Crec que per a ell la guerra no sacabarà mai. Més tard vaig preguntar a la tieta Ophelia si allò era cert.
Sí va dir, és cert.
Però per què la guerra no deixarà tranquil el meu pare?
Perquè el teu pare té consciència va dir.
Què li va passar, a la guerra?
No ho sap ningú.
Per què no ho explica?
Perquè no pot.
De manera que així estaven les coses. Als vuit anys, jo no sabia res de la guerra. Ni tan sols sabia què era la consciència. Lúnic que sabia era que de vegades el meu pare estava trist. Odiava que estigués trist. També mentristia a mi. No magradava la tristor.
Era el fill dun home que duia la guerra del Vietnam a dins. Sí, tenia tota mena de motius tràgics per sentir-me desgraciat. Tenir quinze anys no hi ajudava. De vegades pensava que tenir quinze anys era la pitjor de les tragèdies.
Quatre
Quan anaves a la piscina, thavies de dutxar. Era una de les normes. Sí, normes. Odiava dutxar-me amb altres nois. No ho sé, és que no magradava. A alguns nois els agradava xerrar molt, com si fos el més normal del món, estar a la dutxa amb una colla de nois parlant del professor a qui no podies ni veure o de lúltima pel·li que havies vist o de la noia amb qui volies que passés alguna cosa. Jo no, jo no tenia res a dir. No era el meu fort.
Vaig caminar fins a la piscina, em vaig asseure a la part poc fonda i vaig ficar els peus a laigua.
Què fas en una piscina quan no saps nedar? Aprendren. Suposo que aquesta és la resposta. Jo havia aconseguit ensenyar el meu cos a flotar a laigua. Dalguna manera, havia topat amb algun principi de la física. I el millor de tot és que havia fet el descobriment tot sol.
Jo tot sol. Estava enamorat daquesta frase. No era gaire bo demanant ajuda, un mal hàbit heretat del pare. I, en qualsevol cas, els monitors de natació, que es feien dir socorristes, eren uns merdes. No tenien cap interès per ensenyar a nedar a un pocapena esquifit de quinze anys com jo. Estaven molt més interessats en les noies amb pits acabats destrenar. Estaven obsessionats amb els pits, la veritat. Una vegada vaig sentir que un socorrista li deia a un altre socorrista, quan se suposava que havia destar vigilant un grup de nens petits:
Una noia és com un arbre ple de fulles. Lúnic que vols és enfilar-te a larbre i arrencar-les totes.
Laltre noi va riure.
Que burro.
No, soc poeta va dir. Un poeta del cos.
I llavors tots dos van esclatar a riure.
Sí, segur, eren Walt Whitman en potència, tots dos. A veure, el cas era que no minteressava gaire passar lestona amb una colla de nois. Vull dir que amb ells em sentia molt incòmode. No sé exactament per què. És només que, no ho sé, no hi encaixava. Crec que mavergonyia molt, ser un noi. I em deprimia de debò que existís una possibilitat clara de créixer i acabar convertint-me en un daquells imbècils. Una noia era com un arbre? Sí, mira, i un noi és tan llest com un tros de fusta morta infestada de termites. La mare hauria dit que només estaven passant una fase. Que aviat recuperarien el cervell. Segur que sí.
Potser la vida era només una sèrie de fases (una fase darrere laltra darrere laltra). Potser, en un parell danys, jo també estaria passant per la mateixa fase que els socorristes de divuit anys. Tampoc és que cregués del tot en la teoria de les fases de la meva mare. No em semblava una explicació, més aviat em semblava una excusa. No crec que la mare entengués del tot el món dels nois. No lentenia ni jo, i jo era un noi.
Tenia la sensació que hi havia alguna cosa que no funcionava, amb mi. Suposo que era un misteri fins i tot per a mi mateix. Quina merda. Tenia problemes greus.
Una cosa quedava clara: de cap de les maneres pensava demanar a cap daquells idiotes que majudés amb la natació. Valia més estar sol i deprimit. Valia més ofegar-se.
Així que vaig continuar aïllat i mig flotant a la piscina. Tampoc és que mho estigués passant bé.
Llavors va ser quan li vaig sentir la veu, una mica estrident:
Et puc ensenyar a nedar.
Vaig moure el cul fins al racó de la piscina i em vaig posar dret dins laigua, amb els ulls mig tancats, enlluernat pel sol. Ell es va asseure a la vora de la piscina. El vaig mirar amb recel. Si un paio sestava oferint per ensenyar-me a nedar, era evident que no tenia amics. Dos paios sense amics? Allò prometia.
Jo tenia una norma segons la qual era preferible avorrir-se sol que avorrir-se amb algú altre. Vivia bastant dacord amb aquesta norma. Potser és per això que no tenia amics.
Em mirava. Com esperant. I llavors va tornar a dir:
Et puc ensenyar a nedar, si vols.
En certa manera, magradava la seva veu. Sonava com si estigués refredat, no ho sé, com si estigués a punt de quedar-se afònic.
