Falten quinze minuts per a les cinc. Potser el veu passar pel carrer, pensa. Sap que ha danar a trobar-se amb ell. Que no té cap sentit no fer-ho. I, tot i això, no és capaç danalitzar què hi fa, allí, anticipant-shi, arribant abans, preparant-se. Preparant-se per a què? Anticipant-se a què? Fa un segon glop del conyac i el troba tan ofensiu com el primer. No, no en beurà més. Què nespera, daquella trobada? Perquè sí, va ser fantàstic trobar-sel de casualitat, la setmana passada. Lalegria va ser honesta i espontània. Somreia sola al metro, mentre anava cap a Santa Coloma. I sí, volia saber més dell, de com li havia anat a la vida, sentir-lo relatar algun bocí de la seva vida quotidiana. Però per fer això no calia presentar-shi abans, ni passar-se vint minuts per decidir quina roba posar-se, si pintar-se poc o molt, si dir-ho al Jep o no. Al final, ha triat uns texans negres i una samarreta blanca, llarga, baldera i de coll ample i obert, botins que li fan calor i maquillar-se sense pintar-se els morros. Tot mig-mig. Tot dubitatiu. Com ella mateixa. Escura el conyac. En nota lescalfor baixant-li a la panxa i després pujant-li a les galtes. Saixeca i se nhi va.
La silueta de la Francina es dibuixa a laltra banda de la porta. El Kai la veu, però no mou cap més múscul que els que li permeten eixamplar un somriure. Espera que ella ja sigui a dins per aixecar-se. Sabracen un altre cop i es fan dos petons, aquest cop sí, executats canònicament. Labraçada es desfà de pressa. Lalegria inesperada de fa uns dies ha evolucionat a nerviosisme. Mentre ella puja al tamboret, ell mira cap a la barra. Veus com aquest cop sí que ha vingut, idiota?, pensa. El cambrer sels mira amb displicència. Quan els veu asseguts, shi acosta. Què voldràs? Un conyac. Tens Torres 10? ¿Con hielo? Sin. I una altra cervesa per a mi. Molt bé. Gràcies.
Que fort, laltre dia, no? comença ella.
Algun cop havia de passar. Barcelona és petita.
I segur que acabem anant pels mateixos puestos
Potser ens hem encreuat mil vegades abans en aquell mateix túnel.
Això no ho crec. Normalment vaig caminant a la feina, després dacompanyar els nens al col·le.
Bé, si no al metro, a qualsevol lloc. Els nens, em vas dir que tenien
El Jan en té dotze i la Noa, nou.
Ah, sí. La meva també en té nou. La Clàudia. I el Martí en té cinc, només. Em dus avantatge, com sempre.
Somriuen tots dos amb la petita broma, la minúscula referència a quelcom de propi, quelcom que els diferenciï de dos estranys o dos companys de feina. El noi-pirata del bar porta les begudes. Sense safata. Una copa a cada mà. El seu braç dret du tres o quatre polseres amb trenes de colors. Més amunt, un tatuatge dun pop agressiu, gòtic, puja fins amagar-se sota la samarreta blanca. Té unes mans grosses i boniques i la pell torrada, sense pèl. Un braç dhome. Tots dos han quedat en silenci mentre lobserven col·locar un rodal de cartró davant de cadascú i situar-hi les copes just a sobre. La Francina compara aquella extremitat bronzejada amb la carn tova i els pèls desendreçats del Jep. El Kai sagafa els seus propis braços, com amagant-los, pàl·lids, pigats i prims, sense cap polsera ni cap tatuatge que demostrin res de destacable de la seva existència, de la seva tendresa, de la seva seguretat o de la seva masculinitat. Braços nus i sense història. Braços desaprofitats.
Els costa tornar a arrencar. Així que fan xocar les copes, per guanyar temps.
Tu segueixes al teu despatx, no? pregunta ella, per reprendre la conversa per qualsevol zona més o menys asèptica.
