Per mantenir lordre, sorganitzà el cos que sen digué de Voluntaris de la Llibertat: clavegueró on sescorregué tota la ganduleria i el llibertinatge de pertot arreu. Sels posà sota la direcció de comandants de la mateixa fusta, als quals, així que aparegueren les primeres guspires de la guerra, sels revestí damples poders civils i militars que els convertiren en veritables cacics, amos de vides i hisendes de les respectives demarcacions.
Així la vida, sobretot en poblacions de curt veïnat, sanava fent impossible pels que no eren de la seguida, perquè els insults a persones i béns eren a diari, posant-se de fet en vigor la llei de sospitosos pitjor que en temps den Narváez. Lesglésia de Sant Esteve dOlot, convertida en una altra Bastilla, es veié plena dinfeliços que eren tancats darrere les reixes dels altars, com feres dins de gàbies, pel delicte de tenir parents a la muntanya, o pel de no voler o no poder pagar els impostos i derrames que, sense més llei que lalbir i a pretext de la salut pública, simposaven. Lespaiosa nau del temple, en lloc de les salmòdies i dels càntics de la litúrgia cristiana, ressonava amb les notes de lHimne de Riego i del cancan, executades a lorgue per mans acanallades i barroeres; lemblema de la Trinitat, que hi ha dalt de laltar major, servia per als exercicis de tir al blanc; en les beneiteres sabeuraven els cavalls, i en lAltar Major cadellava la gossa del comandant.
Els atemptats contra persones, si eren fets en regla, és a dir, dun liberal contra un clerical, no tenien pas correcció. Sobretot als capellans, els calia anar sempre esparverats. Dels crits de corbs i altres per lestil, no se nescapaven pas mai, i gràcies que no hi hagués cosa pitjor. En ple carrer Major veiérem a un reverend desfer-li la boca dun cop de culata, per pur capritx.
Heus aquí el que principalment encengué la guerra civil. Veritat que les idees eren exaltades i que la fe era viva, però el cert és que els elements més valuosos i àdhuc molts dels mateixos cridaires, no anaren a la muntanya fins que els hi obligaren per força els revolucionaris. Avui mateix que, donat lestat daplanament en què es troba el país i lescepticisme que regna, fruit dels mals exemples de tothom, no es trobarien en tota la muntanya sis homes que de bona fe es llancessin al camp; si el Govern desitja guerra, no té més que retornar a aquells procediments.
Així vaig arribar als disset anys, en què el meu pare caigué malalt i morí quan ja la sublevació carlina, fracassada vint voltes i altres tantes represa, sanava estenent com taca doli. Estava, el pobre, sense esperances de vida quan rebérem lordre de desocupar la casa pairal, que havia de ser convertida en fortalesa. A la bona voluntat del director de les fortificacions, bella persona, amiga de la família, es degué que el pare pogués morir en el seu propi llit.
Lliure jo de lúnica autoritat que podia contrariar les meves intencions, ja no esperava més que arrencar la volada envers la muntanya. Em contenia, no obstant, el meu propi encongiment, la meva ingènita falta desperit. Un fet vingué a precipitar-me. Passava un dia per davant de la Casa de la Vila, on hi havia una reserva de Voluntaris de la Llibertat que, com he dit, es componia del millor de cada casa, quan de prompte vingué una pedreta a ferir-me del clatell. En girar-me, indignat, vaig topar-me amb la mirada burleta i provocadora daquells dignes sostenidors de lordre públic. Vaig sentir rebotir-me la sang del cap al cor i vaig concebre intencions de tirar-me com un lleó a venjar aquell afront; mes va mancar-me el coratge, retirant-me ple de ràbia impotent. Després vingué lavergonyiment de la meva pròpia covardia i, amb ell, el ferm propòsit de tirar-me al camp, somniant en el moment en què pogués revenjar-me.
