El nen té...
Sí?
Una petita malformació.
Vaig intentar tornar a la conversa. Això ja mho esperava.
Entenc.
Al braç.
Dacord.
Li falta lavantbraç esquerre.
Dacord.
I... es veu que té uns genitals ambigus. Encara que els metges, de moment, han escollit parlar-ne en masculí.
Hm.
Et sembla... bé?
Quina pregunta.
No cal que em parega bé, Francesc. És així. És el meu fill i és així.
Tranquil·la, Blanca. Sé que vas marcar la casella dacceptació de..., perquè això accelera el procés als que, com tu... Vull dir que ja en tens trenta-cinc i sempre costa més, ja saps. En fi, que si no ho veus clar estàs en el teu dret de...
Vaig esbufegar sense fer soroll, per no faltar-li al respecte, però sí que el vaig tallar.
Escolta, ja vaig passar per tot això durant les entrevistes.
Pensa que ets mare soltera. No passa res si no ets la superdona que...
Ho tinc clar.
Així doncs, endavant? Ens veiem allà daquí un parell dhores?
Un parell de segles, mhavia paregut sentir. Sem faria etern.
Sí, gràcies vaig dir.
Portaré la paperassa. I ja te nexplicaré els detalls.
I...
Sí?
Té nom?
No. Això et toca a tu.
Vaig endevinar-li un somriure a laltra banda.
En penjar, em vaig girar cap a Rut. Shavia despertat i em mirava amb cara de ja ho sé tot, no cal que mexpliquis res. El seu perfecte cos nu, aquell perfum hipnotitzant, la cabellera llisa i infinita envaïen lhabitació, però jo quasi bé no podia sentir-ho.
Avui mateix? em preguntà.
Vaig fer que sí amb el cap, sense poder fer eixir la veu, perquè sabia que era un sí que era un no per a nosaltres.
Isqué del llit, sacostà a mi i mabraçà fort. Només el setí roig de la meua bata separava els nostres mugrons. Els cors ens bategaven tan fort que ja no se sentien entre ells. Volia dir-li: Encara estàs a temps de repensar-tho i de participar en la criança i estic disposada a compartir amb tu aquesta maternitat i bla, bla, bla, però feia mesos que mhavia jurat a mi mateixa no insistir-hi més.
Crec que me naniré a València vaig anunciar, sense que la idea mhaguera ni tan sols passat pel cap abans.
Què vols dir? No vindran els teus pares a coneixel?
Vull dir a viure, Rut. Igual una permuta o... De vegades fan concursos de trasllats i... El xiquet necessita una família i jo sola...
I nosaltres?
Seguíem abraçades i jo mirava el llit desfet per damunt del seu muscle llisíssim. Vaig separar el meu cos del seu. Aquella havia sigut la nostra última abraçada però jo encara no ho sabia.
Ai, no sé vaig dir. Estic feta un embolic. Si no vols viure ací i no vols...
Ara no és moment de pensar en això, Blanqueta. Em va agafar pel mentó per a fer que la mirara. Avui és el teu dia. El vostre dia. Viu-lo i en parlem més endavant. Puc esperar-vos aquí o prefereixes que no hi sigui quan arribeu?
No ho sé. Després tescric i et dic.
Però vaig recollint les meves coses o...?
Vaig sacsejar el cap per a desfer-me dels seus dits.
Que no ho sé, et dic. Si vols anar buscant un altre lloguer, tu mateixa. Ai, jo què sé.
Vaig obrir el calaix. Vaig agafar el tirallet i, per dins meu, vaig dir-li: Hui és el gran dia i tu i jo tenim faena. Inútil, espavila.
Vaig a dutxar-me vaig dir. Sola, per favor vaig aclarir en intuir que Rut em seguiria.
Manuela
Estic sagnant, estic sagnant, estic sagnant.
