Muriel Villanueva (València, 1976) És escriptora i professora descriptura, llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i diplomada en Educació Musical. Ha publicat una trentena de llibres per a totes les edats i ara comença a programar les seves primeres obres de teatre. En narrativa per a adults destaquen La gatera, El parèntesi esquerre, Nines, Motril 86 i El ball de les estornelles. Ha estat traduïda a diverses llengües i ha rebut guardons com lAntoni Vidal Ferrando, el Just M. Casero, el Carlemany, el de la Crítica dels Escriptors Valencians, lAtrapallibres o el Llibreter.
«Tho dic a tu perquè no tinc ningú. Ara ja ho saps, que canto per no parlar perquè no tinc ningú. Tinc un estadi desbordat, a petar dun públic que salta i que aixeca els punys quan canto, però és com un mar dels de bandera vermella, que es remou i sentortolliga i fa veure que respon als trons i fa veure que els putos llamps lelectrocuten, però que no escolta a ningú.»
«Tho dic a tu perquè no tinc ningú. Balle per no parlar perquè no tinc ningú. Em faig meu lescenari i deixe que em parlen els cossos, els cossos dels altres, i faig com que parle amb ells, sí, i els abrace, els alce, els imite i ens dobleguem els uns dins dels altres, ballem simetries i paral·lelismes, les xiques fan exquisideses, els xics ens tornem rajoles, i entre tots construïm miratges i el públic ens felicita...»
LAri i lAran lluiten constantment contra una sensació de mancança, com si els faltés alguna part dells mateixos. Ella, lAri, compon cançons sobre els seus sentiments i inquietuds: soledat, incomprensió, absència, boira. Tot i que només té dinou anys, està triomfant arreu amb els seus raps estripats i punyents. Ell, lAran, és ballarí i dalt de lescenari és la mescla perfecta de força i delicadesa: el seu cos busca connectar-se amb el món, amb algú. Tot i que només té dinou anys, les millors companyies de dansa el volen contractar.
Amb un estil alhora líric i directe, Muriel Villanueva ha trenat la història de dos joves que es busquen, que es qüestionen la seva identitat, la seva realitat sexual i els seus orígens, i que senten el mateix buit. Però cap dels dos no sap que laltre existeix.
Villanueva ha guanyat els premis Just M. Casero, Carlemany, Antoni Vidal Ferrando i Llibreter, entre altres.
Semiidèntics
Narratives
125
© 2021 Muriel Villanueva
© Ebru Sidar / Arcangel Images,
per la imatge de portada
© 9 Grup Editorial, per ledició
Angle Editorial
c. Mallorca, 314, 1r 2a B / 08037 Barcelona
T. 93 363 08 23
www.angleeditorial.com
angle@angleeditorial.com
Disseny de col·lecció: J. Mauricio Restrepo
Primera edició: gener de 2021
Producció de lePub: booqlab
No és permesa la reproducció total o parcial daquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
Semiidèntics
Muriel Villanueva
A les meves tres mares, per ordre daparició, i al meu germà
La sesquizigosi és una tercera possibilitat de formació de bessons originada per la fecundació simultània dun òvul per part de dos espermatozous. Se la considera un contínuum entre la monozigosi i la dizigosi i sha acordat anomenar aquesta mena de bessons «semiidèntics». Els dos únics casos descrits fins a lactualitat daten de 2017 i 2019.
Ari
Canto per no parlar. Per no escopir.
Un bloguer gilipollas que no aixecava un pam de terra va escriure una vegada que quan canto escupo, que el meu rap no és música, que només soc una cria mimada fotent criaturades, com si em conegués de res, com si sabés una merda de la meva vida. No. Jo sé què i per què canto i ho faig així perquè em surt dels ovaris. I el que passa és que alguns tios no suporten que una tia amb poques tetes i amb un micro ompli un estadi i posi la penya a saltar com boja.
Jo no escupo, joder, jo agafo les paraules i les cuso en frases que formen com imatges i sé que foten mal però només vull que obliguin a pensar, a pensar de debò, sense xarxa, a cor obert. I si pensar fot mal no és cosa meva. Que shi posin fulles. Dafaitar. O ja sho faran.
Tho dic a tu perquè no tinc ningú.
Ara ja ho saps, que canto per no parlar perquè no tinc ningú.
Tinc un estadi desbordat, a petar dun públic que salta i que aixeca els punys quan canto, però és com un mar dels de bandera vermella, que es remou i sentortolliga i fa veure que respon als trons i fa veure que els putos llamps lelectrocuten, però que no escolta a ningú.
Tho dic a tu, mirall, perquè jo sé que ets viu. Tu ets meu i jo soc teva, però ets líquid i hi ha algú a dintre teu, algú altre que no soc jo. I entre laltre i jo no hi ha cap mena de boira.
Enganxo el nas a tu, fins a embrutar-te i tot. Llavors em miro als ulls. Em miro cada porus i cada puto error de lepidermis, sento la pell tibant i les pestanyes em tremolen. I si em concentro molt puc quasi creure que el que hi ha a laltra banda són carn i ossos, que hi ha algú viu, idèntic a mi, però no del tot. Algú que mescolta, que em veu, que em diu que em mira i que és aquí. Algú a qui puc tocar.