Parles estrany vaig dir-li.
Al·lèrgies va dir ell.
A què ets al·lèrgic?
A laire. Això em va fer riure.
Em dic Dante va dir. Això encara em va fer riure més.
Perdona vaig dir.
No passa res. La gent sempre sen riu, del meu nom.
No, no vaig dir jo. Passa que jo em dic Aristòtil.
Se li van il·luminar els ulls. Estava disposat a escoltar cada paraula que li digués.
Aristòtil vaig repetir.
Llavors tots dos vam embogir una mica. De riure.
El meu pare és professor danglès va dir.
Almenys tu tens una excusa. El meu és carter. Aristòtil, el meu avi sen deia.
I llavors vaig pronunciar el nom del meu avi amb aquest accent formal mexicà:
Aristótiles. I el meu primer nom és Àngel. I llavors ho vaig pronunciar en castellà. Ángel.
Et dius Àngel Aristòtil?
Sí. Aquest és el meu nom sencer.
Vam tornar a riure. No podíem parar. Em preguntava de què rèiem. Només dels nostres noms? Rèiem perquè estàvem alleujats? O feliços? Riure era un altre dels misteris de la vida.
Abans em presentava com a Dan. Vull dir que, a veure, només mestalviava de dir dues lletres. Però vaig deixar de fer-ho. No era honest. I de tota manera, sempre em descobrien. I em sentia com un mentider i un idiota. Estava avergonyit de mi mateix per estar avergonyit de mi mateix. No magrada sentir-me així. Va arronsar-se despatlles.
A mi tothom em diu Ari vaig dir.
Encantat de coneixet, Ari.
Em va agradar la manera com va dir «Encantat de coneixet,
Ari». Com si ho pensés de veritat.
Dacord vaig dir, ensenyam a nedar.
Suposo que ho vaig dir com si li estigués fent un favor. Ell, o no sen va adonar o no li va importar.
En Dante era un professor molt estricte. Era molt bon nedador. Entenia com anaven els moviments de braços i cames, i la respiració, entenia com funcionava un cos mentre era dins laigua. Adorava laigua, la respectava. Nentenia la bellesa i els perills. Parlava de la natació com si fos una manera de viure. Tenia quinze anys. Qui era aquest paio? Semblava fràgil, però no ho era. Era disciplinat i dur i culte i no es feia lestúpid ni volia ser com els altres. No era gens així.
Era divertit, centrat i intens. Vull dir que podria ser intens. I no tenia cap malícia. Jo no entenia com podies viure en un món pervers i que no set contagiés cap maldat. Com podia un noi viure sense ni mica de malícia?
En Dante es va convertir en un misteri més en un univers ple de misteris.
Durant tot aquell estiu, vam nedar i llegir còmics i llegir llibres i discutir les nostres lectures. En Dante tenia tots els còmics vells de Superman del seu pare. Li encantaven. També li agradaven els dArchie i Veronica. Jo detestava aquella merda.
No és cap merda deia ell.
A mi magradaven Batman, Spider-Man, i lIncreïble Hulk.
Massa foscos deia en Dante.
I ho dius tu, que tencanta El cor de les tenebres de Conrad.
És diferent va dir. Conrad feia literatura.
Jo sempre defensava que els còmics també eren literatura. Però la literatura era un tema molt seriós per a en Dante. No recordo haver guanyat mai cap discussió amb ell. Ell era més bon polemista. També era més bon lector. Em vaig llegir el llibre de Conrad per ell. Quan mel vaig acabar, li vaig dir que no mhavia agradat gens.
Excepte vaig dir que és veritat. El món és un lloc fosc. Conrad té raó en això.
Potser ho és el teu món, Ari, però el meu no.
Esclar, esclar vaig dir jo.
Esclar, esclar va dir ell.
La veritat és que vaig mentir. El llibre em va encantar. Vaig pensar que era la cosa més bonica que havia llegit mai. Quan el meu pare va veure què estava llegint, em va dir que era un dels seus llibres preferits. Volia preguntar-li si lhavia llegit abans o després de lluitar al Vietnam. No era bona idea fer preguntes al meu pare. No les contestava mai.
Em feia la impressió que en Dante llegia perquè li agradava llegir. Jo, en canvi, llegia perquè no tenia res més a fer. Ell analitzava les coses. Jo només les llegia. Tenia la sensació que jo havia de buscar més paraules al diccionari que ell.
Jo era més fosc que ell. I no parlo només del color de la pell. Em va dir que tenia una visió tràgica de la vida:
Per això tagrada Spider-Man.
Només soc més mexicà vaig dir-li. Els mexicans són gent tràgica.
Potser sí va dir ell.
Tu ets un americà optimista.
Això és un insult?
Podria ser-ho vaig dir.
Vam riure. Sempre rèiem.
