Jo no estava agregat a cap força, ni tenia lloc assenyalat en la jornada. Tampoc mhavien donat més armament que una escopeta sense gallet, eina més inútil que una canya esquerdada, i amb tals condicions, encara que desitjava fer alguna cosa, em faltava decisió per agregar-me a les companyies que lluitaven pels carrers de la vila. Esmaperdut, em vaig dirigir al quarter general dels Prínceps, situat en una masia, a un quilòmetre del foc, on començà a afluir una processó de ferits, per llurs cames uns, portats en braços de llurs companys altres, deixant la carretera rastrejada de sang. Allí vaig poder apreciar una altra fàcies daquella original campanya. No hi havia metge ni farmaciola. El meu germà, que no feia molt temps shavia llicenciat en Farmàcia, estava disposat a prestar els seus serveis sanitaris i anava proveït duna petita farmaciola que vingué com ploguda del cel. Però no nhi havia prou dels remeis, sinó que calia que algú els apliqués, i ell, que mai se nhavia vistes de més fresques, hagué de posar-se a curar, arribant fins a practicar punts de sutura, operació que sols coneixia de referència per algun company de dispesa. La princesa donya Maria exercia carinyosament de germana de la caritat, i els altres fèiem el que podíem i més del que sabíem en un ofici que ens era igualment nou.
Des que havia entrat en campanya, no feia més que anar de sorpresa en sorpresa. Un moment en què vaig sortir a fora, arribava un grup dallò més original. El vell coronel dartilleria venia fent contorsions i visatges, muntat a cavall dun pagès que corria a salt de ca i traient mig pam de llengua. El seguien algunes persones, corrent també, que a penes podien bleixar. Em vingué a la memòria lespectacle estúpid que havia presenciat algunes vegades en les places de toros, en què el públic passeja a collibè el torero predilecte. També recordava haver llegit dels abissinis del rei Teodor, que mentre garrotejaven desapiadadament els artillers que no feien blanc, passejaven pel campament, portant-lo a coll, lafortunat que aconseguia posar una bona bala en el campament dels anglesos. Aquests records, evocats per loriginal espectacle que tenia al davant, em feren preguntar a mi mateix: quina gran proesa haurà portat a cap aquest home, que li hagi valgut els honors de semblant apoteosi?
En ser més a prop, vaig observar que la seva cara era traspassada, cadavèrica i acusant un viu sofriment, al mateix temps que del seu cos brollava un doll de sang que, regalimant per la punta de la bota, anava marcant un rastre tot al llarg de la carretera fins on arribava la vista.
Ja enfront dels Prínceps, es llevà la boina i, amb veu més potent del que podia esperar-se donat el seu aspecte, donà un crit de ¡Viva el Rey! Els presents ens descobrírem amb respecte davant daquella sagnant ruïna, no podent jo menys de reflexionar sobre la proximitat del ridícul amb el sublim, proximitat que havia de tenir ocasió de comprovar amb alguna freqüència en el decurs de la campanya en què acabava dentrar.
Per la resta, la xocolatera anava tronant de bo i millor. Un dels Forts es rendí aquella nit; laltre prolongà la resistència fins al migdia de lendemà, esperant un auxili que no venia, perquè en Martínez Campos, que lhi portava des dOlot, arribà a misses dites, és a dir, quan ja, havent-se rendit tothom, havíem desocupat la vila, i per més que vingué sobre nosaltres a Campdevànol, li férem cara i, fos perquè considerés ja fracassada loperació o per altra causa, el cas és que, en lloc davançar, retrocedí sobre els seus passos, anant nosaltres trepitjant-li els talons fins a les tàpies de Ripoll.
Proesa consemblant es reproduïa al cap de poc a Berga, amb millor èxit encara, i shauria repetit a Puigcerdà, de no ser que lintrèpid Cabrinetty, a qui en Vila del Prat no aconseguí deturar, ens ensopegà amb la feina a mig fer, guanyant-se aquell dia lestàtua que més tard li aixecà la capital de la Cerdanya.
Daixò, sen seguí una reacció de lenemic que portà un retrocés en la nostra causa. La xocolatera hagué de ser endreçada, tornant a aparèixer molt rarament, ja que més tard lenemic ens proporcionà excel·lents canons de diversos sistemes, i alguns bons oficials procedents de la cèlebre cuestión Hidalgo.
BATEIG DE FOC
A latac i presa de Ripoll, puc dir que no hi vaig prendre part més que com a curiós espectador i, tot el més, com a sanitari. Lendemà, havent-se recollit una bona quantitat darmes i municions, es repartiren entre les companyies velles, i amb les que aquestes deixaren sarmaren els novament allistats. En aquestes operacions estàvem a Campdevànol, quan en Martínez Campos, que havia arribat a Ripoll traient foc pels queixals, sens tirà a sobre, si bé no amb tanta promptitud que no hi hagués temps de prendre posicions i organitzar alguna resistència.
