Lany següent va arribar el torn de la sequera i les collites magres, perquè les espigues de blat estaven buides tal com ho estarien els mesos següents les panxes dels pagesos. En els duars, els treballadors van pregar perquè plogués, pregàries apreses des de feia segles i que no havien mostrat mai la seva eficàcia. Però, tanmateix, pregaven sota labrasador sol doctubre, i la sordesa de Déu no revoltava ningú. LAmine va fer excavar un pou que li va exigir molta feina i es va polir una part de la seva herència. Però les galeries estaven constantment envaïdes per la sorra i els pagesos no aconseguien bombar laigua per regar.
La Mathilde estava orgullosa dell. I fins i tot si senrabiava per les seves absències, si estava enfadada perquè la deixava sola a casa, sabia que era un pencaire i un home honest. De vegades, pensava que al seu marit li faltava sort i una certa dosi dinstint. Això és el que tenia el seu pare. En Georges era menys seriós, menys obsessiu que lAmine. Bevia fins a oblidar el seu nom i les regles elementals del pudor i leducació. Jugava a cartes fins a la matinada i sadormia en braços de dones de pitram imponent i de colls blancs i greixosos que feien olor de mantega. Amb un cop de cap acomiadava el seu comptable, soblidava de contractar-ne un altre i deixava que el correu sapilés al seu vell escriptori de fusta. Convidava els agents judicials a fer un glop i acabaven fregant-se la panxa i cantant antigues melodies. En Georges tenia un olfacte excepcional, un instint que no lenganyava. Comprenia la gent i sentia per lhome, i per tant per ell mateix, una pietat benèvola, una tendresa que li valia la simpatia dels desconeguts. En Georges no negociava mai per avarícia sinó simplement per joc, i si de vegades enredava algú, no ho feia expressament.
Malgrat els fracassos, malgrat les baralles i la pobresa, la Mathilde no va pensar mai que el seu marit era un incompetent o un gandul. Cada dia veia lAmine despertar-se a punta de dia, abandonar la casa amb determinació i tornar al vespre, amb les botes cobertes de terra. LAmine recorria quilòmetres, no es cansava mai. Els homes del duar admiraven la seva resistència, fins i tot si de vegades sofenien pel menyspreu del seu germà envers els mètodes de cultiu tradicional. El veien agotzonar-se, palpar la terra amb els dits, posar la mà sobre lescorça dun arbre com si esperés que la natura li revelés els seus secrets. Volia anar ràpid. Volia triomfar.
A principis dels anys cinquanta es va alçar la febre nacionalista i els colons eren víctimes dun odi feroç. Shavien produït segrestos, atemptats, havien incendiat granges. Els colons també shavien organitzat en grups de defensa i lAmine sabia que el seu veí, Roger Mariani, en formava part. «La natura no es preocupa per la política», havia dit un dia a la Mathilde per justificar la visita que pensava fer al seu sulfurós veí. Volia comprendre com sho havia fet en Mariani per aconseguir aquella prosperitat enlluernadora, saber quins tipus de tractor utilitzava, quin sistema dirrigació havia fet instal·lar. També pensava que podria abastir-lo de cereals per a la cria dels seus porcs. De la resta sen fotia.
Una tarda, lAmine va travessar la carretera que separava les dues propietats. Va passar davant de grans hangars que protegien tractors moderns, davant dels estables plens de porcs grassos i sans, davant de la bodega on el raïm era tractat amb els mateixos procediments que a Europa. Tot aquí respirava esperança, riquesa. En Mariani estava dret a lescala dentrada de casa seva i sostenia les corretges de dos gossos joves i ferotges. Per moments, el seu cos semblava projectat cap endavant, perdia lequilibri i no es podia dir si patia la força daquells gossos guardians o ho fingia, com per representar millor lamenaça que pesava sobre el visitant inoportú. LAmine, incòmode, es va presentar balbucejant. Va assenyalar en direcció a la seva propietat. «Necessito consells», va declarar, i en Mariani, a qui de cop se li va il·luminar el rostre, va mirar amb menyspreu aquell àrab tímid.
«Beguem pel nostre veïnatge! Tenim tot el temps del món per parlar de negocis.»
Van travessar el jardí exuberant i van seure a lombra, en una terrassa on es podia contemplar el Zerhoun. Un home magre i de pell negra va posar sobre la taula gots i ampolles. Mariani va servir un anís al seu veí i quan va veure que lAmine dubtava, a causa de la calor i del treball que lesperava, va esclafir a riure. «Tu no beus, oi?» Però lAmine va somriure i va remullar-se els llavis amb el líquid blanquinós. A linterior de la casa va sonar el telèfon, però en Mariani no es va ni immutar.
El colon no el va deixar parlar. A lAmine li va semblar que el seu veí era un home molt sol que havia trobat loportunitat dobrir el cor a algú. Amb una familiaritat que va incomodar lAmine, en Mariani es va queixar dels seus treballadors. Nhavia format dues generacions, però continuaven mostrant-se mandrosos i llardosos. «Quina brutícia, Déu meu!» De tant en tant alçava els ulls lleganyosos cap al seu hoste i, amb una riallada, afegia: «No ho dic per tu, com et pots imaginar». I sense deixar-lo respondre, prosseguia: «Tant se val el que diguin, però jo em pregunto: ¿serà bonic aquest país quan ja no hi siguem per fer florir els arbres, per regirar la terra, per deixar-nos-hi la pell? Què hi havia abans que nosaltres hi arribéssim? Tho pregunto! Res. No hi havia res de res. Mira al teu voltant. Segles de vides humanes i ni un que shagi posat a cultivar aquestes hectàrees. Ocupats guerrejant. Hem patit gana. Aquí hem enterrat, hem sembrat, hem cavat tombes, construït bressols. El meu pare va morir de tifus en aquest poble miserable. Jo mhe partit lesquena assegut dies sencers sobre el meu cavall, recorrent la plana, negociant amb les tribus. No em podia ficar al llit sense deixar anar crits de dolor de tant de mal que em feien els ossos. Però deixam que et digui, dec molt a aquest país. Mha conduït a lessència de les coses, mha reconnectat amb limpuls vital, amb la brutalitat». El rostre den Mariani va enrogir i la seva parla es va alentir sota lefecte de lalcohol. «A França mesperava un destí de tita fluixa, una vida limitada, sense volada, sense conquesta i sense esperança. Aquest país mha ofert loportunitat de viure com un home.»
En Mariani va cridar el criat, que va arribar trotant a la terrassa. El va renyar en àrab per la seva lentitud i va donar un cop de puny a la taula tan fort que el got de lAmine va caure. El colon va fer el gest descopir i va mirar lesquena del vell servent, que desapareixia dins la casa. «Mira i aprèn! Jo mels conec, aquests àrabs! Els treballadors són uns ineptes; com no pots tenir ganes de donar-los una lliçó? Conec la seva llengua i els seus tripijocs. Sé molt bé què es diu sobre la independència, però no serà un grapat dexaltats qui em prendrà anys de suor i treball.» I després, amb un riure, engrapant els petits sandvitxos que finalment el servent havia portat, va repetir: «No dic això per tu!». LAmine va estar a punt dalçar-se i renunciar a fer daquell poderós veí un aliat. Però en Mariani, que curiosament tenia una cara semblant a la dels seus gossos, va girar el cap cap a ell i, com si hagués notat que lAmine estava ferit, va dir-li: «Vols un tractor, és això? Ho podem arreglar».