Aristòtil i Dante descobreixen
els secrets de lunivers
Benjamin Alire Sáenz
Aristòtil i Dante
descobreixen els secrets
de lunivers
Traducció de Maria Climent
Títol original: Aristotle and Dante discover the secrets of the universe
© Benjamin Alire Sáenz, 2012
Primera edició a LAltra Tribu: setembre del 2019
© de la traducció: Maria Climent, 2019
© daquesta edició: LAltra Editorial
Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a
08007 Barcelona
www.laltraeditorial.cat
Impressió: Romanyà Valls
Maquetació: Tal Altra
Producció de lePub: booqlab
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra requereix lautorització prèvia i per escrit de LAltra. Tots els drets reservats.
Taula
Les normes diferents de lestiu
Pardals que cauen del cel
El final de lestiu
Lletres en una pàgina
Recorda la pluja
Tots els secrets de lunivers
Agraïments
A tot els joves que han hagut daprendre
a jugar amb normes diferents.
Per què somriem? Per què riem? Per què ens sentim sols? Per què estem tristos i confosos? Per què llegim poesia? Per què plorem quan mirem un quadre? Per què el cor es revoluciona quan ens enamorem? Per què sentim vergonya? Què és el que batega a la boca de lestómac i que anomenem desig?
Les normes diferents de lestiu
El problema amb la meva vida
era que havia estat idea dalgú altre.
Un
Una nit destiu em vaig adormir amb lesperança que el món fos diferent quan em despertés. Lendemà al matí, quan vaig obrir els ulls, el món era el mateix. Vaig apartar els llençols i em vaig quedar allà estès mentre la calor entrava per la finestra oberta.
Vaig allargar la mà fins al dial de la ràdio. Sonava «Alone». Merda, «Alone», una cançó dun grup que es deia Heart. No era la meva cançó preferida. Ni el meu grup preferit. Ni el meu tema preferit. «You dont know how long...».
Aquest era jo:
Quinze anys.
Fastiguejat.
Deprimit.
Si fos per mi, com si el sol fonia el blau del cel. Així el cel estaria tan deprimit com jo.
El locutor deia coses irritants i molt òbvies, com ara «És estiu! Fa calor!». I llavors va posar la melodia retro dEl genet solitari, cosa que li agradava fer cada matí perquè es pensava que era una manera moderna de despertar el món. «Aio, Silver!». Qui havia contractat aquest paio? No el suportava. Se suposava que mentre escoltàvem lobertura de Guillem Tell havíem dimaginar-nos el Genet Solitari i el Toro muntant a cavall a través del desert. Potser algú hauria dhaver avisat aquest paio que ja no teníem deu anys. «Aio, Silver!». Merda. El locutor tornava a estar en antena: «Despertat, El Paso! És dilluns, 15 de juny de 1987! 1987! Us ho podeu creure? I moltes felicitats a Waylon Jennings, que avui fa cinquanta anys!». Waylon Jennings? Que era una emissora de rock, collons! Però després va dir una cosa que em va fer pensar que potser sí que tenia cervell. Va explicar la història de com Waylon Jennings havia sobreviscut a laccident de 1959 que va matar Buddy Holly i Ritchie Valens. En aquell punt va posar «La Bamba» versionada per Los Lobos.
«La Bamba». La Bamba mestava bé.
Vaig deixar caure els peus descalços sobre el parquet. Mentre movia el cap al ritme de la cançó, em vaig preguntar què devia haver passat per la ment de Ritchie Valens abans que lavió sestavellés contra el terra implacable. Ei, company! Sha acabat la música.
Que la música sacabés tan aviat. Que la música sacabés quan tot just acabava de començar. Això sí que era trist.
Dos
Vaig entrar a la cuina. La mare estava cuinant perquè havia quedat amb les seves amigues de lEsglésia catòlica. Em vaig servir un got de suc de taronja.
La mare em va somriure.
No penses dir bon dia?
Mho estic plantejant vaig dir.
Almenys has aconseguit sortir del llit.
Mho he hagut de pensar molt.
Quina relació hi deu haver entre ser un noi i dormir tant?
Tenim talent per dormir. Això la va fer riure. De tota manera, no estava dormint. Estava escoltant «La Bamba».
Ritchie Valens va dir, gairebé xiuxiuejant. Que trist.
Igual que el teu Patsy Cline.
Va fer que sí amb el cap. De vegades lenganxava cantant «Crazy» i em feia somriure. I ella somreia. Era com si compartíssim un secret. La mare tenia bona veu.
