LAmine no li parlava mai de la feina. Dels jornalers, de les preocupacions, del preu del blat, de les previsions meteorològiques. Quan venien a visitar-los membres de la seva família a la granja, seien al salonet i després dhaver preguntat tres o quatre vegades com anaven de salut, es quedaven en silenci i bevien el te. La Mathilde els trobava a tots duna baixesa repugnant, duna trivialitat que li feia més mal que lenyorança o la soledat. Li hauria agradat parlar de sentiments, de les seves esperances, de les angoixes que loprimien i que no tenien cap sentit, com totes les angoixes. «No tenen vida interior, aquesta gent?», es preguntava observant lAmine, que menjava sense dir res, amb la mirada clavada al tagín de cigrons que la minyona havia preparat amb una salsa que a la Mathilde li feia fàstic perquè era massa greixosa. LAmine només sinteressava per la granja i la feina. Mai per riure, per ballar, per gandulejar de tant en tant, per parlar. Aquí no parlaven. El seu marit era tan auster com un quàquer. Sadreçava a ella com a una nena a la qual calia educar. Ella aprenia al mateix temps que lAïcha les bones maneres, i havia dassentir quan lAmine explicava «Això no es fa» o «No tenim els mitjans». Quan havia arribat al Marroc encara semblava una nena. I havia hagut daprendre, en pocs mesos, a suportar la soledat i la vida domèstica, a suportar la brutalitat dun home i lestranyesa dun país. Havia passat de la casa del seu pare a la casa del seu marit, però tenia el sentiment de no haver guanyat en independència ni en autoritat. Amb prou feines podia exercir el seu domini sobre la Tamo, la jove minyona. Però la Ito, la seva mare, vigilava, i davant seu la Mathilde no gosava mai alçar la veu. Tampoc sabia tenir paciència i ser pedagògica amb la seva filla. Passava de les moixaines més voraces a la còlera més histèrica. De vegades, mirava la seva filleta i aquesta maternitat li semblava monstruosa, cruel, inhumana. Com podia una nena criar-ne una altra? Havien esquinçat aquell cos tan jove i nhavien extret una víctima innocent que ella no sabia defensar.
Quan lAmine lhavia desposada, la Mathilde amb prou feines tenia vint anys i, en aquella època, ell no se nhavia preocupat. De fet, li semblava que la joventut de la seva esposa era encantadora, els seus ullassos alegres i embadalits davant de qualsevol cosa, la seva veu encara fràgil, la seva llengua tèbia i dolça com la duna nena. Ell tenia vint-i-vuit anys, no era molt més gran, doncs, però més endavant va reconèixer que la seva edat no tenia res a veure amb el malestar que la seva dona, de vegades, li generava. Ell era un home i havia fet la guerra. Venia dun país on Déu i honor es confonien i, a més, ja no tenia pare, la qual cosa el cobria duna certa gravetat. Allò que el seduïa de la Mathilde quan encara eren a Europa va començar a fer-se-li pesat i després va passar directament a molestar-lo. Era capritxosa i frívola. LAmine estava emprenyat amb ella perquè no sabia mostrar-se més dura, per no tenir la pell més colrada. No tenia ni temps ni talent per consolar-la. Les llàgrimes! Quantes llàgrimes havia vessat ella dençà que havia arribat al Marroc! Plorava davant la més mínima adversitat, esclafia sense parar en sanglots i això lexasperava. «Para de plorar. La meva mare, que ha perdut criatures, que sha quedat vídua als quaranta anys, ha plorat menys en la seva vida que tu en una setmana. Prou, prou!» Era la inclinació de les dones europees, pensava, el fet de negar-se a veure la realitat.
Ella plorava massa, reia massa o malament. Quan shavien conegut, havien passat tardes estirats a lherba, a la riba del Rin. La Mathilde li explicava els seus somnis i ell lencoratjava, sense pensar en les conseqüències, sense jutjar-ne la vanitat. Ella li feia gràcia, ell que no sabia riure ensenyant les dents, que sempre es posava les mans davant de la boca com si trobés que lalegria era, de totes les passions, la més vergonyosa i la més impúdica. Després, a Meknès, tot va anar per un altre camí i les comptades vegades que la va acompanyar al cinema Empire, va sortir de la sessió de mal humor, empipat amb la seva dona, que cloquejava i havia intentat cobrir-lo de petons.
