Lordenament social modern soposa diametralment a tots els ordres premoderns. En el món modern, és la funció que una persona realitza el que determina que ocupi un lloc o un altre en lestratificació social. Dacord amb aquest model, per citar Sartre, som llançats a la llibertat o al no-res, la qual cosa equival al mateix. No solament som llançats per accident al món, sinó que, a més, som o esdevenim conscients de la nostra contingència.
Com hem dit abans, el joc de llenguatge que anomeno dinàmica de la modernitat ha preparat el camí també per a aquest ordenament social essencialment nou. Sha declarat que les normes i regles que fins ara havíem donat per suposades són incorrectes, fraudulentes o irracionals. Tot el que shavia acceptat com a natural ja no és natural, ho és alguna altra cosa. Per exemple, crèiem que les noies han dobeir els pares, i que això era natural. Però Julieta, des del balcó, sosté que no és natural i que Montagues i Capulets són noms buits, perquè només els ulls, la personalitat i lamor són naturals. Es considerava natural que els servents obeïssin els senyors, però Fígaro, desafiant, sosté que els drets heretats dels seus amos estan equivocats i no són naturals. No era la primera vegada que les formes de vida tradicionals quedaven deslegitimades. Però ara el contrast, la sentència legitimadora, era ben nova i poc corrent. Sonava així: «Tots els homes neixen lliures i tots ells han estat dotats per Déu amb una raó i una consciència; tots ells tenen per naturalesa el dret a la llibertat, a la vida i a la persecució de la pròpia felicitat». Aquesta frase parafraseja un fragment de la Declaració dIndependència Americana. Aquesta i altres idees similars van disseminar-se per tot arreu dEuropa i en altres llocs del món, com ara Llatinoamèrica. Leslògan que tots els homes neixen igualment lliures no té sentit si nexaminem el contingut. És lafirmació oposada a la que diu que si un neix amo laltre neix esclau, i sha de llegir com un compromís de tractar tots els éssers humans com si haguessin nascut igualment lliures. Com un nou Samsó, aquesta frase va sacsejar els pilars del vell món i el vell món va esfondrar-se. El seu lloc va ocupar-lo el nou ordenament social modern. Tot això sha esdevingut lentament, però ha anat així.
Com que en el món modern la funció determina el lloc que socupa en lestratificació social, i funcionar bé és la condició del desenvolupament de la societat moderna, la igualtat doportunitats esdevindrà una idea bàsica de la modernitat. Dentre les propostes de comprensió de la justícia, la idea tradicional «a cadascú segons el seu lloc» ja no és vàlida, perquè ha quedat reemplaçada per idees com ara «a cadascú segons la seva feina» o «a cadascú segons la seva excel·lència». Igualtat doportunitats no és el mateix que igualtat. Pressuposem que tothom comença la cursa en el mateix punt de sortida, però un corre més de pressa i un altre corre més a poc a poc, o fins i tot coixeja. El resultat final és la desigualtat. Si diem que la funció realitzada defineix el lloc que un ocupa en la jerarquia social, aleshores pressuposem lexistència mateix daquesta jerarquia i, per tant, pressuposem també que la igualtat doportunitats resulta sempre en desigualtat. Lexemplificació típica daquest model és el mercat autoregulador. El joc comença en condicions digualtat i acaba amb una creixent desigualtat. Certament, la igualtat doportunitats gairebé mai no es dona; no tots els corredors comencen la cursa en el mateix punt de sortida i, per tant, la idea digualtat doportunitats és més que res un contrafàctic. Però pot ser un contrafàctic justament perquè és una idea reguladora de lordenament social modern. En les societats premodernes la desigualtat doportunitats era natural; avui dia és considerada no natural. I aquesta diferència és essencial.
