La Francina esbufega. El tallat, ignorat, es refreda al seu costat. Joder. Ja et val, diu, com si el tingués davant. Busca com esborrar el missatge, però no veu com fer-ho sense esborrar tota la conversa. Decideix no fer-ho. Comença a escriure una resposta, al mòbil, amb dificultat, equivocant-se i boicotejada pel predictiu.
No vindré, Kai.
Saps que no magrada perdre el temps pensant en el passat. No puc. No vull. No ho trobo adequat. I no em ve de gust. Entenc que tu vulguis anar-hi, que tu vulguis fer-ho, però no mhi esperis. Ja trobarem una altra ocasió, menys simbòlica, per posar-nos al dia, dacord?
Un petó.
Francina.
Corregeix Un petó per Una abraçada. El rellegeix i li sembla massa sec, massa dur. Li sabrà greu, pensa. Però ja li està bé. No hi té dret. Continua la conversa amb ella mateixa mentre fa un glop al tallat i el troba tan fred com el seu missatge. Esborra la frase del Ja trobarem. Esborra el No ho trobo adequat, el Saps que i el No vull. Canvia labraçada per quelcom més col·loquial, per veure si ho arregla. Sho torna a mirar.
No vindré, Kai.
No magrada perdre el temps pensant en el passat. No puc. I no em ve de gust. Entenc que tu vulguis anar-hi, que tu vulguis fer-ho, però no mhi esperis.
Dona records a la Sara.
Francina.
No. No serveix. Esborra tot el missatge i tanca lapp. Saixeca sense cap intenció dacabar-se el tallat, deixa un euro i vint cèntims sobre la taula, recull i marxa ràpidament, com si, de sobte, tingués pressa. Bruscament, com si la jaqueta i la bossa en tinguessin la culpa. Fent espetegar els talons dels seus botins negres, com si les rajoles del carrer de Rosselló fossin un teclat més adequat per transmetre la seva incomoditat.
Passa el dia. Passa la nit. Passa la setmana. En passa una altra. Ràpidament, el missatge-bomba del Kai passa a ser primer una molèstia, després una anècdota i finalment una nota a peu de pàgina perduda dins lapocalipsi del dia a dia. Fins que arriba el dimecres en qüestió, el dia que ell la citava, i ella se noblida completament.
No és fins uns dies després que hi torna a caure. És dissabte a la nit i el Jep, la seva parella, habitualment absent desperit des del moment que travessa el llindar de casa, avui tampoc no hi és físicament. Té un sopar amb no recorda qui. Abans shi oposava, als seus freqüents compromisos nocturns. Ara ja no. De fet, li agrada tenir el sofà i el menjador per a ella tota sola. Tant de bo se nanés més sovint, a sopar, o al que sigui que faci. Els nens dormen i ella remena el mòbil davant la tele. És aleshores quan hi cau. Hòstia! El Kai! Mentre prem les icones que lhan de portar al seu missatge, dubta quin dia era que el Kai deia de quedar. Quina setmana era?, es pregunta, desitjant no fer tard. Merda, merda, merda, diu, quan comprova que la data ja ha passat. És clar, mormola, posant números a un calendari imaginari que sura entre la tele i ella. Puta memòria!
Lenuig que va sentir quan va rebre el missatge ara es converteix en culpabilitat. Com va poder oblidar-sen? Com és que no va contestar-li res? Devia anar-hi, ell? Segur que sí. Ja fa per a ell, anar-hi sol i fustigar-se. Només faltava que ella no aparegués per fer-ho encara més gros, més dramàtic. Però li sap greu. No necessàriament per no haver-hi anat, sinó perquè, no dient-li res, dalguna forma recargolada, ho havia alimentat. Sel pot imaginar, sol, al bar, envoltat destampes de toreros i cuplets, bevent en silenci. Rememorant escenes deformades que ella no podria recordar i que ell seria capaç de reproduir fins als detalls més ínfims. Puta memòria.
