No van sortir de lhabitació durant dos dies. Ella, que tanmateix sempre sentia tanta curiositat pels altres i per lexterior, no va voler obrir els porticons. No es cansava de les mans de lAmine, de la seva boca, de lolor de la seva pell, que ara ho entenia tenia a veure amb laire del país. Ell exercia damunt seu una autèntica fascinació i ella li suplicava que es quedés dins seu el màxim de temps possible, fins i tot per dormir, fins i tot per parlar.
La mare de la Mathilde defensava que era el patiment i la vergonya el que mantenia viu el record de la nostra condició danimals. Però mai ningú li havia parlat daquell plaer. Durant la guerra, a les nits desolades i tristes, la Mathilde es donava plaer estirada al llit gèlid de la seva habitació, al primer pis. Quan sonava lalarma que anunciava les bombes i es començava a sentir el bramul dun avió, la Mathilde corria, no tant per la seva vida, sinó per sadollar el seu desig. Cada vegada que tenia por pujava a la seva habitació, amb la porta que no quedava del tot tancada, però a ella tant li feia que la sorprenguessin. Comptat i debatut, els altres preferien quedar-se tots junts en amagatalls o en els soterranis, volien morir plegats, com bèsties. Ella sestirava al llit, i arribar a lorgasme era lúnic mitjà que tenia per calmar la por, per controlar-la, per imposar-se a la guerra. Estirada sobre llençols bruts, pensava en els homes que per tot arreu travessaven les planes, armats amb fusells, homes privats de dones de la mateixa manera que ella estava privada dhomes. I mentre es premia el sexe, simaginava la immensitat daquest desig insatisfet, aquesta fam damor i possessió que sapoderava de la terra sencera. La idea daquesta lubricitat infinita la submergia en un estat dèxtasi. Tirava el cap enrere i, amb els ulls en blanc, simaginava que legions dhomes avançaven cap a ella, la posseïen, li donaven les gràcies. Als seus ulls por i plaer es confonien, i en els moments de perill, el seu primer pensament sempre era aquest.
Al cap de dos dies amb les seves dues nits, lAmine va haver darrossegar-la fora del llit, mort de set i de gana, perquè ella acceptés entaular-se a la terrassa de lhotel. I aquí també, mentre el vi li escalfava el cor, ella pensava en el lloc que lAmine, aviat, tornaria a ocupar entre les seves cuixes. Però el seu marit mostrava ara un aspecte circumspecte. Va devorar la meitat dun pollastre que agafava amb les mans i va voler parlar del futur. No va pujar amb ella a lhabitació i es va ofendre quan ella li va proposar fer una migdiada. Diverses vegades es va absentar per fer algunes trucades. Quan li va preguntar amb qui havia parlat i quan marxarien de Rabat i de lhotel, es va mostrar molt imprecís. «Tot anirà bé, li deia. Jo ho arreglaré tot.»
Al cap duna setmana, després duna tarda que la Mathilde havia passat sola, ell va tornar a lhabitació, nerviós, contrariat. La Mathilde el va cobrir de carícies, va seure als seus genolls. Ell es va remullar els llavis en el got de cervesa que ella li havia ofert i va dir: «Tinc una mala notícia. Ens haurem desperar alguns mesos abans de poder instal·lar-nos a la nostra propietat. He parlat amb el llogater i es nega a abandonar la granja abans que sacabi el contracte. He intentat trobar un apartament a Meknès, però encara hi ha molts refugiats i no es pot llogar res a un preu raonable». La Mathilde se sentia desemparada.
«I aleshores, què farem?
Mentrestant anirem a viure a casa de la meva mare.»
La Mathilde va fer un bot i es va posar a riure.
«No ho diràs de debò?» Semblava trobar la proposta ridícula, hilarant. ¿Com lAmine, un home capaç de posseir-la com ho havia fet aquella nit, podia fer-li creure que anarien a viure a casa de la seva mare?
Però a lAmine no li va fer cap gràcia la broma. Es va quedar assegut, per no haver de patir la diferència dalçada entre la seva dona i ell. Amb una veu glaçada, els ulls fixos al terra de terratzo, va afirmar:
«Aquí les coses van així».
