Leïla Slimani Nascuda a Rabat (Marroc) el 1981, als 18 anys va marxar a París, on va estudiar Ciències Polítiques i Periodisme. Amb la primera novel·la, Dans le jardin de logre, va rebre el reconeixement unànime de la crítica. Va guanyar el premi literari més prestigiós de França, el Premi Goncourt, per Una dolça cançó (Bromera, 2017), que, traduïda a més de quaranta idiomes, va ser un autèntic fenomen mundial.
Actualment és la representant de França al Consell de la Francofonia.
Valèria Gaillard (Barcelona, 1973) És llicenciada en Filosofia i en Literatura Comparada. Sha dedicat professionalment al periodisme cultural i la crítica literària en diversos mitjans. Lany 2018 va ser reconeguda amb el VII Premi Memorial Pere Rodeja. Ha traduït del francès Marcel Proust, Charlotte Delbo, Marceline Desbordes-Valmore i Émile Zola. Per Angle ha traduït Els anys i Memòria de noia, dAnnie Ernaux, i Jo acuso!, dÉmile Zola.
«Un dia de setembre del 1947, quan estava embarassada de set mesos, havia anat a passejar a lavinguda de la República. Feia calor i tenia les cames inflades. Havia pensat que podia anar al cinema Empire o a refrescar-se a la terrassa del Rei de la Cervesa. Aleshores dues noies li havien clavat una empenta. La més morena shavia posat a riure: Mira aquesta. El bombo, lhi ha fet un àrab. (...) Si no hagués tingut aquell ventre, si la calor no hagués estat tan punyent, la Mathilde lhauria perseguida. Lhauria estomacada. Li hauria donat tots els cops que ella havia rebut al llarg de la seva vida.»
El 1944 la Mathilde, una jove alsaciana, senamora de lAmine Belhaj, un oficial marroquí que lluita a lexèrcit francès. Acabada la Segona Guerra Mundial, la parella es trasllada a Meknès a linterior del Marroc. Mentre lAmine sescarrassa perquè una finca de terra pedregós comenci a donar fruit, la Mathilde se sent més i més ofegada pels costums i el clima inclement del país: aïllada a la finca, amb dos fills petits, pateix la desconfiança que inspira per ser estrangera, per ser dona, per ser catòlica. Al llarg dels deu anys que abraça la novel·la, la tensió social i política anirà creixent subtilment, fins que al 1955 el Marroc està al caire de la independència.
Amb lanterior novel·la, Una dolça cançó (Premi Goncourt 2016), Slimani va triomfar en més de cinquanta països. Ara, lenorme ambició dEl país dels altres (primer volum duna trilogia), la consolida entre els millors escriptors del planeta, amb una energia emotiva, una comprensió de lànima humana i una habilitat narrativa de primer ordre.
«És una gran novel·la sobre la descolonització, sobre la incomprensió i la intolerància.» Patricia Martin, France Inter
«Una escriptura a flor de pell, emocionant i autèntica, servida per un innegable alè narratiu.» Christian Desmeules, Le Devoir
«A El país dels altres lautora reprèn els seus temes preferits: la maternitat, la sexualitat femenina i la llibertat en totes les seves formes.» Marianne Bouchard, Nuit Blanche
«Amb la seva ploma fabulosament sensual, Slimani narra la insubmissió femenina que circula per les seves venes. Un èxtasi absolut.» Lauren Malka
«La seva escriptura té un formidable poder devocació: veus la terra, la casa, la pols, la sang i lorina que sescolen, la brutícia sota les ungles, les pells colrades pel sol...» Nathalie Collard, La Presse
«En aquesta novel·la captivadora i sovint molt emotiva, barreja de ficció i records, descobrim una dona que lluita per la seva independència» Olivia de Lamberterie, Elle
«La gran novel·la de la descolonització que esperàvem. Sensual, esclatant i dura.» Nelly Kaprièlian, Les Inrockuptibles
«Una formidable saga familiar.» Grégoire Leménager, LObs
«Nesperem la continuació, amb autèntica impaciència.» Jérôme Garcin, La Provence
Aquesta obra ha rebut un ajut a ledició del Ministeri de Cultura i Esport
Títol original: Le pays des autres, de Leïla Slimani
© 2020 Éditions Gallimard
© 2021 Valèria Gaillard, per la traducció
© Eliot Elisofon / Getty Images, per la imatge de portada
© 9 Grup Editorial, per ledició
Angle Editorial
c. Mallorca, 314, 1r 2a B / 08037 Barcelona
T. 93 363 08 23
www.angleeditorial.com
angle@angleeditorial.com
Disseny de col·lecció: J. Mauricio Restrepo
Primera edició: febrer de 2021
Producció de lePub: booqlab
No és permesa la reproducció total o parcial daquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
A la memòria de lAnne i lAtika,
la llibertat de les quals no deixa dinspirar-me.
