Barcelona, en cuyo plano se hallan trazadas multitud de calles que no tan solo unen el barrio del Taulat con su matriz el del Clot, sino que quedan embebidos dentro aquella ciudad. () Ninguna población de las comprendidas dentro la zona del ensanche de la ciudad de Barcelona ha tomado el rápido vuelo que la presente en materia de edificaciones con arreglo al plano aprobado para el expresado ensanche; y estas edificaciones que se han verificado y las que se hallan en proyecto muy luego han de unir los barrios del Clot y Taulat en una sola población por ser los dos de los cuatro existentes que situados en el llano reúnen las principales condiciones ¿No sería una anomalía que dos barrios unidos ya hoy día del modo que dejo indicado y próximos a enlazarse por medio del referido plan de ensanche, se decretase la segregación, cuando a la simple vista del plano mencionado todos juntos han de formar una ciudad en ciernes orgullo de la Nación Española?»
El carrer Almogàvers, tocant a Marina, el 1978, fotografiat per Pepe Encinas.
I ara ve la qüestió central. Si el barri del Taulat es vol segregar, primer cal saber què és. Lalcalde Vintró escriu al governador:
«Éste, al humilde concepto del que escribe, es el punto más delicado de este expediente, por cuanto no teniendo el barrio del Taulat límites jurisdiccionales ni naturales conocidos como son ríos, rieras, torrentes, caminos, etc. se hallan las fincas rústicas y urbanas enclavadas dentro de este distrito y solo fue calificado de tal para los efectos de la Estadística: por otra parte, habiéndose levantado el croquis del terreno por cuenta de los interesados en la segregación según orden de Vd. de 4 del mes último, habrán comprendido en él el terreno que menor les haya parecido, y hasta el punto donde habrán considerado más ventajoso a sus intereses.»
Tenim un barri que es vol segregar, però que no sacaba de saber on comença ni on sacaba. Tenim un llistat de veïns del 1864, en el qual no hi ha cap dels cognoms valencians que sovintegen en els padrons de trenta anys més tard. Formen aquest llistat els natius del Poblenou, els primers colons. Badia, Matons, Suñol, Rovira, Castelló, Sánchez, Montal: veïns de la Carretera de Mataró. Ribas, Pujol, Nualart, Caballé, Vidal, Vilagrasa, Surroca: veïns del carrer de Sant Pere. A la carretera de Mataró hi vivien 281 persones, al carrer de Sant Pere, 243, moltes més que no pas al carrer Major (ara carrer Taulat), que havia sorgit paral·lel a la via del tren, on hi havia registrades 139 persones. A la Rambla (calle Triunfo) només hi ha 32 veïns. Quan aquest document es va signar, cap dels carrers del barri de la Plata Wad Ras, Enna, Luchana, Llacuna i Granada no existien. ¿Què devien pensar aquella gent del barri del Taulat, quan devien veure arribar aquella riuada de gent de Castelló?
Laltre document té relació amb una finca que hi havia al carrer Luchana, molt a prop don es van instal·lar els meus avis i on vaig viure jo de petit. Molts propietaris de terrenys del Poblenou no vivien al barri. Hi tenien camps o fàbriques, que feien funcionar per lloctinents i directors, mentre ells vivien a lEixample o a Sarrià. És el cas de les germanes Aurelia, María de la Concepción i Joaquina de Paz y de Canals, propietàries del terreny que hi havia al darrere de casa. Vivien al carrer de Sarrià, 47, 4t 2a. Entre el 1878 que van fer els papers de lherència de la mare, i el 1888, que en van tornar a fer, les alineacions del plànol havien canviat. Entre el carrer Luchana i Llacuna shavien construït diferents edificis. El carrer Luchana encara no existia com a tal, però ja es podia calcular la «prolongación de su eje». I aquesta prolongació afectava la propietat de les senyores de Paz y de Canals. En el plànol hi ha dibuixats un huerto, algibe, norias, acequia de la llacuna, camino de servidumbre. A sobre, en vermell, les línies i quadrícules de lEixample. Entre el plànol de 1878 i el de 1888 ha desaparegut la «casa huerto», i han sorgit espais de «terreno viable» i de «terreno edificable»: carrers i solars.
Les germanes de Paz y de Canals van acompanyar lescriptura de «rectificación de división de bienes» de lherència de la seva mare amb un plànol i una certificació de lAjuntament.
«Para la debida y necesaria claridad se acompaña también adjunto el plano geométrico de fecha tres de agosto de mil ochocientos setenta y ocho, en el que, con sujeciones a estacas de replanteo de calles, algunos encajes de ejes de las mismas y señales valladas de una pared, hecho todo por topógrafos del Gobierno Civil con relación al plano del Ensanche y también por el arquitecto municipal o sus dependientes, se señalaron las calles que afectaban al terreno y como en primero de mayo de mil ochocientos ochenta y ocho fue necesario alterar las bases de la división, por lo cual como base fue previo formular un nuevo plano tomando las alineaciones de las calles de las edificaciones ya en parte allí existentes.»
Quina imatge tan potent: els carrers de lEixample marcats a terra amb estaques, senyals vallades i trossos de paret, enmig duna antiga finca rural, regada per les sèquies i canalitzacions de la llacuna. Tot al voltant, les cases que shavien començat a construir quan encara no shavien dibuixat els carrers.