© Hereus de Lluís Capdevila, 2020
© Daquesta edició:
NÚVOL, EL DIGITAL DE CULTURA
c/ Mallorca, 348
08013 Barcelona
nuvol.com
Disseny: Laia Serch Muni
@nuvol_com
@nuvol_com
@elnuvol
Són rigorosament prohibides, sense lautorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial daquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució dexemplars mitjançant lloguer o préstec públic.
La Batalla de Belchite, segons Lluís Capdevila
«Bon amic meu, bon republicà, em demana unes paraules de pròleg. Em posa en un compromís perquè jo no recordo haver escrit mai un pròleg per a un llibre, una cosa tan inútil com el pròleg per a un llibre». Així comença la introducció del president Companys al recull de cròniques parlamentàries de Lluís Capdevila. Prop de noranta anys després, i trobant-me davant una situació similar, em veig obligat a donar-li la raó. És per això que, posats a parlar del personatge, seria bo començar amb una breu introducció biogràfica, exercici senzill i il·lustratiu que sempre ve de gust fer i que, a més, servirà per explicar la història dun individu excepcional que sovint és obviat per les veus més respectades de la nostra literatura.
Nascut el 1893 a la ciutat que, un lustre abans, havia estat seu de lExposició Universal, Lluís Capdevila i Vilallonga va viure en primera persona lèpoca daurada de la bohèmia barcelonina. Després dun autoimposat exili parisenc, el jove literat va tornar a casa per entregar-se a una existència plena dexcessos: «Vivíem el present. Ni lahir ni el demà no havien estat fets per a nosaltres. Escrivíem sense parar, en els més infectes diaris i revistes que et puguis imaginar. Entre tango i tango, menjàvem alguna cosa. Damunt de la taula, en un full de paper de barba, hi teníem dos o tres grams de cocaïna. Rèiem, parlàvem alt, fumàvem les nostres pipes i cigarretes. La cambra feia pudor de tabac, amb regust de perfumeria barata i de sexe malalt».
Va ser en aquells dissoluts temps que Capdevila va començar a lluir el símbol que lhauria didentificar durant la resta de la seva vida: un monocle que, pel que es veu, sanava fent més i més menut a força de caure a terra, cosa que, pel que diuen, passava sovint. El seu aspecte, menut i magre, el feia tenir un aire «muy del siglo dieciocho», segons explica Jaume Passarell a les seves memòries. Si a això li sumem la seva vinculació amb mitjans allunyats de lelit cultural del moment LEsquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia o Los Miserables, entre daltres, no és destranyar que, des de les pàgines de La Publicitat o El Be Negre, sel caricaturitzés de manera habitual. Un exemple del que ell anomenava «les sagnants guerres del nostre petitíssim i asfixiant món literari». Sembla que res hagi canviat gaire
Malgrat tot, lanimadversió que el nostre protagonista pogués sentir per figures cabdals del periodisme català com Josep Maria Planes, Eugeni Xammar o Josep Pla no ens ha dimpedir veure allò que, més enllà de disputes puntuals, els unia a tots: lestima per Catalunya. I és que un dels més destacats amors de Capdevila va ser, sense marge per al dubte, la seva pàtria. Desenes de llibres molts dells oblidats i més de quaranta peces teatrals van ser larma emprada per a la realització duna de les tasques que més lenorgullien: promoure el català entre les classes populars. A diferència de la dels seus contemporanis, molts dells vinculats a lAteneu «una de les nostres capelletes», lobra de lhome del monocle es compon dun seguit de relats protagonitzats per prostitutes tuberculoses, artistes fracassats, madames geriàtriques i pagesos estrambòtics. Tot amb la intenció que «el català regnés al Paral·lel en lloc de Lerroux».
Dentre les seves creacions daquells anys hi destaca Cançó damor i de guerra, una sarsuela estrenada el 1926 que, malgrat ser titllada de carrinclona i cursi per part de la intelligentsia nacional, va ser representada més de 14.000 cops. Un altre èxit pel que fa al públic, la crítica sempre va ser-li més o menys hostil va ser la novel·la Memòries dun llit de matrimoni, que va vendre prop de 35.000 exemplars. Aquesta popularitat, ja esvaïda, sexplica en part per lestil lleuger dels seus textos, de característiques similars a les de les comèdies screwball americanes dels anys trenta.
Així van seguir les coses fins a larribada de la República, moment en el qual, lantic bohemi, reconvertit en periodista dèxit, va rebre lencàrrec de dirigir La Humanitat, diari afí a Esquerra Republicana del qual va estar al capdavant fins que la publicació va quedar suspesa després dels fets del 6 doctubre de 1934. Això no va suposar un impediment per a Capdevila, que va seguir vinculat al mitjà fins a la caiguda total de règim democràtic. Després vindria lexili, primer a França i, posteriorment, a Andorra, des don, entre llibres i esborranys, passaria els seus darrers dies, vivint del record duna terra a la qual només retornaria en comptades ocasions. Com ell mateix deia: «lexili no és una llar», sinó «una estació a la qual arribàrem en un viatge danada i ens hi hem quedat».
