A en Solomon, que, per gran
que sigui, sempre serà el meu petit.
1
UN SOBRE QUE NO VA ARRIBAR AL SEU DESTÍ
EM DIC ISOLDA. Isolda Roca.
Ja ho veieu: el meu cognom és força corrent. En canvi, el meu nom és extravagant. I jo, segons diuen les companyes descola, encara ho soc més. Em troben molt estranya. Perquè abans vivia a lEixample i fa només un any que visc a la Barceloneta; jo trobo que el canvi no es nota gaire: els carrers del meu nou barri també són tots paral·lels i perpendiculars, amb lavantatge afegit que tinc el mar molt a la vora. Perquè porto els cabells tallats molt curts i a elles els encanta dur-los llargs. Perquè em flipa llegir i a elles no tant. I perquè de gran vull ser enginyera aeronàutica. O sigui, vull dedicar-me a dissenyar avions i altres aparells que puguin volar.
Això de ser enginyera aeronàutica ho vaig decidir quan tenia vuit anys perquè vaig anar de viatge a París amb avió i el comandant em va deixar visitar la cabina. Em vaig quedar de pasta de moniato quan em va explicar per què servia cada botó, cada esfera, cada llumeta... Era sensacional pilotar aquell avió, però encara més haver-lo ideat. Vaig dir que, de gran, mhi dedicaria. El meu germà, que encara no era el cretí en què sha acabat convertint, però que ja era un tocanassos de primera, es va riure de mi. I jo vaig passar-ne molt, que és el que acostumo a fer.
El meu germà Parsifal, lúnic que tinc, per sort!, tampoc té un nom gens comú. Aquesta mania dels noms estrafolaris ve dels temps en què la mare es moria per anar amb el pare al Liceu a sentir òpera. Daquí els va venir la idea de dir-nos Isolda i Parsifal. Ara, la mare no té temps ni calés per anar al Liceu i, si pogués anar-hi, sadormiria a la butaca perquè sempre va curta de son: es lleva molt dhora per anar a netejar, primer oficines i després cases particulars. Al migdia torna per dinar i, amb la col·laboració de làvia, mira de posar-li les piles al pare i de treure-les al cretí den Parsifal.
En Parsifal es fa dir Sif, però làvia, ni cas!, el crida sempre pel seu nom complet. Jo, en canvi, procuro no parlar-mhi perquè és més fastigós que menjar-se un plat despinacs i, si lhe danomenar dalguna manera, li dic Cretí.
A mi, el Cretí em diu Mitja merda, els amics em diuen Iso i a casa, Isolda, però em penso que, si ara els pares mhaguessin de triar un nom, men posarien un dels de sempre: Maria, Carme, Dolors... Perquè la mare, dençà que el pare va perdre la feina i tot va començar a anar de gairell, no està per gaires complicacions.
Ara ja no viatgem tampoc; ens estem sempre a casa..., a casa de làvia. Ens hi vam haver dinstal·lar a començament daquest curs quan els del banc es van quedar el nostre pis i ens van deixar al carrer. A mi, mencanta viure-hi però el Cretí tot el dia rondina perquè és un pis molt petit. I, la veritat, en això té tota la raó. Però, i què?
I ara els diners que tenim són els de la pensió de làvia i els que guanya la mare fent feines de neteja. O sigui, vivim una vida que és com un mitjó girat del revés: no té res a veure amb la que teníem abans.
Just en el mateix moment en què comparo la vida amb els mitjons, sona el timbre que marca el final de les classes.
És divendres a la tarda i comencem un pont llarguíssim de quatre dies, ja que el dimarts 1 de maig és festiu i lescola ha decidit que dilluns no hi haurà classe. Quina passada!
La mestra ens ha explicat que l1 de maig se celebra el Dia Internacional del Treball, que reivindica els drets de treballadors i treballadores i que té el seu origen en el moviment obrer del segle XIX. Crec que deu ser cosa del passat perquè ara, pel que diu la mare, de drets, en tenen pocs. Ella, per no tenir, no té ni seguretat social: no es pot posar malalta perquè, sinó, no cobra.
Sortim de laula com si cent mil tiranosaures rex ens empaitessin. Segurament els meus companys tenen pressa per començar els dies de vacances, però jo, per córrer a la llibreria del barri.
La llibreria és llarga i estreta i plena de prestatgeries que van de terra al sostre. A lentrada hi ha els llibres nous. I a la part del darrere shi amunteguen els vells, o sigui, els llibres usats. En Santi nés el propietari. Diu que un dia daquests es jubilarà i tancarà la llibreria, perquè la gent compra molt poc, perquè la botiga dona molta feina i perquè lesquena cada dia li fa més mal. Jo creuo els dits perquè no sigui veritat que un dia abaixi la porta metàl·lica per sempre. Per a mi seria un drama perquè és un dels racons del barri que més magrada. Em miro tots els volums i penso que cadascun explica una història que, si la llegeixo, em portarà a viure una altra vida, ben diferent de la meva. I això que la meva em sembla de primera, però trobo divertit poder-ne viure moltes alhora. Per això mho passo pipa llegint.
