Estudiar el llenguatge humà es pot fer des de molts punts de vista. En les darreres dècades, els lingüistes els han confrontat sovint, com si només hi hagués dhaver una perspectiva. És com si un químic li digués a un antropòleg: «tu estudies lalimentació de manera equivocada. El que interessa és la composició dels aliments. Les vitamines, les proteïnes, el que assimilem i el que no, etc.».
Si bé és indiscutible que mengem per sobreviure, el menjar és això i prou? De cap manera. Per als humans el menjar és molt més que alimentació: és socialització, identitat, art, economia, cultura, entreteniment, experimentació I per comprendre cadascun daquests aspectes ens calen enfocaments diferents que la química tota sola no pot pas oferir. Realment, ¿seríem els mateixos humans si ens injectéssim cada matí la quantitat delements químics que necessitem per funcionar com si poséssim combustible en una màquina? És clar que no.
Doncs en les llengües passa el mateix. La manera com construïm una cadena de signes, amb quins mitjans físics, amb quins recursos, com els relacionem amb el món Tot això és interessant i necessari. Però no ho és menys entendre de quina manera fem servir tota aquesta maquinària en les nostres vides, en tots els sentits, també de quina manera pensem i parlem sobre les llengües, com ens ajuden a sentir-nos duna (o de més duna) comunitat, com les fem servir per transmetre normes socials però també per qüestionar-les, etc. Per sort, hi ha lingüistes que, com els químics, desentranyen els àtoms i les molècules de les llengües, les seves combinacions i composicions, però aquesta no és la perspectiva daquest llibre. Aquí ens posem més aviat les ulleres de lantropòleg i ens mirem les llengües com un element més un de molt essencial de les cultures.
2. TOTES LES LLENGÜES SÓN IGUALS, TOTES LES LLENGÜES SÓN DIFERENTS
La idea de la llengua perfecta és força recurrent en la història de la humanitat (Eco, 1993). En diferents moments i en diferents cultures en trobem exemples. I aquest tòpic pot incloure judicis sobre ladequació de determinades llengües per a determinades funcions.
Lafirmació de Carles V de la qual hi ha diferents versions que diu que lespanyol és per parlar amb Déu, litalià amb les dones, el francès amb els soldats i lalemany amb el cavall és un dels exemples més coneguts. Un altre exemple és de Bertrand Barère de Vieuzac (1794), membre del Comité de Salut Public de la Revolució Francesa i inspirador del famós informe dHenri Gregoire segons el qual calia liquidar totes les llengües de França i imposar-hi el francès, que va dir: «El federalisme i la superstició parlen baix bretó; lemigració i lodi a la República parlen alemany; la contrarevolució parla italià, i el fanatisme parla basc».
I si no és per les funcions, pot ser per les qualitats intrínseques de les llengües. Laín Entralgo opina que: «Nuestra lengua castellana, recia y una en su esqueleto léxico y sintáctico, vigorosa o delicada en la musculatura de su frase, gana en su piel una riqueza de color, sabor, olor y tacto como jamás otra lengua tuvo sobre la faz de la tierra» (Laín Entralgo, 1956), i Mario Vargas Llosa, parlant de la llengua de Borges, afirma: «Y por esa razón, al igual que Shakespeare y Goethe y Cervantes y tantos otros eminentes creadores, Borges no pertenece a la Argentina sino a todos los que lo leen y se deslumbran con su imaginación, su cultura literaria, su elegancia, su ironía y su soberbia manera de utilizar nuestra lengua imponiéndole la exactitud del inglés y la inteligencia del francés sin que por ello pierda el bronco vigor de la lengua castellana» (Vargas Llosa, 2009).
Prejudicis, és a dir, judicis previs sense cap base
Si demanéssim als autors on resideixen aquestes característiques (musculatura de la frase, exactitud de langlès, intel·ligència del francès), segurament ens respondrien amb una sèrie de vaguetats. I si haguessin de justificar per què aquestes sí i daltres no, costa dimaginar quina podria ser la resposta. Què té la «musculatura» del castellà que no tingui la del rus? Per què lexactitud de langlès i no la de lalemany? Per què la intel·ligència del francès i no la de litalià? El cas és que, si en lloc de confrontar-los al rus, lalemany i litalià, ho féssim al cherokee, el mandinga i el malai, segurament podrien respondre qualsevol cosa i ningú no els ho discutiria. Per què? Doncs perquè, dentrada, són llengües molt menys conegudes, però sobretot perquè són llengües que aquests pontificadors sobre la qualitat de les llengües no consideren ni llengües. Sinó simples dialectes o patuesos que no vehiculen cap «cultura» digna daquest nom (recordem lexpressió que es fa servir sovint de «llengua de cultura», com si hi hagués llengües que no ho fossin).
Tots els judicis sobre la qualitat, ladequació, la riquesa i altres atributs de les llengües només es basen en prejudicis. No es basen en el coneixement, perquè el coneixement desmenteix tots aquests tòpics.
