«J. El nostre àngel» em mira amb aire sorprès. Tu ho entens?
No, no. Però també ho hauré desbrinar i giro la foto de les nenes que juguen, i llegeixo embarbussant-me unes quantes vegades perquè no és fàcil entendre els gargots: «Quan siguis gran, Carmeta, recorda sempre el valor de la llibertat».
Em quedo mirant en Joan, tan desconcertada com ell.
No ens aclareix gran cosa dic.
No, però mira diu ell. I gira la foto de les nenes. Aquesta foto està feta en una plaça del barri.
Què dius ara! Així ja sé per on he de començar: buscant la plaça.
Jo thi portaré diu ell. Sé on és.
Aleshores, pam!, tinc una idea.
No vols pas ser detectiu amb mi? li demano.
Fa una estona se li han obert els ulls com tasses, però ara se li fan tan grossos que semblen plats de sopa.
Uau! És la proposta més còsmica que mhan fet mai. És clar que ho vull.
I torno a tenir una altra idea.
No volies tenir un nom especial?
Fa que sí amb el cap.
Doncs podries dir-te Watson.
Watson? Especial, especial ja ho és, però no entenc don ve.
És el nom dun detectiu famós. El que anava sempre amb en Sherlock Holmes.
Ah, aquest sí que sé qui és. Doncs em sembla un nom guapíssim. Watson, em dic Watson i mofereix la mà.
Fem una encaixada.
Just en aquest moment, sona una tonadeta inconfusible.
Tens mòbil? diu en Watson.
Ui! Si continua obrint tant els ulls li cauran de la cara!
Tinc mòbil, sí. Mestalvio dexplicar-li que forma part dels vells temps, de quan els pares anaven al Liceu i jo tenia un mòbil que podia fer servir per enviar missatges, per navegar per Google, per entrar a les xarxes... Ara ja només el puc fer servir perquè la família em localitzi si trigo massa o per fer una trucada en cas «dextrema necessitat».
És làvia.
Nena, on ets?
Li explico que en un banc, davant de lescola, parlant amb un amic.
Però tu saps quina hora és?
Doncs no. No ho sabia però per la veu de làvia ja hauria dhaver notat que és tardíssim.
Quan penjo, en Watson matrapa per la màniga com si no em volgués deixar anar mai més.
Som amics? diu.
És clar. Bé..., si vols, sí.
Sí que ho vull. I tant!
Sel veu molt content. De fet, sel veu com si shagués enfilat a dalt dun núvol.
He de tocar el dos li dic. Són les vuit.
Les vuit! fa cara de preocupació. El meu avi deu estar enfadadíssim.
I ja torna a semblar un nen a reacció, tot i que ara no va enfilat al monopatí, sinó que el duu sota del braç.
Adeu diu i es posa a córrer.
Ei! li crido. Esperat. Quan i on ens trobem?
Demà a les 10, al davant del Manyo diu sense deixar de córrer.
El Manyo? I què dimonis és això del Manyo, voldria dir-li, però ja ha desaparegut.
Fico les fotos al sobre i el sobre dins del llibre, i men vaig a casa.
Mobre la porta la mare i em clava una bona esbroncada.
Abans de les vuit et vull a casa, ja ho saps.
Li dic que sí, que sí, que mha passat lestona sense adornar-men.
El Cretí encara no hi és. Làvia prepara el sopar. I el pare, com sempre, està mig esfondrat damunt la taula del menjador, lúnic lloc on podem estar tota la família junta, cadascú assegut a la seva cadira.
Au, rentat les mans i para taula diu làvia.
Empenyo la porta corredissa i entro al minúscul espai on hi ha la tassa del vàter i una pica súper petita. I tot i que hi ha ben poca cosa, no és fàcil encabir-shi.
Potser us demaneu on és la dutxa. La dutxa hi és i resulta molt enginyosa: tot lespai ho és. O sigui, a dalt al sostre, hi ha una carxofa per on surt laigua, i el terra està inclinat, i al costat dels baixants del vàter hi ha un desguàs. Una bona idea que va tenir la meva àvia fa molt perquè estava tipa de rentar-se per parts, com deia ella.
Quan surto, ja ha arribat el cretí del meu germà i per variar està ratllant la meva mare.
Sif! Sisplau, estic cansada. En podem parlar demà, que no he danar a treballar?
Ell continua insistint amb la seva matraca i jo el fulmino amb una mirada assassina. Però ni tan sols la capta. Continua burxant la mare.
El pare sha tapat les orelles amb les mans, tot i que no sé si li cal perquè últimament no sembla que senti res.
Parsifal! trona làvia. Fes el favor de callar i no dir més bajanades!
El Cretí tanca la boca i es mou per desaparèixer però abans em clava un cop de colze.