Els divendres, en sortir de classe, sempre passo una estona per la llibreria per ajudar en Santi. Jo carrego les caixes i lajudo a col·locar els volums al seu lloc així lesquena no li pateix gaire i ell, a canvi, em regala llibres.
Hola, Isolda em diu així que sent la campaneta que té a la porta per avisar-lo quan entra algú.
Hola, Santi. Tens paquets per desar?
No nha arribat cap de nou. Però, mira, al fons, amb els llibres de vell, nhi ha una pila per posar a lúltima lleixa.
Mhi acompanya perquè li fa por que menfili a lescala de mà sense la seva vigilància. «I si caiguessis... », diu si jo protesto.
Ell subjecta lescala i jo pujo i baixo amb uns quants volums cada cop.
Quan acabem, plega lescala i em diu que té una sorpresa per a mi.
Un llibre francès.
Jo no sé francès li dic.
No et caldrà saber-ne. Ja ho veuràs.
I treu dun calaix un llibre apaïsat, de tapes dures. Men tradueix el títol:
Apassionats per laviació. I tu ho ets, oi, dapassionada? Doncs mira, texplica els diferents aparells voladors des del 1709 fins al 1939. Veuràs quins estris més estranys han arribat a anar pel cel... I tot són dibuixos i fotografies, de manera que, encara que no entenguis lidioma, et faràs una idea clara del que shi explica.
A la portada hi ha un dibuix molt curiós: una mena docell, de panxa esfèrica i transparent, on es veuen dues persones assegudes; sota lesfera, unes ales que no tenen res a veure amb les dels avions actuals sinó que semblen les duna au.
Magrada molt.
En Santi somriu.
He, he fa. Mho imaginava. I esperat quan ten trobi un digual però que expliqui la història de laviació fins al segle XXI.
Mmm. Em faig gasosa només de pensar-hi.
El fullejo un moment, tot i que tinc ganes de mirar-mel amb més calma. I, ostres, entre les pàgines sis i set, mhi trobo un sobre. Penso que lhi deu haver ficat en Santi i se nha oblidat.
Ei, Santi! És teu?
Agafa el sobre tan esgrogueït com el llibre.
No fa movent el cap. Sho devien oblidar els antics propietaris.
I mel torna.
Al damunt del sobre hi ha escrit: «Per a la Carmeta».
Potser a dins no hi ha res suggereix el llibreter. Està obert. Per què no ho mires?
Alço la pestanya del darrere i sí que hi ha algun paper a linterior. El trec.
Fotos!
Són dues fotos antigues.
Què faig? demano.
En Santi em recomana que les torni a desar al sobre i que consideri que són una mena dapèndix del llibre.
Vols dir que me les puc quedar?
Oi tant! Què vols fer-ne, si no?
Li dic adeu i men vaig amb el meu tresor sota el braç a buscar un lloc tranquil per mirar-mel amb calma. Tot i que la llibreria és al carrer paral·lel al de casa nostra, no vull anar-hi perquè segur que el Cretí em farà la guitza. Camino, doncs, pel passeig Marítim fins arribar a lalçada de lescola. Just al davant, de cara al mar, hi ha un banc de fusta al costat duna palmera.
Mhi instal·lo, obro el llibre i en trec el sobre amb les fotos.
Per a la Carmeta...
Qui devia ser la Carmeta? La propietària del llibre? Potser sí. Potser va rebre el sobre i, després dobrir-lo, el va ficar a dins del llibre i sen va oblidar. És clar que, si el va rebre, bé lhauria estripat per treuren el contingut...
Giro el sobre i mel miro per darrere. La pestanya és de les que té una mena de pega que sha de llepar perquè senganxi. I no està llepada!
Això vol dir que mai no van tancar el sobre...
Doncs potser a la Carmeta, mai no lhi va arribar dic en veu alta.
I començo a imaginar: tal vegada la propietària de les fotos les volia donar a la Carmeta i les va posar al sobre i després dins del llibre i sen va oblidar.
2
APAREIX EN WATSON
DONCS, pobra la Carmeta, si es va quedar sense aquelles imatges...!
Després de mirar-me ben mirat el llibre i de comprovar que els aparells voladors han patit una gran transformació fins a arribar als del segle XX, decideixo examinar les fotos. Les trec de dins del sobre. Són fetes en blanc i negre sobre un paper que brilla moltíssim i té les vores dentades. De fotos com aquestes, tan antigues, ja només en té la meva àvia. Els meus pares les tenen digitals, fetes amb el mòbil, i totes són de color.