Les societats jeràrquiques eren bàsicament homogènies. És a dir, en elles lheterogeneïtat quedava en darrer terme diluïda en lhomogeneïtat. Això era així perquè el segon món, el món de la significació que genera objectivació, era, en darrer terme, també homogeni. Hi va haver excepcions, però les excepcions representatives van tenir lloc tan sols en intervals històrics en què la dinàmica de la modernitat havia esdevingut poderosa, com en els temps de Sòcrates o de lapòstol Pau. Generalment, la religió o altres sistemes de creences dominants ocupaven el lloc del significat i de lorientació, i tot quedava impregnat per lesperit daquesta religió, imaginari o fe. Cap altre sistema de creences que proporcionés significats alternatius podia ocupar un lloc ferm. És per això també que els sistemes metafísics estaven organitzats com sistemes jeràrquics quasi espacialment homogenis. La modernitat, en canvi, és el món de lheterogeneïtat. Abans que res, la funció que proporciona sentit i la funció que acumula coneixement són camins distints, i totes dues poden acabar separades en esferes diferents. Com va dir Max Weber, el món modern és un món de deïtats en competència, un món on cada deïtat, sigui la ciència, lart, la filosofia o la religió, constitueix una esfera pel seu compte, amb unes regles i normes intrínseques, unes formes dacumular coneixement, de proporcionar sentit i de promoure la creativitat pròpies. Tot i que la ciència per raons que ja veurem ha esdevingut lexplicació del món dominant en la modernitat, la posició de la ciència no està fixada en una jerarquia espacial. No podem dir que la ciència homogeneïtza lart, la religió, leconomia o la política, perquè no ho fa. Encara menys es pot dir que assumeix les funcions de cap altra esfera. Els pensadors del segle XIX van expressar els fenòmens de la pluralitat dexplicacions del món i de la pèrdua de la posició dominant de la religió en leslògan que anuncia la mort de Déu. La religió ha perdut la condició de dominant; la ciència lha guanyat. Però lautoritat de la ciència no ha estat mai total, com solia ser lautoritat de la religió. La ciència no proporciona respostes a la qüestió del significat de la vida, la mort, lètica, etcètera. I, tot i així, aquestes són encara les grans preguntes de lexistència humana. La ciència esdevé lexplicació del món dominant perquè és una esfera dacumulació de coneixement, i lacumulació de coneixement és lúnic «progrés» indiscutible del món modern. Daltra banda, és a través de lacumulació de coneixement que les funcions que cal realitzar en el món modern canvien contínuament i, per tant, lacumulació de coneixement en la ciència i la tecnologia influeix profundament en la vida humana, les seves condicions i la seva conducta, sense proporcionar-li sentit.
Amb tot, lheterogeneïtat no caracteritza lesfera de lobjectivació per a si mateixa, és a dir, lalta cultura o lexplicació del món dominant. Ja als inicis de la modernitat es va observar que la societat la societat civil guanyava independència relativa respecte a lestat i viceversa; i que lexplicació del món dominant la ciència reclamava llibertat per a si mateixa, és a dir, independència respecte a les altres agències, fossin de tipus polític o religiós. En lesfera política, shan inventat i practicat noves i alhora relativament independents institucions i nous modes de regulació.
Òbviament, la vida quotidiana no podia continuar sent el que havia estat normalment. Però lestructura fonamental de la vida quotidiana necessita ser la mateixa. Un infant llançat al no-res ha daprendre, malgrat tot, a fer servir el llenguatge, a manipular les coses i a actuar segons els costums. Sha produït una situació completament nova en tres aspectes essencials.
En primer lloc, els costums, lús del llenguatge i de les coses ja no estan predeterminats segons el lloc que cadascú ocupa en la jerarquia social. Tots els nens sadrecen entre ells de la mateixa manera; això mateix fan els pares i els mestres; la serventa ja no és algú a qui no es pot tractar igual que la senyora simplement perquè duu bata; tothom veu els mateixos programes de televisió. El contingut de les normes de la vida quotidiana és, en aquest sentit, idèntic. Tot i així i aquest és el segon aspecte, lús del llenguatge i dels costums esdevé més i més dependent de lelecció que fa lindividu entre tradicions o contra les tradicions que no pas de la mera forma dels costums. Pares catòlics, musulmans o ateus filtraran cosmovisions diferents a través fins i tot dels mateixos costums. En tercer lloc, lobjectivació en si mateixa conjuntament compartida guia linfant tan sols en la primera infantesa. Als sis anys, potser abans i tot, les institucions ja lideren el procés de socialització. La discontinuïtat substitueix la continuïtat. Aprendre ja no és un procés dacumular experiència. Aprendre significa re-aprendre, aprendre coses noves i diferents.
Deixeu-me insistir-hi: en la societat moderna, el que fa que un individu en concret ocupi un nivell determinat en lescala social és la funció que realitza. Aquestes funcions es realitzen en les institucions. I la preparació per realitzar-les també es dona en les institucions. Entre les dues esferes principals dobjectivació emergeix una tercera esfera: lesfera de les institucions lesfera en si i per a si mateixa. Lanomeno lesfera dobjectivació en i per a si mateixa perquè les fusiona totes dues. En les institucions aprenem a identificar les condicions per practicar habilitats i fer recerca basada en els últims avenços de la ciència i la tecnologia. Ara bé, podem practicar-les anàlogament a un costum, sense haver de mobilitzar un pensament altament inventiu, gairebé de la mateixa manera que apliquem el coneixement o les regles de cada dia que estan incorporades en lobjectivació en si mateixa. Fins a cert punt, es tracta també de regles i normes quotidianes, requerides per la vida quotidiana dun lampista, un mecànic de cotxes, un ginecòleg, un advocat, un arquitecte, etcètera. Però lexistència de funcions diferents pressuposa que hi ha dhaver un ensinistrament en coneixement i habilitats diferents, malgrat que en tots els casos es pressuposi una alfabetització mínima. Així doncs, la societat funcionalista és una societat poblada descoles jeràrquicament organitzades, on en cada cas lensinistrament de lestudiant en un tipus de coneixement i habilitats és una preparació per a lanomenada «vida». Un cop finalitza la preparació, qui ja té vint o trenta anys emergeix al mercat i ven les habilitats adquirides al millor postor. Mitjançant la realització de diferents funcions rebem una quantitat diferent de compensacions, és a dir, una quantitat diferent de diners, i podem aleshores traduir aquestes compensacions quantitatives en compensacions qualitatives en forma de menjar, roba, casa o articles de luxe.