Aquesta frase la sentia tot sovint. En aquell instant precís, va comprendre que era una estrangera, una dona, una esposa, un ésser a la mercè daltres. LAmine estava ara al seu territori, era ell qui explicava les regles, qui deia quins eren els passos a seguir, qui traçava les fronteres del seu pudor, de la vergonya i de la decència. A Alsàcia, durant la guerra, ell era un estranger, un home de pas que havia de ser discret. Quan lhavia conegut, durant la tardor del 1944, ella li havia servit de guia i protectora. El regiment de lAmine estava estacionat al seu poblet, a pocs quilòmetres de Mulhouse, i durant dies havien hagut desperar ordres per avançar cap a lest. De totes les noies que havien encerclat el jeep el dia de la seva arribada, la Mathilde era la més alta. Tenia les espatlles amples i uns panxells de noi. La seva mirada era verda com laigua de les fonts de Meknès, i no va treure els ulls del damunt de lAmine. Durant la llarga setmana que ell va passar al poble, ella el va acompanyar a fer passejades, li va presentar els seus amics i li va ensenyar jocs de cartes. Feia ben bé un cap menys que ella i tenia la pell més fosca que un es pugui imaginar. Era tan atractiu que ella tenia por que lhi prenguessin. Por que fos una il·lusió. Mai shavia sentit així. Ni amb el professor de piano quan tenia catorze anys. Ni amb el seu cosí Alain, que li ficava la mà per sota de la faldilla i robava per a ella cireres a la riba del Rin. Però un cop aquí, a la terra dell, ella es va sentir desvalguda.
*
Tres dies després, van pujar a un camió el conductor del qual havia acceptat de dur-los a Meknès. La Mathilde estava incòmoda per lolor de lhome i pel mal estat de la carretera. Van haver daturar-se dos cops a la cuneta perquè ella pogués vomitar. Pàl·lida i esgotada, amb els ulls clavats en un paisatge al qual no trobava ni sentit ni bellesa, la Mathilde es va submergir en la melancolia. «Si us plau, que aquest país no em sigui hostil, va dir-se. ¿Arribarà un dia en què aquest món em resultarà familiar?» Quan van arribar a Meknès ja shavia fet de nit i una pluja densa i glaçada sabatia contra el parabrisa del camió. «És massa tard per presentar-te la meva mare. Dormirem a lhotel.»
La ciutat li va semblar negra i hostil. LAmine li va explicar la seva topografia, que responia als principis establerts pel mariscal Lyautey al principi del protectorat. Una separació estricta entre la medina, els costums ancestrals de la qual shavien de preservar, i la ciutat europea, amb carrers que portaven noms de ciutats franceses i que pretenien ser el laboratori de la modernitat. El camió els va deixar més avall, a la riba esquerra del uadi Boufrakrane, a lentrada de la ciutat indígena. La família de lAmine vivia al barri de Berrima, just davant del mellah. Van agafar un taxi per anar a laltre costat del riu. Van enfilar per una llarga carretera que feia pendent, van vorejar uns terrenys desport i van travessar una mena de zona tampó, un no mans land que dividia la ciutat en dos i on estava prohibit construir. LAmine li va indicar el campament Poublan, base militar que dominava la ciutat àrab i en vigilava els mínims sobresalts.
Es van instal·lar en un hotel respectable i el recepcionista va examinar, amb precaucions de funcionari, els seus papers i la seva acta matrimonial. A lescala que conduïa a la seva habitació va estar a punt desclatar una disputa perquè el grum sobstinava a parlar en àrab a lAmine, que se li adreçava en francès. Ladolescent va llençar a la Mathilde mirades equívoques. Ell, que havia de lliurar a les autoritats un document per provar que tenia dret de caminar pels carrers de la ciutat nova a la nit, mirava malament lAmine, que es ficava al llit amb lenemic i circulava en total llibertat. Tan bon punt van haver deixat les maletes a lhabitació, lAmine es va tornar a posar labric i el barret. «Vaig a saludar la meva família. No trigaré.» No li va deixar temps de respondre, va donar un cop de porta i ella el va sentir córrer escala avall.