Però aquí no hem vingut a parlar de lexili, sinó dallò que el va precedir: la guerra. Poc després de linici del conflicte, Capdevila va decidir allistar-se com a combatent, ho va fer «per fàstic i per indignitat de la rereguarda, no pas per heroïcitat». Daquesta convulsa faceta de la seva vida, la que el va dur al front dAragó, neix el llibre que us disposeu a llegir. Som a Belchite, a finals de lestiu del 37. Per primer i últim cop en el transcurs de les hostilitats, lexèrcit roig avança. Els camps de la província de Saragossa i les seves petites localitats somplen de sang i mort mentre el nostre protagonista sesforça per esquivar la censura militar i explicar-nos allò que va passar en un poble que, encara avui, segueix en runes. «Sha fantasiejat molt sobre la presa de Belchite, tothom ha dit la seva, però la veritat no ha estat dita més que en part. Hi ha la consigna de no fer política i, malauradament, hom segueix fent política, no molt intel·ligent les més de les vegades».
Quan deia, línies enrere, que em sentia en la mateixa posició que Companys, no estava exagerant. Tot i que el contingut dels articles a prologar és diferent, la prosa de Capdevila fa seva aquella frase del militar prussià Carl von Clausewitz: «La guerra és la continuació de la política per altres mitjans». Així doncs, hom no nota gaire diferència entre com sexpliquen les rebequeries dels diputats de la Lliga al Parlament i les destrosses causades pel darrer atac de laviació mussolininana. Amb trets o amb paraules, la política és política, i tot es narra a través duna mateixa veu literària, basada en el desequilibri constant, capaç de portar-nos del riure al plor i de lespant a la ràbia, passant per lestupefacció més profunda.
Entre pernils que cauen del cel, esglésies que vomiten metralla i cadàvers en descomposició, Capdevila, el seu monocle i la seva pipa se sumen a lesforç bèl·lic, tant en la batalla física com en la intel·lectual. El bohemi romàntic reneix amb esperit de guerriller i, sempre que el combat li deixa un petit descans, es dedica a transformar en paraules a vegades iròniques i daltres rabioses el seu odi cap als enemics de la pàtria, els traïdors que acabarien sepultant una Catalunya que mai ha pogut tornar a ser aquell «país normal» pel que tants i tants van lluitar i morir.
Es tracta del mateix país que Quim Torra va intentar dibuixar en el seu Viatge involuntari a la Catalunya impossible, on resta transcrita la carta que Capdevila va enviar a Just Cabot després de la seva mort lany 1961. Aprofitant que Cabot no podia respondre, lautor de Lart de fumar en pipa explica la seva història en forma de confessió laica. Un relat que és també el de la Barcelona del primer terç del segle passat, aquella societat moderna, dandi i frenètica que, abans de la desfeta del 39, va intentar construir una Catalunya moderna, il·lustrada, radiant. La Catalunya de Josep Maria de Segarra i Alexandre Plana, la Catalunya de Capdevila, una Catalunya que no té previst tornar.
Potser el més tràgic de llegir La batalla de Belchite és el fet de saber que, malgrat loptimisme i la convicció que poden transmetre determinats paràgrafs, la desfeta era inevitable. I no parlo tan sols de la derrota republicana, sinó de la duna Catalunya que, des de linici del conflicte, se sabia condemnada. Entre el salvatgisme de la FAI i la brutalitat feixista, una societat com aquella, amb pretensions intel·lectuals i allunyada dels dogmatismes totalitaris que regnaven en lEuropa prebèl·lica, no tenia res a fer.
En un fragment de la carta al difunt Just Cabot, Capdevila es pregunta si existeix alguna possibilitat que la seva obra i la dels seus companys de feina sigui recordada en un futur. «Quina tristesa parlar avui de tots aquests periodistes, Cabot! Ningú no els pot llegir avui en la Catalunya emmordassada. Els llegiran demà? Sabran algun cop que en aquell país nostre van existir alguns dels millors periodistes europeus?». Espero que aquest pròleg i les pàgines que lacompanyen ajudin al lector a poder respondre amb un «sí» les preguntes anteriors. Ha de ser una afirmació contundent, valenta, segura. Si una cosa necessita la nostra literatura i el nostre país, és, sens dubte, una elevada dosi dautoestima.
Joan Simó
I
La Humanitat, 18 setembre 1937
De feia uns quants dies observàrem una activitat cada vegada més accentuada, més febrosa: soldats que arribaven i marxaven «cap a munt», camions que passaven a corrua feta; enllaços que arribaven i marxaven a qualsevol hora del dia o de la nit; el telèfon, el telègraf, el teletip...
Les ordres eren severíssimes i la discreció gairebé absoluta, que, tal com havien anat fins ara les coses ja és molt. La guerra, abans de la militarització, a més désser «de vuit hores i setmana anglesa», era una «guerra parlada», i això, com podeu suposar facilitava molt la labor despionatge de lenemic.
Ara, sortosament, les coses comencen a canviar.
