Canal Grande.
Venècia en la literatura
Venècia, per les seves característiques arquitectòniques, el clima i lamalgama de personatges i cultures que shi han establert, ha servit de font dinspiració a nombrosos escriptors. Primer, quan era rica i pròspera i, després, quan derrotada va caure en un ambient ple de malenconia. Les seves múltiples cares han seduït molts autors de tots els temps i, si els palaus són símbol de grandesa, els esvorancs i les humitats reflecteixen la deterioració arquitectònica i humana.
Als segles XIII, XIV i XV, Dante Alighieri, Petrarca i Erasme de Rotterdam ja havien inclòs alguns aspectes de Venècia en els seus relats literaris. A la fi del segle XVI, William Shakespeare retrata a El mercader de Venècia la societat de lèpoca i, al final, acaba imposant la raó per sobre de lorgull i el mercadeig. Otel·lo sinspira en un personatge que havia viscut al Campo de Santa Margherita.
Els segles XVIII i XIX són prolífics en obres dedicades a Venècia. A Història de la meva vida, de Giacomo Casanova, les comèdies de Carlo Goldoni i les obres teatrals de Carlo Gozzi es retrata una ciutat diferent, de costums liberals i situacions anecdòtiques. Wolfgang Goethe, en el seu Viatge a Itàlia (1786-1788), comentava que aquesta ciutat no podia comparar-se a cap altra. Lord Byron va viure un parell danys en un palauet del Canal Grande; després escriuria Childe Harolds Pilgrimage (1812-1818) i The two Foscari (1821). Francisco Martínez de la Rosa, en La conjuración de Venecia (1830), recreava la ciutat del segle XIV. Charles Dickens escrivia Imatges dItàlia (1846) i sentusiasmava amb Venècia dient que aquesta ciutat «superava la capacitat imaginativa del més fantàstic somiador». Henry James, en Italian Hours (1872-1909), la considerava com una atracció turística molt explotada; en canvi en Les pedres de Venècia (1849), de John Ruskin, aquest escriptor anglès en ressaltava la bellesa arquitectònica.
Durant el segle XX diversos escriptors segueixen trobant a Venècia un teló de fons per a les seves obres. Thomas Mann, en la seva Mort a Venècia (1912), converteix el jove Tadzio en una bellesa inassolible de la qual queda enamorat lescriptor Aschenbach. Jan Morris, escriptora britànica que va néixer home, va dedicar a Venècia un dels seus llibres de viatges. Michael Dibdin en Dead Lagoon (1994), Juan Manuel Prada en La tempestad (1997) i Donna Leon en Mort a La Fenice (1992) i Acqua Alta (1996), situen les seves històries novel·lesques a la ciutat dels canals.
Venècia en el cinema
Venècia és una ciutat que està molt lligada al setè art, ja sigui perquè serveix de decorat per a moltes pel·lícules o per la Mostra Internazionale dArte Cinematografica di Venezia, que se celebra des de 1932 i en el qual es lliura el cobejat Lleó dOr.
El 1935 Mark Sandrich hi roda la seva famosa comèdia musical Top Hat (El barret de copa), amb Fred Astaire i Ginger Rogers. Els anys cinquanta van ser testimonis del naixement de pel·lícules com A night in Venice, de Georg Wildhagen, i Ombra sul Canal Grande (Ombres sobre el Gran Canal), de Glauco Pellegrini. Però lesplendor cinematogràfica de la dècada es produeix el 1954. És lany de la primera de les dues obres mestres de Luchino Visconti, Senso, adaptació al cinema de la novel·la de Camillo Boto, mentre que Renato Castellani roda la història de Romeu i Julieta, en la qual els palaus de Venècia substitueixen els de Verona (aquesta pel·lícula li va valer un Lleó dOr). En aquest mateix any, langlès David Lean uneix les estrelles Rossano Brazzi i Katharine Hepburn en Bogeries destiu i el 1959 Alberto Sordi interpreta un gondoler en una comèdia de Dino Risi titulada Venezia, la luna e tu, la cançó de la qual, del mateix títol, es va fer famosa a tot Itàlia.
Ponte di Rialto.