Es van instal·lar en un hotel respectable i el recepcionista va examinar, amb precaucions de funcionari, els seus papers i la seva acta matrimonial. A lescala que conduïa a la seva habitació va estar a punt desclatar una disputa perquè el grum sobstinava a parlar en àrab a lAmine, que se li adreçava en francès. Ladolescent va llençar a la Mathilde mirades equívoques. Ell, que havia de lliurar a les autoritats un document per provar que tenia dret de caminar pels carrers de la ciutat nova a la nit, mirava malament lAmine, que es ficava al llit amb lenemic i circulava en total llibertat. Tan bon punt van haver deixat les maletes a lhabitació, lAmine es va tornar a posar labric i el barret. «Vaig a saludar la meva família. No trigaré.» No li va deixar temps de respondre, va donar un cop de porta i ella el va sentir córrer escala avall.
La Mathilde va seure al llit, amb les cames doblegades contra el tors. Què hi feia ella, aquí? Només podia estar molesta amb ella mateixa i amb la seva vanitat. Era ella qui havia volgut viure una aventura, qui shavia embarcat, fanfarrona, en aquest matrimoni que les seves amigues, envejoses, trobaven exòtic. Ara podia ser lobjecte de qualsevol burla, de qualsevol traïció. ¿I si lAmine havia anat a trobar-se amb una amant? ¿I si fins i tot ja estava casat, perquè tal com el seu pare li havia dit amb una ganyota avergonyida els homes aquí eren polígams? Potser jugava a cartes a pocs passos dallà, vantant-se davant dels seus amics dhaver-se escapolit de la seva pesada esposa. Es va posar a plorar. Li feia vergonya cedir al pànic, però shavia fet de nit, no sabia on era. Si lAmine no tornava estaria completament perduda, sense diners, sense amics. No sabia ni el nom del carrer on sallotjaven.
Quan lAmine va tornar, poc abans de mitjanit, ella era allà, despentinada, amb el rostre vermell i descompost. Havia trigat a obrir la porta, tremolava, i ell va creure que havia passat alguna cosa. Ella se li va llençar als braços i va intentar explicar-li la seva por, la seva nostàlgia, langoixa terrible que lhavia paralitzada. Ell no entenia res, i el cos de la seva dona, aferrat al seu, li va semblar terriblement feixuc. La va portar cap al llit i van seure lun al costat de laltre. LAmine tenia el coll xop de llàgrimes. La Mathilde es va tranquil·litzar, la seva respiració es va anar alentint, es va xarrupar els mocs unes quantes vegades i lAmine li va donar un mocador que portava amagat a la màniga. Ell li va acaronar lentament lesquena i li va dir: «No et comportis com una nena petita. Ara ets la meva dona. La teva vida és aquí».
Dos dies més tard, es van instal·lar a la casa de Berrima. En els carrerons de la vella ciutat, la Mathilde es va aferrar al braç del seu marit, tenia por de perdres en aquell laberint on una munió de comerciants samuntegaven, on els venedors de verdures vociferaven la seva xerrameca. Darrere la pesada porta tatxonada de la casa, la família lesperava. La mare, la Mouilala, estava dreta al mig del pati. Duia un elegant caftà de seda i els cabells coberts amb un fulard verd maragda. Per a aquella ocasió especial, havia tret el seu cofre de cedre on guardava les seves joies dor: braçalets de turmell, un fermall gravat i un collar tan pesat que el seu cos dèbil quedava una mica vinclat cap endavant. Quan la parella va entrar es va llençar sobre el seu fill i el va beneir. Va somriure a la Mathilde, que li va agafar les mans entre les seves i va contemplar aquell bell rostre morè, aquelles galtes lleugerament enrogides. «Ella diu benvinguda», va traduir la Selma, la germana petita, que acabava de complir nou anys. Estava davant de lOmar, un adolescent prim i taciturn, que va romandre amb les mans a lesquena i els ulls abaixats.