Accidents davió va xiuxiuejar. Crec que parlava més per a ella que per a mi.
Potser Ritchie Valens va morir jove, però havia fet alguna cosa. Vull dir que va fer alguna cosa de debò. En canvi, jo? Què he fet, jo?
Encara tens temps va dir. Molt de temps.
Leterna optimista.
A veure, primer mhauria de convertir en una persona vaig dir.
Em va llançar una mirada curiosa.
Tinc quinze anys.
Ja sé quina edat tens.
Els nois de quinze anys no es consideren persones.
La mare es va posar a riure. Era professora de secundària. Sabia que estava mig dacord amb mi.
De què va la gran trobada?
Estem reorganitzant el banc daliments.
Banc daliments?
Tothom hauria de poder menjar, no?
La mare tenia debilitat pels pobres. Ella ho havia estat. Sabia molt bé què volia dir passar gana, molt més del que jo sabria mai.
Sí vaig dir. Suposo que sí.
Potser ens podries ajudar...
Esclar vaig dir. Jo odiava fer de voluntari. El problema amb la meva vida era que havia estat idea dalgú altre.
Què faràs avui?
Va sonar com una amenaça.
Unir-me a una banda criminal.
No fa gràcia.
Soc mexicà. No és típic dels mexicans, això?
No fa cap gràcia.
No fa cap gràcia vaig dir. Dacord, no feia gràcia.
Em van entrar moltes ganes de sortir de casa. Però tampoc tenia on anar.
Quan venien les amigues de lEsglésia catòlica de la mare, em sentia com asfixiat. No tant perquè totes les seves amigues tinguessin més de cinquanta anys, no era això. Ni tampoc pels comentaris sobre com mestava convertint en tot un home davant dels seus ulls. Vull dir que reconeixia les bestieses quan les sentia. I, quan deixaven de dir bestieses, eren gent agradable, inofensiva i afectuosa. Podia tolerar que magafessin per les espatlles i em diguessin: «Déjame ver. Ay qué muchacho tan guapo. Te pareces a tu papá». No hi havia gaire res per veure. Només era jo. I sí, sí, massemblava al pare. No trobava que això fos tan bona cosa.
El que en realitat em mortificava era que la mare tingués més amics que jo. Això sí que era trist.
Vaig decidir anar a nedar a la piscina del Memorial Park. No era res de laltre món, però almenys era una idea meva.
Quan sortia per la porta, la mare em va agafar la tovallola vella que duia sobre lespatlla i la va canviar per una de més nova. En el món de la mare hi havia certes normes sobre tovalloles que no hi havia manera que jo entengués. Però les normes no es limitaven només a les tovalloles.
Va mirar-me la samarreta.
Reconeixia una mirada de desaprovació quan la veia. Abans que me la fes canviar, li vaig tornar la mirada de desaprovació.
És la meva samarreta preferida vaig dir.
No te la vas posar ahir, ja?
Sí vaig dir. És del Carlos Santana.
Ja sé qui és va dir.
El pare me la va regalar pel meu aniversari.
I si no recordo malament, no semblaves tan entusiasmat com ara, quan vas obrir el regal.
Mesperava una altra cosa.
Una altra cosa?
No ho sé. Alguna cosa més. Una samarreta pel meu aniversari? Vaig mirar la mare. Suposo que el que passa és que no lentenc.
No és tan complicat, Ari.
No parla.
De vegades, quan la gent parla no sempre diu la veritat.
Suposo vaig dir. De tota manera, ara mencanta, aquesta samarreta.
Ja ho veig, ja.
Somreia.
Jo també somreia.
El pare la va comprar en el seu primer concert.
Jo hi era. Men recordo. Està vella i estripada.
Soc un sentimental.
Sí, segur.
Mare, que és estiu.
Sí, sí va dir, és estiu.
Normes diferents vaig dir.
Normes diferents va repetir.
Mencantaven les normes diferents de lestiu. La mare les tolerava.
Sem va acostar i em va pentinar els cabells amb els dits.
Promet-me que no te la posaràs demà.
Dacord vaig dir. Tho prometo. Però només si tu em promets que no la posaràs a lassecadora.
Potser et deixaré que la rentis tu mateix i tot. Em va somriure. No tofeguis.
Vaig tornar-li el somriure.
Si mofego, no regalis el meu gos.
Això del gos era una broma. No en teníem.
