La humanitat no té cap món. Podem pensar la humanitat com una idea de valor (Wertidee), igual que la llibertat o la vida. Com a idea, aleshores, viu igual que la idea de llibertat o de vida en els mons dels diferents homes que tenen aquesta idea per vàlida. No és doncs la humanitat qui té un món, sinó els homes en els diferents mons que comparteixen aquesta idea. Per exemple, els homes moderns en alguns no pas en tots mons moderns.
En segon lloc, la humanitat pot significar la suma de tots els homes que viuen en un mateix temps en el mateix globus, la Terra. El món aleshores és idèntic al globus a la Terra, tal com es representa en la famosa Al·legoria de la Fe, de Vermeer. En tercer lloc, la humanitat pot fer referència a lespècie Homo sapiens i a la pressuposició que podem entendrens amb tots els individus daquesta espècie i que tots els individus dHomo sapiens tenen un món, encara que siguin mons diferents. En aquest sentit, també podem dir, si volem, amb Kant que res en el món no és absolutament bo llevat de la bona voluntat. Podem pressuposar alguna cosa comuna i podem entendres amb els altres també fins a un cert punt, quan sabem que no els entenem. Quan no entenem un altre món, ja nacceptem lexistència.
Voldria repetir que la humanitat en cap sentit no té un món, sinó que nosaltres podem pressuposar que tots els homes de la Terra tenen mons comprensibles, que viuen lligats a cadenes de dependències emocionals recíproques, que estan contents o tristos, la majoria de vegades totes dues coses, i que tenen suficients coneixements per orientar-se en el seu propi món. Tots els homes riuen i ploren, si bé per diferents raons. Qui riu i plora té un món; mentre plorem i riguem tindrem un món.
EL(S) MÓN(S) EN PLURAL
Vivim en una pluralitat de mons i no en un sol únic món. Però la consideració del món en singular hauria de fer avançar la consideració dels mons en plural, perquè ser-en-elmón, en tots els mons i en totes les nostres relacions amb els mons, significa «tenir un món» i tenir coneixement del món. Sense ser gaire sistemàtica, ara començaré a discutir la qüestió de la pluralitat de mons des de tres punts de vista diferents.
El meu món, el teu món, el seu món
No podem dir «la meva veritat» sense modificar essencialment el sentit de la paraula «veritat». No és aquest, però, el cas quan diem «el meu món», «el teu món» o «el seu món». Això, evidentment, no ho diu tothom, no ho diem sempre, ni tampoc en el mateix sentit.
Quan arribem al món no tenim cap món encara. Comencem a tenir un món, el nostre món, quan comencem a construir la nostra «casa», com deia Goethe. Al principi tenim un món molt estret. Créixer és ampliar el món. Però cap món no és il·limitadament elàstic. Lhoritzó duna comunitat mundial és el límit de lampliació del món. Quan lhoritzó és estret, aleshores la pluralitat de mons es manté de forma quasi natural (el món dels nens, de les dones, dels homes, dels vells). Quan lhoritzó seixampla i lhoritzó del coneixement del món esdevé molt més ampli que lhoritzó de les vivències del món, parlem, aleshores, del «nostre», del «seu», dels «seus» mons més aviat en el sentit cultural; la pluralitat de mons té, llavors, un significat essencial. La meva cultura és en un sentit ampli «el meu món». El meu món és lespai vital on sescau una forma de vida, és a dir, aquesta mateixa, la meva acostumada forma de vida, on entenc el que pensen els altres, on puc llegir-los les cares, on no sempre estic pendent descollir, on no mavergonyeixo o, en tot cas, sé de què, per què o per a què mavergonyiré. Ja en aquest nivell estem obligats a viure en més mons, deixar un món enrere i penetrar-ne un altre. El nou món és estrany abans que ens el fem nostre, abans que naprenguem les regles de la forma de vida. El xicot es trasllada del poble a la ciutat, el nen de casa dels pares a lescola i la noia entra en una vida comuna amb un home estrany. Aquestes ampliacions del món o variacions del món deixen una marca permanent en les cadenes de dependències emocionals, influeixen en la capacitat destablir lligams i en la de trencar-los, poden resultar instructives i també traumàtiques.
Aquests pluralismes del món simples, però importants no desapareixen amb lentrada del pluralisme cultural, sinó que sovint hi estan subordinats. Quan, en la cultura occidental, parlem de mons en plural ens referim a totes les formes de vida amb les seves xarxes pròpies de jocs lingüístics, que es diferencien essencialment daltres formes de vida. Com ja hem dit, em refereixo a diferents formes de vida amb les seves diferents conviccions sobre la veritat i la falsedat, la bondat i la maldat, la justícia i la injustícia, i en especial sobre el sagrat i el profà. Aquesta comprensió del «meu món» i del «seu món» lhem heretat i après dels nostres grans metarelats. En la cultura occidental aquests metarelats són la Bíblia, duna banda, i la història i la filosofia grega i romana, de laltra. «El meu món», «el seu món» inclouen diferents veritats fonamentals, creences, sabers, judicis, vides. El món dels altres no és només estrany, sinó també mancat de Déu, malvat, primitiu i bàrbar. El que avui dia anomenem «etnocentrisme» no és res més que la relació «normal» amb o sense violència entre formes de vida, és a dir, mons que competeixen.