A les 8 de la nit del 23 del passat agost, el capità Monclús avui ja és comandant em deia:
Preparis un maletí amb una mica de roba, que ens nanem doperacions.
Un xic de roba interior, una pinta, la màquina dafaitar, un flascó daigua de Colònia, tres o quatre pots de tabac, un parell o tres de pipes, tres o quatre llibres, un feix de quartilles, un flascó de tinta per lestilogràfica i un abric de cuir per si cal passar la nit, al ras.
A les nou sortíem dAlcanyís i a les dotze arribem a Azuara on ha estat establert el lloc de comandament. Azuara és poble misèrrim, del qual us he parlat altres vegades. La misèria en aquests pobles dAragó és fàcil de conèixer: hi ha al poble una o dues cases confortables, amb mobles cars i de mal gust, tal vegada amb bany, tal vegada amb bidet, encara que laspecte dels amos no sadigui massa amb lús del bany i del bidet. Les altres cases del poble no tenen cap comoditat, cap confort, mancades daire, de llum, més pròpies per a bèsties que per a persones. Així es delata la misèria en aquests pobles misèrrims dAragó: una o dues famílies riques i la resta de la població en la més negra misèria. Així, i en la manca descoles on no hi ha escola, no hi ha pa i en la sobra desglésies.
Azuara és ple de soldats, de crits, de veus donant ordres, de clarins. Ací hom té una impressió immediata de la guerra, hom se sent ja actor i no espectador.
Hem sopat i hem acabat ben aviat perquè el menú era pobríssim. Nosaltres, però, no donem cap importància a aquestes coses perquè si hem vingut a la guerra no ha estat pas per a menjar en abundor, per a banquetejar-nos. Això ho haurien de tenir en compte els que, a la reraguarda, abusant de la nostra hospitalitat, abusant de la nostra generositat, es queixen de tot i sembren el descontentament i el desori.
Hem dormit, vestits, un parell dhores. A la matinada empreníem la pujada vers Sierra Gorda. Feia un airet fi, tallant, gairebé hivernal. Hi havia un cel tot grumollat destrelles tremoloses. Lluny, de tard en tard, soïa el lladruc dalgun gos i el cantar dalgun gall.
Comencem després duna llarga caminada que, malgrat el fred, em fa suar a trobar llocs de guàrdia. Més duna vegada, ensopegant, he estat a punt destavellar-me el cap contra les pedres daquesta muntanya erma, pelada, i on, si de dia hom vol posar-se a lombra, ha de cercar una farigola o un romaní, car darbres no sen veu ni un. Em diuen que, fa molts anys, nhi hagueren tres, però que, en veure on havien nascut, en veures tan sols, tan abandonats, en un lloc tan desolat i tan cru, començaren a posar-se grocs com si estiguessin empeltats de dama de les camèlies i es moriren de tristor.
Trobem el nostre Jesús Pérez Salas, el que eixí de Barcelona el 8 de setembre dara fa un any al cap de les glorioses columnes Macià-Companys, que avui, convertides en divisió 30, formen part importantíssima del XIIè Cos dExèrcit; trobem el capità Jaume Garcia, al qual voldríem poder dir comandant ben aviat, car bé sho mereix; el coronel Sànchez Plaza, bon militar, bon republicà que, amb el tinent dEstat Major Fernàndez Ortigosa que ha planejat loperació amb força intel·ligència comanda lesmentat XIIè Cos dExèrcit. Trobem també lamic López Sagarra i lamic Joan Moles.
Operen forces de les divisions 25 i 30 i Pérez Salas comanda loperació. Lobjectiu és lestació de Puebla de Albortón i les posicions de lesquerra de lesmentat poble: Casilla de la Princesa, Horno de la Cal i posicions dentrada i eixida del túnel de la ferrovia de Saragossa a Utrillas.
Van i venen les forces de les dues divisions i es situen als llocs indicats per lalt comandament. Mai no mhauria pogut pensar trobar tanta gent dalt duna muntanya i a aquestes hores. Com que la guerra, malgrat un any de fer-la, encara és una cosa nova per mi, lespectacle em resulta veritablement extraordinari. Tanta gent reunida només lhavia vist en alguna fontada. Ara, però, es tracta de tot el contrari duna fontada.
Degut tal vegada a la calor asfixiant daquests passats dies sentim més el fred de la matinada. Comença a clarejar. Apareix el paisatge erm, desolat, aspre, banyat en una llum dun gris blavós. El cant dalgun ocell. Olor de bones herbes remeieres mullades de la rosada de la nit. Un nuvolet que es taca de rosa. Lairet del matí esfilagarsa els vels de brisa. Ja és dia clar. I el sol, talment com un fanal xinès en un país de ventall. Estem a dalt dun petit pla de Sierra Gorda. Als nostres peus hi ha una plana, que és com el fons duna cassola i veiem perfectament els riells del tren que va de Saragossa a Utrillas, la boca negra del túnel, lestació, un xic allunyada del poble, com és costum en aquestes terres i, més enllà, Puebla de Albortón. Una plana, un xic, tacada de verdor als voltants del poblet, i, al davant, una llenca muntanyosa anomenada «la Novia del Viento».