No es poden negar a Jordi Pujol els rèdits aconseguits amb les seves polítiques, però en qüestions de fons el pujolisme no va arribar a assolir els profits obtinguts pels governants del País Basc ni tampoc a donar compliment als seus anhels de bastir estructures destat propi.
Amb aquest bagatge, es podria afirmar dentrada que Pujol va ser un home del règim, però el seu passat de lluita antifranquista obliga a matisar lafirmació.
Leclosió de la seva figura és molt anterior a la Transició, i així ho acredita la seva tasca de reconstrucció nacional durant més de vint-i-cinc anys, amb presó inclosa. No es pot dir que va ser un polític del règim, atès que no va sorgir de les entranyes de lEstat i va lluitar per combatrel en la seva primera etapa.
En canvi, sí que es pot argumentar que Pujol, des del 1977, va ser un líder còmode i acceptat pels poders de Madrid. No era del règim, però sí que va ser útil al règim. Aquesta realitat no ha dimpedir constatar que, malgrat tot, lautogovern exercit pel pujolisme i, posteriorment, per set anys desquerra catalanista, des duna autonomia limitada i autolimitada, ha establert a Catalunya les bases contemporànies de lestat del benestar i dalguns elements identificatius diferencials bàsics, com els mitjans de comunicació públics, lescola catalana, els Mossos dEsquadra o la gestió de les presons, així com un suport més o menys reeixit a les transformacions econòmiques.
5. La Catalunya organitzada, antídot contra la dictadura
Catalunya es va organitzar socialment als anys trenta a un ritme que no es va produir en cap altre indret de lestat espanyol. La cultura obrera i popular del país va crear unes experiències de col·laboració que van florir en nous moviments socials com ara ateneus, sindicats, cooperatives, corals, grups descoltes o centres excursionistes, en una extensa xarxa dinstitucions que van ser la clau de volta duna nova societat civil que es va demostrar més dinàmica que lespanyola.
Aquest nou model social contenia les llavors per generar diverses tradicions polítiques i culturals de caràcter popular que es van configurar al voltant de corrents com el republicanisme, lobrerisme o el catalanisme, i van acabar sent la base don sorgirien nous partits polítics com ERC. Lhegemonia cultural i social dacord amb la concepció gramsciana als anys trenta havia abandonat el camp conservador i tradicionalista de la Lliga Regionalista, i això va comportar el canvi dhegemonia política a favor dEsquerra Republicana.
ERC es va inserir en aquest context social i va tenir un èxit gairebé immediat gràcies, sobretot, al fet didentificar-se amb la nova estructura social. El triomf del partit sha de buscar en la confluència de persones que durant anys van estar relacionades amb entitats i associacions cíviques i populars, que finalment es van trobar sota un mateix paraigua polític. La formació va guanyar a les urnes perquè els seus candidats i militants havien estat «fent campanya» anys enrere al carrer.
El president Lluís Companys i lalcalde de Barcelona Jaume Aiguader són dos exemples daquesta tipologia. El primer havia estat fent una gran feina de defensa dels obrers i dels rabassaires, i també havia treballat en limpuls de cooperatives agràries. El segon va ser un dels capdavanters de lhigienisme i, com a metge, atenia els obrers gratuïtament.
Aquest teixit de cooperació que va esclatar i florir amb la República es va haver de submergir i capil·laritzar amb larribada de la dictadura franquista, però també va contribuir a mantenir el pols de la catalanitat, que va quedar latent en moltes entitats i associacions.
Les entitats culturals i recreatives eren eines generadores despais de llibertat que van crear esquerdes en la normalitat oficial que imposava el franquisme. Es podria dir que lestructura social sorgida a Catalunya durant els anys de la República va actuar després com un dic de contenció, o si més no com un amortidor, enfront del franquisme i la seva acció espanyolitzadora.
6. El catalanisme no és burgès
Sostenir que el catalanisme és un invent de la burgesia és dir una mentida. La figura del català com un personatge que pertanyia a les classes benestants era un mantra que va aconseguir fixar-se, sobretot, en limaginari de certs corrents desquerra, que plantejaven aquest relat per confrontar-lo a partir dels seus arguments. Encara avui té seguidors.
Apuntar una dicotomia, com va fer el dirigent de Bandera Roja i després ministre Jordi Solé Tura, entre «la nació burgesa i la nació socialista» servia per afavorir les tesis dels partits desquerra federalista com el PSUC, que amb lús de larquetip situava el «seu» proletariat com lúnica alternativa que podria resoldre lencaix de Catalunya a Espanya per la via federal, amb el reconeixement de lautodeterminació. El partit agafava el model que va dissenyar Stalin per a lURSS i laplicava a la realitat catalana partint de la idea que lesquerra que volia la independència era petitburgesa i que la classe obrera posaria fre a aquest anhel separatista perquè es produiria una acceptació del model federal per la via de lexercici del dret dautodeterminació.