La Mathilde volia anar al teatre, escoltar música abraçats, ballar al salonet de casa. Ella somniava a tenir bonics vestits, organitzar recepcions, berenars amb ball inclòs, festes sota les palmeres. Volia anar al ball del dissabte a la tarda al Cafè de França, a la Vall Feliç el diumenge i convidar els seus amics a prendre el te. Recordava, amb una complaença nostàlgica, les recepcions que muntaven els seus pares. Tenia por que el temps passés massa ràpid, que la misèria i la feina seternitzessin i que, quan per fi arribés el temps de descansar, ja seria massa vella per als vestits i lombra de les palmeres.
Un vespre, quan acabaven dinstal·lar-se a la granja, lAmine va travessar la cuina en vestit de diumenge davant la Mathilde, que preparava el sopar per a lAïcha. Ella va alçar els ulls cap al seu marit, desconcertada, dubtant entre alegrar-se o enfadar-se. «Surto, va dir. Uns antics companys de guarnició són a la ciutat.» Es va inclinar sobre lAïcha per fer-li un petó al front quan la Mathilde es va redreçar. Va cridar la Tamo, que netejava el pati, i li va endossar la nena als braços. Amb veu segura va preguntar: «Mhe de vestir per sortir o no cal?».
LAmine es va quedar palplantat. Va mormolar alguna cosa com ara que era una trobada entre companys, que no era convenient per a una dona. «Si no és convenient per a mi no veig per què ho ha de ser per a tu.» I sense comprendre què havia passat, lAmine es va deixar seguir per la Mathilde, que havia llençat el davantal sobre una cadira de la cuina i es pinçava les galtes per realçar el cutis.
Al cotxe, lAmine no va badar boca i va mantenir un posat taciturn, concentrat en la carretera, furiós contra la Mathilde i la seva pròpia feblesa. Ella parlava, somreia, feia veure que no sadonava que feia nosa. Estava convençuda que a força de lleugeresa aconseguiria destensar-lo i es va mostrar dolça, entremaliada, desimbolta. Van arribar a la ciutat sense que ell hagués afluixat els llavis. LAmine va aparcar i es va precipitar fora del cotxe, caminant molt ràpid cap a la terrassa del cafè. Qualsevol hauria dit que covava lesperança de perdre-la pels carrers de la ciutat europea, o que simplement no volia patir la humiliació darribar amb la seva dona de bracet.
Ella el va atrapar tan ràpid que no va tenir temps de fornir una explicació als convidats que lesperaven. Els homes es van alçar i van saludar la Mathilde amb timidesa i deferència. LOmar, el seu cunyat, li va oferir una cadira al seu costat. Tots els homes anaven ben elegants, shavien posat jaquetes i portaven els cabells engominats. Van demanar begudes a un grec jovial que feia vint anys que portava el local. Lúnic cafè de la ciutat on no es feia cap mena de segregació, on els àrabs bevien alcohol a la taula dels europeus, on dones que no eren prostitutes venien a animar les festes. La terrassa, situada a langle entre dos carrers, estava protegida de les mirades alienes per alts i frondosos tarongers. Thi senties sol al món i en seguretat. LAmine i els seus amics van brindar però van parlar poc. Es van produir llargs silencis entretallats de rialletes discretes o de lexplicació dalguna anècdota. Sempre transcorrien igual, però la Mathilde ho ignorava. No es podia creure que les vetllades entre homes de lAmine sassemblessin a això, unes vetllades que sempre lhavien fet sentir gelosa i a les quals tantes voltes havia donat. Pensava que era culpa seva si la festa shavia torçat. Va voler explicar alguna cosa. La cervesa li va donar coratge i va evocar, amb una veu tímida, un record de la seva Alsàcia nadiua. Va titubejar una mica, li va costar trobar les paraules i la seva història va revelar-se sense interès, a banda que no va fer riure ningú. LAmine la va mirar amb un menyspreu que li va partir el cor. Mai shavia sentit intrusa fins a aquell punt.