Sí, a lagència.
Fèieu webs i això, no?
Fem comunicació digital, sí. Consultoria, disseny, webs, apps, xarxes socials
I què tal? Hi estàs bé?
Sí, magrada. Som petits, però és nostre. No sé si sabria treballar per a algú, a aquestes alçades, ja. De vegades penso que potser seria més còmode. Que som massa fràgils i qualsevol canvi a lentorn ens pot fer tancar. Però la veritat és que sempre anem sortint-nos-en. Tenim projectes i les nòmines es paguen. I bé, és meu, mig meu, almenys, saps?
Sí. Suposo. No et sabria dir. Jo mai he tingut esperit dempresària.
Ja. Crec que jo tampoc. Almenys, la paraula aquesta, empresari, no men considero. Mimagino una altra cosa, quan penso en un empresari. Em ve al cap el dibuix del Monopoly, saps? El del monocle? Això és el que mimagino, quan penso en un empresari cada cop que ho diu, el Kai dibuixa unes cometes imaginàries amb els dits, en un gest que a la Francina li resulta esnob i ridícul.
Un emprenedor daquests que es porten ara, doncs?
Uhmm. Tampoc no magrada gaire aquesta paraula. Sembla que si ets emprenedor cometes voladores has danar a la feina en monopatí, tenir sempre idees agosarades i genials, tot supertecnològic i modern, alimentar-te de Kit Kat i Red Bull
Alguna cosa deus ser, no? entre les cometes aèries i les negatives del Kai a deixar-se etiquetar i continuar amb la conversa amb normalitat, embussant-se en tant tecnicisme, sestà impacientant.
Crec que el que més sassembla al que soc continua ell, repetint una reflexió que ha fet molts cops, però que avui no nota que li estigui quedant tan enginyosa com altres vegades és un botiguer. Som com una sastreria de principis del segle passat, amb un petit taller a la rebotiga. Tenim roba feta i fem roba a mida. Segons qui passa per la porta, segons què vol, li podem oferir una cosa o una altra. Som dos socis, tenim dos treballadors. Som una petita família. Treballem junts i ens enfadem junts. A vegades fem vestits dels quals ens sentim orgullosos. Però el més freqüent és fer coses convencionals, normaletes, per seguir aixecant cada dia la porta de ferro.
Sona bé. Lauca del senyor Kai i la seva botiga de vetes i webs tots dos somriuen.
I tu què? Com va a la consulta?
No és una consulta, ja tho vaig explicar al Messenger, no?
No fas teràpia?
No, no exactament la Francina recorda perfectament haver-lo posat al dia de la seva situació professional en els missatges que van intercanviar al principi, fa uns quants mesos, quan es van trobar al Facebook. Com pot ser que ell, precisament ell, no ho recordi?. No és una consulta. Treballo per a una mútua laboral. Faig seguiment a alguns pacients amb malalties psicològiques, per veure que tot estigui en ordre. Faig també formacions, com la que anava a fer laltre dia, quan vam trobar-nos.
Una mútua laboral, ahà repeteix ell.
Sí que veig els pacients, és clar, però no és com si fossin els meus pacients, saps? sense saber com, es veu a ella mateixa dibuixant unes cometes imaginàries i retira les mans precipitadament. Fa un glop del conyac. Se sent estranyament qüestionada i forçada a continuar, a aclarir-ho tot, per tal que no quedin dubtes. Hi ha gent amb ansietat, estrès, angoixa, depressió, coses serioses, saps?
Però tu no treballes exactament per a ells, no? Vull dir que la mútua la contracta lempresa, oi? I vosaltres el que feu és vigilar que els treballadors no se naprofitin, no és això?
Bé, sempre hi ha gent, no?, que es vol aprofitar de les coses. Es tracta didentificar-los, per tal que la gent que sí que està passant problemes reals pugui seguir el tractament que necessita. No és com si fos una, no ho sé, una mena de policia de fraus, saps? Si la gent que se naprofita no la pilles, tot el sistema no saguanta, mentens?