No ens assemblàvem, en Dante i jo. Però teníem unes quantes coses en comú. Per començar, cap dels dos teníem permís per mirar la televisió durant el dia. Als nostres pares no els agradaven els efectes de la televisió en la ment dun nen. Tots dos havíem crescut amb sermons que deien més o menys això: «Ets un nen! Surt al carrer i fes alguna cosa! Hi ha tot un món allà fora, esperant-te...».
En Dante i jo érem els dos últims nois a Amèrica que havien crescut sense tele. Un dia em va preguntar:
Creus que els nostres pares tenen raó, que hi ha tot un món allà fora esperant-nos?
Ho dubto vaig dir.
Va riure.
Llavors vaig tenir aquesta idea:
Pugem al bus i anem a veure què hi ha allà fora, va.
En Dante va somriure. A tots dos ens encantava fer voltes en bus. De vegades ens hi estàvem tota la tarda. Vaig dir a en Dante:
La gent rica no puja a lautobús.
Per això ens agrada.
Potser sí vaig dir jo. Que som pobres, nosaltres?
No. Llavors va somriure. Si marxéssim de casa, tots dos seríem pobres.
Vaig pensar que era una cosa molt interessant de dir.
Ho faries? vaig dir. Escapar-te?
No.
Per què no?
Vols que texpliqui un secret?
I tant.
Els meus pares em flipen.
Això sí que em va fer somriure. No havia sentit mai ningú que digués això sobre els seus pares. Vull dir que a ningú li flipaven els seus pares. Excepte a en Dante.
I després em va xiuxiuejar a lorella:
Aquesta senyora de dos seients davant nostre. Em sembla que està tenint una aventura.
Com ho saps? vaig xiuxiuejar jo.
Sha tret lanell de matrimoni quan pujava al bus.
Vaig fer que sí amb el cap i vaig somriure.
Ens inventàvem històries sobre els altres passatgers del bus.
I, tant per tant, potser ells també nescrivien sobre nosaltres.
Jo no havia tingut mai una relació gaire estreta amb ningú. Era bastant solitari. Havia jugat a bàsquet i beisbol; vaig fer de llobató i vaig provar lescoltisme, però sempre mantenia les distàncies amb els altres nois. No sentia que formés part del seu món.
Nois. Mels mirava. Els estudiava.
Al final, la majoria dels nois que menvoltaven no em semblaven gaire interessants. De fet, em tiraven molt enrere.
Potser jo era una mica arrogant. No crec que fos millor que ells. Però no entenia com parlar-los, com ser jo mateix quan estava amb ells. Quan estava amb altres nois, no em sentia més llest. Quan estava amb altres nois em sentia estúpid i incompetent. Era com si tots pertanyessin a un club del qual jo no era membre.
Prova-ho un any em va dir el pare.
El pare sabia que de vegades magradava barallar-me. Sempre em sermonejava sobre la violència física. Intentava que no majuntés amb les quadrilles conflictives de lescola. Intentava que no em convertís en el meu germà, que va acabar a la presó. Així que, per culpa del meu germà, que ni tan sols existia per a nosaltres, jo havia de ser un bon escolta. Quina merda. Per què jo havia de ser un bon noi només perquè ja hi havia un mala peça a la família? Detestava la manera que tenien els meus pares de comparar-nos.
Vaig complaure el pare. Ho vaig provar durant un any. Ho odiava, excepte aprendre a fer reanimació cardiopulmonar. A veure, no magradava gens haver de respirar dintre la boca dalgú altre. Em posava els pèls de punta, la veritat. Però per algun motiu tot plegat em fascinava, com podies fer que un cor tornés a funcionar. No nacabava dentendre la ciència. Però tan aviat com vaig obtenir una insígnia per haver après a ressuscitar algú, ho vaig deixar. Vaig tornar a casa i li vaig donar la insígnia al pare.
Crec que testàs equivocant va dir només.
No acabaré fotut a la garjola. Això és el que li volia dir jo. En canvi, només vaig fanfarronejar:
Si mhi fas tornar, et juro que començaré a fumar herba. El pare em va fer una mirada estranya.
És la teva vida va dir.
Com si ho fos de veritat. I una altra cosa sobre el meu pare: ell no em sermonejava mai. No de debò. La qual cosa memprenyava. No era una mala persona. I no tenia mal caràcter. Parlava amb frases curtes: «És la teva vida». «Prova-ho». «Segur que vols fer això?». Per què no parlava i prou? Com se suposava que lhavia de conèixer més, si no mho permetia? Odiava aquesta situació.
Les coses manaven prou bé. Tenia amics a lescola. Més o menys. No era extremament popular. Com havia de ser-ho? Per ser extremament popular havies de fer creure a la gent que eres divertit i interessant. I jo no era precisament un hipòcrita.
Solia anar amb un parell de nois, els germans Gómez. Però es van mudar. I hi havia un parell de noies, la Gina Navarro i la Susie Byrd, a qui els agradava turmentar-me per passar lestona. Les noies. Elles també eren un misteri. Tot era un misteri.