Pere Comellas (Cal Rosal, Berguedà, 1965) és professor destudis portuguesos de la Universitat de Barcelona, membre del Grup dEstudi de Llengües Amenaçades (GELA) i traductor literari. Ha publicat diversos treballs relacionats amb la diversitat lingüística i amb la traducció. És autor de Contra limperialisme lingüístic (2006) i coautor de Què hem de fer amb les llengües dels alumnes a lescola? (2014, premi Modest Reixach) i Antropología lingüística (2019).
Carme Junyent (Masquefa, Anoia, 1955) és professora de lingüística general de la Universitat de Barcelona, és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi), dirigeix el Grup dEstudi de Llengües Amenaçades (GELA) i fa recerca sobre les llengües de la immigració a Catalunya. És autora duna àmplia obra sobre la situació de les llengües del món i la diversitat lingüística.
Sovint hem sentit dir que els esquimals tenen molts termes per anomenar la neu. Pensem que han trobat maneres de descriure-la amb més precisió a força dobservar-la sovint. Però no és ben bé així. Per començar, «esquimal» és una denominació imprecisa amb què designem diversos pobles de lÀrtic que parlen llengües diferents. I, en segon lloc, totes les llengües adapten el lèxic a les necessitats dels parlants, inventant o manllevant termes. No hi ha llengües primitives, ni més o menys aptes per a la filosofia, lesquí o lamor. Les afirmacions sobre la riquesa o la modernitat duna llengua es basen en prejudicis.
I per desmuntar tots aquests tòpics, Pere Comellas i Carme Junyent shan posat les ulleres dantropòleg. Amb ells explorarem les relacions entre les llengües, les persones i el món.
Els colors de la neu
Els colors de la neu
Les llengües, les persones i el món
Pere ComellasCarme Junyent
© 2021, Pere Comellas i Carme Junyent
© daquesta edició:
Eumo Editorial. C. Doctor Junyent, 1. 08500 Vic
www.eumoeditorial.com - eumoeditorial@eumoeditorial.com
Eumo és leditorial de la UVic-UCC
Primera edició: febrer de 2021
Disseny de la coberta: Control Z - Comunicació
Il·lustració de la coberta: Elisenda Soler
Correcció: Mercè Rial
Maquetació: Grafime
Producció de lePub: booqlab
Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de leditor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment daquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.
SUMARI
1. PARLAR PER FER COSES
2. TOTES LES LLENGÜES SÓN IGUALS, TOTES LES LLENGÜES SÓN DIFERENTS
Prejudicis, és a dir, judicis previs sense cap base
Alguns trets (gairebé) únics de les llengües
Universals (més o menys)
Universals implicatius
3. COM ANOMENEM LA GENT?
Jo soc jo i tu ets tu
Joa, tua i ella?
Nosaltres vol dir tu i jo?
Tu o vostè?
Gèneres i sexes
Gènere i sexe sovint no són pas el mateix (lingüísticament parlant)
Puix parla així, és una dona
La sang és més espessa que laigua: lèxic del parentiu
Els sistemes de parentiu, tema estrella de lantropologia
De mare només nhi ha una?
Quin nom li posarem, a la criatura?
Explicar les circumstàncies del naixement
Definir la persona o la personalitat
Noms per evitar la mort
4. COM ANOMENEM EL MÓN
Llengües i visió del món: relativitat i traductibilitat
La relativitat, o relativisme, o determinisme lingüístics
La neu dels «esquimals»
Gramàtica i determinisme
Intraduïble
La llengua ens condiciona, sí o no?
Les llengües són com el món, o el món és com les llengües?
Categoritzar
Ni una cosa ni laltra o totes dues alhora
Anomenar lespai: llocs i situacions
Aquí i allà, aquest i aquell
Aquí i allà, aquest i aquell
Dreta i esquerra, nord i sud
Els noms propis dels llocs: topònims
Anomenar el temps
El temps i lespai
Viatgem pel temps o és el temps, que es mou?
Comptar fins a tres o més
El càlcul mínim
Comptar de maneres ben diferents
La calculadora digital i manual
Paraules que viatgen per tot el món: el cas dels animals grossos
5. VIDA I MORT DE LES LLENGÜES
No hi ha llengües subdesenvolupades
La preocupació per la mort de les llengües
Les llengües no sextingeixen: les fan extingir
Revitalitzar: replantar llengües
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
1. PARLAR PER FER COSES
A lhora de determinar quins són els trets essencials que ens diferencien de la resta danimals, la parla sempre hi té un lloc destacat. Segur que sen poden trobar daltres: la nostra capacitat de manipular lentorn i adaptar-lo; el fet de cuinar; la consciència i la ritualització de la mort; lhumor Algunes daquestes coses també les fan altres formes de vida (manipular lentorn i els aliments), però a una escala escandalosament més petita que nosaltres. Altres com lhumor o la consciència de la mort potser van força lligades a la capacitat de parlar. És veritat que ja fa temps que es qüestiona la idea de trencament absolut entre humans i altres animals. Per exemple, tradicionalment shavia dit que només nosaltres teníem «cultura» (un concepte complex i problemàtic), perquè es creia que érem els únics éssers que acumulàvem i transmetíem coneixement al marge de linstint, mentre que la resta de formes de vida estarien completament determinades per la seva genètica. Si bé sembla evident que també hi ha cultures en altres espècies, encara que es puguin considerar rudimentàries en comparació amb les humanes. En determinades espècies, un grup té conductes diferenciades daltres grups, fa servir eines diferents (és a dir, una tecnologia pròpia) o tècniques pròpies, i aquest coneixement es transmet per imitació.