De sobte, té pressa. Ho sento taaaaaant, Kai!!! Vol fer saltar la línia, però el missatge senvia així, tal qual. Sent un calfred, quan ho veu enviat, dins un globus de color blau i ja fora del seu abast. Ja no pot fer més que continuar. Ràpidament. Em va sorgir un imprevist Quin imprevist?, pensa. Quina excusa pot treures de la màniga. Esborra i redreça: La Noa, la meva filla petita, va estar malalta i sem va passar completament. No és el primer cop que fa servir la seva filla dexcusa. Sempre funciona. Ningú qüestiona mai una explicació així. Continua: Em sap supergreu!!! Envia. Un altre globus blau, just sota lanterior. És fàcil. Li surt natural. Continua, sense sospesar-ho gaire. Si vols, podem quedar algun altre dia, encara que no sigui a La Concha Envia. Globus blau. Com tancar-ho? Una abraçada! No. Lleig. Estrany. Forçat. Un petó. Un? Per què un? Petons! Sí, així, petons, com si fos una tieta. Envia. Globus blau. Petons blaus. Estèrils i falsos.
La Francina contempla els núvols blaus amb les seves lletres blanques. Kai està escrivint, diu el sistema. Què? Que Kai està escrivint? Merda! No comptava amb això. Estava connectat? Què ha de fer, ara? Desconnectar? Ell deu veure que està llegint-ho? És massa tard per fugir-ne, per desconnectar-se, per esborrar-se del Facebook, per tornar deu anys enrere i poder tornar a fer-ho tot cara a cara? Kai està escrivint. Què collons està escrivint? La Bíblia? Deu estar escrivint i esborrant, ell també. Pensant-se cada paraula. Merda. Rellegeix el que ha escrit ella mentre sespera. Per què ha hagut dobrir-li la porta a quedar un altre dia? Quina necessitat en tenia? Deu estar mirant agenda i arreglant-sho per quedar. Ara no podrà esquivar-ho. No és que no vulgui veurel. Li fa gràcia, tornar-lo a veure. Saber dell. Ensenyar-se fotos dels nens i parlar de vells coneguts i dels temps de la facultat. Però tem que no serà tan fàcil. Que, en algun moment, ell tirarà de records. De sentimentalisme. Que li llançarà alguna floreta més de les que ella és capaç dassumir. Especialment ara, que no sent que sen mereixi cap. Que li parlarà dalguna situació bonica i tendra i romàntica que ella no recordarà més que vagament i que ell descriurà amb pèls i senyals. Puta memòria. Si pogués, li posaria com a condició per quedar: prohibit parlar del passat. Del seu passat. De la seva història. Prohibit recordar. Un llampec en forma de globus gris trenca el curs del seu pensament.
Hola!
No passa res, no et preocupis. Com que no em vas dir res, jo tampoc no hi vaig anar, al final Ja quedarem algun altre dia, és clar. Quan tu vulguis
K.
No és el que ella sesperava. En cap moment havia previst que ell no hi hagués anat. No sap si creure-sho. No fa per a ell. Però potser és que ell ja no és ell. El recorda massa dependent, massa necessitat. Embafador, fins i tot. Però daixò fa tant Ell era un nen, gairebé. Era incòmode, que fos tan impulsiu, tan demandant. Però ara De debò no hi havia anat, al bar? I si ella arriba a presentar-shi? Ja quedarem algun altre dia, diu. Quan vulguis, diu. Li torna la pilota. Ja mestà bé, pensa. Mho mereixo, per imbècil.
Saixeca del sofà i va cap al lavabo. Hauria de sentir-se alleugerida, però sent més coses que no és capaç de classificar. Posa pasta de dents al raspall elèctric i deixa rodar el seu capçal com roden idees contradictòries dins el seu cap. El darrer que necessita a la seva vida ara és perdre el temps i lenergia en quelcom així. No. No contestarà. I probablement ell tampoc no dirà res més. Sembla que, amb els anys, ha guanyat en orgull. Millor. Així ni sarrossegarà ell ni larrossegarà a ella. Entra dins el llit, gèlid, sense treures els mitjons. Aquella habitació és freda i humida fins ben bé el mes de juny. Apaga el llum i es queda mirant els reflexos que es dibuixen al sostre i la vermellor que projecten els números del despertador electrònic que hi ha a la banda del Jep. Quan tu vulguis, ha escrit ell. Era ell, que havia de voler. Aquest era el guió: ell volent i ella esmunyint-sen. Això és el que sesperava. El que no tenia previst era que ell no insistís. I, sobretot, que a ella li sabés greu que ell no insistís. No sap per què sent això. No li pot molestar això. I sesforça tan diligentment a apartar-ho de la seva ment que pocs minuts després sadorm i, pocs dies després, ni ho recorda.
