Quaranta dones en una gàbia; un congelador ple de menjar a una temperatura prou baixa perquè duri indefinidament; aigua i electricitat que no sacaben mai. No podem dir que aquesta situació de confinament, tan cruel i sense cap mena desperança, no tingui precedents: ens enganyaríem a nosaltres mateixos si penséssim que aquestes crueltats són exclusives dun planeta fictici.
Però tot al llarg de la novel·la, a més de lhorror, també hi ha amor. La plàcida quasiutopia és el millor a què poden aspirar, atesa lestranyesa del món i laïllament que pateixen fa pensar en una subversió de Terra delles de Charlotte Perkins Gilman. Acaben creant un món tranquil, on deixen de buscar, aixequen cases, agafen rutines, semparellen. Acaben construint la millor utopia que poden, malgrat tots els pronòstics, i per això viuen la resta de la seva vida així, malgrat el trauma inimaginable que carreguen durant anys. Tot i que troben a faltar almenys una mica els homes, sobretot al començament, també sen surten molt bé sense ells. Lúnic home pel qual algú sobceca en algun moment de la novel·la és el guàrdia més jove de la presó, i només en el context de les reaccions físiques que provoca en la narradora.
Tot i que en aquesta utopia no hi ha lloc per a lesperança que les descobreixin ni per a la possibilitat desbrinar alguna cosa més sobre la seva situació, els personatges poden viure-hi el que els queda de vida. Les dones poden seguir trobant alguna cosa bella en la companyia que es fan, i sadapten a aquesta nova manera de viure, en un entorn buit de tot allò que coneixen, però apuntalat, malgrat tot, per la compassió. Ara bé, tampoc cal enaltir una existència com aquesta. Potser, a la seva manera, la novel·la mostra amb astúcia la calma natural dun món sense homes, alhora que insinua que aquesta manera de viure és la perdició de les dones, perquè deixen de buscar. Haurien seguit buscant, haurien renegat més, si també hi hagués hagut homes de part seva? Haurien trobat les respostes a lhoritzó, lluny, encara que fos al cap de moltes dècades?
Aquest llibre mencanta; mencanta la serenitat implacable que desprèn, la poca predisposició a revelar-nos els seus secrets. És un trencaclosques irresoluble, que no pretén ser resolt, perquè en el procés dintentar treuren lentrellat descobrim el sentit que té per a nosaltres. Cada cop que he llegit la novel·la mha fet descobrir noves perspectives; mha empès a reflexionar sobre la crueltat, la naturalesa humana, el capitalisme. Llegir aquesta novel·la no és una experiència passiva; tot al contrari: et provoca, et treu de polleguera, temociona.
Si aquest llibre tan ple de veritat inclou algun missatge essencial, la frase següent és un bon lloc per extreurel: «em vaig trobar forçada, massa tard, molt massa tard, a admetre que jo també havia estimat, que podia patir i que, al cap i a la fi, era humana», cavil·la la narradora al començament de la novel·la, quan la seva vida sacosta al final. Després, al cap de poc: «Ben mirat, si jo era un ésser humà, la meva història era tan important com la del rei Lear o la del príncep Hamlet que aquell William Shakespeare shavia molestat a explicar amb tot detall». La petitesa duna persona viva en aquest món vast i misteriós és una idea aclaparadora. Però que no és, justament, la millor ciència-ficció el que ens torna a fer pensar en el nostre món i en qui som? Si la narradora ha viscut una vida de la millor manera que podia fer-ho una vida extremament poc convencional, però que li ha donat alegries diverses, que no sha sobreposat a la crueltat, al capdavall, i al fet que lhi hagin arrabassat tot; que no han acabat guanyant la seva dignitat i humanitat essencial, al final?
A Denise Geilfus, per lamistat