Ets imbècil o què? li dic.
O què!
I es fica al seu racó, que és lespai que queda entre lhabitació de làvia, que ara també és la meva, i la cortina darrere de la qual dormen els pares.
El sento que desplega el llit, un somier articulat que es plega en quatre sota duna lleixa de fòrmica i es dissimula amb una cortineta.
Paro taula. I per posar el plat i els coberts del pare li he denretirar cada cop mans i braços. Ja ho he dit abans: el pare, dençà que es va quedar sense feina, sha quedat també sense piles.
3
I ARA, QUÈ?
EM LLEVO DUNA REVOLADA. No tinc temps per perdre. Si vull resoldre el misteri abans no torni a començar lescola, mhe dafanyar. Vaig al menjador a buscar làvia, perquè mha dexplicar on és el Manyo.
Només hi trobo el Cretí mirant no crec que el llegeixi un còmic.
On és tothom? li demano.
Bon dia. Es diu bon dia.
Ves a fregir espàrrecs, rei, magradaria dir-li, però no ho faig perquè necessito informació.
Bon dia li dic.
Somriu amb satisfacció fingida.
Veus? Contribueixo a educar-te mengega.
Sí, sí, molt... li responc jo sarcàstica. On és la família?
El pare i la mare són al metge.
Al metge? Qui està malalt?
En Sif em mira com si no hi fos tota. Mou el cap i diu:
Però tu on vius, Mitja merda? En aquesta casa o què?
No contesto. Si ho faig ens embolicarem en una discussió i em quedaré sense saber què està passant.
El meu germà sospira i diu:
No thas adonat que el pare està sense forces, últimament?
Sí. És clar, però em creia que era per culpa dhaver-se quedat sense feina...
Tothom sho pensava diu ell, que sembla una mica preocupat. Però la mare i làvia troben que ja fa massa i que hauria dhaver reaccionat, que potser té alguna malaltia...
Se mencongeix el cor.
Malalt, el pare? No mhavia ni passat pel cap. Uf! I si resulta que té alguna malaltia greu? Li demano al meu germà: Tu creus que està molt fotut?
I com vols que ho sàpiga, nena?! Em borda. I a mi, per com ho diu, em fa lefecte que està tan amoïnat com jo. Després duns quants segons sense dir res, afegeix: Avui sha marejat molt i no es podia llevar. Han hagut de cridar una ambulància i se lhan endut a urgències.
A urgències?! Estic esgarrifada. A la gent, la porten a urgències quan està greu, oi?
Sí, és a urgències, però no vol dir que hagi de ser necessàriament una situació molt seriosa.
La mà que moprimia el pit afluixa una mica la pressió. En Sif continua:
Ha estat làvia que ha dit que era millor cridar una ambulància perquè no es veia amb cor de caminar.
Penso en lenrenou que deuen haver fet els de lambulància, i jo no he sentit res! Ell també mho retreu.
I tu, dormint com un tronc! No thas adonat de res diu. I després, afegeix: I no facis aquesta cara de restreta, Mitja merda, que potser aviat tornarà a ser a casa i ja estarà bé.
No sé si només mho diu per tranquil·litzar-me però, en qualsevol cas, decideixo canviar de tema.
I làvia? pregunto.
Se nha anat al mercat.
Em preparo llet amb xocolata i galetes i, mentrestant, li demano si ell sap on és el Manyo.
I això què és?
Ni idea.
I per què vols saber on és una cosa que no saps ni què és?
Aquest és el meu germà: un cretí integral, penso mentre macabo el got de llet.
A més, què et creus que soc el Google Maps o què?
Abans de sortir de casa, li dic que no trigaré a tornar.
Al carrer no sé cap on començar a buscar el Manyo.
Miro el rellotge: són gairebé les deu, només em queden cinc minuts per esbrinar-ho.
Entro a la botiga de records turístics que hi ha a sota de casa. De fet, hi ha establiments com aquest a dojo, per tot el barri. Perquè el barri està pleníssim de turistes. Per això làvia sempre rondina: turistes que es passegen en ramat i fan anar a poc a poc els que tenen pressa per arribar a la feina; turistes que dinen a les dotze i que fan que les taules de molts bars i cases de menjars estiguin parades a mig matí i que sigui impossible que una persona del barri de les que dinen a quarts de tres shi asseguin a prendre un cafè amb llet; turistes que sinstal·len als apartaments i paguen lloguers molt alts i que fan que la gent del barri que no pot pagar tant se nhagi danar a viure a altres barris; turistes que no volen comprar un paquet darròs o dur unes sabates a reparar sinó que volen records o llaunes de cervesa i fan que canviïn les botigues de sempre per daltres de noves, com aquesta: la de records. Làvia sempre remuga tot això, penso mentre hi entro.