Per aquells dies sescampà la nova dhaver entrat per la frontera el príncep don Alfons, germà de don Carles, junt amb la seva esposa, donya Maria de les Neus, i amb aquest motiu hi hagué un gran revifament de lesperit guerrer de les masses carlines. Es tractà de formar un esquadró de joves distingits del país que li servís com de guàrdia dhonor, i el meu germà segon, que ja havia fet algunes sortides fracassades, fou invitat a unir-shi. Sense ser-ho jo, vaig adherir-mhi i ningú shi oposà.
Sens passà avís de fer cap a una masia comarcana, i els dos germans acudírem a la cita. Era nit fosca i plovia quan sortíem de la casa pairal per una porta que donava al camp, sense acomiadar-nos de ningú de la família. Marxant camps a través i enfangant-nos fins als genolls, arribàrem al lloc designat, on no trobàrem cap dels citats, la qual cosa tampoc era destranyar, perquè es necessitava vocació per transitar de vespres i amb semblant temps. Transcorregué la nit i també el dia següent, en què el temps millorà. Mes solament va presentar-se la persona encarregada de guiar-nos. Afectats pel desengany, però decidits a tot, resolguérem partir sols amb el guia, i a punta de sol ens trobàvem trescant per les Escales del Sallent, veritable escala de pedra incrustada en lespadat de Santa Magdalena, vorejant la gran cascada daquell nom. Sols i desapercebuts, arribàvem, hores més tard, al mas Cavaller de Vidrà, convertit en quarter general de la carlinada.
LA XOCOLATERA
La casa Cavaller de Vidrà és, sens dubte, una de les més grans de la muntanya, amb la particularitat de ser tota ella construïda en un sol temps i sota un sol pla, a diferència de la major part de les grans masies, que són una juxtaposició dedificis o cossos erigits en diverses èpoques i acusant gustos diferents. En lentrada, que té accés per sota uns porxos, hi podria maniobrar una peça dartilleria. Està tota empedrada amb rierencs de caire, excepte un gran pas central enllosat, conduint al peu de lescala, que, sense grans línies arquitectòniques, és la més grandiosa que he vist en tota la muntanya.
Donades les condicions daquesta casa, situada a un tirat de pedra del poblat de Vidrà pinyol del nus de muntanyes del mateix nom, primer baluard de totes les sublevacions carlines, res té destrany que fos ella el centre on sarraulien, en busca daixopluc i descans, no sols les partides derrants i fugitius, sinó que també en ella prenguessin cos les primeres manifestacions dels organismes administratius de la causa carlina. Ella ho ha estat tot: caserna, fortalesa, ministeri dHisenda, hospital i fins acadèmia militar.
Allí, doncs, en la seva gran entrada, aparegué, com plogut del cel, el primer canó dartilleria de què disposaren les forces carlines de Catalunya, i allí el vaig veure jo per primera vegada, en ingressar en el carlisme militant amb totes les il·lusions i totes les curiositats del catecumen. Recordo que la casa bullia de gent de tota mena, paisans i militars, entenent jo per militars tots aquells que feien armes, per més que molts dells, així que havien deixat la que duien a la mà, no es diferenciaven en res dels paisans. Alguns es distingien sols per dur una canana cenyida, calçons de cuiro o polaines de tela i la boina. Altres usaven un mig uniforme, que consistia en garibaldina vermella o verda i una franja o veta cosida al llarg dels cuixals del pantaló. Alguns, pocs, portaven uniforme complet, si bé ideat a llur capritx i sense subjecció a cap reglament, no mancant-ne de ben extravagants i llampants de color.
Mes el canó era lobjecte de totes les curiositats, de tots els entusiasmes i de tots els comentaris. Muntat sobre la seva curenya, lluïa la seva gràcia, bastant casolana, enmig dun cercle de curiosos que el contemplàvem respectuosament a alguna distància. No sé el que un director de les fàbriques de Trubia o de Krupp hi hauria tingut a dir, però a mi, malgrat tota la meva admiració i tot el meu entusiasme, em semblava fet dun esclopeter. Era curt i fart, i com que mancava del reviró o xescle de resistència que tots porten a la boca, tenia laspecte duna xocolatera, comparança que eixia de la boca de tothom. La curenya era de roure, feta a cops duixol, i les rodes tenien la factura de les de les carretes de bous.