ESTRANYS EN UN TÚNEL
Poc més dun mes després, tot està oblidat. El Kai baixa les escales que connecten lestació de rodalies amb la de metro de plaça de Catalunya. Els auriculars posen banda sonora al seu matí. Li agrada mirar-se el túnel del metro com si fos un anunci de la televisió. La música amplifica la realitat. Els cartells publicitaris del passadís subterrani bateguen amb més força. Cada cara promet una història, un secret, una mentida. Immers dins aquest videoclip personal i intransferible, un calfred li travessa lànima quan la reconeix.
La Francina avui va a contrapeu. Ha deixat els nens discutint amb son pare i ha marxat massa tard. Té una sessió de formació en una empresa de Santa Coloma i volia repassar les seves notes en alguna cafeteria abans dentrar. Comença a dubtar poder-ho fer. La faldilla que ha triat, després de regirar mig armari, se li apuja mentre camina i no li deixa fer les passes prou llargues. Té calor i, si pogués, llençaria la bossa del portàtil a la primera paperera que trobés. Aquella mateixa que hi ha a mig passadís, al costat daquell home, aquell noi que se la mira somrientNo No pot ser
Tots dos acceleren el pas. Ella fa saltirons mentre sabaixa la faldilla. Ell gairebé corre, mentre sarrenca els cascos de les orelles. Sabracen. Sabracen molt fort i molta estona. Quan finalment se separen, es volen fer un petó convencional, urbà i civilitzat, però shan abraçat tan intensament que no aconsegueixen fer-sel correctament. Ella només aconsegueix xocar amb la seva galta. Ell li fa el petó més al coll que no pas al seu lloc. Desisteixen de fer-sen un segon. Durant uns llarguíssims segons, ni saben tancar la boca, ni saben posar-hi cap paraula a dins.
Que fort, que fort, que fort! exclama, finalment, la Francina.
Quina il·lusió, no mho puc creure! respon ell, amb un somriure tan ample que li desencaixa la cara.
Jo sí que no mho puc creure! Quan the vist em pensava que estava al·lucinant!
Jo també!
Algun dia havia de passar, no?
Sí, sempre ho he pensat, que Barcelona és molt petita, però no havia passat mai
En tants anys
Moltíssims.
I on vas? A currar, no?
Sí, a currar, al despatx. I tu?
També. A Santa Coloma, a fer un taller
De psicologia?
Més o menys. De treball en equip, confiança, cooperació, coses daquestes.
Que xulo!
Sí. Escolta Quina il·lusió trobar-te!
Sííííí! No puc deixar de somriure.
Estàs igual, cabró diu la Francina, mirant-sel de baix a dalt.
I tu estàs millor, cabrona contesta ell, sense gosar mirar-se-la bé.
Tots dos segueixen somrient. Estudiant-se. Ha passat una allau de gent i ara el passadís gairebé torna a ser buit. Un quart de nou del matí. No saben del tot com continuar. No existeix un manual dinstruccions per gestionar la trobada inesperada amb un antiga parella a la qual fa més de quinze anys que no veus. El Kai desitjaria que el moment no sacabés mai, però, alhora, té pressa per enllestir-lo i anar-sen a algun lloc privat per assaborir-lo. La Francina trucaria ara mateix a Santa Coloma, suspendria la sessió de treball amb qualsevol excusa i se naniria a passar el dia amb el Kai.
Bé, jo hauria de trenca ell el silenci.
Sí, és clar, jo també hauria
Quina il·lusió! torna a repetir el Kai, que no sap què més dir.
Escolta, tanava a dir la Francina satura un segon. No està segura de saber com continuar la frase, però té clar que no vol que la trobada casual i fantàstica es perdi sense més ni més.
Digues lestira ell.
Tanava a dir que, com que laltre cop no ens vam trobar i tal, vols que ho tornem a provar? De quedar, vull dir, provar de tornar a quedar
És clar que sí. Mencantaria!
Vols que anem allà, doncs? Al bar de la Sara Montiel?