No puc parpellejar. Si parpellejo tot sen va a prendre pel sac, tot això sem desintegra a les retines, fot un pet, desapareix. I em quedo sola, aquí, com sempre, un altre cop.
Aran
Balle per no parlar. Perquè, si no balle, em tombe a terra a mirar el sostre i el cap comença a fer-me voltes i llavors em pose a desvariejar.
Una crítica de dansa parisenca escrigué fa un parell de mesos que la meua dansa és única perquè combine la força dels ballarins amb la delicadesa de les ballarines. Reduccionista i conservadora, tot i les ínfules. Escrigué això sense saber el que només saben els meus amics més íntims, perquè per a la majoria soc un xic, perquè en aquest món només es pot ser o xic o xica, i jo no tinc ganes de discutir.
I a mi ballar mencanta, clar que sí, però només ho faig per no parlar. Ben mirat, la dansa és la meua manera de parlar, perquè jo parle amb el cos, així, botant i girant i alçant el braç que tinc sencer i el braç que tinc a mitges.
Tho dic a tu perquè no tinc ningú.
Balle per no parlar perquè no tinc ningú.
Em faig meu lescenari i deixe que em parlen els cossos, els cossos dels altres, i faig com que parle amb ells, sí, i els abrace, els alce, els imite i ens dobleguem els uns dins dels altres, ballem simetries i paral·lelismes, les xiques fan exquisideses, els xics ens tornem rajoles, i entre tots construïm miratges i el públic ens felicita però jo seguisc ficat en la meua quarantena infinita, en el meu silenci, que busca a la deriva altres silencis.
Tho dic a tu, espill, perquè et sent meu i em sent teu, perquè eres líquid. Però hi ha algú dins teu, algú altre que no soc jo.
Apegue el nas a tu, quasi a tocar. Em mire als ulls. Em mire cada porus i cada error de lepidermis, sent la pell estirada i les pestanyes em tremolen. I si em concentre molt madone que el que hi ha a laltra banda són carn i ossos, que hi ha algú viu que viu en tu, idèntic a mi, però no del tot. Algú que mescolta, que em veu, que em diu: «Et mire. Estic ací».
Si et travesse amb la mà, el toque.
«Estic ací, jo també, ací per a tu», li responc.
Miquel
No hi hauria anat mai, a veure un espectacle de dansa pura mariconada si no mhi hagués convidat la Rut. (Li calculo poc més de cinquanta anys, així que men treu uns dotze o tretze, però està boníssima i em cau bé. De tota manera tothom sap que la Rut és bollera, encara que ella vagi dient que passa de les etiquetes i que només és una ànima lliure, així que amb ella no sucaré.)
Ha estat a la sala de reunions, mentre esperàvem els equips respectius, un a cada punta de la taula, jo ja assegut, ella encara dreta barallant-se amb el projector. Miquel, què fas aquest vespre, tinc dues entrades per veure la Jove Companyia de Dansa de València i mha fallat lacompanyant. Sensacional. Una excusa com qualsevol altra, però he dit que okey sense rumiar-mho un segon. Abans daixò no havíem parlat mai gaire, més enllà de lascensor i dels sopars dempresa, perquè els nostres departaments fan tasques poc interdependents (bé, o són interdependents o no ho són, no es pot ser poc interdependents; això és: els nostres departaments fan tasques radicalment aïllades, probablement per això podem anar junts al teatre o al que sigui, dos caps de departaments interdependents no podrien anar mai de farra junts). Jo tenia claríssim que això davui acabaria en farra. Si no, per què hauria de xupar-me jo un xou de floretes i marietes de més de dues hores, eh?
Ens hem trobat a la porta del teatre. Ella ha baixat del taxi i jo, que soc un gentleman, mhi he acostat amb el paraigua. Dos petons a les galtes. La Rut feia olor de perfum car. Gràcies, Miquel. Hem entrat del bracet per la porta daurada, deixant la pluja de les soles de les sabates a la catifa vermella, com un matrimoni de llarg recorregut (però daquells que encara follen (i follen bé)).
La sala, de les poques de Barcelona que no coneixia, no era immensa però tenia estil: seients de vellut amb braços de fusta tallada, llums daranya amb diamantets. Estava a parir. Teníem dues butaques estupendes, en una llotja de la primera planta, amb visió lateral, però molt a prop de lescenari. La Rut estava impressionant (sensacional), vestit negre amb lesquena descoberta, sabates de taló, cabellera castanya deixada anar, ben allisada, brillant. Jo intentava semblar a laltura amb un trajo beix i una camisa gris perla, sense corbata. Abans de sortir de casa, mhavia repassat la barba i els cabells amb la màquina, al dos, com sempre. (Quan ella no mirava, em treia la suor de la calba amb un mocador que portava a la butxaca interior i corria a amagar-lo de nou.)