Mes el canó era lobjecte de totes les curiositats, de tots els entusiasmes i de tots els comentaris. Muntat sobre la seva curenya, lluïa la seva gràcia, bastant casolana, enmig dun cercle de curiosos que el contemplàvem respectuosament a alguna distància. No sé el que un director de les fàbriques de Trubia o de Krupp hi hauria tingut a dir, però a mi, malgrat tota la meva admiració i tot el meu entusiasme, em semblava fet dun esclopeter. Era curt i fart, i com que mancava del reviró o xescle de resistència que tots porten a la boca, tenia laspecte duna xocolatera, comparança que eixia de la boca de tothom. La curenya era de roure, feta a cops duixol, i les rodes tenien la factura de les de les carretes de bous.
Allí sorganitzà el servei de la peça, per al qual es disposava dalguns voluntaris que havien servit en larma i que safanyaven a donar-nos tota mena dexplicacions, lluint coneixements en la matèria i assegurant que la peça era bona, de resistència i que faria soroll.
Del que no estàvem mancats era de quefes; nhi havia tres. Dos dells eren vells, procedents de laltra guerra, i tenien el grau de coronel. Lluny de mi suposar que no shavien ben guanyat llurs empleos i que no era ben legítima llur respectabilitat, però considero molt possible que llurs coneixements estiguessin un tant rovellats i es ressentissin dels llargs anys de passivitat passats en les reserves de lemigració. El que no tenien rovellat era lentusiasme per la causa, el foc de llurs mirades ni la vivesa de llurs accionats.
Desgraciadament, per no sé quina mala intel·ligència, dels seus respectius nomenaments en resultava una dualitat en el comandament de la bateria, sobre la qual no aconseguien posar-se dacord, a pesar de les animades discussions que entaulaven i de les quals semblava que volien fer-ne jutges els presents, com si, a falta de poder superior, volguessin apel·lar al vot del poble. Nosaltres escoltàvem respectuosament i callàvem, però ens inclinàvem a considerar amb millor dret un dels dos que, com un rei sobre el seu tron, es passava les hores assegut sobre la peça, com prenent-ne possessió efectiva i real.
El tercer era jove, portava els galons de capità i procedia del cos de sergents dArtilleria del Govern. Ell era, en realitat, el quefe efectiu, ja que manava i disposava, fent cas omís dels seus superiors, i a ell obeïen els artillers. La veritat és que feia feina: estava organitzada la brigada, a punt els bastos, enginyosament apropiats sobre la basa dels de tragí, i tothom corria daquí dallà, enfeinat, com les abelles al buc. Tot eixia millor o pitjor compost, tot es trobava i totes les dificultats eren vençudes, almenys per sortir del pas. Aquest fenomen xocant de realitzar empreses i vèncer obstacles amb deficiència de temps, de mitjans i de direcció no és pas nou: és un dels miracles de lentusiasme popular i de la fe que aplana les muntanyes.
Al dia següent, estava disposada la bateria per debutar en el fet de més ressonància que shavia emprès des del començament de la campanya: latac de Ripoll.
Ens unírem amb el gros de la força a Manlleu, on vaig ser presentat als prínceps don Alfons i donya Maria de les Neus. A laltre dia, si mal no recordo, vàrem emprendre la marxa carretera amunt. Allò semblava un passeig de nuvis. La qüestió es presentava molt senzilla als ulls de molta gent: per via dassaig, arrasar amb la xocolatera a Ripoll, seguidament a Olot, després a Figueres, i endavant sempre.
I per allí començàrem. Devia ser envers migdia quan emplàçavem el feréstec canó davant lantiga vila dels Comtes, intimant la rendició, amb tot laparat que el cas es portava, al comandant de les dues o tres companyies que guarnien la petita plaça.