Encara no he trobat la manera de dir-li que mha deixat prenyada i que ja estic de vuit setmanes, i ja estic sagnant. No el puc perdre. Ara no. Aquest no.
Aquest fill és del Miquel i ara sí que no el vull perdre.
Això és un càstig del cosmos per haver-me tret aquell altre als setze anys, per no haver volgut tenir la criatura daquell bavós de cambrer que em va arrambar al pinball del bar quan ja no quedava ningú i sense demanar permís.
I ara estic sagnant.
No podia ser, no podia ser, si és que no podia ser.
Com havia de ser possible que lexecutiu més jove i amb més futur de lempresa senamorés de lescanyolida de cabells aixafats que als vespres els treu la merda dels despatxos i passa les escombretes als vàters en què caguen, eh? Com havia de ser?
La sang és un missatge del cosmos perquè baixi de la nòria i posi els peus a terra.
Taxi!
A urgències. A lhospital més pròxim.
Ni una compresa, mhe posat. Mhe espantat tant amb la idea de perdre el Miquel que ni mhe canviat les calces i vinc aquí amb les taques de sang resseca enganxades, amb els pèls del cony ajuntats per la sang solidificada.
De tota manera, si lembaràs falla i no li explico res, doncs no sabrà mai res i tampoc no passa res, oi?
Pago el taxi amb un grapat de monedes. Magafo la panxa per baixar del cotxe, com si en tingués, com si servís de res. Macosto a les portes de vidre, i en veurem sobren soles, com si jo fos algú.
El noi del mostrador em mira amb cara de peix bullit, del pal que aquí en venen moltes a fer-se ecos de gratis amb lexcusa de les pèrdues. Si vols mabaixo els pantalons aquí mateix, imbècil.
No em fan esperar gaire. No em creuen, de moment, però tenen un protocol, això sí, i no se la juguen amb les prenyades. Cadira de rodes i tot, com un papa de Roma.
Per sort deixen que em tregui les calces a soles, en un lavabo maco i net, i em donen una esponja màgica que la mulles i treu sabó tota sola. Intento netejar-me bé però sobretot no deixar això fet un Cristo, perquè la companya que ho netegi no té cap obligació daguantar segons què, no fotem. Repasso la pica amb lesponja, i amb paper de vàter eixugo del terra les gotes daigua bruta. En incorporar-me em veig el careto al mirall i foto pena. Mhe engreixat un altre cop i estic pàl·lida com sempre, no hi ha manera. Quins cabells de merda. Em faig una cua amb la goma que porto al canell però ni així.
Embolicada en un llençol de cintura en avall, surto del lavabo i em fan seure i obrir de cames. Tranquil·la, Manuela, respira, serà un momentet. La polla aquesta de plàstic congelada que em fiquen a dins per mirar què passa porta condó, quins collons. A mi no em ve daquí, doctora, però faci, faci. Ella i un tio de pràctiques, crec, es miren la pantalla, es parlen fluix entre ells, després em somriuen amb la típica puta condescendència. Està tot bé, Manuela, estigues tranquil·la. De vegades les pèrdues a linici de lembaràs ens espanten però has tingut sort, està tot bé.
Diu això i després em pregunta que si estic preparada per a una notícia bomba i que respiri, que hi ha qui se nalegra i hi ha qui sespanta, però que a ella li sembla una gran alegria. Somriu, mira laltre, que també somriu. A veure si sestà de rotllos i ho deixa anar ja, coi, tanta intriga, tanta intriga. Aleshores em mira amb cara de fada padrina i somriu massa i diu coses com placenta única i sacs amniòtics i bessonada i bessons idèntics.
Bessonada. Ha dit bessonada? Ho ha dit. Com collons mho faig per mantenir una bessonada? Em venen basques, el cor em puja a la gola, provo de respirar, tanco els ulls, em tremola un genoll.
No estic sola, no estic sola, no estic sola, aquest cop no.