Avui dia tots anem a diferents escoles, tots aprenem funcions i tots realitzem funcions. I tots també podem re-aprendre i canviar funcions. Ladult que no pot realitzar una funció o lexpertesa del qual no pot vendres és un inútil i, en conseqüència, no tindrà lloc en la jerarquia social i haurà de limitar-se a sobreviure de la caritat o passar-se la resta dels seus dies en un manicomi.
Lesfondrament del món tradicional va accelerar-se amb leslògan «tothom ha nascut igualment lliure», i més endavant la idea que no la realitat digualtat doportunitats va canviar radicalment la vida quotidiana. Dentre aquests canvis radicals he esmentat la institucionalització cada vegada més gran de la societat, la necessitat de re-aprendre els patrons de la vida diària, lescolarització total de la societat i els anomenats homes no funcionals, que són col·locats en institucions per a marginats. També he fet referència al gran impacte de la pluralitat dinstitucions imaginàries que interpreten el món i a la funció dominant de la ciència, i he fet notar la relativa independència dels sistemes o institucions econòmiques, polítiques i científiques.
Una de les conseqüències més evidents de totes aquestes transformacions és la transformació de la relació entre els homes i les dones o, més concretament, entre el rol femení i el rol masculí. En totes les societats premodernes lhome manava la dona. I això era així no perquè els homes fossin fastigosos, sinó perquè una societat jeràrquica necessitava estar completament jerarquitzada, i això incloïa també la jerarquia entre els sexes. Des del naixement, els homes i les dones estaven destinats a aprendre coses diferents. Però en una societat funcional tot això canvia. Si una dona pot realitzar una funció, ocuparà un lloc en la jerarquia social dacord amb la funció que realitza i ja no dependrà més de lestatus del pare o del marit. Això representa, de ben segur, una revolució. Una revolució que està lluny dacomplir-se del tot, però nogensmenys una revolució que serà acomplerta en el futur, si més no en els països democràtics.
Leslògan segons el qual tots els homes neixen lliures que ben aviat va ser llegit en el sentit que cada ésser humà, incloses les dones, neixen lliures té també altres, si bé no pas més àmplies, connotacions. Com menys manen els homes sobre les dones, més canvia la relació entre els homes i les dones. Les relacions sexuals canvien, les relacions familiars canvien, la família mateix canvia.
El paper dominant del coneixement científic va provocar lacceleració del desenvolupament de la tecnologia. Actualment, la tecnologia influeix directament sobre la vida quotidiana i de vegades fins i tot la reconfigura. Penseu en les rentadores, els televisors, els cotxes, els trens ràpids, els avions. La percepció del temps i de lespai, aspectes elementals de la vida quotidiana, ha canviat dràsticament. El concepte de casa i lexperiència domèstica han canviat. I, tot i així, les característiques sistèmiques estàtiques de la vida diària no poden variar, perquè la necessitat elemental dencaixar la priori genètic i la priori social és, i continua sent, laspecte fonamental de la condició humana.
Sovint ens fem la pregunta de si estem millor o no que els nostres avantpassats. Els crítics culturals romàntics no dubtaran a sostenir que estem pitjor. Els humanistes i partidaris de la Il·lustració no dubtaran a respondre que estem millor. Tots dos grups tenen una part de raó. Mentre que els romàntics faran referència sobretot al que hem perdut, com ara la certesa, labsolut, la fe, la relació immediata amb la naturalesa, la comunitat, els il·lustrats enumeraran els guanys, com ara una major esperança de vida, la possibilitat de viure en una democràcia liberal, la racionalitat, la ciència, la posició de les dones, etcètera. Per la meva part, no em decanto ni pels romàntics ni pels humanistes perquè crec que les pèrdues i els guanys són incommensurables, i si no podem mesurar o comparar-los no podem parlar ni dun progrés universal ni duna regressió universal. Només en ciència podem parlar amb tranquil·litat de progrés, perquè es tracta de coneixement acumulatiu. Tot i així, també voldria afegir el següent: no hi ha forma de tornar enrere a les condicions premodernes. Els individus poden retirar-se als marges i viure un estil de vida tradicional. Però ni els fonamentalistes poden pretendre ser res més que fills de la modernitat, més enllà del contingut de la seva ideologia.