I què? Quan jugues a alguna cosa, Ari, has de saber què estàs fent.
Ja sé el que estem fent, Dante. Ens estem inventant un joc. Estem llançant les vambes al carrer per veure quin dels dos la tira més lluny. Això és el que estem fent.
És una versió de llançar la javelina, no?
Sí, suposo que sí.
I mesuren la distància, quan llancen la javelina, no?
Sí, però allò és un esport de veritat, Dante. Això no. Això també és un esport de veritat. Jo soc de veritat. Tu ets de veritat. Les vambes són de veritat. El carrer és de veritat. I les regles que establim, també són de veritat. Què més vols?
Però ho estàs fent massa complicat. Després de cada llançament, hem de mesurar la distància. Què té de divertit, això? Llançar coses és la part divertida.
No va dir en Dante, el joc és divertit. Tot el joc ho és.
No ho entenc vaig dir. Llançar una sabata és divertit. Això ho entenc. Però treure la cinta de mesurar de ton pare i fer-la rodar pel carrer és una feinada. Què té de divertit? I no només això, i si apareix un cotxe?
Ens apartem. A més, podríem jugar-hi al parc.
El carrer és més divertit vaig dir.
Sí, el carrer és més divertit. Estàvem dacord en alguna cosa.
En Dante em va mirar.
Jo també el vaig mirar. Sabia que no tenia cap opció. Sabia que jugaríem al joc dacord amb les seves normes. Però la veritat és que per a en Dante era important. I a mi tampoc mimportava tant. Així que vam jugar al joc amb les eines que teníem: les nostres vambes, dos trossos de guix i la cinta mètrica del seu pare. Ens inventàvem les normes a mesura que jugàvem i les anàvem adaptant. Al final, hi havia tres sets, com al tennis. Hi havia sis llançaments per set. Divuit llançaments per fer un joc. En Dante va guanyar dos dels tres sets. Però jo vaig fer el llançament més llarg. Catorze metres i vuit centímetres.
El pare den Dante va sortir de la casa i va fer que no amb el cap.
Què esteu fent?
Estem jugant.
Què the dit, Dante, sobre això de jugar al carrer? Teniu un parc aquí al costat. Va assenyalar el parc amb el dit. I a què... Es va aturar i va estudiar lescena. Esteu llançant les vambes?
En Dante no tenia por del seu pare. Tampoc és que el seu pare fes por. Però, tot i així, el seu pare era un pare i estava allà plantat, desafiant-nos. En Dante ni tan sols es va encongir, convençut que podia defensar la seva actitud.
No estem llançant les vambes, pare. Estem jugant. És una versió destar per casa de llançar la javelina. I estem veient qui pot llançar-la més lluny.
Son pare es va posar a riure. Però riure de debò.
Ets lúnic nen de tot lunivers que sinventaria un joc com a excusa per deixar-se les vambes fetes una merda. Va tornar a riure. A ta mare li encantarà.
No cal que lhi diguem.
Sí que cal.
Per què?
La norma de no tenir secrets.
Estem jugant al mig del carrer. Com ha de ser un secret?
És un secret si no lhi diem. Va fer un somriure tibant a en Dante, no emprenyat, però sí com fent de pare. Aneu-vosen al parc, Dante.
Vam trobar un bon lloc per muntar el joc al parc. Vaig estudiar la cara den Dante mentre llançava les vambes amb tota la força. Son pare tenia raó. En Dante havia trobat un joc com a excusa per deixar-se les vambes fetes una merda.
Dotze
Una tarda, havent nedat, ens vam quedar al porxo de casa seva. En Dante es mirava els peus. Cosa que em va fer somriure. Ell va voler saber per què somreia.
Només somric vaig dir. És que no pot somriure un noi?
No em dius la veritat va dir. Tenia una mania amb això de dir la veritat. Igual que el meu pare. Excepte que el pare es guardava la veritat per a si mateix. I en Dante creia que shavia de dir la veritat amb paraules. En veu alta. Explicar-la a algú.
Jo no era com en Dante. Jo era més com el pare.
Dacord vaig dir. Somreia perquè testaves mirant els peus.
I això fa molta gràcia va dir.
És raríssim vaig dir. Qui fa això de mirar-se els peus, a part de tu?
No hi ha res de dolent a estudiar-se el propi cos va dir.
Dir això també és raríssim vaig dir jo. A casa nostra, ens limitàvem a no parlar del nostre propi cos. Estava clar que això no ho fèiem, a casa.