Però tu no treballes exactament per a ells, no? Vull dir que la mútua la contracta lempresa, oi? I vosaltres el que feu és vigilar que els treballadors no se naprofitin, no és això?
Bé, sempre hi ha gent, no?, que es vol aprofitar de les coses. Es tracta didentificar-los, per tal que la gent que sí que està passant problemes reals pugui seguir el tractament que necessita. No és com si fos una, no ho sé, una mena de policia de fraus, saps? Si la gent que se naprofita no la pilles, tot el sistema no saguanta, mentens?
És clar, sí el Kai percep el punt dangoixa en la veu de la Francina i comprèn que el tema la incomoda, que nha de sortir. Ho entenc, sí. No ha de ser fàcil.
No, fàcil no ho és. Però tampoc no és res de laltre món. Només és feina.
El Kai diu que sí i es fa una nova pausa, buida, tensa. El Kai busca algun tema que els aparti del to estranyament fricatiu que ha pres la conversa. Pensa en el seu compromís i la seva militància en diverses causes, fa anys. No hi havia injustícia que la deixés indiferent. Recorda, de fet, com més dun cop ella havia reaccionat amb fredor o, fins i tot, enuig, quan ell feia broma dalguna de les seves croades impossibles.
I amb lONG aquella, segueixes col·laborant-hi? De què era? reprèn ell, procurant evitar qualsevol ombra dironia en la seva veu.
Amb quina ONG? Amb lassociació dels sahrauís?
Sí. Vas anar-hi, no? I vas tenir nens a casa, no? el Kai comença a témer que no ha apuntat bé o que la referència no sigui correcta.
Sí, sí, però fa molt temps. Ja no hi estem tan vinculats. Tenint nens petits a casa ja no pots estar-ne tan pendent, saps? Vam col·laborar-hi, sí. Quan van muntar lassociació de Gràcia amb el Sàhara, sí que en formàvem part, però després ja es feia impossible i no tenia gaire sentit, ja.
La Francina nota que no sexplica bé, que sembarbussa. Ha passat a parlar en primera persona del plural instintivament. Com amagant-shi. No entén per què està justificant-se davant del Kai, però no aconsegueix deixar de fer-ho. Com si, de sobte, en fer aquell recompte de la seva vida recent, el saldo estigués sortint en negatiu. I sap que tot depèn de com sexpliqui, perquè no hi ha res de dolent, ni en la seva feina, ni en el seu compromís amb res. Només faltaria. Però es nota cada cop més a disgust, més arraconada. I la mirada despistada i innocent del Kai no hi ajuda. Si almenys fos que ell lestigués burxant Però no és així. Ell només està mantenint una conversa convencional sobre els aspectes superficials de la vida, com si parlés amb qualsevol mare que es trobés en una festa daniversari infantil. Potser és això el que la molesta, la superficialitat de la conversa, com nés, de poc significativa. No estava preparada per a això. Potser estava tan preocupada per trobar-se un Kai nostàlgic i reivindicatiu daquell passat al qual ella no volia mirar que veurel ara tan neutre, adult i civilitzadament fred la contraria. Rebufa. Escura el conyac. No sap com continuar, però nota que ha de fer-ho. Que necessita recuperar la dignitat. Posar-se al nivell urbà i neutre dell.
De sobte, inesperadament, com si es tractés de la campana que salva un púgil que ha anat rebent i reculant durant tot un assalt, sona la melodia estàndard dun iPhone des del fons de la seva bossa. Tots dos agraeixen secretament la interrupció. Podran retirar-se a les seves cantonades i llepar-se les ferides. La Francina busca dins la bossa fins que troba, mira i contesta el telèfon.
Sí? contesta el mòbil i, a linstant, se laparta una mica de la cara i sadreça al Kai, en veu ofegada, per tal que no lescoltin a laltra banda de la línia. És el Jep, el meu mar el meu company, un segon.