La companyia en què vaig quedar provisionalment agregat fou situada en el cementiri del poble que domina el pont del Ter. Era una bona posició. Una muralla duns quatre pams dalt ens permetia fer foc arrecerats.
De bales, moltes nhavia sentides xiular el dia abans, mes eren bales perdudes, daquelles que, havent mancat el primer blanc, anaven per mont enllà fins que perdien la força: però allí vaig sentir les intencionades, les de primera mà, que diríem, dirigides dret a buscar-nos el cos, i vaig començar a distingir, pel xiulet, si eren de Remington o de Bérdan. Les primeres, fines i silencioses, semblaven rompre laire de traïdor; les segones, brunzents i fressoses, i miolant a vegades igual que un gatet.
Ignoro si tots els que per primera volta es troben en consemblant cas experimenten iguals sensacions, però mafiguro que aquestes poden variar en la forma segons els distints temperaments, però en el fons conceptuo que tothom deu anar a parar a igual ordre de reflexions. Quant a mi, he de confessar que els pocs minuts que transcorregueren des de la vista de lenemic fins a rompre el foc, em foren summament anguniosos i em semblaren eterns. Sols podria comparar-los amb el trànsit del reu en capella: la idea de la mort sem representava amb tota la seva nuesa, convidant-me a resar credos i fer confessió general, de la qual a la millor men distreia no sé quina mena de curiositat per linconegut, que em portava a desitjar el mateix que em feia formiguejar la pell de por, obligant-me a prendre nota dels més petits detalls, admirant-me de no trobar-hi sempre la deguda relació amb el que allí es preparava i que, als meus ulls, prenia les proporcions duna gran tragèdia. Aquesta falta de relació o de concordança que notava entre el món exterior i el meu estat dànim em produïa les més xocants sensacions i em suggeria reflexions dun gènere ben innocent. ¿Per què (semblava preguntar-me a mi mateix) si a mi el cap em bull, si el cor sem desboca com un cavall sense brida, si ja sofreixo totes les angoixes de lagonia i pressento totes les amargures del trànsit mortal i tot el trastorn de la naturalesa quan passa del ser al no ser (i aquí confonia la naturalesa universal amb la individual), per què aquesta naturalesa no sassocia amb mi en aquesta crisi que es prepara? ¿Per què el sol joguineja encara amb els brancatges dels arbres, amb les floretes dels prats i les blanques parets de les cases, inundant-ho tot amb els seus més daurats raigs de la posta? ¿Per què laigua del riu llisca arrissada i platxeriosa, reflectint com sempre les verdes riberes, i els ocells canten i saltironen per les branques, i fins aquell escamot deugues pastura tranquil·lament per la prada entre tiris i troians sense fer-ne altre estat?
Veritat és que ens trobàvem al cementiri, que sota els nostres peus jeien infinitat de cossos que ens havien precedit en el camí de lEternitat; però precisament això que, en aparença, havia de casar-se millor que res més amb la meva situació desperit, no em parlava tan fort ni em preocupava tant com la indiferència de la resta. Aquest gènere dimpressió no mera pas ben nou: recordo haver sentit quelcom per lestil, destudiant, per exemple, en temps dexàmens, en què em fixava més en la indiferència dels a qui res els hi anava, o lalegria dels qui havien sortit de penes, que no amb les cares llargues dels qui, igual que jo, esperaven lhora de la justícia.
Dels meus companys nhi havia que ben segur estaven com jo, si bé que, com a més foguejats, tenien major domini de si mateixos; altres es manifestaven del tot indiferents, i alguns fins es permetien riure i bromejar.
Així, entre ànsies, suors i esgarrifances, mirava acostar-se lenemic en direcció al pont que estàvem encarregats de defensar. Com que les municions no abundaven gaire, sens donà ordre destalviar-les, prohibint-nos rompre el foc fins a senyal. Lenemic, que anava més ratxós, no gastava tants compliments i ens foguejava de valent, essent sols contestat per altres guerrilles, a dreta i esquerra nostra.
Rompérem, per fi, atraient sobre nosaltres el principal foc de lenemic. Les bales rebotien per les parets del cementiri, esquitxant-nos de calçobres, i dels xiprers i desmais sen desprenia, caient-nos per damunt, una pluja desfeta de fullam i branquillons. Allò esvaní totes les meves anteriors idees, portant-men de noves, més confoses i ràpides. Els sons aïllats de les bales, sumant-se i multiplicant-se, es convertien en un soroll vagarós com duna caldera en desvaporació, mentre que lespetec de les escopetades es fonia en una mena de tronada sorda com braó de la mar enfurismada, sentint-se sols, seques i clares, les detonacions que sonaven més a prop de les nostres orelles. Llavors em semblava sentir dintre de mi com dues personalitats diferents i fins antitètiques. Per una part, linstint animal, larrapament a la vida amb tots els seus terrors i debileses; per altra, latractiu del que és nou, gran, heroic, amb totes les seves cobejances i fantasies. Es comprèn que de la lluita daqueixos dos sentiments, de la supremacia de lun o de laltre, en resulta el valor o la covardia de lindividu. El sentiment de lhonor, el compliment dun deure, labnegació del sacrifici en pro duna causa justa i santa, poden entrar per molt en la formació de valents i dherois; però lafany de notorietat, la set de glòria, la vanitat, el respecte humà en fi, sha de reconèixer que són també factors importantíssims per ofegar linstint de conservació. Per això, jo poso el valor del torero, que lluita davant de milers de testimonis que han de premiar-lo o vituperar-lo sobre el camp, cent colzes per sota del valor de linfeliç soldat que, en les darreres guerrilles o fos entre la massa anònima de lentitat numèrica, lluita sense testimonis, sense esperança de glòria, ni de premi, ni tan sols dagraïment.