La Mathilde es va haver dacostumar a aquesta vida dels uns sobre els altres, a aquesta casa on els matalassos estaven infestats de xinxes i paràsits, on no es podien protegir dels sorolls del cos i dels roncs. La seva cunyada entrava a la seva habitació sense avisar i es llançava al seu llit repetint algunes paraules en francès que havia après a escola. A la nit, la Mathilde sentia els crits del Jalil, el germà més petit, que vivia tancat al pis de dalt amb lúnica companyia dun mirall que no perdia mai de vista. No parava de fumar sebsi, i lolor del kif sestenia pel passadís i la marejava.
Tot el dia, exèrcits de gats arrossegaven els seus perfils esquelètics pel petit jardí interior, on un bananer cobert de pols lluitava per no morir. Al fons del pati havien obert un pou en el qual la minyona, una antiga esclava, extreia aigua per rentar. LAmine li havia dit que la Yasmine venia de lÀfrica, potser de Ghana, i que Kadour Belhaj lhavia comprada per a la seva dona al mercat de Marràqueix.
En les cartes que escrivia a la seva germana, la Mathilde mentia. Afirmava que la seva vida sassemblava a les novel·les de Karen Blixen, dAlexandra David-Néel, de Pearl Buck. En cada missiva, componia aventures en les quals es posava en escena, en contacte amb les poblacions indígenes dòcils i supersticioses. Es descrivia amb botes i barret, altiva a lloms dun pura sang àrab. Volia fer engelosir la Irène, que patís a cada paraula, que es morís denveja, que senrabiés. La Mathilde es venjava daquesta germana gran, autoritària i rígida, que lhavia tractada tota la vida com una nena petita i que tan sovint havia fruït humiliant-la en públic. «Mathilde la descerebrada», «Mathilde la desvergonyida», deia la Irène sense tendresa i sense indulgència. La Mathilde sempre havia pensat que la seva germana havia fracassat en lintent de comprendre-la i que lhavia mantingut presonera dun afecte tirànic.
Quan havia marxat al Marroc, quan havia fugit del seu poble, dels veïns i del futur que lesperava, la Mathilde havia experimentat un sentiment de victòria. Primer va escriure cartes entusiastes en què descrivia la seva vida en una casa de la medina. Insistia en el misteri dels carrerons de Berrima, exagerant la brutícia dels carrers, el soroll i lolor dels ases que transportaven els homes i les seves mercaderies. Va trobar, gràcies a una de les religioses del pensionat, un llibret sobre Meknès que reproduïa uns gravats de Delacroix. Va posar sobre la tauleta de nit el llibre de fulls esgrogueïts i va intentar inspirar-se. Es va aprendre de memòria passatges de Pierre Loti, que li semblava ben poètic, i es meravellava pensant que lescriptor havia dormit a pocs quilòmetres dallà, que havia contemplat les muralles i lestany de lAgdal.
Va descriure els brodadors, els calderers, els torners de fusta asseguts amb les cames creuades en les seves botigues excavades sota terra. Va descriure les processons de les confraries a la plaça El-Hedim i la desfilada de vidents i guaridors. En una de les seves cartes va retratar en diverses pàgines la botiga dun curandero que venia cranis de hienes, corbs dissecats, potes deriçó i verí de serp. Va pensar que això causaria una forta impressió a la Irène i al seu pare, Georges, i que, des dels seus llits, a la primera planta de la seva casa burgesa, lenvejarien per haver sacrificat lavorriment per laventura, la comoditat per la vida novel·lesca.
Tot en el paisatge era inesperat, diferent del que havia conegut fins aleshores. Li haurien calgut noves paraules, tot un vocabulari alliberat del passat per poder anomenar els sentiments, aquella llum tan forta que havien de viure amb els ulls semiclosos, per descriure lestupor que es va apoderar della, un dia rere laltre, davant de tant de misteri i bellesa. Res, ni el color dels arbres, ni el del cel, ni tampoc el gust que el vent deixava sobre la llengua i els llavis, li era familiar. Tot havia canviat.