És cert que la lingüística del segle XIX, i pràcticament fins a la Segona Guerra Mundial, a vegades va voler donar pàtina científica a judicis daquesta mena, però largumentació és tan feble que ni es mereix que ens hi entretinguem. Daltra banda, quan es parla daquesta qüestió, generalment els arguments es basen en el lèxic, i el lèxic, especialment el cultural, és la part més superficial de la llengua. Aquella que es pot canviar més fàcilment i, pel mateix motiu, pot augmentar o disminuir ràpidament segons les necessitats dels parlants.
Quan es diu que «en tal llengua no es pot parlar de X» no sestà dient que la gramàtica de la llengua en qüestió tingui unes regles que li impedeixen de fer-ho. Senzillament es diu que no hi ha prou paraules per fer-ho. I què fem tots quan no tenim paraules? Doncs o bé les creem (rarament), o bé les calquem (alguna vegada), o bé ampliem el significat dalguna que ja tenim (força sovint), o bé les manllevem directament (gairebé sempre). En el camp de la informàtica, per exemple, programari seria una creació, ratolí un calc (una traducció literal de mouse), teclat una ampliació de significat (ja existien els de les màquines descriure) i web un manlleu.
Això que fem en el món de la informàtica (i en tants altres àmbits), ho fan totes les llengües en tot allò que els convé. Quan manllevem, recorrem a aquells que ens poden proporcionar el que necessitem i, sovint, del tipus de manlleu en podem inferir el tipus de relació amb els parlants (quines cultures són més influents, o amb qui tenim més contacte). Però el que cal tenir present és que tots manllevem. A vegades es diu que hi ha llengües més manllevadores que daltres. Lislandès és un dels casos clàssics de llengua resistent al manlleu, però de fet el que és resistent no és la llengua, és la política lingüística que shi practica. Atès que lislandès era considerat un dialecte del danès, quan Islàndia aconsegueix la independència els islandesos es proposen diferenciar la seva llengua del danès, i per això eviten tant com poden els manlleus i sestimen més crear termes nous.
El suahili, parlat a lÀfrica oriental i que actua com a llengua franca en una zona força extensa del continent, és una llengua considerada manllevadora, fins al punt que hi ha qui la considera un dialecte de làrab, del qual ha manllevat bona part del lèxic; a més, també ha manllevat termes de langlès, el portuguès, lhindi i daltres llengües africanes. En aquest cas, la situació geogràfica dels parlants, a la costa de lÍndic (una zona dintens contacte des de fa segles), va determinar que el suahili fos la primera llengua amb què topaven els visitants, i per això hi ha tants termes manllevats. Però la seva gramàtica és inequívocament bantu.
No és el lèxic, doncs, el que podria determinar que una llengua fos més apta que una altra per a determinades funcions. I quan diem que una llengua té més termes per parlar de plantes, o de filosofia, o de farmàcia, o dastronomia, del que estem parlant és dèmfasi cultural: hi ha llengües que tenen més termes per parlar daspectes rellevants en determinades cultures de la mateixa manera que un lingüista fa servir una terminologia i un ramader una altra. Qüestió despecialització.
Si no és el lèxic, doncs, què ens podria permetre establir categories de millor o pitjor entre les llengües? Podríem optar per les mateixes característiques del llenguatge o, si no, pels aspectes estructurals de les llengües o, si es vol, la gramàtica.
Alguns trets (gairebé) únics de les llengües
El llenguatge és una capacitat humana universal que es realitza en les llengües. El fet que sigui universal ja determina que totes les llengües comparteixin una sèrie de trets de disseny que en altres sistemes de comunicació o bé no existeixen o, en cas que existeixin, no es combinen de la mateixa manera. Vegem-ne alguns.
Totes les llengües tenen un nombre finit de trets distintius sense significat per si mateixos. En les llengües orals els anomenem fonemes, i en les llengües de signes, components bàsics. El nombre daquestes unitats mínimes varia molt de llengua a llengua. La llengua amb el nombre més petit de fonemes que es coneix és el rotokas, una llengua de Papua Nova Guinea amb onze sons distintius, i les llengües amb els sistemes més extensos es parlen per la zona del Kalahari i tenen uns 140 fonemes (Maddieson, 1984: 7). Entre aquests extrems hi ha de tot, però el més important és que en totes les llengües aquestes unitats es combinen per formar unitats més grans, i aquestes, al seu torn, daltres encara més grans. Aquest és el principi que es coneix com la doble articulació.
Les unitats obtingudes amb aquestes combinacions tenen (o poden tenir) significat. Per exemple, si apliquem el principi de doble articulació al llenguatge musical, podem combinar les unitats més petites (notes) en altres de més grans (acords o frases musicals), però el resultat no té significat, no apunta a un referent. Les paraules (dites o signades), en canvi, tenen un significat. Aquest tret de disseny és la semanticitat.