Els anys 1970 i 1980 també van ser prolífics pel que fa a filmografia. Joseph Losey filma Eva (1962), protagonitzada per Jeanne Moreau, Stanley Baker i Virna Lisi. El 1970 Enrico Maria Salern roda Anonimo veneziano, una commovedora història damor els protagonistes de la qual van ser Florinda Bolkan i Tony Musante, amb una banda sonora que es va fer molt famosa. En el mateix any, Luchino Visconti dirigeix Mort a Venècia, la seva segona obra mestra, inspirada en la famosa novel·la de Thomas Mann i ambientada principalment al Lido. El 1973, Amenaça a lombra, de Nicolas Roeg, situa a Venècia la història duna parella que intenta superar la mort de la seva filla restaurant una església. El 1976 és Federico Fellini qui assalta la ciutat amb el seu cèlebre Casanova i, aquest mateix any, Dino Risi decideix situar-hi lacció de la pel·lícula Anima persa, basada en la novel·la de lescriptor italià Giovanni Arpino, amb Vittorio Gassman i Catherine Deneuve com a protagonistes. El 1979 Joseph Losey torna als voltants de Venècia per rodar a les vil·les pal·ladianes una versió cinematogràfica de lobra mestra de Mozart, Don Giovanni. I, no podia ser menys, lagent 007 aquesta vegada protagonitzat per Roger Moore també havia de volar pels canals en el film Moonraker (1979).
Antonioni roda el 1982 Identificazione di una dona i aquest mateix any es filma una sèrie per a la televisió que té com a protagonista Marco Polo, que és encarnat per Ken Marshall. El 1986 lexplosiva Laura Antonelli és la protagonista de La venexiana, de Mauro Bolognini, en la qual es recrea la ciutat del segle XVI. Indiana Jones i lúltima croada (1988), interpretada per Harrison Ford, transforma lesglésia de San Barnaba en centre de la seva acció.
La vida de Dora Carrington i Litton Strachey va ser portada al cinema el 1995 per Christopher Hampton en Carrington, que utilitzava Venècia com a teló de fons. Woody Allen, en la seva sèrie de pel·lícules sobre ciutats, va incloure Venècia amb el títol Tothom diu I love you (1996). En Les ales del colom (1997), de Iain Softley, sordeix un pla amorós entre góndoles, palaus i canals. Pane e tulipani (2000), de Silvio Soldoni, recrea una ciutat sense turistes, un fet realment insòlit. El mercader de Venècia, de Michael Radford, inspirada en la novel·la de William Shakespeare, sestrena el 2004 en la Mostra Internazionale dArte Cinematografica di Venezia, amb lenfrontament estel·lar entre Al Pacino i Jeremy Irons. Finalment, Io sono Li (2011), dAndrea Segre, aprofundeix en la relació entre dues persones de cultures allunyades (xinesa i eslava) que es troben a lilla de Chioggia, situada a la llacuna de Venècia.
En els seus orígens, Venècia no era més que un conjunt dilles que emergien en un terreny pantanós. Fins aquí van arribar un grup de refugiats del Vèneto al segle IV fugint de les invasions dels pobles germànics que procedien del nord dEuropa. Pot semblar difícil que algú escollís aquest lloc tan incòmode i insalubre per viure però la gent va trobar-hi un refugi segur, amb Torcello com a primera illa que va ser poblada i on es va aixecar el primer temple.
Daquesta manera es van anar ocupant les diferents illes de la llacuna, fins a la fundació de Venècia que, com a tal, se situa el 25 dabril del 421, dia de sant Marc. Aviat es van començar a organitzar els primers ciutadans, que lany 697 triarien el primer dux, Paoluccio Anafesto, de la que més tard es convertiria en República de Venècia.
Palacio Ducal.