El que tu diguis va dir.
El que tu diguis vaig dir jo.
Tagraden els gossos, Ari?
Mencanten els gossos.
A mi també. No han de portar sabates.
Vaig riure. Vaig arribar a pensar que una de les meves tasques al món era riure dels acudits den Dante. Passava que en Dante no deia les coses per fer gràcia. Ell només estava sent ell.
Demanaré al meu pare si podem tenir un gos. Tenia una mirada quan ho va dir, com una mena de foc. I jo em meravellava amb aquest foc.
Quin tipus de gos vols?
No ho sé, Ari. Un que vingui duna gossera. Saps, un daquests gossos abandonats.
Sí vaig dir. Però, com sabràs quin escollir? Hi ha molts gossos, a la gossera. I tots volen que els salvin.
Això és perquè la gent és molt dolenta. Llencen els gossos com si fossin escombraries. Com ho odio.
Mentre érem allà asseguts, xerrant, vam sentir un soroll, uns nois que cridaven pel carrer. Eren tres, potser una mica més petits que nosaltres. Dos dells tenien escopetes daire comprimit i estaven apuntant a un ocell al qual acabaven de disparar.
Nhem tocat un! Nhem tocat un! Un dells apuntava la pistola a un arbre.
Ei! va dir en Dante. Pareu! Abans que madonés de què estava passant, en Dante ja era a mig carrer. Vaig córrer darrere seu.
Pareu! Què coi us passa pel cap! La mà den Dante estava aixecada, indicant que saturessin. Doneu-me aquesta arma.
I una merda et donaré la pistola.
Està prohibit per llei va dir en Dante. Semblava fora de si. Molt fora de si.
Segona esmena va dir el paio.
Sí, segona esmena va dir laltre noi. Sagafava fort al seu petit rifle.
La segona esmena no val per a les pistoles daire comprimit, imbècil. I, de tota manera, no es permeten armes de foc a la demarcació municipal.
I què penses fer sobre això, tros de merda?
Et penso fer parar va dir.
Com?
Apallissant-vos aquests culs esquifits fins a la frontera amb Mèxic vaig dir jo. Suposo que tenia por que li fessin mal a en Dante. Només vaig dir el que sentia que havia de dir. No eren grossos ni tampoc intel·ligents. Eren miserables i estúpids i jo ja havia vist què eren capaços de fer, els nois miserables i estúpids. Potser en Dante no era prou miserable per barallar-shi. Però jo sí. I no mhavia sentit mai malament per atonyinar un noi que demanava a crits un cop de puny.
Ens vam quedar allà palplantats un moment, estudiant-nos els uns als altres. Diria que en Dante no tenia ni idea de què fer a continuació.
Un dels nois semblava estar a punt dapuntar-me amb la seva pistola.
Jo de tu no ho faria, tros de merda seca. Tot just dir-li això, vaig prendre-li la pistola duna arpada. Va ser ràpid i no sho esperava. Ho havia après ficant-me en baralles, mou-te ràpid i agafa el paio per sorpresa. Sempre funcionava. Era la primera norma de les baralles. I allà em teníeu, amb la pistola daire comprimit a les mans. Tens sort que no te lendinyi pel cul.
Jo de tu no ho faria, tros de merda seca. Tot just dir-li això, vaig prendre-li la pistola duna arpada. Va ser ràpid i no sho esperava. Ho havia après ficant-me en baralles, mou-te ràpid i agafa el paio per sorpresa. Sempre funcionava. Era la primera norma de les baralles. I allà em teníeu, amb la pistola daire comprimit a les mans. Tens sort que no te lendinyi pel cul.
Vaig llançar larma a terra. Ni tan sols vaig haver de dir-los que fotessin el camp. Van marxar i au, rosegant obscenitats sota el nas.
En Dante i jo ens vam mirar.
No sabia que tagradaven les baralles va dir en Dante.
No. De fet, no magraden vaig dir.
Sí va dir el Dante. Tagraden les baralles.
Potser sí vaig dir. I jo no sabia que tu eres un pacifista.
Potser no soc un pacifista. Potser només crec que necessites un bon motiu per anar matant ocells. Em va inspeccionar la cara. No estava segur de què esperava trobar-hi.
En saps, de dir paraulotes, també.
Sí, dacord, Dante, no lhi expliquem a la teva mare i ja està.
