Alguns valors dorientació són inherents a lesfera dobjectivació en si mateixa, en el sentit que sense ells no podríem saber com comportar-nos adequadament, amb independència del fet que vulguem comportar-nos així o no. Les anomenades oposicions binàries, de què tan sovint es fa un mal ús en filosofia metafísica, tenen un sentit adequat i desenvolupen una funció fonamental en la vida quotidiana. La categoria binària general dorientació valorativa és la categoria bo/dolent; les categories secundàries són bo/malvat, correcte/incorrecte, bonic/lleig, útil/perjudicial, vertader/fals, sagrat/profà. La primera daquestes ens orienta en la moral; la segona, en lacció en general; la tercera, en lacció i el consum; la quarta, en el coneixement; lúltima, en la relació amb allò sagrat. La categoria general dorientació valorativa pot reemplaçar les altres. Un quadre bonic és també un bon quadre; un acte útil és un bon acte; també ho és la forma correcta de fer les coses; el coneixement vertader és bon coneixement, i allò sagrat és sempre bo. Per contra, les categories secundàries dorientació valorativa no poden reemplaçar-se entre si sense modificar el significat. Per exemple, si dic «una rosa bonica» no vull dir «una rosa útil», i el que és lleig pot ser bo en un sentit moral. En definitiva: per actuar, pensar i jutjar com a bo, correcte, bonic, útil, vertader o piadós hem de seguir regles i obeir normes. El costat «negatiu» de les oposicions binàries és idèntic pel que fa a infringir aquestes normes i regles.
Les normes i les regles són diferents en la mesura que les regles són normalment aplicades o no, mentre que les normes són seguides o no. En el cas duna regla, necessitem esbrinar tan sols si saplica a un cas concret i, en el cas que shi hagi daplicar, aplicar-la. Les normes són més generals. Per seguir una norma cal practicar el judici sensat. Per exemple, si un pare diu al seu fill que sadreci a un adult solament si aquest se li adreça primer, això és una regla; però si li demana que es «comporti decentment», això és una norma, perquè no hi ha regles estrictes de decència, sinó que el comportament decent va amb la circumspecció, requereix decisions phronesis i acaba esdevenint un tret del caràcter. Com més complexa esdevé la vida quotidiana, més freqüentment les regles es transformen en normes.
Com que els tipus dactivitat de la vida quotidiana són heterogenis, les nostres actituds han de ser pragmàtiques. Donem moltes coses per suposat. No ens qüestionem la correcció de les regles, la veritat de la informació elemental; normalment, no fem un pas enrere i adoptem una perspectiva contemplativa respecte delles. Pensar és principalment una activitat repetitiva i només en rares ocasions esdevé inventiva; en general, requereix la repetició i la imitació. Mitjançant la repetició i la imitació certs tipus de comportament ben aviat són instintivament realitzats. Però no tots els tipus dactes poden ser completament repetitius. Una certa racionalitat elemental, un cert tipus de pensament inventiu per exemple, a lhora de trobar els mitjans adequats per a un fi en una situació concreta, sempre és requerida fins i tot en la caça i en la recol·lecció.
He descrit breument quin tipus de vida es porta sota la guia de lesfera dobjectivació en si mateixa. Ara bé, els homes i les dones no han viscut mai només en un únic món. Han viscut almenys en dos mons. Laltre món, que he anomenat lesfera dobjectivació per a si mateixa, és un món poblat desperits, déus, bruixes, dimonis, àngels; un món de mites, poesia i religió. Aquest segon món legitima el tipus de vida que viuen els homes. Perquè aquest món és el que formula les preguntes don venim, què som, on anem, i les respon. Aquest món respon les qüestions sobre el significat de la vida i la mort, de lexistència en general, inclòs el cosmos. Els continguts i els missatges, les històries, les creences que aquesta segona objectivació presenta normalment estan filtrades a través de lesfera dobjectivació en si mateixa. Quan ens expliquen històries sobre déus i dimonis, quan donem per descomptat aquestes històries, realitzem ritus anàlogament a com apliquem regles a fi de prendre el control sobre el que ens és desconegut.
Deixeu-me retornar breument a la descripció del ser llançat al món. Som llançats al món per accident. Esdevenim adults quan reeixim a encaixar el nostre a priori genètic amb el nostre a priori social i els fusionem en el nostre caràcter. I tot i així, com he dit, lencaix gairebé mai no sacompleix del tot. Resta una tensió, la font constant dinfelicitat i dansietat. La segona objectivació, lobjectivació per si mateixa, té cura daquestes ansietats i tensions, ofereix explicacions, caps de turc i remeis. Ara bé, tot i que els continguts de lesfera dobjectivació per a si mateixa estan normalment filtrats a través de lesfera dobjectivació en si mateixa i legitimen daquesta manera el món en què vivim, aquesta esfera, com que és un altre món, pot servir també de mesura, com un món-de-somni on els homes i les dones poden viure almenys en la seva imaginació, i alhora podem fer-la servir com a punt de suport per canviar la vida quotidiana. Ja he fet notar com en aquest procés es crea lexcedent cultural i les societats canvien juntament amb els seus mites. Podem inventar noves històries, nous dimonis, nous déus, nous sistemes de creences, nous costums i noves normes.
