Aquesta correlació de forces va anar canviant, però, fins al punt que els republicans han arribat a ser en alguns àmbits la primera força del país, amb discursos que han convertit ERC en el «representant de la lluita per la justícia social», un paper que als anys setanta va hegemonitzar el PSUC. És en aquest context que sexplica probablement lantipatia persistent i gairebé inguarible per Esquerra Republicana dalgunes personalitats excomunistes i alguns exmilitants del PSC. Hi ha hagut un menyspreu intel·lectual cap a ERC que encara subsisteix entre alguns excomunistes o socialistes, sobretot entre els més espanyolistes.
Un altre element que se suma a lantipatia de lentorn del PSC, el PSUC i la posterior ICV cap a tot el que Esquerra Republicana representa parteix del fet que els partits de lesquerra catalana de tarannà federalista, talment com el pujolisme, van renunciar a qualsevol reivindicació republicana al final de la Transició. ERC, en canvi, no ho va fer.
Ja a les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura, el 1977, Esquerra Republicana no va poder entrar en el Pacte Democràtic, la coalició de partits catalanistes que encapçalava Jordi Pujol, perquè no va renunciar a la República i al seu llegat històric. Josep Tarradellas encarnava des de Saint-Martin-le-Beau aquest llegat. En aquelles eleccions ERC no va ser legalitzada, a diferència dels comunistes, i per poder concórrer-hi va haver de fer una estranya coalició amb el Partit del Treball, una organització de caràcter maoista.
Lesquerra «il·lustrada» dels entorns del PSUC amb el temps, en part, va acabar al PSC. Se li feia difícil assumir que hi havia una altra esquerra que a diferència dells qüestionava lstatu quo que representava la monarquia. Amb tot, moltes persones provinents de les esquerres estatals ara també són independentistes i han acabat aproximant-se o integrant-se als republicans.
Evidentment, com tots els partits històrics, Esquerra Republicana ha passat per moments difícils i ha comès errors al llarg de la seva trajectòria. Amb tot, sha de valorar com un fet altament positiu que Catalunya disposi avui dun instrument polític com ERC, un partit democràtic, progressista i defensor de la justícia social, que no ha sucumbit mai a la temptació de cap ideologia totalitària ni autoritària, que va combatre el feixisme amb les armes a la mà, que va sobreviure a la sagnant repressió de la dictadura franquista, que va resistir la influència de lestalinisme durant els pitjors anys de lanomenada Guerra Freda, i que, des de la Transició, no ha caigut en pràctiques corruptes de cap mena.