Encara que ho considerem irracional, arcaic i vulguem superar la pròpia sospita envers altres formes de vida tal com ocorre avui dia, o més aviat com hauria docórrer, no podem viure en molts mons diferents en els seus horitzons, en els seus metarelats. Els mons en plural són gairebé sempre mons que comparteixen un horitzó, a més de metarelats. En lèpoca moderna lhoritzó seixampla pel que fa a lexperiència del món, però sobretot pel que fa al coneixement del món i, com ja hem dit abans, la distància entre luna i laltre esdevé cada vegada més gran, segons la possibilitat. Lhoritzó, però, no pot ser infinit. Per fer esment de la cosa més elemental, no podem tenir cap experiència del món i ben poc coneixement del món sobre el futur. En aquest sentit bàsic, vivim en la presó del nostre present molt més que els nostres avantpassats, que no eren conscients de la seva història.
Quan dic «el meu món» o «el nostre món», expresso una identitat. Per dir-ho amb Kierkegaard un altre cop, amb lexpressió «el meu món» no expresso una relació de propietat. El món no em pertany, sinó que soc jo qui pertany a aquest món, la qual cosa implica que no pertanyo a un altre món. Daquesta identificació elemental resulta que tots tenim prejudicis. No podem considerar el nostre món amb els ulls daquells homes que pertanyen a altres mons, i a la inversa. Encara que la identificació sigui tan sols espontània i inconscient, encara que lluitem contra ella, és així. Els prejudicis merament espontanis són més aviat positius, però també poden ser negatius. Quan algú, per exemple, declara que lluita contra tot el món, es refereix al seu propi món i no al món dels altres. En aquest sentit cultural, pot viure en dos mons, però de segur que no pot viure en molts mons. Tanmateix, podem conèixer molts mons fins a un cert punt. Dic «fins a un cert punt» perquè un món cultural no és el mateix que un món regional. Coneixem un món, no pas de la mateixa manera que el món o els mons que tenim. I tot això també es pot aplicar a lexperiència del record.
Vivim en el present i el passat és el país dels morts. Els morts no tenen cap món, ni tampoc coneixen el món. La resurrecció dalguns morts és un dels successos universals. No hi ha en absolut cap món sense la resurrecció dels morts del propi món. La resposta a la pregunta «don venim?» pertany a la qüestió «què som realment?». Qui arriba al món alça una casa nova i deixa la casa dels morts disposada duna manera diferent, «però ningú no lacaba de construir». Quan passa això aleshores desapareix un món; ningú no pot viure en aquest món, encara que tinguem coneixement daquest món. Larqueologia és capaç de descobrir-ne les pedres. Els arqueòlegs, a partir daquestes pedres, poden arribar a interpretar molts fets. Però no són sinó fets del món; no són feliços ni infeliços.
Lampliació del nostre horitzó de món té quatre dimensions. El passat com diu Thomas Mann és una font inesgotable i profunda. Podem construir en el nostre món moltes de les coses que descobrim en aquesta font i sempre hi trobem allò que necessitem, allò que en el nostre present anhelem. Hegel ja ho va formular quan va parlar del record i el va diferenciar de la memòria. El record fa present el passat, mentre que la memòria el registra.
Lèpoca moderna es caracteritza també perquè ofereix una àmplia pàtria per als mons morts que han ressuscitat. Els homes moderns poden experimentar aquest món ressuscitat; poden entrar en una quasi relació de dependència emocional mútua amb els quasi contemporanis, una mena dexperiència hermenèutica. Tot i així, aquesta dependència emocional sempre manté aquest «quasi», perquè només té efecte a través de la mútua dependència emocional amb els nostres propis contemporanis. No vivim en el món de Parmènides o en el de Tàcit. És una il·lusió creure que entenem el seu món. Però tampoc no entenem el primer món que hem guanyat amb el naixement, o només fins a cert punt. Entenem, fins a cert punt, els mons desapareguts només a través dallò que no ha desaparegut. I allò que no ha desaparegut viu en el present. No hi ha cap fusió dhoritzons de món, sinó tan sols lampliació dun horitzó de món.
Els mons regionals
Quan Heidegger parla dels mons regionals es refereix al món de les matemàtiques. Totes les ciències tenen els seus propis jocs de llenguatge i, en aquest sentit, les seves pròpies formes de vida. Això no només val per a les ciències. Wittgenstein, per exemple, parla dels escacs, i nosaltres podem pensar en tots els jocs possibles en aquest sentit teatre inclòs. La metafísica també és un món i, entès daquesta manera, una forma de vida regional.