La mare tenia el meu sentit de lhumor. Bé, jo tenia el seu. Ens quèiem bé. I això que era bastant misteriosa, per a mi. Una cosa que jo sí que entenia del tot entenia que el meu pare se nhagués enamorat. Ara bé, per què ella es va enamorar del pare encara no mentrava al cap. Una vegada, amb sis o set anys, em vaig enfadar molt amb el pare perquè volia que jugués amb mi i ell, en canvi, semblava tenir el cap molt lluny. Era com si ni tan sols fos allà. Vaig preguntar a la mare amb tota la ràbia duna criatura:
Com vas poder-te casar amb aquest paio?
Va somriure i em va pentinar els cabells amb els dits. Sempre ho feia. Em va mirar als ulls i em va dir, tan tranquil·la:
El teu pare era preciós.
Ni tan sols va dubtar.
Vaig voler preguntar-li què havia passat amb aquella preciositat.
Tres
Quan em vaig endinsar en la calor del dia, fins i tot les sargantanes havien preferit no arrossegar-se per enlloc. Fins i tot els ocells passaven desapercebuts. Sestaven fonent els pegats de quitrà de les esquerdes del carrer. El blau del cel era pàl·lid i em va passar pel cap que potser tothom havia fugit de la ciutat i de la calor que hi feia. O potser tothom shavia mort com en una daquelles pel·lis de ciència-ficció, i jo era lúltim noi a la terra. Però just quan pensava això, una colla de nois del barri em van avançar amb les bicis i vaig desitjar ser lúltima persona de la terra de veritat. Reien i feien el ximple i semblava que sho estaven passant la mar de bé. Un em va cridar:
Ei, Mendoza! Passejant amb tots els teus amics?
Vaig saludar, fingint que la broma em feia gràcia, ha, ha, ha. I llavors els vaig ensenyar el dit del mig.
Un dels nois es va aturar, es va girar i va començar a fer cercles amb la bici al meu voltant.
Què? Vols tornar-hi? va dir.
Vaig ensenyar el dit del mig un altre cop.
Va aturar la bici davant meu mateix i va intentar intimidar-me. No li funcionava. Jo sabia qui era. El seu germà, en Javier, havia intentat ficar-se amb mi una vegada. Li vaig clavar un cop de puny a la cara. Enemics per sempre. No em va saber gens de greu. Sí, és veritat, tenia mal geni. Ho admeto.
Va fer veu de dolentot. Com si això mespantés.
No em toquis els collons, Mendoza.
Li vaig tornar a ensenyar el dit del mig i vaig apuntar-lhi a la cara com si fos una pistola. Llavors va baixar de la bici. Jo tenia por dun munt de coses, però no dels nois com ell.
La majoria del nois no es ficaven amb mi. Ni tan sols els que anaven en colla. Em van tornar a envoltar tots amb les bicis, cridant-me merdes. Tots tenien tretze i catorze anys i ficar-se amb nois com jo no era més que un joc per a ells. A mesura que les seves veus es van anar allunyant, vaig començar a sentir-me desgraciat.
Sentir-me desgraciat era tot un art. Crec que a una part de mi li agradava. Potser em venia de naixement. No ho sé, crec que formava part de mi. Era un pseudo-fill únic. No sabia de quina altra manera considerar-me. Era fill únic sense ser-ho del tot. Era una merda.
Les meves germanes eren bessones i tenien dotze anys més que jo. Dotze anys era tota una vida. De debò que ho era. I elles sempre em feien sentir com un bebè o un joguet o una mascota. Mencanten, els gossos, però de vegades tenia la sensació que jo no era més que la mascota de la família. Fabulós. Ari, la mascota.
I el meu germà tenia onze anys més que jo. Ell encara era més inaccessible que les meves germanes. No podia ni pronunciar el seu nom. A qui coi li agrada parlar de germans grans que estan a la presó? Quedava clar que als meus pares, no. I a les meves germanes, tampoc.
Potser em va afectar tot aquell silenci al voltant del meu germà. Crec que sí. No parlar pot fer que un noi es torni bastant solitari.
Els pares eren joves i la ballaven magra quan van néixer les meves germanes. «Ballar-la magra» era lexpressió preferida dels pares. Un temps després de tenir els tres fills i intentar acabar la universitat, el pare es va allistar a la Marina. Llavors sen va anar a la guerra.
La guerra el va canviar.
Jo vaig néixer quan va tornar a casa.
De vegades penso que el pare és totes aquestes cicatrius que porta a dins. Al cor. Al cap. Pertot. No és tan fàcil ser el fill dun home que ha anat a la guerra. Quan tenia vuit anys, vaig sentir la mare parlant amb la tieta Ophelia per telèfon.