La resposta, com se suposa, fou contundent i negativa, i començà el foc, amb poc afany de primer, ja que tothom esperava que el canó parlés. Fou emplaçat, aquest, sobre una margenada que dóna cara al Fort Sant Eudald, contra el qual es tractà de dirigir la seva punteria. Passà llarga estona, en què es veia els improvisats artillers treballar com manobres, cridant i esbufegant. Amb el que he dit, ja es pot comprendre que el canó era del sistema més primitiu, és a dir, amb xemeneia de forat, i shavia dengegar amb metxa de corda. Altrament, no es disposava de granades, projectils massa perfeccionats per ser confeccionats en les fornals de ferrer de poble, sinó dunes pilotes de ferro, foses amb gresols de terra refractària. Llàstima que eren tan poc polides, que duien encara les rebaves de la fosa i no entraven en la boca del canó. També sobvià aquest inconvenient: un voluntari, posat de genolls i proveït duna grossa llima, anava esborrant les rebaves, subjectant les bales entre les cuixes i suant unes gotes com cigrons.
Totes aquestes operacions es verificaven al redós de la carena i a cobert de les bales enemigues. El vell coronel donava ordres en veu alta i amb un mig castellà agavatxat, però ordres que semblaven de cerimònia, perquè seguidament les repetia i explicava en català, si bé de fet era sempre lexsergent (català també) qui disposava. Mhavia oblidat de dir que el conflicte de la dualitat de comandaments entre els dos coronels shavia resolt per ell mateix, ja que un dells, precisament el qui havia pres possessió efectiva de la peça asseient-shi a sobre, no havia pogut seguir per falta de cavall, que ningú cuidà de proporcionar-li.
Per fi, quedà carregat el canó i encarat al Fort de Sant Eudald, prenent la punteria el mateix coronel, que no volgué cedir a ningú aquest honor. Enmig de la general expectació, era a punt de ressonar la canonada que havia de marcar una nova etapa de la guerra civil, o sigui aquella en què les forces de don Carles deixaven la defensiva per prendre resoltament lofensiva. Això estava en la consciència de tots nosaltres, i és per això que ens sentíem tots amb el cor oprimit, i en ressonar la braó de lespetec, un crit de Visca el Rei! atronà ensems lespai. Mes, oh desil·lusió!, dentremig de la fumerola en veiérem sortir a tomballons la flamant peça, que anà rodant marges avall. De moment, tots creguérem que shavia rebentat, la qual cosa produí un general sentiment de vergonya i desconsol. Mes prompte es veié que eren sols les rodes que shavien esmicolat, tal vegada per estar mal calculat el moviment de retrocés de la peça, i renasqué lesperança del remei. Aleshores sentaularen animats i saborosos comentaris sobre els efectes de la canonada. Damunt la coberta de teula descata del campanar de Sant Eudald es veia un forat, en el qual ningú havia reparat abans, i fou opinió unànime que era el senyal de la bala, desfent-se tothom en elogis i visques al canó i als hàbils artillers que el manejaven. És a dir, tothom no, perquè jo, que tenia la vista fina com un esparver, observava, molt a pesar meu, que aquell forat era quadrat i net de caires, no podent-me explicar que pogués ser produït a viva força. Mirant amb uns gemelos, es comprovà que no era sinó una finestra que donava accés al teulat. Però, ¿quin interès hi havia dhaver a desil·lusionar la multitud?
Per a major sort, no havia passat encara una hora de lincident, i ja el canó tornava a tronar des de la mateixa carena, muntat sobre les rodes dun carretó que sembargà en una masia propera i que, segons parer general, li anaven millor que les pròpies. Efectivament: amb elles féu la xocolatera totes les seves campanyes.
En realitat, a la distància que soperava, allò no servia sinó per espantar els pardals, i, convençut daixò, el Príncep, que comandava lacció, donà ordre dentrar dins la vila. Aquesta no tenia fortificació exterior i, rodejada com està en la seva major part daigua, sols alguns retens defensaven les poques entrades, els quals es retiraren als Forts tan bon punt es veieren atacats per les companyies que, amb larma al braç i a pas de càrrega, es precipitaren dins la vila. El mateix camí feia aviat el canó, i llavors començà seriosament latac.