Diu això i després em pregunta que si estic preparada per a una notícia bomba i que respiri, que hi ha qui se nalegra i hi ha qui sespanta, però que a ella li sembla una gran alegria. Somriu, mira laltre, que també somriu. A veure si sestà de rotllos i ho deixa anar ja, coi, tanta intriga, tanta intriga. Aleshores em mira amb cara de fada padrina i somriu massa i diu coses com placenta única i sacs amniòtics i bessonada i bessons idèntics.
Bessonada. Ha dit bessonada? Ho ha dit. Com collons mho faig per mantenir una bessonada? Em venen basques, el cor em puja a la gola, provo de respirar, tanco els ulls, em tremola un genoll.
No estic sola, no estic sola, no estic sola, aquest cop no.
Penso en el Miquel, en els pares tan macos que diu que té i que diu que mels vol presentar, penso en ells i en si no el desheretaran per voler ser pare als vint-i-dos amb una pobra noia de vint-i-un que no té ni per a pipes i en com els caurà la bava quan pensin en una bessonada i evito pensar en el meu pare, que semblava mut, i evito recordar una mare de qui en realitat no recordo res més que els colzes enganxats a la barra de qualsevol bar.
Penso en el Miquel i penso en bessonada i tanco els ulls i somric i deixo caure el cap sobre la butaca, encara oberta de cames.
Ari
Una altra nit dhotel. Una altra habitació de cinc estrelles, avui amb vistes a un riu que sembla una autopista, probablement ple de cadàvers de rates, que em passa pel davant i no satura ni a saludar. Un altre botó dascensor dús exclusiu, un altre full plastificat que, en arribar a lúltima planta, manuncia: Iras Staff. Aquesta gira pels Estats Units mestà matant. La majoria no mentenen les lletres, però pel que veig a les xarxes hi ha pirats que shan posat en sèrio a traduir-me per saber què dic i tot. La resta només fan bots. Per què salten i fan veure que els agrado? Mendevinen? Em veuen rere la boira?
Abraçam.
Tho dic a tu perquè no tinc ningú.
El llit sempre és calent, no el tinc mai buit, això més fàcil, però i què? Aquesta nit hi tinc una preciosa chicana tota tendresa i un barbut pèl-roig deliciós, i sí, ha estat molt, molt bèstia. Després shan adormit abraçadets i me nhe anat, amb tu, al supersofà de la sala.
Tho dic a tu, coixí, perquè et sento meu i em sento teva. Ja ho saps, que abraçar-me a tu és lúnica manera daclucar lull i descansar una mica.
Abraçam fort, més fort, parlam a cau dorella.
Pobra Manuela. Només té dues dèries: que li digui mama i que li deixi rentar el coixí que porto a tot arreu des que em va deixar caure com una burilla a la llar dinfants. Li he dit molts nos en aquests dinou anys, però aquests dos són els més ferms. No em rentarà el coixí. I més igual, que em parís. Ella no sap fer de mama, ni que ho provi. La meva mare és un peix.
Què merdes faig pensant en ella en aquest sofà enorme, en una habitació que sembla una mansió, en un hotel que fa pampallugues en una ciutat flegmàtica?
Hauria de fer-ne una cançó, della, però em vaig jurar no hi sortiria mai, als meus temes.
Tu tampoc hi sortiràs, em sap greu. Em fa vergonya, coixí meu, oi que ho entens?
Potser podria parlar de les mares solteres que van dautosuficients, que engeguen els pares i els roben els drets a punta de pistola, que això sí que és un tros de tema, i no cal dir noms.
Ara penjaria un selfie abraçada a tu, somrient tots dos, que vegi tothom que bé que estem així, tan enganxats. En menys de quatre hores tindria cinquanta mil likes i mil comentaris dient que en pilotes estic molt bona. Però no et vull compartir. A tu no. Tu i jo som el que som.