Aquest discurs confrontava les tesis comunistes amb una burgesia que shavia «servit instrumentalment de la nació per als seus fins de classe», tal com sespecificava lany 1967 a Treball, la revista clandestina del PSUC. La idea central era senzilla dentendre: la nació catalana la defensen els treballadors i no els burgesos, que només volen utilitzar-la en benefici propi. Era una afirmació verídica si se centrava exclusivament en la gran burgesia, però sovint saplicava també a tots els sectors populars vinculats a la tradició catalanista. Segons la doctrina comunista oficial, el salt endavant nacional lhavia de protagonitzar la classe obrera, i no pas la petita i la mitjana burgesia, que segons el PSUC eren els sectors socials que engreixaven les files de partits com ERC.
Quan aquesta idea senfoca amb la perspectiva de la història, el relat dun catalanisme nascut exclusivament de la burgesia queda desacreditat, perquè va ser un fenomen transversal que en els seus orígens va sorgir sobretot de les classes populars.
Per exemple, el 1840 es va crear lAssociació Mútua dObrers de la Indústria Cotonera de Barcelona, un col·lectiu obrer amb un ideari republicanista que pretenia una millora de les condicions dels treballadors i soposava a les polítiques centralistes. Anys més tard, el 1855, va néixer la Junta de Directors de la Classe Obrera, entitat que dirigia des de la clandestinitat els moviments obrers, com ara el que va provocar la primera vaga general, que es va produir aquell mateix any. Poc després es va fundar la primera societat catalanista, Jove Catalunya, nascuda el 1869, impulsada per un grup catalanista lligat al moviment de la Renaixença, que es va convertir en un col·lectiu polític, precursor de la Unió Catalanista.
Cal sumar a aquestes tres fites la creació el 1903 del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), una organització amb finalitats mutualistes i amb una orientació clarament catalanista, que va anar derivant posteriorment cap a lobrerisme i el sindicalisme. Va divulgar el catalanisme obrerista i va impulsar la creació dentitats descoltes i excursionistes.
El moviment polític dorientació catalanista es vinculava al teixit associatiu del país que es conformava a través de nombrosos col·lectius, centres i escoles, que van contribuir a estendre la cultura entre els sectors populars. La classe obrera es va aplegar al voltant del catalanisme popular força abans de laparició dun projecte polític catalanista de biaix més conservador.
El moviment polític dorientació catalanista es vinculava al teixit associatiu del país que es conformava a través de nombrosos col·lectius, centres i escoles, que van contribuir a estendre la cultura entre els sectors populars. La classe obrera es va aplegar al voltant del catalanisme popular força abans de laparició dun projecte polític catalanista de biaix més conservador.
El fet evident que la Renaixença cultural i literària fos acollida i emparada bàsicament per institucions i sectors burgesos no podia ser de cap altra manera a cap país al segle xix ha fet pensar que el catalanisme, entès com a fenomen social i polític, ha estat des de lorigen exclusivament burgès. Si es repassa la història, però, queda demostrat que els corrents polítics del catalanisme popular són anteriors a laparició del catalanisme polític de signe conservador.
7. Lindependentisme no ve de la dreta
La sentència sobre lEstatut del Tribunal Constitucional del 2010 va ser un punt dinflexió per a lindependentisme. La retallada aplicada al text després duna dura campanya del PP va ensorrar les esperances dentesa i va marcar la consciència ciutadana fins al punt que la població va acabar dient prou.
Aquesta convicció es reblava, a més, amb les polítiques centralistes de Madrid, que atiaven els arguments a favor de la separació, i també amb el gir polític que van fer partits com CiU, proclius a lestratègia de pacte amb lEstat durant dècades. Finalment, no obstant això, es van trobar forçats a reorientar-se cap a lindependentisme per levolució del cos central de la seva base social i electoral.
Lindependentisme es va convertir en un projecte massiu i transversal que va aglutinar persones de diferents postures ideològiques, des de la dreta fins a lesquerra més radical. Es va fer possible la convivència entre lindependentista «de tota la vida» i el de nou encuny, que abans havia defensat altres formes polítiques de relació entre Catalunya i Espanya. Aquest vincle sestablia en relació amb lhoritzó de lestat propi, però no necessàriament en leix ideològic esquerra-dreta.
¿Un ciutadà de dreta i un desquerra podien coincidir en una manifestació independentista? Sí, va passar, passa i passarà. De fet, la pluralitat social i ideològica és una característica compartida per tots els moviments massius demancipació nacional.
Aquesta realitat, però, sovint ha estat interessadament desfigurada per un relat construït a partir de la idea que la dreta catalana i els que han tingut el control social del país han estat els impulsors i conductors gairebé exclusius del Procés, talment com si aquest moviment hagués sorgit dels despatxos institucionals i dels partits, i no pas de la reivindicació del carrer.