Bon dia dic.
Surt un home jove que em torna la salutació. Li faig la pregunta.
El Manyo? repeteix amb molt poca gràcia. És que, pobre, encara li costa molt parlar català: és paquistanès.
Fa que no amb el cap. No ho sap.
No mestranya. Fa poc que és al barri, com jo.
I la xinesa de la botiga de roba que hi ha al davant segur que tampoc no ho sap, perquè encara fa menys que ha obert el negoci.
Parada enmig del carrer, sense saber encara cap on anar, en aquest mateix moment, veig làvia que arriba carregada amb el cistell.
Ostres, àvia, mhauries pogut avisar i thi hauria acompanyat li dic. I li prenc el cistell.
I ara! diu i em fa un petó i una abraçada. Sempre ho fa làvia, això de petonejar-nos i abraçar-nos: Si ja ho saps que magrada molt anar al mercat...
Pujo darrere seu. Ella va més a poc a poc que no jo. Vivim al quart pis i no hi ha ascensor. Lescala és estreta, vella, fosca, amb els graons molt desgastats, sobretot a la part central, que és on més trepitjades han rebut, i les parets estan escrostonades i plenes de taques. Jo lanomeno escala Sarajevo, perquè sembla que hagi passat una guerra.
Mentre pugem, li demano si sap què li passa, al pare.
Es gira, i esbufegant, em diu:
Ninona, no thi amoïnis. Mira, ens esperarem a saber què té. Si no té res, quina bestiesa hauria estat preocupar-se abans dhora. I si té alguna cosa, ens nocuparem quan sapiguem de què es tracta. Dacord?
Faig que sí. Trobo que làvia té raó. I em sento tan lleugera que podria sortir volant.
Quan som a dalt, làvia rebufa.
Necessitaries un ascensor li dic, però en aquesta escala tan estreta no hi cap pas.
No! Res dascensors. Pujar escales és molt sa per al cor.
Però veient-la com li costa respirar, no sé si creure-la.
Deixo el cistell al menjador i li pregunto pel Manyo.
I làvia sap què és i on és.
Una casa de menjars diu. I mexplica com arribar-hi.
Ara són les deu i vint i en Watson mhi esperava a les deu. Uf! Potser ja no lhi trobaré.
El cas és que el Manyo no queda pas gens lluny de casa. Si ho hagués sabut abans...
Des del carrer, a través de la porta dentrada, que és de vidre, veig taules i cadires de fòrmica marró i un taulell al davant dunes lleixes plenes de begudes deu ser el bar i, aleshores, el veig a ell, en Watson, que parla amb un senyor gran. Gran com la meva àvia.
En Watson també em veu. Li diu adeu amb la mà al senyor gran i surt.
Hola Watson li dic. Em sap greu el retard. No sabia pas on era el Manyo.
Hooola! em diu amb un somriure que li ocupa tota la cara. Em pensava que no vindries.
Que no? I això per què?
Mmm. Ja tho explicaré una altra estona. Ara, posem-nos a fer de detectius. Has dut les fotos?
Les trec de la butxaca del darrere dels texans.
Doncs anem a buscar la plaça.
No triguem gens a arribar-hi: és a la vora de la casa de menjars i molt a la vora de casa, però jo no hi havia estat mai. Es nota que el temps que duc al barri mhe mogut sempre pels mateixos carrers i més aviat pels que queden més a la vora del mar.
La plaça està gairebé igual que a les fotos amb les quatre fonts i els fanals i lesglésia. Només hi ha uns fanals moderns afegits. I les botigues canviades. Ara la majoria són bars i botigues de records. Com a tot el barri!
Ens asseiem en un banc. Des dallí puc observar un colom que beu aigua de la font.
Tadones, oi, que és aquesta plaça? em diu en Watson, assenyalant la foto i després fent un gest amb la mà per mostrar-me-la al natural.
Faig que sí amb el cap.
Estic uns quants segons sense dir res perquè rumio. I, finalment, dic en veu alta el que he pensat:
Crec que les nenes devien ser del barri.
Segur que sí, per això les van fotografiar jugant aquí, a la plaça de Sant Miquel.
I el llibre segurament també era del barri perquè el vaig treure de la llibreria.
O sigui que el propietari...
O la propietària aclareixo.
...devien ser del barri també diu en Watson.
Doncs sí dic.
I ara què? demana en Watson.
I em mira amb ulls de dir «tu ets la detectiu principal. Tu dirigeixes la investigació».
I això és el pitjor, que ara mateix no se macut per on continuar.
Miro bé la plaça al natural i em miro la foto altre cop.
I aleshores tinc una idea.