A la meva mare adorada.
La condemna daquesta paraula, «mestissatge», cal inscriure-la ben gran en la pàgina.
ÉDOUARD GLISSANT, Lintention poétique
De tota manera, la sang no estava disposada a callar, a permetre-li la salvació. No pensava resignar-se a ser dun color o de laltre i permetre així la salvació del cos. Perquè, dentrada, la sang negra lhavia portat a la cabana de negres. I després la sang blanca len havia fet fora, de la mateixa manera que havia estat la sang negra la que havia agafat la pistola, i la blanca, la que havia impedit que disparés.
WILLIAM FAULKNER, Llum dagost (traducció dEsther Tallada, Edicions de 1984)
I
El primer cop que la Mathilde va visitar la granja, va pensar: «És massa lluny». Un aïllament tan gran la neguitejava. En aquella època, lany 1947, no tenien cotxe i havien recorregut els vint-i-cinc quilòmetres que els separaven de Meknès en una vella tartana conduïda per un gitano. LAmine no prestava atenció a la incomoditat de la banqueta de fusta ni a la pols que feia tossir la seva dona. Només tenia ulls per al paisatge i es mostrava impacient per arribar a les terres que el seu pare li havia confiat.
El 1935, després danys de feina com a traductor a lexèrcit colonial, Kadour Belhaj havia comprat aquestes hectàrees de terres cobertes de pedres. Havia explicat al seu fill que tenia lesperança de convertir-la un dia en una explotació esponerosa que podria nodrir generacions de fills Belhaj. LAmine recordava la mirada del seu pare, la veu que no li tremolava quan exposava els seus projectes per a la granja. Arpents de vinyes, li havia explicat, i hectàrees senceres destinades al conreu de cereals. A la part més assolellada del turó, caldria construir una casa envoltada darbres fruiters i algunes fileres dametllers. En Kadour estava orgullós que aquesta terra fos seva. «La nostra terra!» Pronunciava aquestes paraules no a la manera dels nacionalistes o dels colons, en nom de principis morals o dun ideal, sinó com un propietari feliç del seu dret adquirit. El vell Belhaj volia ser enterrat aquí i que també hi fossin enterrats els seus fills, que aquesta terra lalimentés i acollís la seva darrera llar. Però va morir el 1939, quan el seu fill estava enrolat a lexèrcit dels espahís i lluïa amb orgull el barnús moresc i el sirwal. Abans de partir cap al front, lAmine, el fill gran i ara cap de família, va llogar la finca a un francès originari dAlgèria.
Quan la Mathilde va preguntar de què havia mort aquest sogre que no havia conegut, lAmine es va tocar lestómac i va acotar el cap en silenci. Més tard, la Mathilde va descobrir el que havia passat. Kadour Belhaj patia, des que havia tornat de Verdun, de mals de ventre crònics, i cap guaridor marroquí o europeu havia aconseguit curar-lo. Ell, que presumia ser un home de raó, orgullós de la seva educació i del seu talent per a les llengües estrangeres, shavia arrossegat, avergonyit i desesperat, fins al soterrani que ocupava una chouafa. La bruixa havia intentat convèncer-lo que estava embruixat, que algú li volia mal, i que aquest dolor era obra dun enemic poderós. Li havia lliurat un full de paper plegat en quatre que contenia un polsim de color groc safrà. El mateix vespre shavia begut el remei dissolt en aigua i havia mort poques hores després enmig duns dolors terribles. A la família no li agradava parlar-ne. Els feia vergonya la ingenuïtat del pare i les circumstàncies de la seva mort, perquè loficial venerable shavia buidat al pati de la casa deixant la seva gel·laba blanca xopa de merda.