A la vorera del davant, la llum dun fanal es va posar a parpellejar i després es va apagar definitivament. La terrassa, amb prou feines il·luminada per algunes espelmes, va adquirir un encant nou i la foscor va calmar la Mathilde, que va tenir la impressió que soblidaven una mica della. Temia el moment en què lAmine voldria escurçar la vetllada, posar punt final al malestar, el moment en què li diria: «Som-hi». No sestalviaria, això era clar, una escena, crits, una bufetada, el front esclafat contra el vidre. Mentrestant, va gaudir dels sorolls lleugers de la ciutat, va escoltar les converses dels seus veïns de taula i va tancar els ulls per sentir millor la música, al fons del cafè. Volia que allò encara durés una mica més, no tenia ganes de tornar.
Els homes es van relaxar. Lalcohol va fer el seu efecte i van començar a parlar en àrab. Potser perquè es pensaven que ella no els podria entendre. Un jove cambrer amb la cara coberta de grans dacne va posar sobre la taula una gran font amb fruites. La Mathilde va mossegar un tros de préssec i després un tall de síndria. El suc li va caure al vestit i es va tacar. Va agafar una llavor negra entre el dit polze i líndex i la va prémer. La llavor va sortir volant i va anar a aterrar a la cara dun home obès que duia un fes i suava dins la levita. Lhome va agitar la mà com si volgués espantar una mosca. La Mathilde va fixar-se en un altre home alt i molt ros, que havia estirat les cames a un costat i parlava apassionadament. Però va fallar el llançament i la llavor va anar a parar al clatell dun cambrer que va estar a punt de tirar la safata per terra. La Mathilde va riure burleta i durant lhora següent es va dedicar a metrallar els clients, que van començar a patir espasmes. Semblava que els havia agafat algun mal estrany, com aquelles febres tropicals que empenyen les persones a ballar i fer lamor. Els clients es van queixar. El propietari va fer cremar bastonets dencens per evitar la inoportuna invasió de mosques. Però els atacs no van cessar i aviat tots els bevedors van tenir mal de cap, a còpia de respirar encens i beure. La terrassa es va buidar, la Mathilde es va acomiadar dels amics i quan, un cop a casa, lAmine la va bufetejar, ella va pensar que, si més no, havia rigut a gust.
Durant la guerra, mentre el seu regiment avançava cap a lest, lAmine pensava en la seva finca com daltres somniaven en una dona o en una mare que havien deixat enrere. Tenia por de morir i no poder complir la promesa que havia fet de fecundar aquella terra. En els llargs moments davorriment que reservava la guerra, els homes treien jocs de cartes, piles de correspondència tacada, novel·les. LAmine, de la seva banda, se submergia en la lectura dun llibre de botànica o en una revista especialitzada que tractava sobre els nous mètodes dirrigació. Havia llegit que el Marroc es convertiria en la nova Califòrnia, aquell estat americà ple de sol i tarongers, on els agricultors eren milionaris. Assegurava a en Mourad, el seu ajudant de camp, que el reialme es preparava per viure una revolució i sortir daquells temps foscos en què el pagès temia les ràtzies, en què la gent preferia criar ovelles que sembrar blat, perquè lovella té quatre potes i pot córrer més davant lagressor. LAmine estava decidit a donar lesquena als mètodes tradicionals i convertir la seva granja en un model de modernitat. Havia llegit amb entusiasme el relat dun tal H. Ménager, antic soldat també, que al final de la Primera Guerra Mundial havia plantat eucaliptus en la plana desfavorida del Gharb. Lhome shavia inspirat en linforme duna missió australiana, enviada per Lyautey el 1917, i havia comparat les qualitats de la seva terra i la pluviometria de la regió amb les daquest continent llunyà. Evidentment, shavien rigut daquell pioner. Francesos i marroquins es mofaven daquest home que pretenia plantar fins a lhoritzó arbres que no donaven fruits i que tenien uns troncs que malmetrien el paisatge. Però H. Ménager va aconseguir convèncer lAgència dAigües i Boscos, i aviat van haver de reconèixer que havia guanyat laposta: leucaliptus aturava els vents de sorra, havia permès sanejar els baixos fons on pul·lulaven paràsits i les seves arrels profundes anaven a cercar laigua fins a les capes freàtiques inaccessibles per als pagesos. LAmine volia comptar-se entre aquests pioners per als quals lagricultura era una recerca mística, una aventura. Volia seguir els passos dels que, pacients i savis, havien experimentat en aquells sòls ingrats. Tots aquells pagesos tractats de bojos havien plantat pacientment tarongers, des de Marràqueix fins a Casablanca, i es disposaven a convertir aquell país sec i auster en un jardí festiu.