Ni a la teva tampoc.
El vaig mirar.
Tinc una teoria sobre per què les mares són tan estrictes.
En Dante gairebé va somriure.
És perquè ens estimen, Ari.
Aquesta és una part. Laltra és que volen que siguem petits per sempre.
Sí, crec que això a la meva la faria feliç, que fos un nen per sempre. En Dante va mirar locell mort. Feia uns minuts, estava emprenyadíssim. Ara semblava que estigués a punt de plorar.
Mai thavia vist tan emprenyat vaig dir.
Jo a tu tampoc thavia vist mai tan emprenyat.
Tots dos sabíem que estàvem emprenyats per diferents motius. Durant un moment, ens vam quedar allà mirant locell mort.
Només era un pardalet va dir. I va començar a plorar.
Jo no sabia què fer. Em vaig quedar allà, mirant-lo. Vam desfer el camí i ens vam asseure al porxo de casa seva. Va llançar les vambes al carrer amb tota la força i la ràbia que tenia. Es va eixugar les llàgrimes de la cara.
Estaves espantat? va preguntar-me.
No.
Jo sí.
I què?
I llavors ens vam tornar a quedar en silenci. Odiava el silenci. Al final, vaig fer una pregunta estúpida:
Per què existeixen, els ocells, en tot cas?
Ell em va mirar.
No ho saps?
Diria que no.
Els ocells existeixen per ensenyar-nos coses sobre el cel. Tu creus?
Sí.
Jo volia dir-li que no plorés més, que el que aquells nois havien fet a locell no importava. Però sabia que sí que importava. A ell li importava. I, de tota manera, tampoc no li feia cap bé dient-li que no plorés, perquè ell necessitava plorar. Era així.
I per fi va parar. Va respirar profundament i em va mirar:
Majudes a enterrar locell?
I tant.
Vam agafar una pala del garatge del seu pare i vam anar al parc on hi havia locell mort sobre lherba. Vaig recollir locell amb la pala i el vaig passejar pel carrer fins al pati del darrere de casa en Dante. Vaig cavar un forat sota un gran baladre.
Vam ficar locell al forat i el vam enterrar.
Cap dels dos va dir ni una paraula.
En Dante tornava a plorar. I jo em sentia mala persona perquè no tenia ganes de plorar. En realitat, no sentia res per locell. Era un ocell. Potser locell no es mereixia morir a mans dun nen estúpid que es pensava que era divertit anar disparant. Però tot i així, només era un ocell.
Jo era més fred que en Dante. Crec que havia intentat amagar-li aquella fredor perquè volia agradar-li. Però ara ja ho sabia. Que jo era fred. I potser ja estava bé. Potser li agradaria el fet que jo fos un paio fred, de la mateixa manera que a mi magradava que ell no ho fos. Tots dos ens vam quedar mirant la tomba de locell.
Gràcies em va dir.
I ara vaig dir jo.
Sabia que volia estar sol.
Ei vaig murmurar, ens veiem demà.
Anirem a nedar va dir.
Sí, anirem a nedar.
Tenia una llàgrima que li baixava per la galta. Semblava ben bé un riu a la llum del sol ponent.
Em vaig preguntar com devia ser, ser un noi que plora la mort dun ocell.
Li vaig dir adeu amb la mà. Ell també a mi.
Mentre caminava cap a casa, vaig pensar en els ocells i el significat de la seva existència. El Dante tenia una resposta. Jo no. Jo no tenia ni idea de per què existien els ocells. Ni tan sols mho havia preguntat mai, abans.
La resposta den Dante tenia sentit, per a mi. Si estudiàvem els ocells, potser podríem aprendre a ser lliures. Crec que és això el que mestava dient en Dante. Jo tenia nom de filòsof. Quina era la meva resposta? Per què no tenia cap resposta?
I per què hi havia nois que tenien llàgrimes a dins i daltres que no en tenien cap? Nois diferents que vivien segons normes diferents.
Quan vaig arribar a casa, em vaig asseure al meu porxo.
Vaig contemplar la posta de sol.
Em vaig sentir sol, però no en un sentit negatiu. Magradava molt, estar sol. Potser magradava massa. Potser el meu pare també era així.
Vaig pensar en en Dante i em vaig fer preguntes sobre ell.
I em va semblar que la cara den Dante era un mapa del món.
Un món sense foscor.
Uau, un món sense foscor. Quina preciositat.