Aquell dia dabril del 1947, lAmine va somriure a la Mathilde i va apressar el cotxer, que fregava lun contra laltre els seus peus bruts i descalços. El camperol va fuetejar la mula amb un vigor renovat i la Mathilde va fer un bot. La violència del gitano la indignava. Feia espetegar la llengua, «Ra», i abatia el fuet contra el llom esquelètic de la bèstia. Era primavera i la Mathilde estava embarassada de dos mesos. Els camps estaven coberts de calèndules, malves i borratja. Un vent fresc agitava les tiges dels gira-sols. A banda i banda de la carretera es trobaven les propietats dels colons francesos, instal·lats aquí des de feia vint o trenta anys, i les seves plantacions sestenien pels pendents suaus fins a lhoritzó. La majoria venien dAlgèria i les autoritats els havien concedit les millors terres i les superfícies més grans. LAmine va estendre un braç i va posar laltra mà en visera sobre els ulls per protegir-se del sol del migdia i contemplar la vasta estesa que soferia davant seu. Amb el dit índex, va mostrar a la seva dona una avinguda de xiprers que vorejava la propietat de Roger Mariani, que havia fet fortuna en el vi i la cria de porcs. Des de la carretera, no es podia veure la casa principal ni tampoc els arpents de vinyes. Però a la Mathilde no li costava imaginar la riquesa daquest pagès, riquesa que lomplia desperança sobre la seva pròpia sort. El paisatge, duna bellesa serena, li recordava un gravat penjat damunt del piano, a casa del seu professor de música a Mulhouse. Va recordar les seves explicacions: «Això és la Toscana, senyoreta. Un dia potser anirà a Itàlia».
La mula es va aturar i es va posar a pasturar lherba que creixia a la vora del camí. No tenia cap intenció de pujar el pendent que tenia al davant i que estava cobert de grans pedres blanques. Furiós, el cotxer es va redreçar i va descarregar una pluja dinsults i cops sobre la bèstia. La Mathilde va sentir com les llàgrimes li pujaven a les parpelles. Va intentar contenir-se i es va arrapar al seu marit, que va trobar la seva sensibilitat fora de lloc.
«Què et passa?», va preguntar lAmine.
Digues-li que deixi de pegar aquesta pobra mula.»
La Mathilde va posar la mà a lespatlla del gitano i el va mirar com una criatura que intenta amansir un pare furiós. Però el cotxer va redoblar la violència. Va escopir a terra, va alçar el braç i va dir: «Vols tastar el fuet tu també?».
Lhumor va canviar i també el paisatge. Van arribar al cim dun turó de flancs pelats. Res de flors ni de xiprers, amb prou feines algunes oliveres que sobrevivien al mig del pedregar. Una impressió desterilitat total emanava daquell turó. Aquí no som a la Toscana, va pensar la Mathilde, sinó al Far West. Van baixar de la tartana i van caminar fins a una petita construcció blanca i sense encant, amb una teulada que consistia en un simple tros de planxa. No era una casa, sinó una rudimentària filera de petites habitacions, fosques i humides. Lúnica finestra, situada ben amunt per protegir-se de les invasions dels paràsits, deixava penetrar una llum tènue. A les parets, la Mathilde es va fixar en unes amples taques verdoses provocades per les darreres pluges. Lantic llogater hi vivia sol; la seva dona havia tornat a Nimes després dhaver perdut el seu fill, i ell mai shavia plantejat convertir aquella casa en un lloc càlid, susceptible dacollir una família. La Mathilde, malgrat lescalfor de laire, es va sentir glaçada. Els projectes que lAmine li exposava lomplien dinquietud.
