Per què?
No magradaven.
Ets com un monjo.
Sí, Aristòtil el monjo.
No tens hobbies?
I tant. Mirar les parets buides.
Potser seràs sacerdot.
Has de creure en Déu per ser sacerdot.
No creus en Déu? Ni tan sols una mica?
Potser una mica. Però no gaire.
Així que ets un agnòstic?
Això. Un catòlic agnòstic.
Això el va fer riure molt.
No he dit que fos divertit.
Ho sé. Però ho és.
Creus que és dolent, dubtar?
No. Crec que és intel·ligent.
No crec que sigui tan intel·ligent. No tant com tu, Dante.
Tu ets intel·ligent, Ari. Molt intel·ligent. I, de tota manera, ser intel·ligent no ho és tot. La gent es burla de tu. El meu pare diu que no passa res si la gent es burla de tu. Saps què em va dir, un cop? Va dir: «Dante, tu ets un intel·lectual. Això és el que ets. No te navergonyeixis».
Em vaig adonar que el seu somriure era una mica trist. Potser tothom estava una mica trist. Potser sí.
Ari, intento no sentir-me avergonyit.
Jo sabia què era sentir-se avergonyit. Lúnic és que en Dante sabia per què ho estava. I jo no.
En Dante. Magradava molt. Magradava molt, molt.
Vuit
Em vaig fixar en el dit gros del meu pare mentre anava passant les pàgines. Era obvi que li encantava aquest llibre. I gràcies a aquest llibre, vaig aprendre una cosa nova sobre ell. Havia estudiat art abans dallistar-se als Marines. Això no acabava dencaixar amb la imatge que tenia del meu pare. Però em va agradar la idea.
Un vespre, mentre fullejava el llibre, em va cridar.
Mira això va dir. És un mural dOrozco.
Vaig mirar el mural reproduït al llibre, però minteressava més el dit que tocava el llibre amb aprovació. Aquell dit havia premut un gallet en una guerra. Aquell dit havia tocat la meva mare amb una tendresa que jo no acabava de comprendre. Volia parlar, dir alguna cosa, fer preguntes. Però no vaig poder. Tenia totes les paraules atrapades a la gola. Així que vaig fer que sí amb el cap.
No mhavia imaginat mai que el meu pare fos el tipus dhome que hi entenia, dart. Suposo que el veia com un ex-marine que es va convertir en carter després de tornar a casa de la guerra del Vietnam. Un carter ex-marine a qui no li agradava gaire parlar.
Un carter ex-marine que va tornar a casa duna guerra i tenia un fill més. Tampoc és que pensés que va ser idea seva. Sempre he pensat que era la mare qui volia tenir-me. Tampoc és que realment sabés de qui havia estat idea la meva vida. Minventava massa coses dins del meu cap.
Podria haver fet moltes preguntes al meu pare. Podria haver-ho fet. Però hi havia alguna cosa a la seva cara i als ulls i al seu somriure tortuós que mimpedia preguntar-li res. Suposo que creia que ell no volia que sabés qui era. Així que em limitava a col·leccionar pistes. Mirar el pare llegir aquest llibre era una altra pista per a la meva col·lecció. Algun dia totes les pistes encaixarien. I resoldria el misteri del meu pare.
Nou
Un dia, després de nedar, en Dante i jo vam anar a fer una volta. Ens vam aturar al 7-Eleven. Ell va comprar una coca-cola i cacauets.
Jo em vaig comprar una barreta de xocolata i caramel.
Em va oferir un glop de coca-cola.
No magrada, la coca-cola vaig dir.
Que estrany.
Per què?
A tothom li agrada la coca-cola.
A mi no.
Què tagrada, a tu?
El cafè i el te.
Això és raríssim.
Val, soc raríssim. Calla.
Va riure. Vam estar fent tombs. Suposo que no volíem tornar a casa. Vam parlar de coses. De ximpleries. I llavors em va preguntar:
Per què als mexicans els agraden els diminutius?
No ho sé. Ens agraden?
Sí. Saps com li diuen les meves tietes a la meva mare? Li diuen Chole.
Es diu Soledad?
Veus què vull dir, Ari? Tu ho saps. Saps quin és el diminutiu de Soledad. Com si ho aprenguessis respirant. Per què passa? Per què no poden dir-li Soledad i prou? Què és això de Chole? Don surt aquest Chole?
Per què et molesta tant?
No ho sé. És raríssim.
És aquesta la paraula del dia?
Va riure i va engolir uns quants cacauets.
Ta mare té cap diminutiu?
Lilly. Es diu Liliana.
És un nom bonic.
Soledad també.
En realitat, no. Com tha dagradar dir-te soledat?
També pot voler dir solitari vaig dir.
Veus? Quin nom tan trist.