LAmine va tornar al Marroc el 1945 amb vint-i-vuit anys, victoriós i casat amb una estrangera. Va lluitar per recuperar la seva propietat, per formar els seus jornalers, per sembrar i recol·lectar, per tenir una visió àmplia i sostinguda en el temps, tal com havia dit un cop el mariscal Lyautey. A finals de lany 1948, després de mesos de negociació, lAmine va recuperar les seves terres. Primer va caldre fer obres a la casa, obrir noves finestres, arreglar un petit jardí ornamental, pavimentar un pati darrere de la cuina per rentar i estendre la roba. Al nord, el terreny feia pendent i va fer-hi construir una bonica escalinata de pedra i va instal·lar una elegant porta vidriada que sobria al menjador. Des dallà, podien observar el perfil sumptuós del Zerhoun i les immenses planes salvatges que servien des de feia segles de terreny de pas per als ramats.
Durant els quatre primers anys a la granja van anar patint totes les decepcions, i la seva vida va adoptar el to dun relat bíblic. El colon que havia llogat la propietat durant la guerra havia viscut en una petita parcel·la cultivable, darrere de la casa, i tota la feina estava per fer. Primer va caldre desbrossar i desembarassar la terra del dom, aquesta planta viciosa i tenaç que exigia als homes un treball esgotador. Contràriament als colons de les terres veïnes, lAmine no podia comptar amb lajut dun tractor i durant un mes els seus treballadors van haver darrencar el dom a palades. Després van haver de destinar setmanes a desempedregar, i finalment, un cop alliberat de les roques, van poder esventrar i llaurar el terreny amb una arada. Hi van plantar llenties, pèsols, mongetes i arpents sencers dordi i blat tendre. Aleshores lexplotació va ser atacada per una plaga de llagostes. Un núvol vermellós, sortit directe dun malson, va venir amb una crepitació a devorar les collites i les fruites dels arbres. LAmine es va enfrontar amb els jornalers que, per fer fugir els paràsits, es limitaven a picar contra llaunes de conserves. «Colla dineptes! Només se us acut això?», cridava contra els homes, que tractava de retardats, i els va ensenyar a construir trinxeres en les quals van posar segó enverinat.
Lany següent va arribar el torn de la sequera i les collites magres, perquè les espigues de blat estaven buides tal com ho estarien els mesos següents les panxes dels pagesos. En els duars, els treballadors van pregar perquè plogués, pregàries apreses des de feia segles i que no havien mostrat mai la seva eficàcia. Però, tanmateix, pregaven sota labrasador sol doctubre, i la sordesa de Déu no revoltava ningú. LAmine va fer excavar un pou que li va exigir molta feina i es va polir una part de la seva herència. Però les galeries estaven constantment envaïdes per la sorra i els pagesos no aconseguien bombar laigua per regar.
La Mathilde estava orgullosa dell. I fins i tot si senrabiava per les seves absències, si estava enfadada perquè la deixava sola a casa, sabia que era un pencaire i un home honest. De vegades, pensava que al seu marit li faltava sort i una certa dosi dinstint. Això és el que tenia el seu pare. En Georges era menys seriós, menys obsessiu que lAmine. Bevia fins a oblidar el seu nom i les regles elementals del pudor i leducació. Jugava a cartes fins a la matinada i sadormia en braços de dones de pitram imponent i de colls blancs i greixosos que feien olor de mantega. Amb un cop de cap acomiadava el seu comptable, soblidava de contractar-ne un altre i deixava que el correu sapilés al seu vell escriptori de fusta. Convidava els agents judicials a fer un glop i acabaven fregant-se la panxa i cantant antigues melodies. En Georges tenia un olfacte excepcional, un instint que no lenganyava. Comprenia la gent i sentia per lhome, i per tant per ell mateix, una pietat benèvola, una tendresa que li valia la simpatia dels desconeguts. En Georges no negociava mai per avarícia sinó simplement per joc, i si de vegades enredava algú, no ho feia expressament.