*
El mateix desconcert shavia apoderat della quan havia aterrat a Rabat, l1 de març del 1946. Malgrat el cel desesperadament blau, malgrat lalegria de retrobar el seu marit i lorgull dhaver escapat al seu destí, tenia por. Havia viatjat durant dos dies. DEstrasburg a París, de París a Marsella, i després de Marsella a Alger, on havia embarcat en un vell Junkers i pensava que es moria. Asseguda en un banc incòmode, enmig dhomes amb la mirada cansada danys de guerra, li havia costat no posar-se a xisclar. Durant el vol va plorar, va vomitar, va pregar a Déu. A la seva boca shi van barrejar el gust de la bilis i el de la sal. Estava trista, no tant per morir a lÀfrica, sinó per la idea daparèixer al vestíbul darribades on lesperava lhome de la seva vida amb un vestit estripat i tacat de vòmit. Finalment, va aterrar sana i estàlvia i lAmine era allà, més atractiu que mai, sota aquell cel dun blau tan profund que qualsevol hauria dit que lhavien rentat amb una gran quantitat daigua. El seu marit li va fer dos petons a les galtes, atent a les mirades dels altres passatgers. La va agafar pel braç duna manera que era a la vegada sensual i amenaçadora. Semblava que la volia controlar.
Van agafar un taxi i la Mathilde es va arrapar al cos de lAmine que sentia, finalment, tens de desig, afamat della. «Aquest vespre dormirem a lhotel», va anunciar ell adreçant-se al conductor i, com si volgués provar la seva moralitat, va afegir: «És la meva dona. Ens acabem de retrobar». Rabat era una petita ciutat, blanca i solar, duna elegància que va sorprendre la Mathilde. Va contemplar embadalida les façanes art déco dels edificis del centre, i va adossar el nas contra el vidre per veure millor les dones boniques que baixaven per lavinguda Lyautey, amb els seus guants a conjunt amb les sabates i els barrets. Hi havia obres per tot arreu, edificis en construcció davant dels quals homes en parracs anaven a demanar feina. Unes monges caminaven al costat de dues pageses que carretejaven uns feixos a lesquena. Una nena, que duia els cabells tallats arran, reia sobre un ase que un home negre tirava. Per primer cop en la seva vida, la Mathilde respirava el vent salat de lAtlàntic. La llum va atenuar-se, virant al rosa vellutat. Tenia son i es disposava a recolzar el cap a lespatlla del seu marit quan aquest li va anunciar que havien arribat.
No van sortir de lhabitació durant dos dies. Ella, que tanmateix sempre sentia tanta curiositat pels altres i per lexterior, no va voler obrir els porticons. No es cansava de les mans de lAmine, de la seva boca, de lolor de la seva pell, que ara ho entenia tenia a veure amb laire del país. Ell exercia damunt seu una autèntica fascinació i ella li suplicava que es quedés dins seu el màxim de temps possible, fins i tot per dormir, fins i tot per parlar.
La mare de la Mathilde defensava que era el patiment i la vergonya el que mantenia viu el record de la nostra condició danimals. Però mai ningú li havia parlat daquell plaer. Durant la guerra, a les nits desolades i tristes, la Mathilde es donava plaer estirada al llit gèlid de la seva habitació, al primer pis. Quan sonava lalarma que anunciava les bombes i es començava a sentir el bramul dun avió, la Mathilde corria, no tant per la seva vida, sinó per sadollar el seu desig. Cada vegada que tenia por pujava a la seva habitació, amb la porta que no quedava del tot tancada, però a ella tant li feia que la sorprenguessin. Comptat i debatut, els altres preferien quedar-se tots junts en amagatalls o en els soterranis, volien morir plegats, com bèsties. Ella sestirava al llit, i arribar a lorgasme era lúnic mitjà que tenia per calmar la por, per controlar-la, per imposar-se a la guerra. Estirada sobre llençols bruts, pensava en els homes que per tot arreu travessaven les planes, armats amb fusells, homes privats de dones de la mateixa manera que ella estava privada dhomes. I mentre es premia el sexe, simaginava la immensitat daquest desig insatisfet, aquesta fam damor i possessió que sapoderava de la terra sencera. La idea daquesta lubricitat infinita la submergia en un estat dèxtasi. Tirava el cap enrere i, amb els ulls en blanc, simaginava que legions dhomes avançaven cap a ella, la posseïen, li donaven les gràcies. Als seus ulls por i plaer es confonien, i en els moments de perill, el seu primer pensament sempre era aquest.