A mi no em sembla trist. Jo crec que és un nom bonic. Crec que li queda bé, a la teva mare vaig dir.
Potser sí. Però Sam, Sam és perfecte per a mon pare.
Sí.
Com es diu el teu pare?
Jaime.
Magrada, aquest nom.
El seu nom de debò és Santiago.
En Dante va somriure.
Veus el que et dic dels diminutius?
Et molesta ser mexicà, oi?
No.
El vaig mirar.
Sí, em molesta.
Li vaig oferir una mica de la meva barreta de xocolata i caramel.
Men va agafar un mos.
No ho sé va dir.
Sí vaig dir jo. Et molesta.
Saps què penso, Ari? Penso que no agrado als mexicans.
Aquesta és una cosa rara de dir vaig dir.
Rara va dir ell.
Rara vaig dir jo.
Deu
Una nit que no hi havia lluna al cel, els pares den Dante ens van dur al desert perquè poguéssim fer servir el seu nou telescopi. De camí, en Dante i son pare feien de coristes dels Beatles. No és que tinguessin bona veu. Tampoc és que els preocupés gaire.
Es tocaven molt. Eren una família de tocaires i petonejadors. Cada vegada que en Dante arribava a casa, feia un petó a la galta a la seva mare i un al seu pare, o ells li feien petons a ell, com si tots aquells petons fossin perfectament normals. Em vaig preguntar què faria el pare si alguna vegada mhi apropés i li fes un petó a la galta. No crec que em fes cap crit, però... no hi posaria la mà al foc.
Vam trigar una estona a arribar al desert. El senyor Quintana semblava conèixer un bon lloc des don mirar les estrelles.
Un lloc lluny de les llums de la ciutat.
Contaminació lumínica. Així és com en Dante en deia. En Dante semblava que sabia moltes coses sobre la contaminació lumínica.
El senyor Quintana i en Dante van instal·lar el telescopi. Jo els mirava i escoltava la ràdio.
La senyora Quintana em va oferir una coca-cola. La vaig acceptar, tot i que no magradava la coca-cola.
En Dante diu que ets molt intel·ligent.
Els compliments em feien posar nerviós.
No tan intel·ligent com ell.
Llavors vaig sentir la veu den Dante interrompent la conversa.
Em sembla que ja en vam parlar, Ari.
De què? va dir la seva mare.
De què? va dir la seva mare.
De res. Que els més intel·ligents són uns merdes.
Dante! va dir la seva mare.
Sí, mama, aquesta boqueta.
Per què tagrada tant dir paraulotes, Dante?
És divertit va dir.
El senyor Quintana va riure.
Sí que és divertit va dir. Però llavors va deixar anar: Aquesta mena de diversió ha de tenir lloc quan ta mare no hi sigui.
A la senyora Quintana no li va agradar el consell del senyor Quintana.
Quina mena de lliçó li estàs ensenyant, Sam?
Soledad, crec...
Però en Dante, que mirava pel telescopi, va tallar en sec la discussió.
Uau, papa! Mira això! Mireu!
Durant molta estona, ningú va dir res.
Tots volíem veure el que estava veient en Dante.
Ens vam quedar callats al voltant del telescopi al mig del desert mentre esperàvem el nostre torn per veure tot el que hi havia al cel. Quan vaig mirar pel telescopi, en Dante va començar a explicar-me el que estava veient. No vaig sentir ni una paraula. Em va passar alguna cosa per dins mentre mirava lunivers immens. A través daquest telescopi, el món era més a prop i més gran del que mhavia imaginat mai. I era tot tan bonic i aclaparador i, no ho sé, em va fer adonar que hi havia alguna cosa dins meu que importava.
Mentre en Dante mirava com jo examinava el cel a través de la lent dun telescopi, va xiuxiuejar:
Algun dia descobriré tots els secrets de lunivers.
Això em va fer somriure.
Què faràs amb tots aquests secrets, Dante?
Sabré què fer-ne va dir. Potser canviaré el món.
Mel vaig creure.
En Dante Quintana era lúnic ésser humà que havia conegut mai capaç de dir una cosa així. Sabia que mai es faria gran i diria coses tan estúpides com «una noia és com un arbre».
Aquella nit, vam dormir al seu pati.
Sentíem parlar els seus pares a la cuina perquè la finestra estava oberta. La seva mare parlava en castellà i el seu pare, en anglès.
Fan això va dir.
Els meus també vaig dir jo.
No vam parlar gaire. Ens vam quedar allà estirats mirant les estrelles.
Hi ha massa contaminació lumínica va dir.
Hi ha massa contaminació lumínica vaig respondre.
Onze
Una dada important sobre en Dante: no li agradava dur sabates.