2
He descrit molt breument algunes característiques permanents de la vida quotidiana. En la vida quotidiana ens reproduïm nosaltres i també el nostre món. En la cadena de moltes generacions els continguts que shan de reproduir canvien, tot i que a excepció de les catàstrofes còsmiques ho fan molt lentament, i ben poques vegades en el període de vida duna generació. A més a més, els homes i les dones reben el guiatge daquestes dues esferes al llarg de tota la vida, des del bressol fins a la tomba. En el món modern tot això ha canviat dràsticament. Però, tot i que canviada dràsticament, la característica estàtica del pensar i de lactuar quotidians ha de continuar vigent. No podem viure encara sense saber parlar, usar els objectes o aprendre a respectar els costums, i lesfera dobjectivació per a si mateixa encara està filtrada a través de lobjectivació de la vida diària i preserva fins a cert punt el seu poder legitimador.
Podríem formular les preguntes següents: què canvia, per què canvia, com canvia. En aquest breu capítol només puc esbossar una resposta.
Fem primer una ullada a les societats premodernes. Nhi ha de moltes menes, però en relació amb la qüestió que estem tractant podrem considerar-les molt semblants. En cada societat tradicional, la vida quotidiana duna persona és en bona part tal com lhem descrita abans, i això des del bressol fins a la tomba. Evidentment, les activitats que han de realitzar els nens petits, els adults o els vells, les que han de fer els homes i les dones, són ben distintes. Però són les que solien fer les seves mares i els seus pares, i seran les mateixes que hauran de fer els seus fills i filles. Repeteixo que sempre hi ha canvis, però són canvis que no percebem al llarg duna vida, llevat que hi hagi una catàstrofe natural o social.
Les societats premodernes amb excepció dels grups tribals es basen en lestratificació. La societat està estructurada jeràrquicament. A sobre de tot tenim normalment un home sol monarca, faraó, emperador, pater familias i a sota de tot els esclaus, els servents, els serfs; entremig, una sèrie destrats. Les institucions estan incorporades en lesfera de lobjectivació en si mateixa o en lesfera de lobjectivació per a si mateixa, i es troben disposades tot al llarg de la jerarquia social. Lestructura de la vida quotidiana presenta sempre les mateixes característiques, si bé el seu contingut varia completament a cada nivell de la jerarquia. La divisió de les regles de cada dia no modifica el fet que són regles que es donen per suposat, ja que la jerarquia social mateixa es dona per suposada. Els homes i les dones són llançats a un estrat social particular i esdevenen el que se suposa que han desdevenir: esclaus, plebeus o patricis, i cadascú esdevé el que és per naixement. Cadascú rep el propòsit de la seva vida en forma de regal de naixement. Es tracta dun món estable, legitimat per déus Amon-Ra, Zeus, Júpiter, o Krishna i de vegades per les mateixes lleis sagrades.
Podríem formular les preguntes següents: què canvia, per què canvia, com canvia. En aquest breu capítol només puc esbossar una resposta.
Fem primer una ullada a les societats premodernes. Nhi ha de moltes menes, però en relació amb la qüestió que estem tractant podrem considerar-les molt semblants. En cada societat tradicional, la vida quotidiana duna persona és en bona part tal com lhem descrita abans, i això des del bressol fins a la tomba. Evidentment, les activitats que han de realitzar els nens petits, els adults o els vells, les que han de fer els homes i les dones, són ben distintes. Però són les que solien fer les seves mares i els seus pares, i seran les mateixes que hauran de fer els seus fills i filles. Repeteixo que sempre hi ha canvis, però són canvis que no percebem al llarg duna vida, llevat que hi hagi una catàstrofe natural o social.
Les societats premodernes amb excepció dels grups tribals es basen en lestratificació. La societat està estructurada jeràrquicament. A sobre de tot tenim normalment un home sol monarca, faraó, emperador, pater familias i a sota de tot els esclaus, els servents, els serfs; entremig, una sèrie destrats. Les institucions estan incorporades en lesfera de lobjectivació en si mateixa o en lesfera de lobjectivació per a si mateixa, i es troben disposades tot al llarg de la jerarquia social. Lestructura de la vida quotidiana presenta sempre les mateixes característiques, si bé el seu contingut varia completament a cada nivell de la jerarquia. La divisió de les regles de cada dia no modifica el fet que són regles que es donen per suposat, ja que la jerarquia social mateixa es dona per suposada. Els homes i les dones són llançats a un estrat social particular i esdevenen el que se suposa que han desdevenir: esclaus, plebeus o patricis, i cadascú esdevé el que és per naixement. Cadascú rep el propòsit de la seva vida en forma de regal de naixement. Es tracta dun món estable, legitimat per déus Amon-Ra, Zeus, Júpiter, o Krishna i de vegades per les mateixes lleis sagrades.