Tots nosaltres tenim la possibilitat dentrar en els mons regionals. Cal que ens fem nostres les regles del joc per sentir-nos a casa en un daquests mons. Tots els adults primer van ser nens, i els nens han jugat sempre i encara ho fan. En lantiguitat, els adults jugaven més, encara que en el món modern de vegades també ho facin. Quan entrem en el món del joc, deixem en suspens el «primer» món. Però no el deixem mai enrere perquè la suspensió és només temporal. Una cosa molt semblant ocorre amb les ciències. Tenen els seus propis llenguatges, els seus propis mètodes, les seves tradicions i regles. En un cert sentit, es tracta aquí de la fusió entre tenir un món i conèixer-ne un. I és que hem de conèixer les regles del joc o el llenguatge científic per ser capaços de viure amb els seus mitjans. Per saber jugar a alguna cosa cal saber ben poc, però per poder moures fàcilment en un món científic, cal aprendre i saber molt. En els dos casos es tracta també de coneixement del món. Ara bé, aquí aprendre no significa només acumular coneixements, com, per exemple, és el cas quan llegim un llibre interessant sobre certes espècies de mones de lÀfrica; significa també prendre-hi part i, a més, arribar a ser capaç de construir-se una casa en el món regional, o arreglar duna altra manera una casa vella daquest món. Fins i tot en el joc més senzill i no solament en els entorns de les ciències o de la metafísica, amb les regles podem començar sempre alguna cosa nova, i de vegades també modificar-les. Només cal que pensem en la història del futbol.
Fins ara hem mostrat que, en el cas dels mons regionals, conèixer el món no significa merament fer una recollida dinformació, perquè en un cert sentit també vivim en els mitjans daquest món, seguim les seves regles, parlem la seva llengua, ens hi orientem. Quan passa això, aquests mons regionals esdevenen els nostres mons i no els dels altres. Amb tot, podem viure amb altra gent en el mateix món i tenir mons regionals completament diferents. No em moc gens pel món de les matemàtiques, però sí que em sento a casa en el món de la filosofia i també, dalguna manera, en el llenguatge de lanomenada música «seriosa». El meu amic parla el llenguatge de les matemàtiques com si fos la seva llengua materna, li agrada llegir llibres de filosofia, però el món de la música li resulta estrany. La divisió del treball va lligada a la divisió dels mons regionals, malgrat que això no afecti tots els mons regionals en el mateix grau.
Moures molt lliurement en un món regional, sentir-shi a casa, fins i tot identificar-se amb algun daquests mons, no és ben bé el mateix que «tenir un món». Tenim un món quan participem en els vincles de les dependències emocionals recíproques. En els mons regionals, però, no hi ha vincles daquesta mena, i si nhi ha no se segueixen de lessència o caràcter dels mons regionals mateixos. «No ploris, només és un joc», diem a la mainada. No sen desprèn res, del fet de perdre en un joc. No es pot dir que un matemàtic excellent serà també un home encantador i alegre, o un home amargat i desagradable. Un món regional no és ni feliç ni infeliç, és completament independent del fet que els homes que en parlen el llenguatge siguin feliços o infeliços. Precisament per això Plató va trobar les obres de teatre moralment sospitoses. Els herois de la tragèdia sesforcen o si més no pateixen, mentre que els espectadors que almenys per unes hores viuen en aquest joc ni són infeliços ni tampoc pateixen. Naturalment, en els diferents casos mencionats es tracta també del vincle emocional. Però aquest vincle no és el vincle de les dependències recíproques. És possible que el matemàtic estimi el seu món, que estigui content quan shi mou, que dubti quan alguna cosa no rutlla, però tot això expressa una relació immediata amb el món regional de les matemàtiques i no comporta cap signe de dependència emocional humana. Evidentment, aquestes dependències hi són, també la felicitat i la infelicitat. Però no resulten de la relació amb el món regional sinó de la relació amb el primer món, el món fonamental i «cultural» que no podem suspendre del tot, o al qual tornem sempre després de la suspensió. El món de les matemàtiques no és ni gelós ni generós a diferència de nosaltres i el proïsme, i tampoc no som ni gelosos ni generosos amb relació a la matemàtica mateixa. Hi podem jugar seriosament, però el joc com a joc no té conseqüències serioses o, com a mínim, aquestes conseqüències no formen part de les regles del joc. Que un jugador de futbol guanyi molt o poc no té res a veure amb les regles del joc del futbol, sinó amb la institucionalització del joc, que per ella mateixa no pertany al món regional.
Un món dels mons diversos
«El meu món», «el teu món», «el seu món», tots els mons són mons diversos. I no solament en el sentit en què un pobre pot dir a un ric, una dona pot dir a un home, una persona recta a una de miserable «el teu món no és el meu». Tots els «meu món» i «teu món» es componen de mons diferents. Per tal de poder-nos moure en un món hem de conèixer diversos mons.