El Kai diu que sí, que no hi faltaria per res del món. Ajusten agendes. Dilluns a les cinc. Es fan, ara sí, dos petons més reglamentaris, amb els llavis encara estirats de tant somriure. Sallunyen lun de laltra pel passadís. Ella voldria girar-se per mirar-sel un cop més, però no vol que ell la vegi. Ell sí que es gira i encara al·lucina que shagin trobat així. Tant de bo es girés, pensa. Però no ho fa. Per què hauria de fer-ho?, reflexiona després.
Dilluns a les cinc, pensa ell.
Dilluns a les cinc, pensa ella.
DILLUNS A LES CINC
Què serà?
Una canya.
Aquest cop no dubta. No vol te. No vol cafè. No vol aigua. Demana una cervesa. Passen dos minuts de les cinc de la tarda i el mateix home de la vegada anterior tot just acaba dobrir el local. Du una samarreta bessona de lanterior, també blanc brillant. El mocador del cap, però, aquest cop és vermell. La llum del sol rebota a les rajoles blanques, travessa, a franges, el local, i fa brillar centenars de miquetes de pols en suspensió. El cambrer li posa al davant una copa de cervesa i sel queda mirant. El Kai sospita que lha reconegut, però fa com si no se nadonés. Agafa la copa i busca on posar-se. Opta per la mateixa taula alta i el mateix tamboret. Aquest cop no du americana. Texans blaus esfilegassats i samarreta negra de Bad Religion. Com si fos el 1995.
On és? Ni simagina que torni a no presentar-se. Fa un glop llarg de cervesa. Sen beuria quatre de seguides. Entra com si fos un ganivet, travessant-lo de dalt a baix, enduent-sho tot, fent net. El mòbil diu que passen deu minuts. Arribarà tard. Però no massa. Segur que ve. No té el seu telèfon. No pot trucar-li ni enviar-li cap whatsapp. No caldrà. Confia. Espera. Assedegat, impacient i segur.
On és? La Francina no fa tard. En realitat, ha arribat abans dhora. Ha recorregut el carrer de la Guàrdia de dalt a baix. Ha ubicat el bar, encara amb la porta de ferro abaixada. Ha mirat el solar del davant, provant de recordar què hi havia abans. Abans que el Kai pugui arribar i trobar-sel, entra en un bar dun tros més amunt, al carrer Nou de la Rambla. Pensa que hi farà temps i un cafè.
En seure, però, demana un conyac. No ho tenia previst. Se li ha acudit sobre la marxa. Era la beguda de fa anys, quan volia donar la nota. No recorda si li agradava realment o només volia que li agradés. Aleshores, alguns triaven ser bevedors de whisky, de vodka, dabsenta, del que fos. Ella va triar ser bevedora de conyac. Torres 10, per ser més exactes. Li sembla recordar que va arribar a desenvolupar-ne un cert gust, que sabia diferenciar-lo daltres marques. Potser només ho pretenia. El primer glop, però, no li retorna cap record. Només un regust fort, groller i desagradable. Potser no va agradar-li mai. Però segur que el tolerava millor. No pensa beuren més.
Falten quinze minuts per a les cinc. Potser el veu passar pel carrer, pensa. Sap que ha danar a trobar-se amb ell. Que no té cap sentit no fer-ho. I, tot i això, no és capaç danalitzar què hi fa, allí, anticipant-shi, arribant abans, preparant-se. Preparant-se per a què? Anticipant-se a què? Fa un segon glop del conyac i el troba tan ofensiu com el primer. No, no en beurà més. Què nespera, daquella trobada? Perquè sí, va ser fantàstic trobar-sel de casualitat, la setmana passada. Lalegria va ser honesta i espontània. Somreia sola al metro, mentre anava cap a Santa Coloma. I sí, volia saber més dell, de com li havia anat a la vida, sentir-lo relatar algun bocí de la seva vida quotidiana. Però per fer això no calia presentar-shi abans, ni passar-se vint minuts per decidir quina roba posar-se, si pintar-se poc o molt, si dir-ho al Jep o no. Al final, ha triat uns texans negres i una samarreta blanca, llarga, baldera i de coll ample i obert, botins que li fan calor i maquillar-se sense pintar-se els morros. Tot mig-mig. Tot dubitatiu. Com ella mateixa. Escura el conyac. En nota lescalfor baixant-li a la panxa i després pujant-li a les galtes. Saixeca i se nhi va.