El significat de les unitats no respon a cap regla demparellament entre forma i referent. En principi, qualsevol paraula pot significar qualsevol cosa, i només el consens entre els parlants o la convenció permeten establir quin és el significat dun signe lingüístic determinat. Aquest tret de disseny és larbitrarietat, i fa una funció molt important en leficàcia de les llengües i també, subsidiàriament, ens permet treure conclusions pel que fa a la seva història: en la mesura que, en principi, no hi ha cap relació entre el significat i el significant o la forma, tota semblança de forma i significat en llengües diferents sha dexplicar. Una causa no gaire freqüent és la casualitat: «fill» en hongarès és fiú, i en romanès fiu, i ambdós provenen darrels diferents, com langlès much i lespanyol mucho. Les semblances són casuals. Una altra causa és la iconicitat. Seria el cas de les onomatopeies o altres elements que tenen una connexió amb el referent, de manera que la relació no és (del tot, si més no) arbitrària.
Una causa molt més freqüent amb diferència que les anteriors és el manlleu. Paraules que passen duna llengua a una altra i que, per tant, sassemblen en les dues llengües. És el cas de termes com xocolata o girafa (vegeu lapartat «Paraules que viatgen per tot el món: el cas dels animals grossos»). Finalment, hi ha correspondències de forma i significat en el cas dun origen comú, elements que pertanyien a la llengua de la qual venen les dues (o més) llengües actuals i que, per tant, són indicadors de parentiu. Bona part del lèxic romànic prové del llatí, i per tant no és estrany que paraules com aigua, agua, auga, aqua, aiga o apă sassemblin en forma i significat; daltra banda, eau és una bona mostra de fins a quin punt amb el temps les formes es poden anar diferenciant fins a fer-se difícilment reconeixibles com a cognades.
Un altre dels trets de disseny del llenguatge humà que el diferencia molt daltres sistemes de comunicació és la productivitat, és a dir, la capacitat de crear i entendre missatges que no hem sentit mai abans, o que també ens permet construir oracions gramaticals amb paraules inventades: «Els brisons gerrosos tisneren lonassos» no vol dir res, i tanmateix no ens costa gens convertir la frase en singular: «El brisó gerrós tisnera un lonàs», o en passiva: «Els lonassos són tisnerats per brisons gerrosos», en condicional: «Si els brisons gerrosos tisneressin lonassos», en passat, en futur, etc.
Aquests quatre trets doble articulació, semanticitat, arbitrarietat i productivitat donen una gran versatilitat a les llengües i, com a trets inherents al sistema, són universals. Per això, quan algú diu que hi ha llengües que només tenen 80 paraules o que no tenen gramàtica, ignora que tots tenim els mateixos recursos, com deia el gran lingüista Edward Sapir (1921: 206): «Quan es tracta de la forma lingüística, Plató passeja amb el porcater macedoni i Confuci amb el caçador de cranis dAssam». Seria força incomprensible que no els aprofitéssim. Però, a més, les llengües disposen dun altre tret molt rar en altres sistemes de comunicació: el desplaçament.
El desplaçament és la característica que ens permet parlar de coses que no són ni aquí ni ara. És cert que les abelles poden indicar on es troba una font daliment que pot ser a deu quilòmetres del rusc, però comparat amb les llengües humanes és una capacitat molt pobra (i, tot i així, gairebé és única en els sistemes de comunicació no humans). Perquè amb les llengües no només podem comunicar sobre coses que no són a la vista, com laliment a deu quilòmetres: podem fins i tot crear mons que no han existit mai. El desplaçament combinat amb la prevaricació o la capacitat de mentir del mateix sistema fan que la capacitat del llenguatge ens doni unes possibilitats no conegudes en altres espècies però comunes a tots els humans.
Els trets de disseny ja mostren per què no té gaire sentit parlar de llengües millors que daltres quan totes en disposen, però és que, a més, shan identificat una sèrie de trets universals que mostren, duna banda, que les llengües funcionen a la seva manera, és a dir, que els humans en bona part no les podem controlar. Daltra banda, aquests principis universals mostren que en molts sentits les llengües no depenen ni de la cultura ni de les característiques socioeconòmiques dels seus parlants.
Universals (més o menys)
Un dels prejudicis més freqüents sobre les llengües que se suposen «primitives» és que no estan capacitades per a labstracció. Aquesta suposició, del tot gratuïta, en el sentit més literal és completament absurda. Qualsevol concepte, qualsevol, és una abstracció. «Pedra» és una etiqueta lèxica que fa referència a tots els objectes que existeixen, han existit i existiran amb unes característiques bastant abstractes (tractarem una mica de la qüestió de la categorització, és a dir, de com conceptualitzem, a lapartat «Categoritzar»). Però encara que entenguem la idea dabstracció en un sentit menys general, és a dir, considerant no pas conceptes com «pedra», que semblen apuntar a referents molt concrets i tangibles, sinó a conceptes com «llibertat» o «llengua» o «socialisme» (el que al col·legi anomenaven «noms abstractes»), la situació és la mateixa. Perquè totes les llengües estan perfectament capacitades per expressar conceptes tan abstractes.