Història
En els més de mil anys de vida, la república veneciana va estendre el seu poder per bona part del Mediterrani oriental i el nord-est dItàlia. Quan lany 828 es produeix el segrest del cos de sant Marc per entronitzar-lo com a patró de Venècia (vegeu pàgina 32) el poder daquesta república ja era manifest. Es basava en dos conceptes: lemmagatzematge de la sal per al seu intercanvi per espècies i teixits portats dOrient i la protecció de les rutes comercials amb una temible flota i amb ports fortificats en llocs estratègics del Mediterrani. Aquestes circumstàncies venien remarcades pel fet de posseir un territori continental molt petit, la qual cosa feia imprescindible desenvolupar una gran flota per expandir-se pel mar. Als venecians precisament sels atribueix el gran desenvolupament de les tècniques de navegació i de construcció dembarcacions amb un Arsenale don van sortir milers de vaixells i on van arribar a treballar més de 15.000 persones.
Daquesta manera es van anar ocupant les diferents illes de la llacuna, fins a la fundació de Venècia que, com a tal, se situa el 25 dabril del 421, dia de sant Marc. Aviat es van començar a organitzar els primers ciutadans, que lany 697 triarien el primer dux, Paoluccio Anafesto, de la que més tard es convertiria en República de Venècia.
Palacio Ducal.
Història
En els més de mil anys de vida, la república veneciana va estendre el seu poder per bona part del Mediterrani oriental i el nord-est dItàlia. Quan lany 828 es produeix el segrest del cos de sant Marc per entronitzar-lo com a patró de Venècia (vegeu pàgina 32) el poder daquesta república ja era manifest. Es basava en dos conceptes: lemmagatzematge de la sal per al seu intercanvi per espècies i teixits portats dOrient i la protecció de les rutes comercials amb una temible flota i amb ports fortificats en llocs estratègics del Mediterrani. Aquestes circumstàncies venien remarcades pel fet de posseir un territori continental molt petit, la qual cosa feia imprescindible desenvolupar una gran flota per expandir-se pel mar. Als venecians precisament sels atribueix el gran desenvolupament de les tècniques de navegació i de construcció dembarcacions amb un Arsenale don van sortir milers de vaixells i on van arribar a treballar més de 15.000 persones.
Monumento allOlocausto, Campo del Ghetto Nuovo.
Com a fets assenyalats destaquen la victòria, lany 1381, a la batalla de Chioggia contra els genovesos, que confirmaria la supremacia veneciana al Mediterrani; la victòria sobre els turcs a la batalla de Lepant el 1571 i la invasió napoleònica de lany 1797, que posa fi a la República veneciana.
El 1814, després de la derrota de Napoleó, Venècia i la regió del Vèneto passen a dependre de lImperi austrohongarès fins que el 1866 Venècia sintegra a la Itàlia unificada.
El lleó és el símbol que acompanya levangelista sant Marc. En el cas del lleó alat de Venècia, icona del poder de la República, apareix amb dues urpes al mar i dues a la terra en representació de lextensió del seu poder en aquella època. Però saber amb certesa com va arribar a Venècia el cos de qui seria el seu patró és tot un misteri.
Explica la llegenda que lany 828 dos mercaders venecians van aconseguir robar el cos de sant Marc dun monestir dAlexandria. Custodiat pels àrabs, van poder eludir-ne la vigilància amagant-lo sota una gruixuda capa de greix de porc. Després de passar molt de temps extraviat, un miracle va fer que lany 1094 tragués un dels seus braços a través duna columna. Actualment està enterrat sota laltar major de la basílica que porta el seu nom.
Marco Polo (Venècia 12541324). Probablement ha estat lexplorador més famós de tots els temps. Fill duna família de mercaders del barri de Cannaregio, va viatjar a lExtrem Orient per comerciar amb els productes dallà, principalment seda i espècies. El llibre Il milione (en català Els viatges de Marco Polo), fruit dels relats de Marco Polo a lescriptor Rutischello de Pisa mentre tots dos es trobaven empresonats a Gènova, relata les aventures daquest viatger, a qui, de manera anecdòtica, es considera introductor del gelat, la pasta i les persianes a Itàlia.
Giovanni Bellini (Venècia 14301516). Pintor del Renaixement italià destacat per les seves obres de caire religiós. El seu pare Jacopo i el seu germà Gentile també van ser reconeguts mestres de la pintura.