Amb tot, per més que es pugui qüestionar la discontinuïtat entre la humanitat i els altres éssers vius, sembla clar que la importància que laprenentatge i la transmissió cultural tenen per a nosaltres és immensa en comparació amb qualsevol altra espècie. I aquí la llengua hi té un paper fonamental. Tenim un sistema de comunicació tan complex i sofisticat que costa molt dexplicar en termes evolutius. Don ha sortit, una cosa així? Els intents dexplicar-lo a partir de sistemes danimals genèticament i evolutivament propers com són altres primats no han tingut gaire èxit. La manera com es comuniquen fins i tot els més aparentment complexos en termes cognitius, o els genèticament més pròxims a nosaltres com són els ximpanzés i els bonobos, no té gaire relació amb les llengües humanes. Alhora, altres espècies molt més allunyades de nosaltres com certs tipus docells, ratpenats o cetacis tenen capacitat daprenentatge vocal: poden aprendre sons nous (no només reconèixer-los, sinó produir-los), cosa que no fa cap altre primat. Potser algun dia podrem comprendre per quines vies levolució ens va regalar aquest artefacte increïblement complex i potent que són les llengües. Mentrestant, ens continuarem preguntant quines pressions tan particulars de la selecció natural les han fet possibles. Sobretot si tenim en compte el que el lingüista Derek Bickerton (2014) anomena la «paradoxa de Wallace»: ¿com és que lespècie humana ha arribat a desenvolupar una ment amb una potència molt i molt superior al que hauria calgut per sobreviure com a espècie? És a dir, per què tenim un ordinador tan sobrat, quan les feines que ha de fer per garantir-nos la supervivència les faria tant o més bé amb menys capacitat i per tant menys despesa energètica? Per aquest autor, la llengua hi té molt a dir.
El cas és que sembla ben clar que tenim una mena de llenguatge molt particular, molt únic en gairebé tots els sentits. Un mecanisme tan complex que en bona part encara comprenem poc. I, alhora, que fem servir absolutament tots els humans fins i tot persones amb greus dèficits o malalties importants amb una traça extraordinària i amb una rellevància imprescindible per a la nostra vida. De fet, la manca de llengua per culpa duna sotaexposició continuada a la socialització, per exemple pot provocar greus problemes cognitius, no només socials.
En efecte, el fet de parlar ens és tan connatural i tan necessari per desenvolupar-nos com a individus i com a comunitats que a vegades ens noblidem, com ens oblidem que no parem de respirar ni cinc segons. Parlant fem moltíssimes coses que ens són essencials. Molt més que comunicar-nos en el sentit restringit de passar-nos mútuament fragments dinformació. La parla (i aquí sempre que diem «parla» hi incloem tota llengua natural, independentment de la modalitat en què sexpressa, oral o gestual) ens és imprescindible per relacionar-nos, per cooperar, per dissentir, per comprometrens, per rebutjar-nos, per sotmetre, per humiliar, per protestar, per alliberar, per enyorar, per planificar, per mostrar respecte, per reconèixer autoritat, per xafardejar Fins i tot per pensar (cosa que no vol dir que sigui el mateix que el pensament). Doncs bé, aquest llibre vol explorar una petitíssima part de les relacions entre les llengües i la nostra manera de viure, és a dir, entre el llenguatge i la cultura. Llengües i cultura tenen molt en comú. Dentrada són dos fenòmens que podríem entendre com a (gairebé) exclusivament humans, però presents en tota la humanitat. Per tant, es podria creure que són característiques innates pròpies de la nostra espècie, com ho és la trompa per a un elefant o lhabilitat de fer teranyines per a una aranya. La gran diferència és que les llengües i les cultures presenten enormes diferències entre elles i a més, a diferència dels elefants i les aranyes, no ens venen donades des del naixement: necessitem aprendren una bona part. És a dir, és clar que depenen de la biologia de la nostra espècie, però alhora tenen una dimensió adquirida, daprenentatge, tan imprescindible com la part genètica. Si no ets humà, no aprendràs a parlar. Però si ho ets però ningú no et parla des de petit, tampoc.
Estudiar el llenguatge humà es pot fer des de molts punts de vista. En les darreres dècades, els lingüistes els han confrontat sovint, com si només hi hagués dhaver una perspectiva. És com si un químic li digués a un antropòleg: «tu estudies lalimentació de manera equivocada. El que interessa és la composició dels aliments. Les vitamines, les proteïnes, el que assimilem i el que no, etc.».