Abraçam fort, més fort, parlam a cau dorella, i cantam amb la meva veu: Preservo molt la meva soledat, com un gran bé lacaricio i tempto. Ningú no sap el que a ella li dec. Ningú no sap el que a ella li dec.
Aran
Un home del públic sha desmaiat en plena actuació. Ha caigut de la butaca, en una llotja del primer pis, i el soroll ha sigut espectacular. El seu cap contra el terra ha sonat a coco partit en dos. Hi ha hagut tal rebombori que hem perdut el compàs, hem hagut deixir de lescenari i rebobinar un tros de lobra, com si en comptes de ballarins fórem personatges dins una pantalla. Quan lhome ja havia eixit de la sala i el púbic shavia anat calmant, la directora ens ha demanat: «Reprengueu des del silenci llarg dabans dels frappés». Però no sabíem don treure la concentració. Almenys jo.
Quan he tornar a eixir a lescenari, els ulls de tots els espectadors havien desaparegut. Només hi restaven dos forats negres, a les seues conques oculars. Ja no ens miraven. Almenys no a mi.
Tota latenció del públic estava posada en leco de lespetec que el cos de lhome havia fet contra el parquet de la llotja en caure redó. Almenys la meua.
He ballat per ballar, he ballat per a ningú, amb ningú, sabent-me sol a lescenari, sabent la platea buida, buida i fosca com una immensa conca ocular sense ull.
Mentre ballava, només veia els ulls embogits de lhome de beix mirant des de la llotja just abans de desmaiar-se. Mirant-me a mi.
Rut
Em pensava que el Miquel era un cretí i justament per això lhe convidat a veure lAran però no li he dit anem a veure lAran esclar només li he dit què fas aquest vespre jo provava de fer anar el projector i ell em mirava des de laltra punta de la taula de la sala de reunions encara no hi havia ningú més li he dit tinc dues entrades per veure la Jove Companyia de Dansa de València i mha fallat lacompanyant era mentida a mi no em falla mai ningú però mha dit la psiquiatra que cal tractar aquesta supèrbia que provi dacostar-me a gent que em repugna i que provi de mirar-los de ben a prop i de respondrem a mi mateixa a la pregunta per què em repugna tant aquesta persona?
El Miquel és calb i sua molt a més és un home i un homòfob però no em repugna només per tot això sinó per com tracta lequip del seu departament malgrat això quan lhe vist allà estirat a terra desmaiat amb les mirades de totes les llotges posades en ell he pensat que va de xulo però que no és ningú el pobre a sobre fa pocs mesos que sha separat de la seva dona de tota la vida i sel veu fotut no és ningú i quan he vist que els ballarins es perdien i que la gent de platea començava a aixecar el cap fins i tot mhan vingut ganes de riure del patetisme de tot plegat mha sabut molt de greu per lAran això sí.
La qüestió és que hem hagut de sortir al hall del teatre i assumir que si lactuació seguia ens la perdríem no em podia creure que jo que soc una ànima lliure hagués convidat aquell sac de carn que ara estava estirat al banc de lentrada amb les potes enlaire i mhagués de perdre una actuació tan importantíssima per a lAran era la primera vegada que actuava a la ciutat en què va néixer i jo havia vingut per fer-li una sorpresa i no havia tingut temps ni de saludar-lo i ara hauria de marxar en un taxi amb un idiota o en una ambulància ves a saber.
Lacomodadora de la sala feia servir un programa de mà per ventar el Miquel i jo mhe rendit al seu costat ell no tornava en si estava blanc com una paret.
A poc a poc el meu col·lega ha començat a balbucejar paraules inintel·ligibles me nhe adonat de seguida que repetia alguna cosa la mateixa frase un cop i un altre sense parar al cap dun minut o dos la seva parla sha anat fent entenedora o potser jo he aguditzat lorella el que deia era el noi sense braç el noi sense braç es referia a lAran esclar.