Perdoni-sem aquesta digressió, no massa oportuna, que mha suggerit el record daquells moments, en què rebia la primera investidura de la milícia, el bateig de foc, com es diu en llenguatge militar.
Però, amb tot, em sorprenia que de tot aquell terratrèmol, de tot aquell cruiximent, daquella pluja de bales, en fi, no en resultessin les immediates i deplorables conseqüències que jo mhavia imaginat sempre. Ni les files enemigues saclarien, ni nosaltres, llevat dalgun gemec que se sentí files enllà, en sofríem majors danys. A la fi, el meu immediat company, un home duns trenta-cinc anys que, posseït duna mena dexaltació, no es cansava danimar-se i animar-nos, reptant en castellà lenemic i invocant els lemes de la bandera que de-fensàvem, senfilà damunt del petit parapet que ens emparava, a lobjecte, sens dubte, de fer-se sentir millor, caient a linstant, el pobre, part de dintre del cementiri, causant-me una terrible impressió. Corregueren alguns a alçar-lo, però no es tenia, ni parlava, ni es queixava. Mentre el palpaven vaig sentir que un deia: Té la bala al sagí: mala ferida. El recolzaren a la soca dun xiprer, i el capellà del batalló acudí, començant a recitar-li, tot aguantant-lo per les espatlles, les recomanacions de lànima, veient que no hi havia lloc per a la confessió. Linfeliç, amb la cara traspassada, dun color verd cendrós, dirigia al sacerdot mirades de gairell amb els ulls entelats i mig en blanc, en què semblava notar-shi encara una resta dintel·ligència. La boca, mig badada i torçada com dun aireferit, dibuixava una mitja rialla estúpida, i per les boqueres li baixaven dos fils de verdosa bava.
Vaig apartar la vista daquell espectacle, perquè em feia mal, procurant distreurem amb la feina. Quan poc després vaig tornar-me a girar, el ferit ja era difunt, i ningú es cuidava dell. Recolzat encara contra la soca, amb les cames tan estirades que quasi em tocava els talons, i la cara tapada amb el seu propi mocador de butxaca, semblava dormir, tal com ho fan els pagesos a la migdiada per preservar-se de les mosques.
El foc minvava, i lenemic, en lloc de decidir-se a passar el pont, semblava disposar-se a la retirada. En aquells moments recorria la fila el nostre capità dient:
Apa, minyons, que ara els emprendrem a la baioneta!
Vós anireu al davant! digueren alguns familiarment.
Ja sabeu que allà on va la companyia jo vaig sempre al davantcontestà ell amb el mateix to.
I, en efecte, sortírem en mitja formació per la porta del cementiri i arrencàrem rostos avall a la desfilada, sense ordre ni concert, cridant com esperitats, mentre que les cornetes eixordaven amb el toc de paso ataque i un escamot de cavalleria donava una falconada per la carretera, rodant algun cavall per la pols.
Nosaltres, corrent i cridant sempre, passàrem el pont i, travessant la carretera, emprenguérem la costa del davant. Aquesta nova fàcies de la lluita mengrescà més que laltra, perquè era més animada, i el mateix moviment permetia reflexionar menys. Lenemic es retirava escalonadament i amb ordre, guardant sempre una regular distància que no poguérem disminuir gran cosa. Veritat que acabàrem aviat el pit, perquè no era pas tot u córrer costa avall que costa amunt. El seguírem, no obstant, picant-lo de ferm, fins a les envistes de Ripoll, sense poder-lo arribar a desbaratar.
Jo vaig sortir bastant satisfet de la jornada, semblant-me que ja havia fet quelcom. No obstant, no havia de tardar a convèncer-me que allò no havia estat gaire més que un joc de nois. En aqueixa mena de guerres, únicament en el cas duna defensa obstinada de posicions, en els assalts de poblacions, o en sorpreses ben combinades, es fan baixes. En els altres casos, de cada mil bales a penes una fa blanc.
Un detall. Les eugues de què he fet menció abans, a pesar docupar el centre del camp de batalla, ni es mogueren, ni pararen un moment de pasturar. Únicament sen fugiren quan un cavall, que havia caigut travessat de part a part, salçà de nou i, com si res tingués, anà galopant a buscar-los les pessigolles.