Em poso a mirar-les. Una és duna dona i laltra, de dues nenes.
De sobte, tinc una idea. Em convertiré en detectiu per esbrinar qui és la Carmeta i tornar-li les fotos. Mho poso tot al damunt de la falda per pensar millor com morganitzo i just en aquest moment...
Catacrac!
No he tingut temps de reaccionar. Una mena dembalum a reacció se mha tirat al damunt i mho ha engegat tot pels aires.
Les fotos i el llibre han acabat a terra. I el cap verd que conduïa bojament un monopatí, també.
Ho sento em diu el cap verd, amb el nas ple de sang i uns ulls de pena terribles.
Jo, que lhauria volgut estrangular, quan el veig amb aquesta fila, sento llàstima. I mhi acosto per ajudar-lo a alçar-se.
Thas fet mal?
No... Sí... Una mica i em fa un somriure divertit i càlid a la vegada. Un somriure com aquelles salses que piquen i alhora són dolces.
Li ofereixo un mocador de paper perquè seixugui la sang i men vaig a recollir el llibre i les fotos. Tot està bé: ni un rebrec, ni una taca...
Sospiro, alleugerida. El monopatí a reacció no ha estat suficient per fer malbé el meu tresor.
Vols dir que ens saps gaire, de conduir un monopatí? li dic.
No gens! De fet, soc la persona més negada de la ciutat per anar sobre rodes.
I per què thi enfiles, doncs?!
Per aprendren, és clar diu. I tu en saps?
No. No ho he provat mai però segur que si ho intento, passaràs a ser la segona persona de la ciutat més negada, perquè jo seré la primera.
Li agafa un atac de riure i me lacaba encomanant.
Riure és millor que anar amb monopatí, segur. Quan acabes, sembla que vagis més lleugera per la vida.
Com et dius?
Isolda i abans no pugui fer cap observació del meu nom, laturo. Sí, ja ho sé: un nom força estrany.
Jo diria que molt. És el primer cop que el sento. Doncs jo em dic Joan. El meu és més suat. Magradaria molt dir-me duna manera especial, com tu.
Resulta que tenim la mateixa edat i som del barri. Bé, ell ho és de tota la vida. Però no anem a la mateixa escola.
Com que mho pregunta, li explico què estava fent.
Soc una detectiu, saps? Bé, ja sé que he exagerat una mica perquè, de fet, encara no he començat a ser-ho, però com que ja ho tenia pensat...
De debò? se li obren els ulls com tasses de cafè. Òndia. És la primera vegada que parlo amb una detectiu. I què investigues?
Necessito tornar unes fotos a la seva propietària, que no conec!
Li ensenyo les fotos.
En una shi veu una dona.
Òndia! Quin barret més estrafolari! diu en Joan.
Home, és antic. També ho és labric fins a mitja cama i les sabates de taló amb aquest llacet... Tot molt passat de moda.
Sembla una dona molt elegant.
Sobretot si et fixes en aquesta joia li dic.
I li assenyalo la solapa de labric, on hi ha subjectat un fermall també antic: uns cercles concèntrics dels quals surten unes tiges llargues cap amunt i unes de curtes cap avall.
Or i brillants, oi? li dic.
Almenys això sembla! I també sembla que estigui en un dormitori. Ho dic per aquest armari fosc que té al darrere. Mensenyes laltra fotografia?
Shi veuen dues nenes. Una és petitona i laltra és una mica més gran.
Els vestits també són de lany de la picor diu en Joan.
Jo no mels posaria ni que mamenacessin de prohibir-me la lectura ric jo.
Les dues nenes juguen en una plaça gran, al centre de la qual hi ha dos fanals negres antics, subjectats per una única columna de ferro. La columna sosté també quatre fonts amb quatre piques, cadascuna orientada a un punt cardinal.
Veus? Eren en aquest sobre. I vull esbrinar qui era la Carmeta i com puc fer-les-hi arribar.
I just aleshores madono que, al darrere de cadascuna, hi ha un text escrit amb una lletra punxeguda i difícil de llegir. La tinta és de color blau cel i no sembla feta amb un bolígraf normal, com els que fem servir a lescola.
El meu avi té una lletra molt semblant a aquesta diu en Joan. Potser ho va escriure ell.
El cor em fa un bot i si ja he trobat una pista?!, però, de seguida, toco de peus a terra, perquè recordo que a casa també he vist aquesta mena de lletra.
A casa també hi ha algunes llibretes, per exemple, les receptes de cuina de làvia, amb aquesta cal·ligrafia. Potser és la que abans els ensenyaven a fer a les escoles. Au, va! afegeixo amb impaciència. Llegim-ho!
En Joan desxifra la lletra és ben enrevessada! el que hi ha escrit darrere de la foto de la dona.
«J. El nostre àngel» em mira amb aire sorprès. Tu ho entens?