Giorgio Barbelli, Giorgione (Castelfranco 1477Venècia 1510). Tot i haver nascut en un poble del Vèneto, es va formar aviat com a pintor a Venècia, on va ser cridat per retratar el dux. També va decorar diverses façanes de palaus. Va morir a causa de la pesta que va assolar la ciutat el 1510.
Jacopo Sansovino (Florència 1486Venècia 1570). Arquitecte, pintor i escultor, sel coneix per la quantitat dedificis que va construir als voltants de la Piazza de San Marco, així com la base (loggetta) del Campanile de la basílica.
Personatges il·lustres
Tiziano Vecellio (Pieve di Cadora 1488Venècia 1576). Es tracta dun dels pintors més importants de lanomenada Escola veneciana i sel considera un dels experts en la utilització del color. A Venècia hi ha una àmplia representació del seu art.
Andrea Palladio (Pàdua 1508Vicenza 1580). La seva obra, amb un estil propi inconfusible, es troba en nombroses mansions del Vèneto reconegudes per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat. El seu veritable nom era Andrea Pietro della Gondola.
Jacopo Comin, Tintoretto (Venècia 15181576). Reconegut pintor de lEscola de Venècia i un dels últims grans autors del Renaixement italià, Tintoretto es va dedicar en cos i ànima a pintar llenços per a esglésies i palaus de la seva ciutat natal. A la Scuola Grande di San Rocco hi ha una àmplia representació de la seva pintura.
Paolo Caliari, Veronese (Verona 1528Venècia 1588). A ledat de 28 anys es va establir definitivament a Venècia i les seves obres es caracteritzen pel luxe i el color, emmarcades de vegades entre grans arquitectures. Al Palazzo Ducale hi ha una bona mostra del seu art.
Veronica Franco (15461591). Una dona avançada al seu temps que va destacar en el camp de la música i de la poesia. Summament atractiva, un cop separada del seu marit, va adoptar el paper de cortesana, per la qual cosa va esdevenir objecte de desig de la majoria dhomes de la cort. La seva casa va ser un centre de les arts i pel seu jaç van passar prínceps i reis. Va sortir indemne de les acusacions de bruixeria a què la va sotmetre el tribunal de la Inquisició i va acabar fundant una casa dacollida per a les dones cortesanes que es volien redimir. La seva vida ha estat novel·lada per lescriptora nord-americana Margaret F. Rosenthal en The Honest Courtesan i el 1998 es va estrenar la pel·lícula Dangerous Beauty (a Espanya sota el títol Más fuerte que su destino), dirigida per Marshall Herskovitz, inspirada en lesmentada novel·la. Tintoretto la va immortalitzar en un retrat.
Claudio Monteverdi (Cremona 1567Venècia 1643). Compositor i intèrpret, la seva obra va estar sempre lligada a la temàtica religiosa. També va compondre divuit òperes, entre les quals destaquem: LOrfeo, Il ritorno dUlisse in patria, Lincoronazione di Poppea i Arianna. El 1632 es va fer sacerdot i està enterrat a la Basilica di Santa Maria Gloriosa dei Frari.
Antonio Vivaldi (Venècia 1678Viena 1741). Compositor i músic del Barroc, va crear més de set-centes obres. Una de les més conegudes és Les quatre estacions, concert per a violí i orquestra. Està considerat com un precursor de la música romàntica i de la música programàtica.
Descens de lEsperit Sant, de Ticià. Basilica di Santa Maria della Salute.
Giorgio Massari (Venècia 16871766). Important arquitecte venecià que barrejava el seu estil clàssic amb elements de Palladio del període barroc. A Venècia hi ha nombrosos palaus i esglésies que porten la seva signatura.
Giovanni Antonio Canal, Canaletto (Venècia 16971768). Va destacar en la pintura, sobretot pels seus paisatges urbans, que eren fidels reproduccions de lèpoca. Segurament aquesta especialitat li va venir heretada del seu pare, també pintor, que treballava en lescenografia de teatre. Tot i ser un artista eminentment venecià per les reproduccions de les seves vedutas (vistes), a Venècia hi ha molt pocs quadres seus; només hi són presents a la Gallerie dellAccademia i a Ca Rezzonico.