El Kai fa cara de només faltaria i passeja la mirada pel local, com si fes realment anys que no hi entrava. Les fotos. Els retalls. Els quadres. La tele permanentment en marxa, passant pel·lícules de la diva, amb el so emmudit. Tot i que no la mira, però, tota la seva atenció està posada en aquella conversa telefònica. Sí, un cafè. Silenci. Amb la Mònica. Silenci. La Mònica, de la feina. Silenci. Nooooo, laltra. Aquella es deia Núria. La Mònica. Silenci. És igual, deixa-ho córrer. Després tho explico. Silenci. Avui? Silenci. La Francina riu. El Kai sadona que no lha sentit riure des que shan trobat. Aquell riure li sembla estrany. Com si no fos della. Potser li ha madurat el riure, pensa. No, no mho havies dit, però és igual. Silenci. No, si ta germana els fa de cangur, demà ningú no arribarà a lhora a lescola. Silenci. Molta. Silenci. Que et dic que sí, que em ve de gust. Silenci. La Francina fa un gest com de disculpa al Kai, com si la trucada sestigués allargant massa, sense que ella volgués. Però el cas és que sí que ho vol, que ja li està bé amagar-shi, prolongar-la i aprofitar-la per reforçar-se.
El Kai ja no sap cap a on mirar. Desconnecta momentàniament daquell mig diàleg que està presenciant. Li resulta agredolç. Dolç perquè, per primer cop en tota la tarda, hi veu un reflex de la Francina que recorda. Agre perquè no és amb ell, que lestà veient, sinó parlant amb el seu mar company. Ella anava a dir marit i sha corregit, pensa. Com si això li hagués dimportar, a aquestes alçades. Com si encara ens haguéssim de fer els guais i els alternatius i els contraculturals i no poguéssim casar-nos. Ell mateix també està casat. No passa res, per casar-se. No significa trair cap ideal proletari. Es pot seguir citant Nietzsche, encara que et casis. De fet, ho recorda perfectament, amb la seva dona, amb lHelena, va ser ell que va dir de casar-se. Ella va dir que sí, però que desglésia, res. I així ho van fer. Amb tota la litúrgia dun casori on només shavia canviat el mossèn amb túnica per un jutge de pau amb una corbata amb dibuixos de bicicletes i el gòtic dalguna església de Mataró per lestil lleig i funcional de lAjuntament dArgentona.
Cada segon que la Francina segueix al telèfon exhibint sintonia i complicitat amb el seu mar company, ell se sent més fora de lloc, més petit. Calcula que, si la conversa dura prou, quedarà reduït a lalçada dun escarabat i podrà fugir del local discretament, sense que ningú se nadoni. Allò que està veient és una parella sòlida, amb un llenguatge propi conreat durant anys de connexió i intimitat. Un matrimoni que viu i riu. No pot evitar comparar-lo amb el seu, tan maquinal, tan eixut, tan desgastat. Se la mira. Se la mira detingudament per primera vegada, aprofitant que està distreta. Són tretze anys des del darrer cop que es van veure, un darrer cafè daquells que tan espaiadament feien. Després no va haver-nhi cap més, per desinterès de tots dos. Algun correu electrònic per comunicar-se lembaràs i el naixement del Jan. I després, el silenci. Un silenci persistent que probablement hauria estat definitiu, si no fos pel Facebook. Potser abans les històries es tancaven millor. Quan sacabaven, sacabaven. No et quedava tothom tan a labast de la mà per seguir-los espiant pel forat del pany de lordinador. Ara sembla que mai res acabi dacabar-se. Cada decisió presa, cada bifurcació, està massa a la vista. De forma que en cada moment de feblesa tés massa fàcil aixecar la mirada i posar cada cruïlla en condicional. I si. I si no. Les xarxes, els ordinadors, els mòbils ens han portat a un món ple de corrents daire provocats per portes que mai tanquen.