Hi ha una dreta independentista que en els darrers anys ha anat guanyant força en el Procés, però, sent minoritària, no se li pot atribuir la condició de guia del moviment ni, encara menys, se la pot encaixar en una falsa línia històrica que eleva la dreta nacionalista com la mare gairebé única de lindependentisme. El fet que no ho sigui no significa tampoc que totes les iniciatives polítiques i socials sorgides en aquest camp estiguin circumscrites al perímetre de lesquerra, però la història mostra exemples suficients per bandejar la tesi que apunta a la dreta com la matriu del corrent independentista.
El 1922 es crea Estat Català, una formació «interclassista i netament independentista» que acabarà sent una de les llavors dERC, partit damalgama que neix nou anys més tard a partir de diverses tradicions culturals i polítiques, que fonamenta els seus principis en el reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya, la federació amb altres pobles ibèrics i la socialització de la riquesa.
El Front Nacional de Catalunya, que neix el 1940 i col·labora amb les forces aliades durant la Segona Guerra Mundial amb lesperança que la derrota del feixisme hagués de significar la victòria de la causa catalana, i el PSAN, fundat el 1969, són dos casos de formacions polítiques que demostren el nexe entre lindependentisme històric, les classes populars i els postulats de les esquerres.
Relligar la dreta amb lindependentisme i negar el seu origen popular ha estat una voluntat dalguns sectors de lesquerra estatalista o directament espanyolista, que han pretès apuntalar els seus plantejaments a partir de la identificació despectiva de lindependentisme amb el conservadorisme de la menestralia o del pujolisme. Són els partidaris del mite del pop. És una teoria organicista encara molt vigent que sosté que el catalanisme és un pop del qual el president Pujol va esdevenir el cervell durant anys, i cada tentacle representa les diferents faccions, des de lextinta Terra Lliure fins a Òmnium, passant per ERC, TV3 o sectors de la societat civil organitzada. Daquesta manera es posen no només dins el mateix sac totes les expressions del catalanisme, i qui diu catalanisme diu independentisme, obviant el seu sentit pluralista i transversal, sinó que, a més a més, sassenyala un cervell organitzador que mou els fils des de la dreta i les classes dominants.
El sindicalista Joan Coscubiela, un defensor paradigmàtic daquesta idea, justifica amb arguments que parteixen daquesta base els atacs contra lindependentisme i qualsevol reivindicació confederal, com el concert econòmic, que considera insolidari.
8. Convulsions i resistència dERC
Les disputes públiques i notòries a Esquerra Republicana han estat constants des del seu naixement, el 1931. El fet que shi apleguessin sensibilitats i tendències ideològiques diferents abonava el terreny a unes convulsions internes que sanaven mantenint latents, entre altres causes perquè el partit no sadequava ni al patró oligàrquic ni al patró «leninista», que fulminava el discrepant i feia passar per ladreçador la militància.
ERC ha estat una formació desquerra democràtica, damalgama i molt heterogènia que ha tingut unes bases fortes i participatives, amb capacitat per posar en dificultats la direcció en diversos moments de la seva història. Els sectors crítics amb els òrgans directius no shan privat mai daixecar la veu ni de criticar, i aquest funcionament ha configurat una imatge dun partit en ebullició constant, que de vegades lha perjudicat a lhora de presentar-se com una organització seriosa i fiable.
El fet que el partit hagi tingut una desena descissions al llarg de la seva trajectòria explica perfectament el seu tarannà, per bé que aquesta manera de ser no lha ensorrat mai. Han desaparegut de lescena política Convergència Democràtica, Unió Democràtica, el PSUC i Iniciativa, però Esquerra Republicana segueix ben viva després de noranta anys dexistència.
Els perills de desaparició que la formació ha tingut al llarg dels anys han tingut lorigen en els esdeveniments externs, més que no pas en el turbulent funcionament intern. Han estat, per exemple, laixecament militar del 1939, la dificultat de crear una organització de masses per esquivar la repressió i adaptar-se a la clandestinitat durant el franquisme o el complex aterratge a la democràcia després dun exili complicat dels seus dirigents, sobre els quals va recaure, a més, la tasca de sostenir i representar les institucions catalanes a lexterior, com ara la Generalitat, com van haver de fer els presidents Josep Irla i Josep Tarradellas.
Lhegemonia que el partit havia aconseguit recollir als anys trenta es va anar perdent durant la dictadura i la clandestinitat fins al punt de convertir-se en una formació amb poc múscul polític en comparació amb altres partits com el PSUC, més ben organitzat a la clandestinitat, que comptava a més amb el suport del moviment comunista internacional i, en darrer terme, de lURSS.