Ara bé, tot i que lobjectivació per a si mateixa normalment està filtrada per lobjectivació en si mateixa i la relació amb aquesta esfera requereix alhora una actitud merament pragmàtica, en virtut de lexistència daquesta segona esfera sempre és possible girar-se cap a ella directament en un gest dadmiració, de contemplació o fins i tot a través dun acte de creació. El món de lobjectivació per a si mateixa és sovint heterogeni. Hi ha molts déus, i lartista pot esdevenir el creador de déus esculpint-los. Quan va néixer el monoteisme, al segle VIII aC, els profetes del Déu jueu, lúnic, van emprendre una dura lluita contra la idolatria: lesfera de lobjectivació per a si mateixa va esdevenir el camp de batalla. El dualisme, la dualitat, la diferència, la no identitat van ser la condició perquè aparegués quelcom radicalment, essencialment nou. Aquesta actitud completament nova es va donar gairebé al mateix temps en les ciutats gregues, en lantic Israel i en unes poques altres cultures elevades. Els filòsofs i els profetes van incorporar lesperit daquesta nova actitud, així com també els escriptors de tragèdies, els poetes i els narradors.
Què va ser això tan radicalment i essencialment nou? Va ser una actitud, una forma de parlar, una forma de qüestionar i de criticar que va sacsejar lordre del món tradicional. Anomeno aquesta actitud, aquesta forma de parlar, la dinàmica de la modernitat, ja que si bé exceptuant la filosofia va ser marginal durant dos mil anys, esdevindrà la tendència general de la modernitat i nocuparà el centre. Per raons de brevetat, parlaré daquesta història només des del punt de vista de la filosofia, tot i que la religió, per exemple el cristianisme, podria fer exactament el mateix paper.
El llenguatge de la dinàmica de la modernitat és crític i, per tant, racional en un sentit nou. Seguir les regles duna objectivació en si mateixa també és ser racional, ja que fem el que sespera de nosaltres, i més o menys podem esperar el que els altres faran. Els nostres actes i els nostres judicis són comprensibles. Però el llenguatge de la dinàmica de la modernitat interroga i posa a prova justament la racionalitat que es dona per suposada en els costums, en els jocs del llenguatge tradicional, així com en les històries, els mites, les idees dun ordre superior que es filtren a través de lesfera del pensar i del creure quotidians. El que ens diu aquest joc del llenguatge és que el que fins ara havíem suposat vertader no és en absolut vertader, i que el que enteníem per bo no és en realitat bo. A més a més, la negació crítica normalment va seguida per lasserció duna alternativa, com ara «el que consideres bo no és bo, allò bo és una altra cosa; el que creus que és sagrat no és sagrat, allò sagrat és una altra cosa», etcètera. Si aquest joc el juguen tan sols unes poques persones, sels tracta dexcèntrics, bojos o malvats. Però si el seu nombre creix i el nou joc de llenguatge queda institucionalitzat com va succeir en les escoles filosòfiques sofístiques dAtenes o en lEsglésia Catòlica de Roma, aleshores el règim tradicional comença a perdre legitimitat i les formes de vida queden esmicolades. En aquests casos, els continguts de les normes i regles de cada dia canvien, de vegades abruptament i dràsticament. Els cristians, en aquests casos, deien metafòricament però en certa manera també correctament que havien «tornat a néixer». Sempre que els homes i les dones reneixen en aquest sentit, el vell món senfonsa i generalment ocupa el seu lloc un tipus diferent de món tradicional. Tot i així, a Europa, durant les successives onades del Renaixement, va ocórrer un fet sense precedents. Després que la dinàmica de la modernitat hagués destrossat lordre del món jeràrquic tradicional, va aparèixer un ordenament social de tipus completament diferent. El nou ordenament, que anomenem modernitat, es va desenvolupar primer lentament, però ben aviat ho va fer amb més rapidesa fins al punt que avui dia podem estar segurs que ha conquerit tot el globus.
A continuació, esbossaré primer les diferències essencials entre el món modern i tots els mons premoderns; i en segon lloc descriuré breument com aquestes diferències essencials han modificat la vida quotidiana.
Ja hem dit que en les societats premodernes el lloc que algú ocupa en la jerarquia social queda determinat en el moment del naixement. Dit duna altra manera: el lloc que algú ocupa des del naixement en la jerarquia social defineix les funcions que realitzarà al llarg de tota la vida. Lestratificació determina les funcions. El nounat que ha estat llançat per accident a un estrat social particular és socialitzat en un a priori social que inclou totes les funcions que linfant realitzarà dadult, siguin muntar a cavall, fer esgrima, cosir, cuinar, servir, pregar o el comportament en general. És per aquesta raó que ledat adulta pot començar ben aviat. Un nen de deu anys pot ja realitzar totes les funcions que se suposa ha de realitzar durant tota la vida, si bé duna forma menys perfecta, menys «instintiva». És a dir, ens apropiem ben aviat i practiquem de forma permanent les normes i regles de lesfera dobjectivació en si mateixa juntament amb les històries, els sistemes de creença i els mites que es filtren a través daquesta estructura. Naturalment, lexperiència vital també compta, i aquell que ha vist moltes coses és considerat un savi. Però si respectem la saviesa dels vells és justament pel caràcter permanent de la pràctica i el comportament de la vida quotidiana.