Anàvem a jugar amb el monopatí al parc, es treia les vambes i refregava els peus contra lherba com si estigués mirant de desenganxar-sen alguna cosa. Anàvem al cine i es treia les vambes. Una vegada se les va deixar i vam haver de tornar a buscar-les.
Solíem perdre el bus. Es treia les vambes al bus, també.
Una vegada, el vaig acompanyar a missa. Es va deslligar els cordons i es va treure les sabates allà mateix, al banc. El vaig mirar com volent dir «Aquí també?». Ell, amb la seva mirada, em va assenyalar el crucifix i va xiuxiuejar:
Jesús no porta sabates.
I allà ens teniu, tots dos asseguts i rient.
Quan venia a casa meva, en Dante deixava les sabates al porxo del davant abans dentrar.
Els japonesos ho fan així deia ell. No entren la brutícia del món a casa duna altra persona.
Sí vaig respondre-li jo, però nosaltres no som japonesos. Som mexicans.
No som mexicans, en realitat. Que vivim a Mèxic?
Però els nostres avis són dallà.
Val, val. Però en sabem res, en realitat, de Mèxic?
Parlem castellà.
No gaire bé.
Parla per tu, Dante. Ets tan pocho.
Què és un pocho?
Un mexicà a mitges.
Dacord, llavors potser soc un pocho. Però el que vull dir és que podem adoptar altres cultures.
No sé per què però em vaig posar a riure. La veritat és que magradava la guerra que vivia en Dante amb les sabates. Un dia no vaig poder més i li vaig preguntar:
Què coi et passa amb les sabates?
No magraden. I ja està, és només això. No hi ha cap altra història. Vaig néixer sense que magradessin les sabates. No té més complicació. Bé, excepte pel tema de ma mare, que men fa portar. Diu que hi ha lleis. I després es posa a parlar sobre les malalties que podria agafar. I després diu que la gent es pensarà que som mexicans pobres. Diu que hi ha nens a pobles mexicans que matarien per un parell de sabates. «Tu et pots permetre unes sabates, Dante». Això em diu. I saps què li dic jo sempre? «No, no em puc permetre unes sabates. Que tinc cap feina, jo? No. No em puc permetre res». Aquí normalment és quan ella es tira els cabells enrere. Odia que la gent em pugui confondre amb un altre mexicà pobre. I llavors diu: «Ser mexicà no té per què voler dir que ets pobre». I jo només tinc ganes de dir-li: «Mama, això no va de ser pobre, ni de ser mexicà. És que no magraden les sabates». Però sé que tot el tema de les sabates té a veure amb com la van educar. Així que acabo fent que sí quan es repeteix: «Dante, ens podem permetre unes sabates». Sé que tot això no té res a veure amb el fet de «poder-nos-ho permetre». Però, no ho sé, sempre em mira duna manera... I llavors jo la miro de la mateixa manera, i així és com va. Mira, prou, jo i ma mare i les sabates no és un bon tema de conversa. Va quedar-se mirant el cel roent de la tarda, un hàbit molt seu. Això volia dir que estava pensant. Portar sabates és un acte antinatural, saps? Aquesta és la meva premissa bàsica.
La teva premissa bàsica? De vegades parlava com un científic o un filòsof.
Sí, home, el principi fundacional.
El principi fundacional?
Mestàs mirant com si estigués com una cabra.
És que estàs com una cabra, Dante.
No ho estic va dir. I llavors va repetir-ho: No ho estic.
Semblava gairebé ofès.
Dacord vaig dir, no ho estàs. No estàs com una cabra i no ets japonès.
Sem va apropar i em va desfer els cordons de les vambes.
Treu-te les sabates, Ari. Viu una mica.
Vam sortir al carrer i ens vam posar a jugar a un joc que en Dante es va inventar sobre la marxa. Es tractava dun concurs per veure quin dels dos llançava les sabates més lluny. En Dante va ser molt metòdic en la manera com sanava inventant el joc. Tres rondes, que suposaven sis llançaments. Teníem un tros de guix cadascun per marcar on aterrava la sabata. Va agafar la cinta mètrica de son pare, que arribava fins a nou metres. Tampoc és que fos prou llarga.
Per què hem de mesurar els metres? vaig preguntar. No podem tirar la sabata i marcar-ho amb el guix i ja està? La marca més llunyana és la que guanya. Fàcil.
Hem de saber la distància exacta va dir ell.
Per què?
Perquè quan fas alguna cosa, has de saber exactament què estàs fent.
Ningú sap exactament què està fent vaig dir jo.
Això és perquè la gent és mandrosa i indisciplinada.
Tha dit mai ningú que de vegades parles com un llunàtic amb una llengua perfecta?
Això és culpa de mon pare va dir.
La part llunàtica o la part de la llengua perfecta? Vaig fer que no amb el cap. És un joc, Dante.