Degut tal vegada a la calor asfixiant daquests passats dies sentim més el fred de la matinada. Comença a clarejar. Apareix el paisatge erm, desolat, aspre, banyat en una llum dun gris blavós. El cant dalgun ocell. Olor de bones herbes remeieres mullades de la rosada de la nit. Un nuvolet que es taca de rosa. Lairet del matí esfilagarsa els vels de brisa. Ja és dia clar. I el sol, talment com un fanal xinès en un país de ventall. Estem a dalt dun petit pla de Sierra Gorda. Als nostres peus hi ha una plana, que és com el fons duna cassola i veiem perfectament els riells del tren que va de Saragossa a Utrillas, la boca negra del túnel, lestació, un xic allunyada del poble, com és costum en aquestes terres i, més enllà, Puebla de Albortón. Una plana, un xic, tacada de verdor als voltants del poblet, i, al davant, una llenca muntanyosa anomenada «la Novia del Viento».
Sacceleren i es multipliquen les ordres. Van i venen enllaços. Els oficials corren de lun grup a laltre. De sobte, preparant latac, comencen a tronar els canons.