Sha obert el teló i tothom ha callat. Llavors ha començat a sonar una música pretesament original, una bajanada electrònica, i un sol llum zenital ha il·luminat el centre de lescenari. En aquell moment ha aparegut ell, sota la llum, vestit dun blanc arrapat. De primeres no me nhe adonat. El seu moviment era hipnòtic, i només en veia el conjunt. Al cap de poc, però, quan ja nhavien sortit un parell més i tot lescenari shavia il·luminat, he pillat que no tenia lavantbraç esquerre. El primer que mhe preguntat és per què no se nhavia posat un dortopèdic si havia de sortir a lluir-se davant de tanta gent. Entre aquesta pregunta i la següent, mha passat pel cap el meu germà Pol, no el seu nom ni el seu record ni el dolor per tot, sinó la imatge de la seva boca deformada. I el segon que mhe preguntat ha estat quina edat devia tenir el ballarí aquest, i si no tindria aproximadament ledat del fill que vaig perdre; el fill que vaig perdre i que no tenia avantbraç esquerre. (He hagut de treure el mocador i assecar-me la calba, la cara i el coll.) Després mha passat pel cap la possibilitat boja que la meva pobra ex, tan ordinària ella, mhagués mentit, aquella nit de Nadal fa tant i tant de temps. I a poc a poc, com un obsés, amb el mocador a la mà, he anat maleint cada pirueta, cada salt, cadascun dels altres vuit joves de la companyia, cada braç que passava per davant del seu rostre i tot allò que mimpedís de comprovar si shi assemblava (si sassemblava mínimament a ella, a la noia que espio però que no em coneix).
No he maleït el teló. Quan sha tancat, jo ja ho havia entès tot i mhavia desmaiat.
Blanca
El telèfon sonà prompte, molt prompte, quan les faroles encara estan enceses però al cel ja claregen els primers taronges del matí. Jo ja estava alçada feia estona, el café a la mà, i a més feia setmanes que sabia que la telefonada podia estar al caure, però així i tot, quan vaig entendre qui era, vaig dubtar si no estaria encara somniant. Em vaig tornar pedra, una estàtua entre Rut, que encara dormia, i el vidre gelat del balcó del dormitori, darrere del qual els plataners i els taxis de la Gran Via es tornaren glaç i es quedaren immòbils.
Em sents? La veu profunda de Francesc pareixia vindre duna dimensió paral·lela. Suposo que estàs en estat de xoc, oi?
No meixien les paraules, però vaig agafar aire i vaig intentar paréixer una persona en ple ús de les seues facultat.
Sí, sí, perdona.
Estigues tranquil·la. Ell està bé. Però agrairà tenir companyia a lhospital el més aviat possible.
Clar, clar.
Els ulls, empantanats, se me nanaren cap al calaixet en què havia guardat el tirallet inútil amb què feia tant que provava destimular-me els pits. Feia setmanes que havia deixat el tractament farmacològic, i tampoc no hi havia cap garantia dèxit, però havia volgut provar-ho. El braç de Rut penjava nu davant de la tauleta, a mode de forrellat.
Podries anar-hi avui mateix? vaig sentir a laltra banda de la línia. Jo vindria a rebret allà al vestíbul de lentrada principal.
Sí, sí. A... ara? Puc vindre de seguida, si et sembla bé. Vaig deixar la tassa sobre el xifonier; res de café durant un temps.
Ideal, Blanca. The trucat així que la mare biològica ha rebut lalta. Em sap greu, perquè la renúncia porta signada ja tres dies, des del mateix dia del naixement, i semblava convençuda però va ser un part difícil i... Bé, que finalment he vist que no es retractaria. I no volíem... i tampoc volíem que tu...
Ho entenc, Francesc, ho entenc.
No soc una boja que shauria plantat allà a fer el xou, eh?, vaig pensar, però no vaig dir-li-ho, perquè després de tantes entrevistes allò ell ja ho sabia. I vaig pensar: Sou molt espavilats, els funcionaris, i no heu caigut que aquests tres dies mhaurien anat de perles per a accelerar la inducció de la lactància. De tota manera, era cert que haurien estat els tres pitjors dies de la meua vida, o almenys els més insuportables, i allò sí que ho havien encertat.
El meu següent pensament fou: El meu fill porta tres dies sol, ha passat a soles els seus tres primers dies de vida, sense els meus braços, que fa tant que lesperen, perquè la senyora que el va parir necessitava anar-sen a casa amb els punts del cony ben secs. Maleïda filla de... Vaig respirar. Jo no solia emprar aquell vocabulari, sempre havia estat un model de llengua per als alumnes i... Vaig fregar-me el front ben fort. A fora, el dia anava guanyant claror. Dalguna cosa havien de servir-me tots els consells que mhavien brindat els cursos de preparació a ladopció, advertiments sobre «la gestió de les emocions en els moments difícils». Aquella dona havia donat la vida al meu fill i amb allò era suficient. Mho vaig repetir tres vegades abans de dir-me el següent. Sí. Ara jo rebria un gran regal i hauria de lloar-la, compadir-la i respectar la seua decisió. Et lloe, et compadisc i respecte la teua decisió. Amén.